ABANDONEU TOTA ESPERANÇA

No és un tòpic o una frase feta, els fets d'Afganistan d'aquests dies, han marcat un abans i un després de la nostra manera de contemplar les guerres actuals, les guerres on no moren soldats i si civils, a més ho hem vist en directe, amb tota la seva cruesa, i hem vist també la ineficacia i la indiferencia dels Governs occidentals, que no son gaire millor que els talibans. Lluís Uria ha publicat aquest excelent i dur article a la vanguardia.

"Fa només una set­mana –sembla una eternitat–, sis països de la UE van dirigir una carta a la Comissió Europea en què manifestaven el seu rebuig de suspendre les deportacions de ciutadans afganesos al seu país, desatenent la petició expressa del moribund Govern de l’ Afganistan. Eren Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Grècia i els Països Baixos. Seria “un senyal equivocat”, deien. ­Aleshores, els talibans –que entre el 1996 i el 2001 van instaurar un règim de terror– anaven guanyant territori amb sorprenent rapidesa, mentre es desfeia l’exèrcit regular afganès i milers de ciutadans fugien cap a la capital, Kabul.

Només fa una setmana, però qui no vol veure, no vol veure. Únicament alemanys i holandesos van decidir al cap de pocs dies fer marxa enrere i sus­pendre les expulsions, cosa que França havia decidit al ju­liol. Fins ahir mateix, com qui diu, Europa considerava l’ Afganistan un “país segur”, raó per la qual els afganesos demandants d’asil (només el 2020 hi va haver 47.000 sol·licituds) que veien la seva petició denegada eren retornats al seu país.

Europa, que havia mantingut la ficció que l’Afganistan era “segur”, no obrirà les seves fronteres

Considerar l’ Afganistan un “país segur” forma part del mateix tipus de ceguesa interessada que ha dut els Estats Units i els seus aliats de l’OTAN a creure, després de vint anys d’ocupació, que el país havia bastit un Estat sòlid i un exèrcit capaç (coartada última per dur a terme la retirada unilateral decidida pels EUA). En pocs dies, la ficció ha quedat dramàticament al descobert. La invasió militar del 2001, en resposta als atemptats de l’11-S, va servir per expulsar del país l’organització terrorista Al-Qaida i desallotjar del poder els talibans. Però res més. I ni tan sols de forma duradora. Els talibans han tornat. I respecte a allò d’ Al-Qaida, ja veurem.

No han estat només els països europeus els que han preferit mirar cap a un altre costat. També l’Iran i el Pakistan, amb idèntics arguments. De fet, la mateixa Agència de les Na­cions Unides per als Refugiats (Acnur) va engegar, poc després de la “pacificació” occidental del país, un programa de retorn voluntari que s’ha mantingut fins ara: entre març del 2002 i març d’aquest any, 5,2 milions d’afganesos han tornat al seu país.

I, tanmateix, la pau no ha estat veritablement conquerida mai. Cada any, la víctimes civils del conflicte –soldats occidentals i milicians talibans a part– s’han anat comptant per milers. El primer semestre d’a­quest any el balanç ha estat de gairebé 1.700 morts. Un país segur? En quin sentit?

L’ Afganistan porta en guerra més o menys intermitent els últims quaranta anys i, després de Síria, és el país que més refugiats acumula al món: entre 2,5 i 2,6 milions. I el nombre amenaça ara de disparar-se.

Davant aquesta tragèdia, Europa ha decidit enrocar-se rere un mur. Els països involucrats en la invasió de l’ Afganistan –ja retirades les seves tropes– han posat en marxa una operació d’evacuació dels seus nacionals i d’uns quants milers de col·laboradors afganesos i les seves famílies. França, que s’enorgulleix d’autotitular-se “la pàtria dels drets de l’home”, ha promès ajudar així mateix aquells militants dels drets humans, artistes i periodistes la vida dels quals estigui en risc pel seu compromís.

Però la resta d’afganesos, els ciutadans corrents, s’hauran d’aguantar. Les intervencions dilluns d’Angela Merkel i Emmanuel Macron –hi ha elec­cions pròximes a Alemanya i França– ja ho van deixar clar. I la reunió europea d’ahir així ho va confirmar. L’obertura de fronteres del 2015 decidida per als refugiats sirians no es repetirà. La UE aposta una vegada més per externalitzar el problema, pagant als països veïns. Els afganesos poden abandonar tota esperança que Europa els vagi a ajudar."

I les dones? QUE SERÀ DE LES DONES AFGANESES.

La comunitat internacional no pot abandonar milers de dones i nenes en la foscor més absoluta a què les condemnaran els talibans. Si volien una realitat que de veritat ens esquitxi amb àcid, que evoqui l’horror, aquí deixo la llista que l’ Associació Revolucionària de Dones de l’ Afganistan ( Rawa.org) ha publicat amb tot allò que la xaria, la llei islàmica, prohibeix a les dones. - Susana Quadrado

1. Prohibició de treballar fora de casa. Només unes quantes doctores i infermeres poden fer-ho en hospitals de Kabul.

2. Prohibició de qualsevol tipus d’activitat fora de casa tret que vagin acompanyades del seu mahram (un parent proper home: pare, germà o marit).

3. Prohibició de tancar tractes amb comerciants homes.

4. Prohibició de ser tractades per doctors homes.

5. Prohibició d’estudiar en escoles, universitats o institucions educatives.

6. Obligació de portar burca, vel del cap als peus. Mai de colors vistosos.

7. Assots, pallisses i abusos verbals contra les dones que no vesteixin segons les regles talibanes o si no van amb el seu mahram. Assots per no ocultar els turmells.

8. Lapidació pública a les acusades de relacions sexuals fora del matrimoni.

9. Prohibició de les dones de riure en veu alta. ­Cap estrany ha de sentir la veu d’una dona, ni tampoc sentir els seus passos.

10. Prohibició d’anar amb taxi sense el mahram, i en bici o moto ni amb el mahram.

11. Prohibició de tenir presència a la ràdio, la televisió o reunions públiques.

12. Prohibició de practicar esports o entrar en un centre o club esportiu.

13. Prohibició de reunir-se amb motiu de festivitats com l’Eid (festa del Sacrifici) o amb propòsits recreatius.

14. Prohibició de sortir als balcons dels seus pisos o cases.

15. Prohibició d’entrar als banys públics.

16. Prohibició a les dones i als homes de viatjar al mateix autobús.

17. Prohibició d’imatges de dones impreses en revistes i llibres, o penjades als murs de cases i botigues.

18, 19... Prohibició, prohibició...

Esclaves o immolades.

Què serà d’elles?