El projecte del clavegueram de Sabadell es va iniciar l’any 1852, es va ampliar el 1863 però les obres no es van començar fins dues o tres dècades després. El sistema de clavegueram va acabar amb les epidèmies, va millorar els índexs de salut de la població i va tenir una incidència directa en la disminució dels casos de mort infantil. El clavegueram va cloure les rieres que contaminaven i els pous morts particulars, que no deixaven de ser un perill. - Jaume Barbera - Diari de Sabadell.

Però a Sabadell ningú es podia imaginar que aquell clavegueram arribés a ser l’hàbitat de terribles monstres desconeguts com el que va aparèixer el 22 de setembre de l’any 1981 a la claveguera del Bar Sans de Sabadell, del carrer de Brutau, cantonada amb Buxeda. Aquell dimarts el senyor Josep Camargo, decidit a solucionar els greus problemes d’embussament que afectaven la cuina del seu bar, va desmuntar les canonades del desguàs de sota l’aigüera i amb les seves mans va poder palpar una substància gelatinosa.

Espai on hi havia el Bar Sans de Sabadell l'any 1981 / D.S.

Amb una forta estrebada en va arrencar un tros fastigós. Tot seguit va cavar un clot al darrere de la barra fins a arribar a la claveguera. A la tarda, amb ajut de membres de la brigada municipal, van extreure la resta d’aquella “cosa”. Amb una majúscula sorpresa i l’ensurt corresponent, va poder comprovar que havia arrencat el cap a una espècie de monstre, de tres metres de llarg, de pell relliscosa, aparença llefiscosa, de color negre i semblant a un calamar o una sèpia.

A més, tenia petites potes semblants a les d’un pop i tenia el cos cobert de ventoses. Sense cap, aquell “bitxo” agonitzant va fer les darreres bellugors. El cap, embolicat amb paper de diari, reposava dins d’una galleda. Aquella cosa, aquell bitxo, va ser traslladat a l’Escorxador Municipal on, a primera vista, el veterinari municipal, va expressar que “podria ser un híbrid adaptat al medi ambient” i que “no en podia ser un de sol, n’hi havia d’haver, almenys, tota una família”.

Embolica que fa fort. El dijous 24 de setembre, les notícies eren unes altres. El senyor Albert Vila, veterinari municipal, s’havia precipitat en la seva ràpida apreciació. Ell mateix va anunciar, després d’una anàlisi completa, que aquella “cosa” era un intestí d’equí, és a dir, una tripa de cavall. Que la tinta que desprenia no era cap altra cosa que líquid fecal, que, a més d’adherències i restes orgàniques, també hi havia butllofes d’aire, que en fondre’s feia la sensació que es movia. Es va reafirmar que segur que era una tripa de cavall i que estava disposat a dur-lo al Zoo de Barcelona.

El senyor Camargo insistia que no era una tripa de cavall. Que ell mateix havia vist com es movia i, la pregunta del milió: si no es movia, com s’havia introduït a les canonades de la seva claveguera? Realment, aquesta era la principal qüestió. L’Escorxador estava a més de dos quilòmetres de distància. A Sabadell l’alarma s’havia estès. El Diari de Sabadell es va esgotar, en una llibreria venien per 10 pessetes, fotocòpies de l’article.

Les notícies a la televisió i a la ràdio, parlaven del monstre del clavegueram de Sabadell. Una veïna explicava que l’any 1973, ja va aparèixer una cosa semblant dins del pou mort d’una casa propera. Una senyora, en una carta al diari, preguntava si prop d’allà hi podria haver un escorxador clandestí. Volen confirmar la teoria de la tripa de cavall, també es valorava que, antigament, els anys trenta i quaranta, al solar on hi havia el Bar Sans, hi vivia Domènec Cassola, conegut com el Castellar i germà del popular Vermell.

En Domènec es dedicava a la compra i venda de cavalls i, és possible que en alguna ocasió n’haguessin matat algun per vendre la carn. Segons el mateix senyor Camargo, la clientela del Bar Sans ni va augmentar, ni va disminuir, ara bé, les tertúlies eren inacabables. Les autoritats municipals no van donar cap mena d’importància a tot l’afer i van desmentir que haguessin amagat la notícia per tal de no preocupar els sabadellencs.

Sembla, però, que per evitar la imatge de frivolitat que s’anava estenent, van urgir al veterinari municipal que donés una explicació ràpida i convincent. Ràpida ho va ser, però convincent, no tant. Va ser un veí del barri qui va trobar el desllorigador de tot plegat. El senyor Joaquim Vila, conegut primer com el senyor X, va fer investigacions pel seu compte i va fer analitzar aquella “cosa” en uns laboratoris de Barcelona. En dues entrevistes en el Cara a Cara de Víctor Colomer en va explicar el resultat.

El suposat bitxo no era res més que una barreja de marro de cafè, altres residus, escuma de cervesa i detergents. Conclusió que coincidia amb la d’un laboratori de Madrid. Per efecte de l’escuma de cervesa i la cohesió dels components plàstics dels detergents, aquella acumulació de porqueria prenia aquell aspecte. La forma i el poc pendent de la canonada del desguàs havia permès, al cap dels anys, aquella acumulació. Al clavegueram de Sabadell no hi ha monstres desconeguts.

El ressò es va anar apagant, però l’any 2012, un programa detelevisió de difusió d’enigmes i misteris, Cuarto Milenio, dirigit i presentat pel periodista Iker Jiménez, en van fer una recreació amb el nom de El monstruo de las cloacas de Sabadell, de vuit minuts i mig de duració. Aquell programa, amb marcat to alarmista, donava més ressò a la qüestió del misteri del monstre que no pas a la resolució final.