-

💬El llenguatge és una forma de poder. Un camp de batalla en què, de forma secular, el poder polític i el religiós han mirat d’imposar el que mereix ser anomenat i en quins termes. Era la setmana de l’Orgull i, davant un auditori LGTBIQ+, la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, es va dirigir a «totis». Amb aquesta desinència amb ‘i’ va voler allunyar-se de l’ús normatiu i integrar les persones no binàries, aquelles que no se senten identificades en les categories home-dona. Aquesta ‘i’ té el mateix sentit que la ‘e’ inclusiva que l’activisme utilitza en castellà: «‘todes’», «‘alumnes’», «‘niñes’», etc. Un ús cada vegada més estès entre els joves, especialment a l’Argentina i Xile. No està beneït per la RAE, però el carrer no sempre segueix els passos de les institucions. És cert, aquesta ‘i’ sona a joc infantil, com assenyalava el meu amic Fonalleras, però no estic tan d’acord amb la seva referència a Carme Junyent: «és una superstició creure que el llenguatge crea realitat».  

El que no s’anomena no existeix. I el llenguatge és una forma de poder. Un camp de batalla en què, de forma secular, el poder polític i el religiós han mirat d’imposar el que mereix ser anomenat i en quins termes. ¿De qui és una llengua? ¿Es pot utilitzar el llenguatge com a arma de subversió? Les paraules són àrees de resistència i advocar per la puresa també és una manera de servir a l’ordre establert, escriu Emma Riverola a 'el periódico' d'avui.

Totis no és Tonti, però poc li falta, al cap i a la fi es tracta d'una frase de postureo pilotari per a ús i gaudi de les persones a les que s'estava dirigint la consellera, una de les frases tan en voga últimament, esteses sobretot des de l'àrea de Podem, i que no deixa de ser amb tots els respectes, una boutade, una fotesa, que sona una mica a aquestes criaturades dels bojos baixets quan no se surten amb la seva. Saben que no els servirà de res, però ells munten el numeret. En aquests exercicis de llenguatge se sol caure sovint en el ridícul, recordin a la senyora Pajín i els seus celebrats: miembros y miembras. Si en canvi, caldria modular el llenguatge en altres sentits més quotidians, fixin-se que quan alguna cosa ens sembla molt bé, diem: això és collonut. Mentre que si és una cosa molt pesada, se sol dir: això és un conyàs. Ja sé que pot semblar subliminal, però no deixa de ser Micromasclisme, una altra paraula que caldria revisar o eradicar. O és masclisme o no ho és, però això de Micromasclisme, en el fons és una altra boutade o una tonteria Tonti.

Valdria més emprar l'esforç de la Consellera, en educar la gent sobre l'entorn LGTBIQ+, del que la majoria ni sabem que signifiquen aquestes sigles. I pensar que tot seria molt més senzill, si parléssim només de persones, i punt, persones humanes que ens deia fa ja temps Mikimoto. No se perquè tenim aquesta mania de classificar-ho tot, perquè al pas que anem LGTBIQ  se seguirà ampliant amb més variacions de gènere, i per variacions ja tenim més que de sobres amb les de Goldbergh.