APOCALIPSI AL SUPERMERCAT



L'acord de matinada dels transportistes amb el Govern, el mateix Govern que exaspera per la seva lentitud a prendre decisions, sembla que ha acabat totes les aturades a la cadena de subministrament. El pacte es va forjar per fi però no amb tots: es va despenjar aquest sector minoritari del transport del qual tant es parla i tan malament, i sense novetat al front de moment.

Però que ningú no es preocupi, als súpers hi ha de tot: si falta algun producte és per l'amuntegament que fan alguns absurdament. Que aquests transportistes mantinguin la seva extorsió està malament, però no amenaça de buidar els rebosts i els frigorífics de les llars. Pot ser que faltin determinats productes en lineals de supermercats, encara que ni a tots ni a tot arreu. A la gran majoria de comerços hi ha de tot i en quantitat. En aquesta crisi hi ha hagut un interès a generar caos, sobretot per assenyalar el Govern, que certament no ha estat gaire diligent. I és clar, el caos desencadena la histèria. Ho vam veure amb la covid. Com a éssers humans, la por ens afecta i ens comportem de manera irracional. A força de passar per la televisió una vegada i una altra les mateixes quatre imatges de prestatgeries buides o de publicar-les amb idèntica intensitat a les xarxes socials s'ha creat una alarma que no era tal i alguns han caigut de cara al trampa.

Així s'ha activat als supermercat un clàssic de l'apocalipsi postmodern:l'efecte Bé Giffen. Primer li va tocar a l'oli de gira-sol per el conflicte d'Ucraïna i després a la llet, els cigrons, els iogurts i l'arròs, sense oblidar-nos d'un ja clàssi, com el paper higiènic. No falta producte tant pels transportistes sinó perquè hi ha ciutadans que han fet amuntegament  de queviures sense motiu ja que les grans cadenes de distribució han negat el desproveïment. El que suposa una amenaça real, és aquesta gent, fins al punt que s'ha demanat a la població que controli la seva ansietat acaparadora. Més que res perquè farà pujar els preus, que per la disponibilitat de productes. Uns preus que ja han pujat en alguns supermercats, però no per culpa de la vaga, d'Ucraïna o de Putin. No! han pujat perquè als grans i mitjans supermercats encara hi ha molta mentalitat de botiguer d'abans, d'aquests que tenien trucada la bàscula, o posaven el paper més gruixut a l'hora de pesar, o fins i tot dissimuladament es recolzaven una mica amb el dit al plat de la bàscula. Fins l'apocalipsi següent...


*

DE LES BOTIGUES D'ANTES




En el futur un nen preguntarà,... ¿Què era una botiga?. Aquesta pregunta se la feia Josep Maria Espinàs al seu petit observatori fa temps. I el cert és que cada vegada més estan desapareixent més petits comerços, de tota la vida que n’hauríem dit abans. Però és que els temps canvien i simplement hi ha conceptes de negoci que no tenen a dia d'avui raó de ser, com altres que la tenen avui i possiblement d’ací a uns anys l’hauran deixat de tenir. Quan jo tenia deu anys, els meus pares varen obrir una botiga de comestibles al carrer de Vilarrùbies a Sabadell. En aquelles èpoques - meitats dels cinquanta - no hi havia Centres Comercials, ni supermercats de barri, ni el Corte Inglés!....(llegir l'escrit sencer del juliol de 2012)

 Ja deia un exconseller de CDC que les prediccions eren sempre a futur i eren arriscades, i no anava errat, en el mentrestant, 10 anys després d'aquest escrit, han sorgit de nou petites botigues de comestibles i fruiteries, i n'hi ha moltes, almenys al meu barri, de la mateixa manera que gairebé tots els bars són regentats per xinesos, que no tots han comprat l'Espanyol, que a aquest si que l'han enredat com un xinés. 

Les fruiteries solen ser franquicies com les de SUPERVERD, regentades per gent del país, sudamericans o xinesos, com els tot a cent. EL supermercats, en canvi, són regentats per Paquistanesos o gent de Blangla Desh. En certa manera és una franquicia, atés els rètols son gairebè calcats, el que tinc a la vora de casa diu que es diu 'supermercat Antoni', aquest no diu forn de pa, n'hi ha que si, ven una mica de tot, com a la benzinera i és a cal mai tanquis, crec que fins i tot el 'paqui' viu, dorm i menja a la mateixa rerebotiga, i no deixa de ser ùtil, no ens enganyem, al cap i a la fi, a les botigues d'abans la persiana restaba com a molt mig abaixada i els botiguers feien vida a la rerebotiga, de fet és com retrocedir 60 anys en el temps, de quan els pares tenien a tiga de comestibles. Un que han obert nou a Francesc Layret, té un rètol a fora que resa: "Pa fresc", ves que no sigui perquè és congelat.

 De tota aquesta història, el que no acabo d'entendre és que pot portar a un senyor de Blangla Desh o Paquistan a obrir una botigueta de comestibles de barri a Sabadell, una fruiteria, o regentar un bar, la majoria per xinesos, i no tinc tan clar que pugui ser com diuen cosa de les mafies, tampoc és que els negocis donin per a tant. Però és el que hi ha, és tendencia, segueixen proliferant, i jo sense entendre-ho.

*

CRISI?, QUINA CRISI?



L'arrencada de l’hivern del descontentament britànic del 1978-1979 va ser la resposta, apòcrifament atribuïda al laborista James Callaghan, a la pregunta sobre com afrontaria la caòtica situació que vivia el país. Un sensacionalista diari londinenc la va resumir en un famós titular ( “Crisi?, quina crisi?”) que, per bé que pertanyia a un disc de Supertrump (1975), va fer fortuna perquè resumia el distanciament del govern de les preocupacions del carrer. Una cosa semblant passa avui aquí.

Esperem que es recondueixi la situació. Però els signes no són encoratjadors: en cas d’estar amoïnats per la pèrdua de poder adquisitiu, hem passat a angoixar-nos per l’impacte de les alces de preus en empreses siderúrgiques, de materials de construcció o del tèxtil, obligades a tancar, temporalment o de manera definitiva, parts de la seva activitat. I ara aquesta tensió sobre els costos s’ha traslladat a sectors productius molt més pròxims als ciutadans: transport per carretera o producció agrícola, càrnia o pesquera. En tots aquests sectors, el que es percep espanta: s’amarra la flota de fondària per no incórrer en pèrdues; els transportistes de mida petita, i ara també empreses de més envergadura, paren pels mateixos motius. I els empresaris agrícoles i ramaders s’enfronten a una tempesta perfecta: no només són les alces de l’energia, sinó que els augments en el cost de molts dels seus inputs (de cereals a soja, de pinsos a fertilitzants o altres productes) comprimeixen tan substancialment els seus marges que emergeix el fantasma del tancament d’explotacions. En l’àmbit carni aquesta crisi recorda la dels primers anys setanta, quan la sobtada caiguda de les exportacions de seitó del Perú (llavors, pinso essencial per a la ramaderia) i les brutals alces de productes substitutius (blat de moro o soja, per exemple), totes pròximes al 400%, van comportar substancials reduccions de la cabanya ramadera.

Es comença a visualitzar el canal que transita de la inflació a la recessió: disminució de la demanda interna (per pèrdua de poder adquisitiu) i de l’oferta (per alça de costos que expulsen a empreses poc competitives, i que obliga les que resisteixen a reduir la seva producció). Als anys setanta i vuitanta la intensitat i durada del xoc energètic i del d’altres matèries primeres va mantenir la inflació molt elevada i va afectar greument la capacitat competitiva: el que llavors es va denominar stangflation.

Avui encara no estem en una situació semblant. Però si els governs, central i autonòmics, no dissenyen una política de rendes pactada que redistribueixi els costos d’aquesta crisi, temo l’onada de descontentament que s’apunta: perquè emergeix quan hauríem de redefinir el model energètic i productiu i reduir deute públic. Els deures que ha d’afrontar el país necessiten, més enllà del 2022, tota la concertació possible. - Josep Oliver Alonso - lavanguardia.com


*

MORT A LA NOSTRA CIUTAT



Cap esclat va esquinçar el cel de la tarda, no hi va haver ciutats cremant. Cap exèrcit va irrompre en les ribes on moriríem. Cap dictador va ser coronat. Em vaig despertar després d'una nit tranquil·la, no vaig sentir cap so. Els lladres van irrompre en la foscor i van portar la ruïna a la meva ciutat. Van destruir les nostres famílies, les nostres fàbriques i ens van treure de les nostres llars. Mort a la nostra ciutat, nois.

Bruce Springsteen (Death To My Hometown)

*

DE VETLLES



La cosa aquesta de la vida, el fet de viure en general, cada cop degenera més. No podem fumar, poc de beure ni menjar en excés, i aviat ens diran a quina hora, quin dia hem de fornicar i amb qui (que aixó podria ser una mica més interessant). Amb l'arribada dels Tanatoris es van acabar les vetlles (quantes kurdes s'havien agafat a base d'anisetes barrejats amb somriures i llàgrimes). Les vetlles i el funeral posterior era una forma de retrobar-se amb familiars i parents llunyans que només veies als sosdïts funerals o als casaments, i com cada vegada la gent es casa menys, en el sentit de l'acte no de casar-se, sinó de l'aperitiu amb dàtils, bacó i ametlles i el festí per afartar pobres després, uns casaments que en no poder fumar ni com qui diu beure, queden també força deslluïts. Ai aquell oncle o tia borratxo/a com una cisterna desbarrant i fent el pallasso, perquè sempre hi havia algú que s'engatava. 

Quedaven doncs només els funerals per veure la família quan moria l'avi de torn o algú s'avançava a l'hora que li corresponia. Doncs bé, això també ens ho han tret. Primer els tanatoris i després la retransmisió dels funerals per internet, amb l'excusa que és una retransmissió pensada per a aquells que no s'han pogut desplaçar a acomiadar els amics o familiars. El servei ha trobat el seu filó a un país on les famílies poden estar molt disperses i l'associacionisme és part dels valors cívics. Ja veieu el que comporta la modernitat i les noves tecnologies 2.0, d'aquelles vetllades plenes d'àvies a la vora de la xemeneia assegudes en cadires de boga, plorant, mamant i afartant-se de menjar mentre lloaven o criticaven el difunt, passem a la fredor estètica dels Tanatoris (que de fet pel seu cost o impost revolucionari per enterrar o incinerar algú haurien de dir-se Tanarobatoris), i sobre els quals cap Govern ni Ajuntament s'ha posat ni si posarà (han de mullar, sinó no s'entén), però com d'això no es queixa ningú només jo (que sàpiga) serà que estic equivocat. En resum que ara, ni els Tanatoris, des de casa, davant de la pantalla un podrà observar el funeral del familiar més o menys llunyà que hagi traspassat. No anem bé. Ara, sempre podeu agafar pel vostre compte l'ampolla de whisky o aniset i cruspir-se quatre galetes mentre veu per la pantalla de l'ordinador el funeral, on, aviat inseriran publicitat, ja ho veureu.
En cas de dubte, sempre es pot acudir a Don Julio Cortazar, i aprendre de la seva "Conducta en los velorios".

*

MORT ACCIDENTAL D'UNA PERIODISTA


La periodista russa Oksana Baulina va morir dimecres a Kyiv mentre gravava imatges de la destrucció provocada dos dies abans per les tropes russes en un centre comercial al districte de Podil. Al principi es va dir que la seva mort s'havia degut a un bombardeig rus, però imatges del lloc suggereixen que es podria haver tractat d'un atac selectiu realitzat amb un míssil dirigit. El fotoperiodista català Ricard García-Vilanova va publicar ahir una imatge del lloc on es veu el vehicle on viatjava Baulina completament destrossat en un aparcament. Era l'únic vehicle malmès en una zona que ja havia estat bombardejada. Per què l'exèrcit rus voldria tornar a disparar?
El periodista de Bellingcat Christo Grozev suggereix que l'artilleria russa està utilitzant la tàctica de disparar dues vegades seguides: esperar l'arribada dels equips d'emergència i els periodistes per tornar a atacar. “Constitueix un crim de guerra”. No obstant, en aquest cas, el segon atac va passar dos dies més tard i quan Baulina i el seu equip eren els únics al lloc.
Baulina no era una periodista qualsevol per a Moscou. Se la considerava una dissident amb una feina que l'havia obligada a deixar Rússia. Treballava per a la web crítica amb el Kremlin The Insider , que dimecres va informar que en l'atac també havia mort “un altre civil i dues persones més van resultar ferides i hospitalitzades”.
Abans, Baulina havia treballat com a productora per a la Fundació Anticorrupció (de l'opositor rus Alexei Navalni) i fins i tot va arribar a ser detinguda durant una batuda. Després que l'organització fos catalogada com a organització extremista, va haver d'abandonar Rússia “per continuar informant sobre la corrupció del govern rus per a The Insider”, assenyala el mitjà amb seu a Riga en un comunicat.
Baulina, sabia que moriria, és el que comporta la professió de periodista opositor a Rússia, i l'exicili no pot evitar-ho, només que no sabia ni quan ni com, ni crec que pensés que li passaria a Kyiv. El seu nom s'afegeix a la llarga llista de periodistes dissidents assassinats impunement pel Kremlin .




*

LAURA NO S'EN VA



El món de l'independentisme i el seu entorn donen molt de si, encara que sigui en forma de sainet o esperpent. El penúltim exemple el tenim en Laura Borràs, que fa molt temps que va decidir fugir endavant i no mirar enrere. La justícia l'ha deixat a un pas de la banqueta dels acusats per quatre presumptes delictes de corrupció. Ella ha vestit el cas de persecució política. Com no. Quan li pregunten: de què t'acusen? Borras respon: m'acusen per ser independentista. Sembla un acudit sobre catalans, però això és exactament el que diu i el que és pitjor, creu, la senyora Borràs.

Sembla que l'obra s'acosta als darrers compassos, i l'assumpte de la imputació podria ser l'autèntic calvari previ al martirologi de la Presidenta, mentre els seus enemics, que no són els constitucionalistes catalans, sinó els seus socis de govern regional, o sigui amics, coneguts, saludats i companys de patit. L'ínclita de moment diu que no deixa el càrrec, que espera a veure si la condemnen, quan sap perfectament que serà condemnada, ja que l'han enxampat (sempre presumptament) amb "el carrito del helao" en diversos enregistraments i correus electrònics.

Caldrà afegir una màrtir més a la causa de l'independentisme floclòric, aquest independentisme caïnita portat a l'extrem, ranci, inútil i onerós, i malgrat això resilient entre els seus cada vegada més estupefactes votants.

*

QUI CENSURA AL CENSOR?




La decisió de la Unió Europea de que els mitjans de comunicació Russia Today i Sputnik, que fan propaganda de la política de Vladimir Putin, no puguin veure’s pels canals convencionals a Europa, va contra la llibertat d’expressió que la pròpia Unió Europea considera un dret fonamental.
Sabem que la llibertat d’expressió és un bé escàs i que sovint els qui menys la practiquen són els que més en presumeixen. Els grups multimedia són molt cars i dpenen de qui posa els diners perquè funcionin. Un munt de grans mitjans depenen dels bancs o els fons d’inversions que en són propietaris. I els mitjans que formen part d’aquests grups són lliures per expressar segons quines idees i difondre segons quines informacions sempre i quan no perjudiquin els interessos dels seus propietaris. És a dir que llibertat d’expressió la justa, que vol dir poca, no que s’exerceixi amb justícia.
Davant el tancament de Russia Today i Sputnik s’han aixecat veus que ho consideren un error. Que creuen que el fet que als nostres canals de youtube el seu senyal estigui bloquejat representa un pas cap a l’autoritarisme. Que caiem en allò que denunciem del comportament de Putin i els seus, que acaben d’aprovar una llei que castiga fins amb quinze anys de presó els que difonguin idees que no agraden al Kremlin referents a la guerra d’Ucraïna.
A Catalunya tenim aquesta discussió a escala reduïda. Tolerem i fins i tot aplaudim els disbarats i amenaces que escampen alguns rapers i denunciem com a delictes d’odi el que diuen uns altres rapers o tuitaires.
Se sol atribuir al filòsof francès Voltaire l’expressió “No estic d’acord amb el que dius però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”. De fet, va ser la sevabiògrafa, Evelyn Beatrice Hall, qui va inventar-se aquesta frase per explicar el  pensament voltairerià. Voltaire mai no ho va dir.
Russia Today i Sputnik no han arribat a l’extrem de fer crides a assassinar ucraïnesos però aplaudeixen la guerra de Putin. En tot cas, si voleu saber què diuen els podeu seguir a través del canal de Telegram, o a través de la seva web, si vull estar informat, vull conèixer totes les versions i que tinc dubtes sobre l’encert de la Unió Europea en censurar-los, per saber allò que en diuen el que pensa l’enemic, i tambè per comprobar que a l'hora d'escampar mentides falses, són prou maldestres e infantiloides, com entenc ho és la societat a la que van destinades, que no és la seva, atés Sputnik no ho sé, però Rússia Today no s'emet al seu país, ni en rus. Haurien d'aprendre de OK diario, La Razón o el Mundo que són mes súbtils a l'hora de difondre aquestes noticies falses. 

*

DIARI DE GUERRA



Yevgenia Belorusets és una fotògrafa i escriptora de Kyiv que parla als seus articles a la vanguardia sobre la guerra, però ho fa des de la quotidianitat de les coses petites del dia a dia de la gent del carrer en una ciutat assetjada. La visió és més propera i humana que la d'un periodista corresponal, Yevgenia ens parla de la difícil convivència diària de la gent corrent amb una guerra que es produeix a només 3 hores i mitja d'avió de Barcelona.

UN REGAL INESPERAT

Quan arriba el capvespre, encenc tants llums com sigui possible a l'habitació del meu apartament on llegeixo. A aquesta hora del dia encara no és perillós tenir llums encesos a l'apartament. Encara hi ha una mica de claredat fora, així que el contrast amb qualsevol llum que vingui de les meves finestres no és gaire exagerat. Només puc tenir tantíssima llum a la meva habitació durant trenta o quaranta minuts. Després arriba la nit, que passo en penombra. Avui vull escriure sobre un parell de trobades que he tingut. Vaig tornar al carrer de Kyiv on vaig viure durant uns quants anys. Per la meva sorpresa, vaig veure unes llums acollidores que estaven brillant des d'una agradable cafeteria que, com gairebé totes les cafeteries de la ciutat, havien estat tancades des de l'inici de la guerra. Vaig entrar i vaig demanar un caputxí, una beguda que segueixo intentant trobar des que la guerra va començar i, si ho aconsegueixo, gaudeixo de manera diferent cada vegada.

És un joc al qual jugo amb mi mateixa. Cada dia em pregunto si un lloc de cafè s'obrirà al meu camí. Quan aconsegueixo una tassa, sóc immensament feliç, com si hagués rebut un regal inesperat. La cafeteria estava oberta perquè un empleat que havia deixat la feina abans de la guerra s'havia ofert a tornar i treballar sol. El nom d'aquest antic empleat és Alexéi. Era el seu aniversari avui, però no ho va fer. Em va dir: “Volia fer alguna cosa, qualsevol cosa, així que ho vaig pensar i vaig decidir que el millor que podia fer era obrir la cafeteria”. No tenia cap altre lloc on anar, em va explicar perquè havia fugit de l'oblast de Lugansk després de la guerra del Donbass el 2014. No vol marxar de Kyiv ara. Continua pensant en els seus pares i la seva germana, que no ha vist des de fa anys i que viuen en algun lloc a prop de Lugansk, als territoris ocupats.

Quan li pregunto sobre el seu aniversari, Alexéi em diu: “Tot ha perdut el seu significat antic. Només ahir vaig recordar que avui era el meu aniversari. A més, és diumenge”. Li vaig dir que potser demà, dilluns, hi hauria més gent a la cafeteria. Després ens fem unes rialles perquè ja és igual si és diumenge, dilluns o divendres. Els descansos al ritme de la vida estan determinats de manera diferent durant els temps de guerra, i arriben sense avís. Després em vaig trobar amb una parella que duia dos gossos petits. La dona es deia com jo, Ievgènia. Al principi van afirmar que havia escapat de Chernihiv. En realitat, van continuar dient, van escapar d'una ciutat a la riba esquerra del Dnièper, a l'oblast de Kyiv. Més tard em van dir que no havien esmentat el nom real de la seva ciutat per la deguda precaució que cal tenir en aquests temps.

Encara que els seus gossos no podien suportar els míssils i les explosions, s'havien quedat a casa fins a l'últim moment, i només aleshores van fugir cap a Kyiv. Tots dos tenen vuitanta-cinc anys i, juntament amb quatre familiars més, són refugiats. S'estan quedant al petit apartament de Kyiv dels seus néts petits. No podien imaginar-se allunyar-se més del seu poble del que ja ho estan, deien tots dos. L'home em va mirar. Em va preguntar: “Tens aquí un lloc on viure almenys?”. Vaig assentir amb el cap. Tot just vaig poder pronunciar el “sí”.

Diumenge, 13 de març - Avui m'he aixecat al matí d'hora i m'he trobat amb vuit trucades perdudes al meu telèfon. Eren dels meus pares i alguns amics. Al principi vaig pensar que havia passat alguna cosa a la meva família i que els meus amics estaven intentant localitzar-me perquè, pel que fos, els meus pares els havien avisat abans. Després la meva imaginació se'n va anar per altres camins i vaig pensar en un accident, en una situació de perill al centre de Kyiv, alguna cosa sobre el que volguessis advertir als teus amics. Vaig sentir un gran desassossec. Vaig trucar a la meva cosina perquè la seva bonica veu, valenta i racional, sempre té un efecte tranquil·litzador en mi. Només em va dir: “Kyiv ha estat bombardejada. La guerra ha començat”.

Moltes coses tenen un començament. Quan penso al començament d'alguna cosa, m'imagino una línia dibuixada de manera molt clara a través d'un espai blanc. L'ull observa la simplicitat d'aquesta estela de moviment: un de què estem segurs té un principi i un final. Però mai no he estat capaç d'imaginar el començament d'una guerra. És estrany. Era al Donbass quan va esclatar la guerra amb Rússia el 2014. Però em vaig ficar a la guerra de totes maneres, em vaig ficar en aquella zona de violència confusa i borrosa. Encara recordo la intensa culpa que vaig sentir per ser una convidada a la catàstrofe, una convidada a qui se li permetia abandonar quan volgués perquè vivia en un altre lloc.

La guerra ja hi era, un intrús, una mica estrany, aliè i insà que no tenia una justificació per passar en aquell precís lloc, en aquell precís moment. Aleshores jo no parava de preguntar a la gent al Donbass que com va poder començar tot això, i les respostes sempre eren molt diferents. Crec que el començament d'aquesta guerra al Donbass va ser un dels moments més mitificats per a la gent de Kyiv, precisament perquè seguia sent incomprensible com una cosa així tan sols havia començat. Aleshores, el 2014, la gent de Kyiv deia: “La gent del Donbass, aquests ucraïnesos simpatitzants de Putin, van convidar el nostre país a la guerra”. Durant un temps, aquesta suposada “invitació” s'ha considerat una explicació de com allò absolutament impossible –la guerra amb Rússia– es va convertir de sobte en realitat malgrat tot.

En acabar la trucada amb la meva cosina vaig estar durant una estona caminant d'una banda a l'altra pel meu pis. Tenia la ment totalment en blanc, no tenia ni idea de què fer. Aleshores el meu telèfon va sonar de nou. I una trucada va seguir una altra: amics que compartien plans per escapar, alguns que trucaven per assegurar-se que encara érem vius. Em vaig cansar aviat. Vaig parlar un munt, repetint constantment la paraula “guerra”. Entremig, mirava per la finestra i escoltava a veure si sentia que les explosions s'estaven acostant. Les vistes des de la finestra eren molt normals, però el so de la ciutat estava estranyament esmorteït: no se sentien nens cridant, ni veus al vent.

Després vaig sortir fora i vaig descobrir un entorn totalment nou, un buit que no havia vist abans, ni tan sols els dies més perillosos de les protestes de Maidan. Algun temps després vaig sentir que dos nens havien mort en un bombardeig a l'oblast de Jerson, al sud del país, i que un total de 57 persones van morir avui a la guerra. Les xifres es van convertir en una cosa molt real, com si jo mateixa hagués perdut algú. Estava enfadada amb el món. Pensava que s'havia permès que això passés, que és un crim contra tot allò humà, contra el gran espai comú on vivim i estan dipositades les nostres esperances de futur.


Yevgenia Belorusets. - lavanguardia.com

*

EL LLOC MÉS COBEJAT...

Fa cinc anys, abans d'aquesta guerra no guerra versus invasió, es va publicar un estudi basat en l'informe Global Peace Index 2017, es tractava de fer una llista dels deu països més segurs per sobreviure en cas que arribés una tercera guerra mundial. El primer és Islàndia. Tan a prop i tan lluny de tot. També podia un amagar-se a Canadà, a Nova Zelanda o Portugal. Es van oblidar que un atac nuclear arriba a qualsevol lloc i Espanya no figurava a la llista d'espais de salvació. Més tard es va donar a conèixer una llista amb els deu suposats llocs més segurs d'Espanya, per a la mateixa finalitat. Entre ells apareixien com a oasi salvadors Les Hurdes, Marina d’Or, Els Ports de Morella i, alerta, al Valle de los Caidos.

Expliquen a la vanguardia que alguns ciutadans de Kíev han retransmès el seu dia a dia des de l'interior de la cambra de bany de casa seva. Sembla que és el lloc més segur. Molts no tenen finestra, de manera que en cas d'atac, no hi ha la possibilitat de que et caiguin al damunt trossos de vidres. Amb la pandèmia varem contemplar adquirir nous habitatges amb terrassa com a condició essencial per evadir-nos del confinament. No voliem tenir ni una sola habitació sense finestra. Amb la guerra, obligats per la necessitat de estar mes segurs, el més cobejats són els lavabos sense finestres, encara que comportin problemes de ventilació. 


*

ALGÚ ENS VOL ENGANYAR...


                           Algú ens vol enganyar, aixó és la mentida - Joan Fuster. 

El 91% dels espanyols té WhatsApp, segons l'informe ‘Digital 2022’. No hi ha cap mitjà d’informació o desinformació més potent, ja que arriba a segments de la població que no estan a twitter o facebook. La setmana passada n'hem tingut una bona prova. Un parell d'àudios reenviats massivament, han fet creure a mig país que començarien a faltar el menjar o la gasolina. Els principals mitjans de comunicació van haver de desmentir-ho, davant l’alarma social que havien generat. 

La pandemia ha estat una gran fábrica de noticies falses, i la invasió d'Ucraina no ha fet més que multiplicar-les. Abans de Putin, RT o Sputnik, caldria recordar la madre de totes les mentides: Les armes de destrucció massiva que se suposava hi havia a l'Iraq, que no van casar tant d'enrenou ni varen ser sancionades, però que varen causar milers de morts. En aquest sentit, es d'agraïr la tasca titánica dels de Maldito bulo, que es passen el dia desmentint aquesta mentides.

Les noticies falses no triomfen per que si. En una societat 'benestant' i alhora precaria i desigual, l'escassetat li crea una sensació de pànic que la remet al que li han explicat els seus ancestres de la guerra i la posguerra. Aquestes noticies són aixó, falses, com es va veure a finals d'any amb la suposada apagada tecnológica, on les ferreteries varen esgotar els camping gas i les llanternes, el que vol dir que la gent d'entrada se las creu. Explicava ahir Antón Losada davant la gravació via Whatsapp d'un suposat camioner, que sa mare l'havia trucar tres vegades per asegurar.se que havia anat al supermercat a proveïrse de queviures, i com la mare de Losada, moltes mares varen fer el mateix.

Encara que s'aprovi la futura llei Europea de serveis digitals, no es resoldrà el problema de les noticies falses, els desmentits sempre arriben més tard, quan la noticia falsa ja ha fet el seu efecte. En aquest sentit, és d'agraïr la tasca diaria dels de Maldito Bulo que es pasen el sant dia desmentint noticies falses, i tot, gracies a una cosa tan sencilla com contrastar les noticies amb fonts solvents.

*

BORRÀS VA PER MAL BORRÀS





La incessant informació sobre la guerra d'Ucraïna, fa que la resta de noticies que es puguin produïr quedin eclipsades, pasant a segon terme, com la que alguns mitjans han publicat avui sobre el processament de la Presidenta del Parlament, Laura Borràs i Castanyer.

"La justícia ha deixat la presidenta del Parlament català, Laura Borràs, a un pas de la banqueta dels acusats i més a prop, també, de veure's obligada a deixar el seu escó. Borràs ha estat processada per quatre delictes de corrupció —malversació, prevaricació, frau i falsedat documental— després de fraccionar 18 contractes per beneficiar el seu amic informàtic Isaías H. entre el 2013 i el 2018, quan va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).

El magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que ha instruït la causa, Jordi Seguí, acusa Borràs d'“abusar de les seves funcions” en “concertar-se” amb Isaïes per “defraudar” l'organisme de la Generalitat que promou la creació literària en català. Els contractes adjudicats de manera irregular sumen més de 300.000 euros.

L'acte de processament posa en perill la carrera política de la candidata de Junts per Catalunya (JxCAT) a les darreres eleccions autonòmiques. A la via penal, la Fiscalia donarà a conèixer en els propers dies les penes de presó i inhabilitació que sol·licita per a Borràs; en cas de condemna, la presidenta del Parlament hauria de deixar la vida pública almenys durant un temps. A la via administrativa, la fi de la seva carrera política pot estar més a prop.

La clau és a l'article 25 del reglament del Parlament, que regula la “suspensió” dels drets i deures dels diputats. En les causes judicials vinculades a delictes de corrupció –com la que afecta Borràs–, la Mesa del Parlament ha d'”acordar la suspensió de manera immediata” una vegada s'hagi dictat interlocutòria d'obertura de judici oral. Tot i que la interlocutòria dictada aquest dilluns és un pas previ —que la defensa de Borràs i dels altres tres processats poden recórrer—, el més probable és que el TSJC dicti aquesta interlocutòria en qüestió de setmanes, una vegada que conegui les conclusions de la Fiscalia.

El Parlament va constituir el dia 4 passat la comissió del reglament que servirà per actualitzar una norma que consideren desfasada i que, en paraules de Borràs, acumula “imprecisions i fallades i que s'ha d'adaptar”. La majoria de grups parlamentaris van apel·lar en aquesta sessió la necessitat de regular les votacions telemàtiques, millorar la transparència o incloure la perspectiva de gènere i el pacte antifeixista però cap no va citar l'article 25. Ara queda el dubte de si l'òrgan debatrà un nou redactat. ERC i la CUP ja es van desentendre fa mesos de la proposta de Junts de reformar aquest apartat per blindar Borràs.

Els correus electrònics de 2013 i 2014 entre tots dos, molt explícits, són “indicis prou sòlids de la concertació” per defraudar l'ILC. La presidenta del Parlament no només coneixia les irregularitats sinó que donava indicacions concretes a Isaïes sobre la manera de procedir. “El pressupost ha de quedar com si fóssiu professionals independents”; “jo havia pensat que podíem fer que tu et presentis als quatre i només en guanyis un”; “envia'm a mi els conceptes i imports aproximats i si convé ja ho faré jo”, escriu Borràs al seu amic.

Tot i els correus, que mai no ha volgut comentar, Borràs defensa la seva innocència a capa i espasa. Sosté que és víctima d'una “persecució política” de l'Estat —la investigació va ser liderada pels Mossos d'Esquadra— i, quan va ser cridada davant del Tribunal Suprem el juliol del 2020 (era diputada al Congrés) es va acollir al dret a no declarar. Però aquesta excusa de la persecució política ja no cola, ha delinquit - presumptament - i les proves contra ella semblen molt sòlides. Borràs va per mal borràs. Hauria de començar a pensar en dimitir, sería molt bó pel país, que ja no hauria de patir més la seva toxicitat".

*

LA VACA DE LA DISCORDIA



Monument a la Vaca Cega a la Casa Duran. Sabadell, 1992 / La vaca de la discòrdia - Jaume Barberà - Diari de Sabadell.

Només va durar dotze anys. El monument de la Vaca Cega, homenatge al poeta Joan Maragall i a l’escultor Manolo Hugué, obra de Camil Fàbregas, només va estar dotze anys adossat a la paret de la Casa Duran. Cap dels tres era nascut a Sabadell, però aquesta condició no era obstacle perquè hi hagués a la ciutat un gran homenatge a l’insigne poeta i al gran escultor. Així ho va pensar Camil Fàbregas. Joan Maragall era nascut a Barcelona, però fill d’una sabadellenca. Pere Quart li va recordar la seva ascendència quan li va escriure: “Don Joan, excusi la franquesa, però no oblidi que vostè i jo venim de Sabadell, poble d’estar per casa. Al capdavall som bàrbars”. Manolo Hugué, nascut a Barcelona, va viure a Caldes de Montbui amb la seva companya Totote i la seva filla adoptiva Roseta. Camil Fàbregas i Dalmau es pot considerar com un sabadellenc nascut a Moià.

El nexe d’unió de l’homenatge en forma d’escultura seria el poema de Maragall La vaca cega, del qual Manolo ja havia fet diversos esbossos però que mai va poder realitzar. Pere Quart, també, amb el seu sentit satíric va escriure La vaca suïssa, una al·locució directa a La vaca cega:

“Que jo mateixa, si no fos tan llega, en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet”.

A inici dels quaranta, Camil Fàbregas va conviure amb Manolo Hugué a Mas Manolo, la seva residència de Caldes de Montbui, on el va ajudar desinteressadament a acabar alguna de les seves darreres obres, quan les seves mans començaven a estar anquilosades. Per a Camil Fàbregas, Manolo Hugué era més que un mestre, l’admirava amb fervorós entusiasme. Els separaven 34 anys i els unia una relació de mestre-alumne. El mateix Manolo va fer despertar a Fàbregas una gran admiració per Joan Maragall. Li recitava les seves poesies i li explicava les vivències que havien compartit. A Camil Fàbregas la convivència a Caldes de Montbui li va fer augmentar la seva admiració per Manolo i li va fer néixer la fascinació per Joan Maragall. Sempre va pensar a lloar-los amb una escultura conjunta.

L’any 1976 Camil Fàbregas va presentar a l’Ajuntament de Sabadell un projecte segons el qual, al fons, adossat a la paret, el gran relleu de la vaca cega i al davant un abeurador que rebria aigua d’un quadrat arquitectònic com un pou pagesívol coronat per l’escut de Sabadell en bronze, que sostenia ensems les dues làpides, la de la poesia i la de la dedicació del monument, amb els perfils d’en Manolo i d’en Maragall. I tot el conjunt enjardinat, ben il·luminat i emmarcat amb una reixa artística i baixa de ferro forjat.

El dia 7 de desembre del 1976 l’Ajuntament acceptava l’oferiment gratuït de Camil Fàbregas. El lloc triat per ubicar-lo va ser la paret de la Casa Duran que dona a la placeta del Pedregar. Hi havia un pressupost de 300.000 pessetes, però era evident que s’havien quedat curts. Entre el projecte i l’obra final hi va haver sensibles diferències. Al costat de l’escultura de la Vaca Cega es van posar les dues làpides, la del poema i la dels perfils, i punt. No es va enjardinar, no es va il·luminar, no es va posar la reixa artística. Ni es va inaugurar.

Diverses entitats ciutadanes, culturals i polítiques, es van oposar amb vehemència a aquella escultura. Òmnium Cultural de Sabadell parlava de “gra de pus” i refusava aquella obra tot argumentant: “Ens dol l’aparició d’un gra de pus quadrat a la façana de la Casa Duran, escortat per dues làpides mortuòries i per un xiprer solitari”. La UES, adduint l’episodi de l’any 1957 en què va defensar amb fermesa la integritat de la Casa Duran, demanava el canvi d’emplaçament de l’escultura. El PSC (PSOE) parlava de manca d’estètica del conjunt de l’obra. L’Associació de Veïns del Centre opinava que aquell monument tenia caire funerari. Tots plegats demanaven que fos retirat de la placeta del Pedregar i fos situat a algun altre lloc.

El juliol del 1981 la Delegació d’Obres Públiques i Urbanisme de l’Ajuntament va encarregar un informe per trobar l’allotjament definitiu d’aquella obra. L’informe suggeria diferents espais: el passeig de Santa Teresa, el bosc de Can Borgunyó, el parc de Catalunya, la plaça d’Antoni Llonch, o, fins i tot, una altra paret de la placeta del Pedregar.

L’any 1992, despès que l’obra rebés ultratges amb pintades i bretolades, el mateix Camil Fàbregas va demanar al batlle Antoni Farrés que l’escultura fos retirada. L’empresa Construccions Roviras, la mateixa que l’havia col·locat, va retirar-la, deixant ben neta la paret de la Casa Duran. Acabava així el que per a Camil Fàbregas ja era un malson. Va reconèixer que havia pecat de vanitat en considerar-se capaç de fer que els sabadellencs honressin dos grans homes.

La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall, La vaca cega.
                               *
La vaca de la mala llet
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
Jo sóc la vaca de la mala llet.

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
Jo sóc la vaca de la mala llet.
Joan Oliver - Pere Quart

*

LA TEORIA DELL I McDonald's



La teoria Dell de prevenció de conflictes sosté que quan hi ha dos països que són part de la mateixa cadena de subministrament global mai no es barallen en una guerra tan llarga, ja que són cada part de la cadena de subministrament. - Thomas Friedman.

La idea que no hi hauria guerra entre dos països amb McDonald's explica per què Putin ha acabat amb la clau del gas de mitja Europa, A la llista dels llibres imprescindibles per entendre per què Rússia ha envaït Ucraïna ningú està incloent 'The Lexus and the Olive Tree', el 'bestseller' de Thomas Friedman. És una pena. S'hauria de prestar més atenció a les teories que s'han equivocat més, perquè són aquestes les que més ajuden a entendre com arribem al desastre. Al cap i a la fi, un despropòsit de la mida d'aquesta guerra, que posa de cap per avall els dogmes de l'ordre econòmic i polític en què crèiem viure, només es pot explicar com una successió de múltiples errors. Aquest llibre és dels que es van equivocar. I molt.

El resum de la teoria Dell en mans de Friedman, es un plat de servei ràpid, que va anomenar que va anomenar "Teoria dels Arcs d'Or de la Prevenció de Conflictes", i posteriorment 'Teoria Dell'. La seva tesi, exposada originalment en una columna de 1996, proposava explicar el declivi de la guerra com a resultat de l'expansió del capitalisme global: "No hi ha dos països que tinguin un McDonald's mai no han lluitat entre ells". Friedman va admetre que la correlació pacífica entre McDonald's i les relacions pacífiques no era causal. Fins i tot va entrevistar un executiu de McDonald's (identificat sense alè com "el seu secretari d'estat de facto"), que li va dir que McDonald's no va obrir als mercats fins que ja eren prou rics i desenvolupats per mantenir una classe mitjana que es podia permetre luxes com l'occidental. menjars ràpids. En altres paraules, la presència d'un restaurant McDonald's no va exercir propietats màgiques de reducció de conflictes. En lloc d'això, McDonald's va col·locar estratègicament els seus restaurants en països que, en primer lloc, era poc probable que anessin a la guerra. Després dels darrers esdeveniments a Ucraïna sembla evident que ni Friedman ni McDonalds varen estar gaire encertats en les seves previsions.

*

UNA IL·LUSIÓ UNIVERSAL


La lluita no és –ni ha de ser– entre orientals i occidentals; la lluita és entre la intolerància i la imposició, entre la diversitat i la uniformització, entre el respecte per l'altre i el menyspreu o l'aniquilació. - Jorge Majfud.

Ens informen que vivim en un món "globalitzat", però els únics que encara no s'han adonat del seu significat són ells, els responsables de la globalització. Com a pràctica, la "globalització" és gairebé tan antiga com el cristianisme. Però ara val per si sola; és una ideologia, amb la particularitat històrica que va ser precedida per la seva pròpia realització. La seva interpretació també és particular i sempre contradictòria: integrar significa absorbir, conèixer significa ignorar, diversitat cultural significa uniformització, informar significa deformar, riquesa significa diners, etcètera.
Les fronteres segueixen sent les mateixes per als pobres, i fins i tot s'han tancat encara més que abans; però, han estat esborrades de cop per deixar passar a Diners, portador de noves promeses de riquesa en aquells països pobres que, aneu a saber un per què, han vist augmentar la seva pobresa. Tot per la qual cosa es podria dir, sense por d'equivocar-nos, que en el nostre món globalitzat les fronteres han estat substituïdes per filtres.

La cultura i l'educació ja no uneix; separa. Totes dues, han estat sotmeses al poder dels diners i li serveixen a ell per ordenar-ho en castes i acumular-lo en dipòsits invisibles. A les noves universitats ja no els importa la saviesa, la recerca de la veritat, sinó un únic i monòton objectiu: la creació d'ens competents. 
El nord representa tot el que té de primitiu l'home: la necessitat desbordada de poder, l'acumulació i el consum. Tots aquells valors espirituals que van sorgir després del mesolític comencen a ser deixats de costat. La reparació no està a prop (només els evangelistes veuen les coses eternament pròximes), perquè també la històrica rebel·lia de la joventut ha estat adoctrinada per la publicitat i per l'èxit aliè.
Estem d'acord que cal canviar. Però, ¿en quina direcció? En direcció nord? Una cosa ha de quedar clara: hi ha canvis que només pot generar-una societat en el seu conjunt. Per tant, no és vàlid aquest precepte ideològic resumit en la màxima: "a qui no li agradi, és lliure de canviar de canal" Aquesta frase, tan estimada pels profunds filòsofs de la faràndula, és contradictòria, ja no només amb la tan esmentada idea de la globalització sinó, sobretot, amb la més primitiva idea de societat.
Jo, almenys, no estic en contra del Nord ni d'una globalització. Per contra, li donaria suport amb entusiasme. Això sí, sempre que Globalització signifiqui "diàleg" entre cultures, entre pobles i entre individus; un veritable intercanvi de símbols i de béns materials, i no la simple imposició de llengües, ideologies socials i econòmiques, no la imposició de costums monoculturals que han portat a la supressió de desenes d'idiomes amb els seus coneixements propis del cel i de la terra, alhora que una espoliació de recursos naturals que no només atempta contra les comunitats econòmicament més febles, sinó contra el planeta sencer.

Però no siguem ingenus. No oblidem que els diners no accepten cap altre tipus d'associacions que no siguin associacions de capitals. Qualsevol altra aliança, social o espiritual, serà condemnada pel Èxit. Recordin: menys el riure i el sofriment tot és una Il·lusió Universal: Èxit i Diners no existeixen sense el valor que és concedit per aquells que són perjudicats per l'Èxit i pel Diners. S'ha de dir què, entre la pandèmia primer i ara la invasió d'Ucraïna, la globalització ha quedat molt tocada, tocada de mort, gosaria afirmar. Adéu al made in Xina, o aixó és el que hauria de ser, i benvinguda l'economía circular. L'economia d'antes, o d'anteabantes, l'economia d'abans dels liberals.

*

DESOBEDIÈNCIA CIVIL


Fins al decenni dels seixanta del segle XX, l'expressió "desobediència civil" es va emprar poc, i bastant esporádicament en l'àmbit cultural europeu. Abans d'aquesta data, les persones que es consideraven desobedients o insubmises enfront de les lleis i els Estats preferien definir-se com revolucionàries, com rebels o amb altres paraules afins. La recepció de les obres de Thoreau, Tolstoi i Gandhi, en què apareix el concepte de desobediència civil, va ser fins llavors molt limitada en comparació amb la difusió dels escrits d'altres autors que propugnaven el dret a la resistència enfront de les tiranies, la legitimitat de l'alliberament nacional dels pobles colonials per la via armada, la revolució social o fins i tot l'abolició dels estats.
Entre les excepcions a aquesta situació, caldria indicar alguns textos que esmenten la desobediència civil, en el marc del pacifisme i l'antimilitarisme, durant els anys d'ascens i consolidació del nacional-socialisme.
Hi ha, per exemple, algunes referències explícites al concepte de desobediència civil a les obres de dues de les personalitats més notables del segle: Einstein i Russell. Però, com dic, aquests exemples eren rars en el marc de la filosofia política europeu-occidental. Només van deixar de ser-ho quan, a partir dels anys seixanta, s'estén als Estats Units la lluita pels drets civils dels negres, animada per Martin Luther King, i la protesta contra la guerra del Vietnam.
En aquestes circumstàncies, és comprensible que en el nostre ambient cultural la desobediència civil s'hagi identificat durant algun temps amb l'objecció de consciència i hagi estat entesa com una forma de protesta gairebé exclusivament moral, tal com va indicar Hannah Arendt en un article cèlebre dedicat a l'assumpte.
Però ja Arendt va establir una diferenciació que convé no perdre de vista: l'objector de consciència segueix la moral de l'home bo; els moviments de desobediència civil, la moral del bon ciutadà.
L'èxit que en aquests últims anys ha arribat a l'expressió "desobediència civil" té molt a veure amb la generalització de la consciència del declivi de les revolucions a Occident i amb la percepció, també generalitzada, del fracàs de la majoria de les societats sorgides dels moviments revolucionaris del segle XX. Encara en els anys setanta, quan comencen a quallar els nous moviments socials alternatius com el feminisme, l'ecologisme o el pacifisme, l'expressió "desobediència civil" tenia una circulació limitada fora de les avantguardes que, en molts països europeus, es van alçar contra el perill d'una nova guerra mundial lliurada amb armes nuclears. Ha estat precisament a través del moviment pacifista i antimilitarista, que va aconseguir el seu punt de major desenvolupament en els vuitanta, com l'expressió "desobediència civil" va guanyar adeptes en l'opinió pública.Por el que fa a Espanya, un exemple molt il·lustratiu d'això que vinc dient és la sorpresa (i fins a l'escàndol) que va produir en els ambients de l'esquerra revolucionària la reflexió de Manuel Sacristán sobre el gandhisme. En un debat que es va produir a Barcelona, ​​el 1977, amb el filòsof alemany W. Harich, Sacristán, que era llavors el pensador més reconegut de la esquerra marxista i comunista al nostre país, va cridar l'atenció sobre la importància d'estudiar i comprendre l'estratègia gandhiana de desobediència civil prenent en consideració tres factors: la insuficiència del punt de vista leninista sobre les guerres a l'època de les armes de destrucció massiva , la derivació catastròfica de la dialèctica del "com pitjor millor" i la consciència de la crisi ecològica en potència derivada de la cada vegada més evident conversió de les forces productives en forces destructives, en forces de destrucció de la naturalesa i de les espècies que hi habiten.
Van haver de passar uns quants anys perquè comencés a quallar el diàleg entre la tradició marxista i la tradició gandhiana i, parlant amb veritat, només va quallar, intervingut ja el decenni dels vuitanta, en petits nuclis que ajuntaven el pacifisme actiu, l'ecologisme social i la nova sensibilitat sobre el privat i el polític aportada pel moviment feminista.
Però des que es va enfonsar el "sistema socialista", es va acabar la bipolarització del món, es va entrar en una nova fase imperial i es va ampliar el nombre de democràcies nominalment representatives en els cinc continents l'ús de l'expressió "desobediència civil" s'ha generalitzat en l'àmbit cultural euro-nord-americà. Només cal un recorregut per Internet per comprovar-ho.
Avui es parla de desobediència civil en relació amb les actituds de protesta sociopolítica més diverses i en el marc de diferents moviments de resistència. Amb tot, hi ha una excepció, Espanya, on pot haver-hi ciutadans condemnats a 9 anys de presó per enfilar-se a una furgoneta de la policia i nazis manifestant-se a Chueca insultant col·lectius indefensos sortint-ne 'de rositas' per 600 euros de res. Com diria Forges: País.

*

AQUELLS PERSONATGES POPULARS

 


💬Sabadell era una ciutat prolífica en personatges singulars i característics -més o menys simpàtics- que les seves peripècies, o tan sols, la seva presència era tot un motiu de diversió pels altres veïns. En Marian Burguès a Sabadell del meu record explica les facècies del ferrer d’ofici anomenat el Rana. Com aquella que va protagonitzar en una ocasió en què es va agafar fort als barrots de la reixa d’una finestra, per cridar l’atenció dels vianants, tot exclamant a viva veu: “No sortiràs?, no sortiràs?, ben ve prou que sortiràs! Ja t’ho dic jo que sortiràs!”. En veure aquell rar comportament, la gent, estranyada i encuriosida, s’hi anava acostant. Una estona llarga va passar amb el Rana, allà arrapat, cridant i mantenint aquella actitud. “Ja ho crec que sortiràs!”, cridava. Els tafaners s’hi atansaven.

Quan el cercle que el rodejava va ser prou atapeït, amb ferma decisió, i tot aixecant la cama esquerra, en Rana va deixar anar una forta i sonora ventositat. Després, tot seguit, i sospirant, va exclamar: “Apa, doncs, ja ha sortit!”. Qui també aixecava la cama esquerra per deixar anar sonores flatulències era en Cacamalatar. De nom Lluís i cadiraire d’ofici, camacurt, però ample d’espatlles, anava pels carrers oferint-se per adobar cadires de boga amb el seu crit de “el cadiraireeee...! Home de poca instrucció, anava mal guarnit i utilitzava un llenguatge groller.

Quan les coses no li sortien prou bé s’exclamava sempre dient: “caca”. Aquesta paraula la repetia enfadat i sovint. Quan les coses no li anaven bé, tot era una caca. Però la caca més grossa de totes era pels militars. De manera que la seva expressió més eloqüent i exagerada i acompanyada d’una forta ventositat, mentre aixecava la cama esquerra era: “caca pels militars”. Aquesta frase repetida amb rapidesa i a dojo, amb el temps va esdevenir en “cacamalatar”, nom amb què el veïnat el va batejar per sempre.

Algú deia que li faltava un bull. Altres el tenien per un benaventurat. Albà Rosell el definia com un pobre home consumit per l’alcohol. El que sembla veritat és que en Cacamalatar havia estat una víctima de la Guerra de Cuba. Que allà va passar moltes penúries i li va quedar un record tan desastrós dels militars que els recordava amb sonores ventositats. Aquests dos exemples són una petita mostra, també, de la, diguem-ne, “afició escatològica” del nostre país, on el caganer del pessebre és una figura admirada i fer cagar el tió una celebració festiva. En Rana i en Cacamalatar foren dos personatges molt populars en el Sabadell de Marian Burguès i Albà Rosell, aquell de finals de segle XIX i principis del XX. També n’hi havia amb noms tan singulars com: Tambó, Curaporcs, Xarric, Milhomes, Pau lleganya, Xalapó, Solapes, Marduix, Mig senyor, Viralotxo, Xuma, Gandumbes, Tres-cents, Marrané, Solfa, Tres quartos, Sangoneres, Taral·lara, Peu fi, Nyega, Vamba, Mamà, Esquerdat, Xocolata, Sacs, Pansit, Bolero, Escapsat, Mistos, Sucarrat, Galupa,  Ploraire, Tatarra i d’altres com Manel de la pipa, Cap de fusta, Pau del cul, Tomàs de la feredat, Molar tirapits, Jaumet del flabiol, Tonet de la guitarra o Félix nunci. Molts d’aquests malnoms van gaudir de popularitat durant anys.

A mitjan segle XX també estava farcit de sabadellencs motejats amb més o menys gràcia. Amb la curiositat que hi havia noms repetits com: Noi Maco, Xato, Gravat, Gravadet, Guixa, Guixes, Vermell o Teies. Possiblement, encara que amb tants anys de diferència, es mantingués el mot o malnom de la família. Els anys cinquanta i seixanta a aquests noms s’hi podien afegir els de: el Quilili, Tirallarg, Paitrocs, Peñín policia, Pascual guàrdia urbà, Pisnarro, Mambo, Solsona, Bardissa, Bólits, Manco, Terrassa, Sacdeborra, Advocat dels pobres, Xato, Jacas, Toni melenes, Pasieguito, Fabulós o Roling.

Encara que de tots aquells personatges de l’època, el més conegut i notori era, sens dubte, el Sánchez. El popular Sánchez. Qui és que no recorda al Sánchez, famós i conegut arreu. Era molt habitual veure’l al vestíbul del Cine Campos proveït d’una safata que duia al davant del pit, amb una beta ample de vellut penjada al coll, venent caramels, bombons o tabac...., i regalesia tendre. Això era a mitjans dels cinquanta. El seu ofici era carameler, tot i que havia fet moltes altres feines com manobre i guardacotxes. Era un bon jan que mai s’enfadava amb ningú. Ni amb els que es reien d’ell.

El carameler Rafael Sánchez Moliné, popularment conegut com “el Sánchez”. 17 de gener de 1975 / CEDIDA (Pere Farran / AHS

En Rafel Sánchez Moliné, encara que nascut a Badalona, va esdevenir sabadellenc popular i cèlebre. Potser també un pèl víctima dels que se n’aprofitaven. Un dia de meitat dels seixanta, es va inaugurar una agència de viatges a la Rambla i va ser contractat per fer de mim, al davant d’aquella oficina, amb l’aposta que qui el fes riure guanyaria un viatge. Ningú ho va aconseguir. Ja de més gran, a l’ocàs de la seva vida, ja malalt, feia de mosso al pàrquing de cotxes al Castellet de Sant Quirze.

Hi ha fotos d’ell vestit de pagès català, de cosac o amb uniforme marcial. La present foto de pastor correspon a la Passada de Sant Antoni de l’any 1975. Mesos després, el 14 de juliol, va encaixar amb el príncep Juan Carlos en la inauguració de l’autopista Barcelona-Terrassa. Van ser dels darrers actes de la seva vida, va morir el mateix any 1975. - Jaume Barberà - diaridesabadell.com

*

ADÈU A EL PERIÓDICO DIGITAL



💬
Des que va sortir la primera edició el 26 d'octubre de 1978 he comprat cada dia 'el periódico', primer en castellà i després quan va sortir en català. De fet prefereixo la Vanguardia, però com a casa en paper qui el llegeix és la Nuri i a ella li agrada el Periódico, és el que comprem, ja ho dic, cada dia, since 1978. A partir d'avui hi ha continguts que ja no pots llegir a la versió digital, sinó és pagando que es gerundio. De fet, a la Vanguardia ja pago 5,98 euros cada mes per accedir al seu contingut. Però amb el periódico no ho penso fer, ja sé que ells això no ho saben ni els importa, però la meva fidelitat com a consumidor diari des de 1978 crec que em dona dret a accedir al seu contingut digital sense pagar res. Ja no miro l'Ara pel mateix motiu, i ja veig que hauré d'afegir el Periódico a la llista de digitals als que ja no tindré accés.

Només afegir que tant el Periódico com la Vanguardia, pretenen cobrar per accedir a unes edicions digitals que maltracten sistemàticament, sobretot la Vanguardia. No han encara acabat d'entendre com han de presentar el format digital per fer-lo àgil i planer. Si encara tenen la secció de societat com un Hola qualsevol...



Antonio Franco i Antonio Asensio davant del primer ejemplar de 'el periódico' el 26 d'Octubre de 1978

*

més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
Mostra-ho tot
B L O C S
Mostra-ho tot
COMENTARIS
-