Les impactants imatges d’afganesos provant d’enfilar-se a un avió a Kabul per fugir del seu país reflecteixen la desesperació davant la tornada al poder dels talibans. Molts intentaven agafar-se al tren d’aterratge i fins i tot dos que ho van aconseguir van caure al buit una vegada que l’aparell va emprendre el vol. Entre la població angoixada fins aquest extrem hi havia molts joves. Però crida l’atenció que als vídeos que recullen aquelles penoses hores es veuen poques dones, les que més tenen a perdre, pel simple fet de ser-ho. S’especula sobre si els talibans que ara prenen el poder són més “moderats” que els dels anys 90, si consentiran que les nenes puguin estudiar i les dones treballar. El cert és que elles ja ho han perdut absolutament tot. Se’ls roba la potestat per decidir sobre les seves vides, arrabassada amb la urpada de la por fins i tot abans que ho faci la mà dels fonamentalistes. Fins al punt que a les dones no els queda ja ni l’opció de jugar-se la vida provant de fugir a l’assalt d’un avió.

Les cròniques periodístiques ens relaten històries d’il·lusions vitals truncades, de dones que han lluitat per guanyar-se cada centímetre de llibertat, que es van atrevir a transgredir, no ja normes, sinó una cosa més perversa com són els prejudicis socials. Si ho van fer va ser perquè els occidentals les van animar, fent-los creure que les seves conquestes serien irreversibles, que cada pas només podia conduir cap endavant. La seductora finestra d’internet els va permetre entreveure altres formes de vida que les seves mares segurament ni tan sols van arribar a somiar i que elles van creure factibles. S’ha clausurat aquesta finestra, el terror les ha reclòs a casa seva. El futur és viure entre parets.

Davant d’aquesta infàmia, Europa no s’immuta. Hi ha paraules, com refugi o asil, que hauríem de desterrar del nostre vocabulari si no es poden aplicar als afganesos i, en especial, a les dones d’aquell país. Els governs democràtics han de fer l’impossible per elles abans que el fanatisme impedeixi la seva fu­gida i les converteixi altra vegada en fantasmes. Només una pressió rotunda de l’opinió pública pot empenye’ls a fer-ho. I no s’entreveu aquesta mobilització, malgrat els discursos sobre la igualtat, el feminisme i els drets humans a què tots ens apuntem. - Lola Garcia - lavanguardia.com.

I nosaltres? nosaltres els ciutadans ens sentim com els precogs de Minority Report, no nomès hems viscut la guerra en directe sinó que ja sabem el que vindrà després per les dones i les nenes afganeses, i és terrible, amb una terrible sensació d'impotència, de que no hi ha res a fer, de que és un fracàs total i absolut de tots els governs, el dels afganesos també. I almenys seria d'agraïr que els dirigents polítics de tots els partits tinguessin el mínim de decencia i dignitat per no fer ni demagogia ni populisme amb els refugiats, uns refugiats dels de 'volem acollir' si, pero a casa nostra no!. Que ja em veig a venir que els internaran en camps de refugiats (presoners) com ja hi ha molts afganesos i d'altres nacionalitats a Grecia o Turquia.