Ara fa dos-cents anys, la vila de Sabadell fou commocionada per uns fets que trasbalsaren la pacífica convivencia dels seus dos mil dos-cents habitants. Els rebomboris del pa no foren sinó un motí de subsistencies en una societat d'Antic Regim, pero lluny de restar com una mera anecdota, les seves conseqüencies presidiren durant un bon temps la vida de la vila. Els rebomboris, pero, no foren un fenomen purament local, sinó que es donaren en un seguit de pobles i viles de Catalunya i trobaren la seva maxima expressió a Barcelona. De fet, pero, és un episodi poc estudiat pels historiadors locals i nacionals. Tan sols ha estat interpretat historicament per Andreu Castells i Peig. Malgrat aquest merit, creiem que calia oferir-ne una nova interpretació, ja que pensem que I'analisi de Castells esta molt en funció d'un determinat context histori i polític de lluita antifranquista i d'oposició clandestina. D'aquí la seva visió dels rebomboris com un primer precedent d'oposició organitzada a la nostra ciutat.
L'estudi de l'exemple sabadellenc, doncs, no sols el considerem necessari per tal d'omplir aquest buit historiogràfic, sinó també per les caracteristiques propies que creiem que presenta. D'altra banda, en un moment com l'actual tan propens a celebrar grans esdeveniments histories, pensem també que els sabadellencs tenim dret a rememorar modestament uns fets que, si bé no resulten tan aparatosos ni són explotables políticament, sí que a nivel1 local representen un notable episodi de la nostra historia.
La collita de 1788 havia estat molt dolenta a tota Europa i va ser un dels factors que contribuïren a l’esclat de la Revolució Francesa. A Catalunya, l’escassetat del pa va motivar que la Reial Audiència decretés l’augment del preu d’aquest producte de primera necessitat a les fleques de Barcelona. Això provocà que el 28 de febrer de 1789 unes 8.000 persones s’amotinessin i cremessin les barraques de venta de pa i la fleca municipal i assaltessin la catedral. Ràpidament els avalots s’estengueren a Mataró, Arenys, Martorell, Sant Boi, Sant Feliu de Llobregat o Sabadell que llavors tenia censats un 2.200 habitants, gairebé 3.000 segons les estimacions del metge i primer cronista de Sabadell, Antoni Bosch i Cardellach.
Sabadell, a causa de la seva especialització en les draperies i manufactures tèxtils, depenia per l’abastament dels queviures vinguts de Barcelona. Segons les estimacions de Fèlix Bustamente, Josep Conejo i Jordi Torruella, el 25 per cent del consum provenia de les masies del voltant i el 75 per cent de Barcelona o d’altres comarques catalanes. Hem de tenir en compte que el pa morè era l’aliment bàsic de les classes populars de l’època i consumia gran part dels seus ingressos.
Llavors la Casa del Comú, l’equivalent a l’Ajuntament, monopolitzava la fabricació i la venta de pa, fixava el preu i la qualitat dels tots els tipus de pa: blanc per als rics i el morè per als pobres. Habitualment el Comú arrendava la fleca mitjançant una subhasta anual a un forner que disposava del monopoli de la venta del pa a la vila. El malestar de les classes populars sabadellenques s’arrossegava des de feia temps. De fet, des del 1745 molts sabadellencs anaven primer a l’hostal i després a les botiges del Sant Pere de Terrassa, a l’actual barri de la Creu Alta, per adquirir queviures a preus més baixos que a la vila. Entretant la fleca i la carnisseria del Comú passaven per dificultats. El 1786 no hi hagué cap postor ni per la carnisseria ni per la fleca que des del 1772 es va dividir en dos establiments. Des del 1786, l’Ajuntament l’havia arrendat al flequer Gabriel Busquets, però des del 1773 va cercar un arrendatari a un preu menor que finalment fou el flequer de Martorell Llorenç Pont. Per la seva banda, Busquets va sol·licitar al Consejo de Castilla l’autorització per a vendre pa lliurement i establir-se pel seu compte, així com per vendre pa a Sabadell o si més no fora de la vila. El Comú li denegà el permís i Busquets emprengué una sèrie d’accions judicials al respecte.
El 1788, Busquets i Pont es negaren a participar a la subhasta per a la fleca del Comú, adduint que es tractava d’una oferta ruïnosa. Entre el poble s’estengué la sospita que s’havien posat aquestes condicions precisament per tal que el Comú administrés directament la fleca. Busquets va obtenir un permís del Capità General de Catalunya per a establir-se pel seu compte a Sant Pere de Terrassa. Per la seva banda, l’Ajuntament sota la direcció del notari i secretari municipal Joan Mimó va contractar directament a un flequer que es deia Gurillas que elaborava un pa més car i de pitjor qualitat que Busquets. La tensió va pujar molts graus quan la justícia de Terrassa, instada pels regidors de Sabadell, va fer tancar la fleca de Busquets i els regidors de Sabadell organitzaren un ostentós festí que exacerbà els ànims. El clam contra la mala qualitat del pa arribà al paroxisme quan Gurillas va dir:“que’ls faria menjar merda, fems, etc i que altrament anassem a buscar-ne (pa) a altra part”, segons explica Bosch i Cardellach.
Esclata el motí - En aquest ambient sobrecarregat, arribà l’1 de marc a Sabadell la notícia del motí de Barcelona. Aquella mateixa nit una multitud armada amb garrots i “armes de tall” s’aplegà a la plaça, davant la parròquia de Sant Feliu i el magatzem de blat, exigint que es concedís permís a Busquets i Pont per tal que poguessin vendre el pa que elaborava el primer. Malgrat que s’acceptaren aquestes exigències, quan s’acabaren les existències, assaltaren el forn del Comú, amb la intenció de matar en Gurilles. Esbotzaren la porta, s'apoderaren del pa que hi havia i calaren foc a la fleca del Comú. Finalment, a petició de les autoritats municipals, els caputxins feren acte de presència i aconseguiren “ab exortacions i prèdicas” calmar els ànims dels amotinats.
L’endemà 2 de març el poble va exigir la venda pública de blat, que Busquets pogués vendre lliurement pa i que el flequer Gurilles fos acomiadat. L’Ajuntament accedí a totes aquestes peticions. També, va acceptar la demanda d’acordar una rebaixa del preu de la carn a la subhasta que havia de tenir lloc a finals d’any. Al matí d’aquest mateix dia va córrer el rumor que el blat de la Casa del Comú, emmagatzemat al domicili del regidor Pere Llovet, lloctinent de l’alcalde i encarregat de la fleca municipal, seria traslladat fora de la vila. Un grup de menestrals va anar fins allà per tal d’evitar-ho i per la tarda tot el blat dipositat a la Casa del Comú era venut.
Els historiadors que han reconstruït aquests esdeveniments disposen de dues fonts coetànies. D’una banda, les actes de l’Ajuntament; de l’altra, els escrits de Bosch i Cardellach. Es tracta de dos relats amb diferències substancials. Segons la versió de les autoritats municipals se subratlla la violència dels amotinats amb “tropelies” a les cases dels regidors. Pel contrari, Bosch i Cardellach assegura que només van assaltar, calar foc a la fleca i apoderar-se del pa, sense “cometre alta violència”. Així mateix, afirma que havia poc pa per ser diumenge al vespre, mentre que a les actes municipals es diu que havia una “gran quantitat de pa”.
La Reial Audiència reaccionà en dues direccions. D’una banda, amb una sèrie de mesures per assegurar l’abastament del pa com ara evitar l’acaparament i les especulacions al voltant del blat i la farina, obligant a declarar totes les existències. Així mateix, per combatre la carestia es donaren ordres per permetre l’entrada de gra des de l’exterior aixecant els impostos als importadors fins a la propera collita. De l’altra, es prengueren mesures per garantir l’ordre públic. D’aquesta manera, sota pena de mort, es prohibiren les manifestacions per reclamar la rebaixa dels preus dels queviures i es manava l’expulsió dels forasters que, a parer de les autoritats de Barcelona i Sabadell, havien estat els causants dels aldarulls.
Respecte al primer apartat, a Sabadell durant el mes d’abril s’intentà taxar el preu del pa i ajustar la qualitat a la fleca del Comú. Finalment es decidí constituir una Junta de Beneficència amb la participació de la parròquia i els principals contribuents de la vila, encarregada de la compra del blat i d’actuar contra els revenedors. Aquestes mesures aconseguiren calmar els ànims i proporcionar a la població pans més grossos al mateix preu.
Sobre la segona qüestió, el 14 de març de 1789 arribaren els mossos d’esquadra, encara que l’alcalde. Josep Valls, adduí que la seva presència no era necessària i no es feren rondes de vigilància. Si a Barcelona, la repressió fou immediata, a la nostra ciutat l’única mesura adoptada fou la recollida d’armes. Tanmateix, la nit del 15 al 16 novembre l’agutzil major de Mataró, un procurador, el notari i una patrulla de mossos d’esquadra es presentaren a Sabadell amb l’ordre de detenir als 23 acusats (tots homes llevat d’una dona, Antònia Amat, esposa del també encausat Josep Amat) de participar en el motí. La composició social dels detinguts, segons l’anàlisi de Mercè Renom, era molt diversa. Entre ells quatre jornalers, els dos flequers Busquets i Pont, un mestre de cases, dos teixidors, dos retorcedors, tres cardadors, dos traginers, un oller i la seva esposa. Alguns van poder fugir i van retornar a la ciutat on van refugiar-se durant uns quants dies a la parròquia. Les detencions provocaren un gran enrenou a la ciutat, ja que molts temien que serien conduits a presó perpètua.
Tant el rector com els autoritats municipals no mostraren cap interès per defensar als acusats. Pel contrari, expulsaren de la vila als 16 caputxins que s’havien mostrat favorables a les reivindicacions populars. El batlle Valls i el secretari Mimó actuaren en el procés com acusadors dels amotinats, però també en la vista pública de la causes es posà de manifest les seves coercions i la mala gestió de la crisi. En qualsevol cas, el 27 de novembre els presos tornaven a Sabadell i foren rebuts amb una immensa alegria popular. La sentència, dictada l’agost de 1879, declarava innocents a Busquets, Pont i al traginer Sanmiquel, a la resta els declarà culpables però només se’ls demanà pagar els costos del judici.
El 13 de març de 1790 es personà a Sabadell el comissionat reial Gaspar de Jovet, acompanyat per un notari, un agutzil i dos mossos d’esquadra. Destituïa als regidors i al secretari-notari Mimó substituït en el càrrec pel seu enemic Antoni Bosch i Cardellach. Una prova que els consideraven responsables del “mal govern” que havia desfermat els rebomboris del pa.
El motí del pa ha estat objecte d’un interessant debat historiogràfic. Els diversos autors que han tractat el tema coincideixen en assenyalar que aquests motins populars tenien una certa base de dret tradicional. Els plebeus no estaven representats en els òrgans de poder de l’Antic Règim, però disposaven del dret a la protesta quan els governs locals no complien amb la seva obligació de proveir correctament de queviures a la població. Era el que en el llenguatge de l’època s’anomenava bon govern. En aquest sentit, existia una certa laxitud i comprensió de les autoritats respecte als disturbis, sempre i quan no depassin certs límits de violència i sobretot no es consideressin com a un rebel·lió contra la monarquia i els seus representants. Llavors la repressió esdevenia implacable.
D’altra banda, com explica Mercè Renom, a l’Antic Règim les dones compartien amb els homes l’exclusió política de la classe plebea, però solien ser molt actives en els moments inicials de les mobilitzacions incitant als homes a participar i eren menys presents qual la protesta s’intensifica i adquiria major violència. Al seu parer, el liberalisme i el capitalisme reforçaren la cultura patriarcal, relegant a les dones a un segon pla polític, social i laboral. Tanmateix, “les dones van mantenir les seves pràctiques seculars d’acció directa i mobilització al carrer”.
Una altra qüestió suscitada per aquests esdeveniments rau en fins a quin punt fou un motí popular espontani va estar organitzat pels sector il·lustrats de la vila, encapçalats per Bosch i Cardellach i el metge Montblach, aliats amb un sector de la menestralia i la incipient burgesia local, contra l’ajuntament oligàrquic controlat pel notari Mimó. Andreu Castells considera que Bosch i Cardellach “no sols era el cabdill sinó l’organitzador, encara que per la tipificació del seu treball de metge va mantenir-se a l’ombra”. Castells no pot aportar proves documentals i fonamenta aquesta valoració en la intuïció i “per les mostres del context”.
Per a Bustamente, Conejo i Torruella no es pot descartar aquesta hipòtesi, atès el clar enfrontament entre Bosch i Mimó i els propòsits del primer d’accedir a l’Ajuntament. Tanmateix indiquen que “no disposem de proves sobre el grau d’organització d’aquests personatges”. Al seu parer, es tractaria de dos moviments paral·lels- el dels il·lustrats i el del poble- que “podrien convergir en un determinat moment, però que mostren unes motivacions i uns objectius clarament diferenciats.” El moviment popular segueix una dinàmica i uns objectius propis, més interessats en assegurar un correcte abastament del pa que no pas de qüestions d’ordre polític. En aquest sentit, no troben connotacions revolucionàries ni un caràcter progressista en el motí. Ara bé, tampoc pot considerar-se un moviment apolític ja que “porta en si mateix una noció del bé públic, basada en el manteniment d’unes tradicions cohesionades en la comunitat popular”.
Per la seva banda, Mercè Renom observa que familiars d’alguns dels implicats en el motí del pa van tenir un paper destacat en les primeres eleccions municipals constitucionals de desembre de 1812. Així esmenta el cas de Miquel Busquets, fill del flequer Gabriel, que seria elegit alcalde, i dels germans Feliu, Damià i Narcís Sanmiquel, que devien estar emparamentats amb Damià Sanmiquel, traginer encausat en el procés i casat amb Maria Bosch i Cardellach, germana el metge i cronista.
“Sabadell ens mostra una continuïtat entre les dinàmiques socials de final de l’Antic Règim i la concreció local del primer constitucionalisme; i invalida les interpretacions que caracteritzen les mobilitzacions d’Antic Règim com a accions irracionals i mancades d’objectius, o com a experiències incontínues”, diu Renom.
Des del punt de vista polític, els rebomboris del pa provocaren un canvi polític en el govern local de Sabadell que apartaren del poder al sectors oligàrquics –responsables del mal govern- sent substituïts pels il·lustrats, però que no qüestionaven les estructures de l’Antic Règim. Com observen Bustamente, Conejo i Torruella el reformisme de Bosch i Cardellach “arribà tard i fracassà” i arran de la radicalitat de la Revolució Francesa abandonarà gran part de les seves vel·leïtats reformistes. Al seu parer, els avalots del pa es situarien abans de l’aparició “d’una mentalitat revolucionària” ja que no van dirigir les seves reclamacions contra la “pròpia organització de la societat”, ni van elaborar un “projecte alternatiu.”
Bibliografia - BOSCH i CARDELLACH, Anton. Memorias de Sabadell. Arxiu Històric de Sabadell, 1944, 2 volums.
BUSTAMENTE, Fèlix, CONEJO, Josep i TORRUELLA, Jordi. L’avalot del pa de 1789 a Sabadell. Arraona, tercera època, n. 4. Sabadell, primavera de 1989. CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens 1788-1868. Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
RENOM i PULIT, Mercè. Conflictes socials i revolució. Sabadell, 1718-1823. Eumo Editorial, Vic, 2009.
