dijous, 16 de setembre de 2021

EL SENY QUE NO ES TÉ MAI

 


Barcelonistes contra espanyolistes, afeccionats de Manel contra els d'Estopa, sabadellencs i terrassencs, Llach  o Serrat, Nyerros o Cadells com a exemple d'antes... Catalunya és un país d'odis viscerals i irreconciliables. Les picabaralles entre Esquerra i Juntsxcat, no són noves, van en l'ADN dels catalans. Des dels inicis com a país, Catalunya ja mostra la fal·lera de les particions, de les divisions. Deia Josep Pla:Aquest és un país del seny que no es té mai. Em pre­gunto si el nos­tre seny no és la forma lar­vada de la guerra civil en temps de pau.

L'escriptor Josep Valls Grau reflexiona sobre com els catalans des de Guifré el Pilós fins Josep Pla, ens hem dedicant al deport nacional, barallar-nos entre nosaltres. L'article és una mica llarg, però val molt la pena per entendre quina mena de país som. Oblideu-vos del seny, som un país de rauxa, més cainites que els cainites.

"En tots aquests mesos que els catalans ens trobem immers en això que s’ha con­vin­gut a ano­me­nar “el procés”, tal com segu­ra­ment ha pas­sat a força més gent, m’he sen­tit alter­na­ti­va­ment ani­mat i dece­but, desen­ga­nyat i espe­rançat, sense poder tro­bar un equi­li­bri de con­ti­nu­ació que em per­metés man­te­nir serè l’ànim i fresc el cap. He cavil·lat (i encara cavil·lo) on deu raure la causa d’aques­tes evi­dents man­ques d’ente­ni­ment, d’aquest gar­be­lla­ment quasi diari de posi­ci­ons, d’idees noves i pac­tes antinòmics, de tren­ca­ments, recu­la­des i cabri­o­les a ulls clucs. I he pen­sat molt seri­o­sa­ment si pot­ser no fem altra cosa que seguir una llarga tra­dició, un fil històric que aquest nos­tre país ha anat des­cab­de­llant al llarg dels segles, pràcti­ca­ment des del mateix nai­xe­ment de Cata­lu­nya com a nació. I és que en el gran i fabulós circ de la història, més que fer equi­li­bris pas­sant la corda fluixa, hem fet cap­bus­sons, tom­ba­re­lles i salts mor­tals al buit.

Des dels ini­cis com a país, i a par­tir de la mort de Guifré el Pilós (ca. 840-897), de qui es diu que tenia pèl fins i tot a la planta dels peus, Cata­lu­nya ja mos­tra la fal·lera de les par­ti­ci­ons, de les divi­si­ons. El dit Guifré separa la Cer­da­nya de l’Urgell, que tan­ma­teix havia rebut uni­des. Beren­guer Ramon el Cor­bat, a més de divi­dir, dis­grega part del com­tat de Bar­ce­lona amb capi­ta­li­tat a Olèrdola. Després es pro­du­eix la sepa­ració dels com­tats de Besalú i de Cer­da­nya, d’Empúries i del Ros­selló, del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. En ple segle XV, Alfons el Magnànim, amb 20 anys de llui­tes a l’esquena per con­que­rir el regne de Nàpols, el separa del regne de les Dues Sicílies i en el seu tes­ta­ment el dona a un fill bord. El nos­tre gran rei Con­que­ri­dor va ser també el nos­tre màxim divi­sor: a cada fill que paria Vio­lant d’Hon­gria (en parí set o vuit), nou repar­ti­ment entre més colla. El mateix Jaume I explica en la seva Crònica que per motius d’un ali­got de caça es feren la guerra entre ells. Aquest gran per­so­natge és ano­me­nat “el ven­ce­dor de tres reis, vençut per mol­tes dones”, i és que, després de la mort de Vio­lant, es va llançar a una car­rera d’ena­mo­ra­ments. “Lo sant rei en Jaume” –com l’ano­me­na­ven després–, fou exco­mu­ni­cat dues vega­des, una d’elles per haver fet tallar la llen­gua al bisbe de Girona, Beren­guer de Cas­tell­bis­bal.

L’any 1438 esti­gue­ren en armes l’abat de Mont­ser­rat i l’aba­dessa de Pedral­bes, i no és pura anècdota la riva­li­tat entre els enter­rats a Poblet i els enter­rats a San­tes Creus: Pere el Ceri­moniós dicta una dis­po­sició reco­ma­nant als vas­salls que no jurin fide­li­tat als seus suc­ces­sors, si abans no fan pro­mesa solemne de voler ser sebo­llits al mones­tir de Santa Maria de Poblet.

L’expe­dició cata­lana a Ori­ent que tant ens estar­rufa per les ges­tes por­ta­des a terme, se’n va anar a fer punye­tes per la riva­li­tat entre els seus cab­dills més cons­pi­cus: el gran duc Beren­guer d’Entença, el senes­cal Ber­nat de Roca­fort i l’almi­rall Fer­ran Xime­nis d’Arenós. Ho canta Joan Mara­gall:

“Entre ells faran la guerra / si amb altres no la fan…”

L’his­to­ri­a­dor J.H. Elli­ott, un dels his­pa­nis­tes més reco­ne­guts inter­na­ci­o­nal­ment, en el seu minuciós estudi sobre la revolta cata­lana del 1640, la guerra dels Sega­dors, con­clou: “Per les seves divi­si­ons inter­nes, Cata­lu­nya es des­truí ella sola. La revo­lució por­tu­guesa reeixí prin­ci­pal­ment perquè la classe diri­gent del país demostrà estar ben unida al moment de la gran decisió. Però la classe diri­gent cata­lana no estava gens ni mica unida.”

El nos­tre pri­mer rei Pere, mal­grat dir-se el Catòlic i fer acte de vas­sa­llatge per­so­nal al papa de Roma, va ser exco­mu­ni­cat. Fastuós, dis­bau­xat, galant, pròdig i feme­ller, una crònica en diu que “es perdé per sa follia”. Pere el Gran, que tant ata­conà els fran­ce­sos al coll de Panis­sars, era un fra­tri­cida, tro­ba­dor, ban­do­ler i “escal­fat de bona cava­lle­ria”. “La sang li bollia”, diu el cro­nista Ramon Mun­ta­ner, que també explica que, mal­grat estar exco­mu­ni­cat, morí com un ange­let: “…així dolçament com si fos un albat; e anà-se’n ab los àngels en paradís.” Jaume II el Just, una mena de mes­tre de clau­di­ca­ci­ons i rec­ti­fi­ca­ci­ons, va ser un joguet del seu sogre Sanç IV de Cas­te­lla i d’altres potències, fins i tot del reietó de Xipre. L’últim Pere, fill de pare i mare cata­lans, fou ora­dor, cro­nista i poeta. És un altre rei iras­ci­ble, cruel, dèspota i fals, ano­me­nat “el del Punya­let” no pas per cap crim polític sinó per haver esquinçat amb el punyal els pri­vi­le­gis de la Unió Ara­go­nesa amb tanta ràbia que es va ferir la mà. A València va voler cre­mar, des­truir i “arar de sal” la ciu­tat. El seu suc­ces­sor Joan I era supers­ticiós, pro­tec­tor d’alqui­mis­tes, nigro­mants, astròlegs i feti­llers.

I final­ment, on és el seny, la con­tinuïtat i la mesura de Martí l’Humà, l’obsés de les tres mis­ses diàries a qui ano­me­na­ven “l’Eclesiàstic“, mandrós de caval­car i “poc amic d’eixir de sa cam­bra”, una espècie de monjo amb corona reial que morí sense haver vol­gut desig­nar mai el seu suc­ces­sor?

Quan, el 1714, Bar­ce­lona lluita afer­ris­sa­da­ment con­tra els borbònics, no llui­ten les comar­ques. I quan cinc anys després, el 1719, llui­ten les comar­ques (setge de la Seu d’Urgell, setge de Roses, guerra de la Tri­ple Aliança), Bar­ce­lona es queda qui­eta. El camp era carlí quan la ciu­tat era pro­gres­sista i més tard, quan el camp és libe­ral, la bur­ge­sia urbana és retar­datària. L’his­to­ri­a­dor Rodolf Llo­rens, exi­liat a Veneçuela per culpa de la Guerra Civil, escriu: “Quina pot ser la con­tinuïtat d’un país on els com­tes comen­cen per ano­me­nar-se un Beren­guer Ramon i l’altre Ramon Beren­guer?”

I més llui­tes tri­bals i discòrdies inter­nes: divisió entre Cata­lu­nya Nova i Cata­lu­nya Vella, entre menes­trals i patri­cis, entre nyer­ros i cadells, la Biga i la Busca, aus­tri­a­cis­tes i boti­flers, afran­ce­sats i insur­rec­tes, libe­rals i abso­lu­tis­tes, isa­be­lins i car­lins, tra­di­ci­o­na­lis­tes i pro­gres­sis­tes, uni­ta­ris i fede­rals. Fins en relació amb l’Expo­sició Uni­ver­sal del 1888, els cata­lans van estar for­ta­ment divi­dits en pro i en con­tra. Després, grans catur­les entre ger­manòfils i aliadòfils. I a títol per­so­nal, Pifer­rer con­tra Cor­tada, Bofa­rull con­tra Aguiló, Almi­rall con­tra Gui­merà, mossèn Alco­ver con­tra Fabra, Rovira i Vir­gili con­tra Vicens i Vives… La pri­mera Acadèmia de la Llen­gua Cata­lana (1880) no arribà a cons­ti­tuir-se perquè, a l’inici de l’inici, per defi­nir el con­junt de les 26 lle­tres no es van posar d’acord sobre si s’havia de dir abe­ce­dari o bece­ro­les. El Congrés de Juris­tes del 1881 per a la codi­fi­cació del dret civil català va aca­bar com el rosari de l’aurora. El 1888 es van cele­brar dos Jocs Flo­rals: els ofi­ci­als i els dis­si­dents, i fins es va escin­dir la Cobla d’en Pep Ven­tura després de diver­ses deser­ci­ons i can­vis de nom: “Cobla-Orques­tra Erato”, “Cobla de’n Pep” i “Cobla del Hijo d’en Pep”. Tenim les dues Cata­lu­nyes del segle XIX, la dels joc­flo­ra­les­cos i la dels xarons, la dels dis­tin­gits i la popu­lar, la mont­ser­ra­tina i la bullan­guera, la patro­nal i l’obre­rista, la dels viro­lais i la dels renecs.

San­ti­ago Sobrequés, en par­lar de Jofre de Roca­bertí, senyor de Pera­lada, escriu: “Pares con­tra fills, ger­mans con­tra ger­mans, sogres con­tra gen­dres, pre­lats con­tra pre­lats, canon­ges con­tra canon­ges. Els Cruïlles de Pera­ta­llada con­tra els Cruïlles de Lla­gos­tera. Dal­mau de Que­ralt con­tra Bal­ta­sar de Que­ralt, el ves­comte de Roca­bertí con­tra totes les bran­ques menors del seu lli­natge.”

La nos­tra peripècia històrica pot ser heroica i glo­ri­osa, però sem­bla que no podem pas qua­li­fi­car-la d’asse­nyada i/o unitària. De manera que, aquell refrany cas­tellà (pre­ci­sa­ment cas­tellà!) que diu “Divide y ven­cerás”, els cata­lans pot­ser l’hauríem de tra­duir així: “Separa, i la ves­saràs.”

Lle­gint i medi­tant sobre la nos­tra història com a poble, sem­bla com si només en sabéssim (i encara molt poc) la part més guapa, excelsa i exem­plar, dei­xant de banda mes­qui­ne­ses ben reals, falla­des ben evi­dents, com si d’un lli­bre en llegíssim només algu­nes pàgines. Per això se m’acut allò que expli­quen d’un far­macèutic de Pala­fru­gell, que tenia el cos­tum de lle­gir al llit, aja­gut i tom­bat cap a un cantó. La posició feia que li anés molt bé lle­gir una pàgina, però l’altra no. En lle­gia només una, l’altra se la ima­gi­nava, i girava full.

I ara que evoco Pala­fru­gell, devot com soc i em sento del gran Josep Pla, és lle­gint-lo que em puc fer una idea gene­ral de tot l’assumpte: “Aquest és un país del seny que no es té mai. Em pre­gunto si el nos­tre seny no és la forma lar­vada de la guerra civil en temps de pau. La quin­ca­lle­ria del Palau de la Música, l’hin­du­isme del tem­ple de la Sagrada Família, el Saló de Sant Joan, les faro­les del pas­seig de Gràcia, les tor­res de la roda­lia bar­ce­lo­nina, la bomba del Liceu, són coses que fan dub­tar del nos­tre seny. Quan els nos­tres artis­tes han pas­sat fron­te­res i s’han des­ta­cat més o menys, no ha estat mai per raons deri­va­des del tan esmen­tat seny, sinó per raons que no hi tenen res a veure.” - Divisió entre nyerros i cadells, la Biga i la Busca, austriacistes i botiflers..." - DEL PILÓS A JOSEP PLA - JOSEP VALLS




Share This

6 comentaris:

  1. jajajajaja...“Quina pot ser la con­tinuïtat d’un país on els com­tes comen­cen per ano­me­nar-se un Beren­guer Ramon i l’altre Ramon Beren­guer?”
    Esto si que no me lo esperaba
    jajajajajajajaja...es que me da el flato...
    es que es muy bueno...jajajajajaja

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un bonic capicua. Pares con­tra fills, ger­mans con­tra ger­mans, sogres con­tra gen­dres, pre­lats con­tra pre­lats, canon­ges con­tra canon­ges.

      Salut

      Elimina
  2. Aquest és el patrimoni visigòtic, fes un cop d'ull a la crònica dels reis visigots, i veuràs que pocs van acabar morint al llit. La derrota del rei Rodrigo va ser a causa d'una traïció en el camp de batalla d'una part dels seus nobles, i el bisbe Oppas de Toledo. Des de llavors no hem fet res més que reproduir el mateix drama.

    Som els nostres pijors enemics.

    ResponElimina
  3. Ja ho diu Pla, i nosaltres que ens pensàvem que erem un poble de seny... clar, que ja amb els almogàvars ja es veia que mès aviat la cosa anava de rauxa.

    ResponElimina
  4. Se ha olvidado de los romanas, y como estos ocuparon la península gracias a las guerras internas, a que unos se aliaban con los romanos contra otros. Si se hubiesen unido los romanos es muy posible que no hubieran ocupado toda la península, incluso separados tardaron casi 200 años. "Semos asi" en España, quizás es el carácter montañoso d oeste país, no lo se.
    Un saludo

    ResponElimina
  5. como diría aquel: semos muy brutos, y viene de viejo.

    ResponElimina