Entrar a aquell silenci que era la ciutat a les vuit d'una boirosa nit de novembre, trepitjar la vorera de ciment i les esquerdes alquitranades, i caminar, amb les mans a les butxaques, a través dels silencis, res li agradava més al senyor Leonard Mead. S'aturava en un cap de carrer, i mirava al llarg de les avingudes il·luminades per la Lluna, en les quatre direccions, decidint quin camí prendre. Però realment no importava, ja que estava sol en aquell món de l'any 2052, o era com si estigués sol. I una vegada que es decidia, caminava una altra vegada, llançant davant seu formes d'aire fred, com fum de cigar.
 
De vegades caminava durant hores i quilòmetres i tornava a casa seva a mitjanit. I passava davant cases de finestres fosques i semblava com si passegés per un cementiri; només uns febles resplendors de llum de lluerna brillaven de vegades darerre de les finestres. Uns sobtats fantasmes grisos semblaven manifestar-se en les parets interiors d'un quart, on encara no havien tancat les cortines a la nit. O es sentien uns murmuris en un edifici sepulcral on encara no havien tancat una finestra.
 
El senyor Leonard Mead s'aturava, estirava el cap, escoltava, mirava, i seguia caminant, sense que les seves petjades ressonessin a la vorera. Durant un temps havia pensat posar-se uns botins per passejar de nit, ja que llavors els gossos, en intermitents gossades, acompanyarien el seu passeig amb lladrucs a l'escoltar el soroll dels tacons, i s'encendrien llums i apareixerien cares, i tot un carrer es sobresaltaría davant el pas de la solitària figura, ell mateix, en les primeres hores d'una nit de novembre.
 
En aquesta nit particular, el senyor Mead va iniciar el seu passeig caminant cap a l'oest, cap al mar ocult. Hi havia una agradable gebre cristal·lina en l'aire, que li feia mal el nas, i els seus pulmons eren com un arbre de Nadal. Podia sentir la llum freda que entrava i sortia, i totes les branques cobertes de neu invisible. El senyor Mead escoltava satisfet el feble murmuri de les seves sabates toves en les fulles de tardor, i xiulava quedamente una freda cançó entre dents, recollint ocasionalment una fulla al passar, examinant l'esquelet de la seva estructura en els rars fanals, olorant la seva rovellada olor.
 
-Hola, als de dins -els murmurava a totes les cases, de totes les voreres-. Què hi ha aquesta nit al canal quatre, el canal 7, el canal 9? Per on corren els cowboys? ¿No ve ja la cavalleria dels Estats Units per aquell pujol?
 
El carrer era silencios i llarg i desert, i només la seva ombra es movia, com l'ombra d'un falcó al camp. Si tancava els ulls i es quedava molt quiet, immòbil, podia imaginar-se en el centre d'una plana, un desert d'Arizona, hivernal i sense vents, sense cap casa en mil quilòmetres a la rodona, sense altra companyia que les lleres seques dels rius, els carrers.
-Què passa ara? -els va preguntar a les cases, mirant el rellotge de pulsera-. Les vuit i mitja. ¿Hora de una dotzena de variats crims? Un programa d'endevinalles? Una revista política? Un comediant que cau de l'escenari?
 
Era un murmuri de rialles el que venia des d'aquella casa a la llum de la lluna? El senyor Mead va titubejar, i va seguir el seu camí. No se sentia res més. Va ensopegar en un sortint de la vorera. El ciment desapareixia ja sota les herbes i les flors. Després de deu anys de caminades, de nit i de dia, en milers de quilòmetres, mai havia trobat a una altra persona que es passegés com ell.
 
Va arribar a una part coberta de trèvols on dues carreteres creuaven la ciutat. Durant el dia es succeïen allà tronadoras onades d'actuacions, amb un gran murmuri d'insectes. Els cotxes escarabats corrien cap a llunyanes metes tractant de passar-se uns als altres, exhalant un encens feble. Però ara aquestes carreteres eren com rierols en una seca estació, només pedres i llum de lluna.
Leonard Mead va doblegar per un carrer lateral cap a casa. Estava a una illa del seu destí quan un cotxe solitari va aparèixer de sobte en una cantonada i va llançar sobre ell un brillant con de llum blanca. Leonard Mead es va quedar paralitzat, gairebé com una arna nocturna, encantat per la llum.
 
Una veu metàl·lica va cridar:
 
-Quiet. ¡Quedi's aquí! No es mogui!
 
Mead es va aturar.
 
-¡Les mans enlaire!
-Però ... -va dir Mead.
-¡Les mans enlaire!
 
La policia, és clar, però quina cosa rara i increïble; en una ciutat de tres milions d'habitants només hi havia un cotxe de policia. No era així? Un any abans, en 2052, l'any de l'elecció, les forces policials havien estat reduïdes de tres actuacions a un. El crim disminuïa cada vegada més; no hi havia necessitat de policia, llevat d'aquest cotxe solitari que anava i venia pels carrers deserts.
 
-¿El seu nom? -va dir el cotxe de policia amb un murmuri metàl·lic.
 
Mead, amb la llum de l'reflector en els seus ulls, no podia veure els homes.
 
-Leonard Mead va dir.
-Més alt!
-¡Leonard Mead!
-¿Ocupación o professió?
-M'imagino que vostès em dirien un escriptor.
-Sense professió -va dir la interlocutòria de policia com si es parlés a si mateix.
 
La llum immobilitzava al senyor Mead, com una peça de museu travessada per una agulla.
 
-Sí, pot ser així -va dir.
 
No escrivia des de feia anys. Ja no venien llibres ni revistes. Tot passava ara a casa com tombes, va pensar, continuant les seves fantasies. Les tombes, mal il·luminades per la llum de la televisió, on la gent estava com morta, amb una llum multicolor que els fregava la cara, però que mai els tocava realment.
 
-Sense professió -va dir la veu de fonògraf-. Què fa fora?
-Caminar -va dir Leonard Mead.
-¡Caminar!
-Només caminar -va dir Mead simplement, però sentint un fred a la cara.
-¿Caminar, només caminar, caminant?
-Sí, senyor.
-¿Caminant cap a on? ¿Per què?
-Caminant per agafar aire. Caminant per veure.
-¡La seva adreça!
-Carrer Saint James, onze, sud.
-Hi ha aire a casa, té vostè condicionador d'aire, senyor Mead?
-Sí.
-I té vostè televisor?
-No.
-No?
 
Es va sentir un suau cruixit que era en si mateix una acusació.
 
-És vostè casat, senyor Mead?
-No.
-No està casat -va dir la veu de la policia darrere del raig brillant.
 
La lluna estava alta i brillava entre les estrelles, i les cases eren grises i silencioses.
 
-Ningú em vol, va dir Leonard Mead amb un somriure.
-No parli si no li pregunten!
 
Leonard Mead va esperar a la nit freda.
 
-Només caminant, senyor Mead?
-Sí.
-Però no ha dit per què.
-Ho he dit; per agafar aire, i veure, i caminar simplement.
-Ha fet això sovint?
-Totes les nits durant anys.
 
El cotxe de policia era al centre del carrer, amb la seva gola de ràdio que brunzia dèbilment.
 
-Bé, senyor Mead -va dir el cotxe.
-Això és tot? -va preguntar Mead cortesament.
-Sí -va dir la veu-. Vagi. -Es va sentir un sospir, un espetec. La porta del darrere del cotxe es va obrir de bat a bat -. Entri.
-Un moment. No he fet res!
-Entri.
-¡Protesto!
-Senyor Mead...
 
Mead va entrar com un home que de sobte es sentís borratxo. Quan va passar al costat de la finestreta davantera del cotxe, va mirar dins. Tal com s'esperava, no hi havia ningú al seient davanter, ningú en el cotxe.
 
-Entri.
 
Mead es va recolzar en la portella i va mirar al seient del darrere, que era un petit calabós, una presó en miniatura amb barrots. Feia olor a antisèptic; feia olor de massa net i dur i metàl·lic. No hi havia allà res tou.
 
-Si tingués una esposa que li servís de coartada... -va dir la veu de ferro-. Però...
-Cap a on em porten?
 
El cotxe va titubejar, va deixar sentir un feble i grinyolant brunzit, com si en algun lloc alguna cosa estigués informant, deixant caure targetes perforades sota ulls elèctrics.
 
-Al Centre Psiquiàtric de Recerca de Tendències Regressives.
 
Mead va entrar. La porta es va tancar amb un cop tou. La interlocutòria policial va rodar per les avingudes nocturnes, llançant endavant els seus febles llums.
 
Van passar davant d'una casa en un carrer un moment després. Una casa més en una ciutat de cases fosques. Però en totes les finestres d'aquesta casa hi havia una resplendent claredat groga, rectangular i càlida a la freda foscor.
 
-La meva casa -va dir Leonard Mead.
 
Ningú li va respondre.
 
El cotxe va córrer per les lleres seques dels carrers, allunyant-se, deixant enrere els carrers deserts amb les voreres desertes, sense escoltar-se cap altre so, ni hi va haver cap altre moviment en tota la resta de la gelada nit de novembre.

el peaton - ray bradbury 
en Fábulas fantásticas, 1998 
blog:descontexto.blogspot.com