LLIÇONS D'UN COVARD

 

Ara que comença un nou curs m'atreveixo a suggerir a nois i noies que descartin el silenci com a resposta davant l'abús o el maltractament - Carles Francino

Un era fill d'una netejadora de l'escola. L'altre, força amanerat, provenia d'una família molt religiosa. Els dos portaven ulleres. I tots dos es van convertir des dels primers dies de classe en una espècie de víctimes propiciatòries. Mai he sabut a quins déus es dirigia l'ofrena del seu sacrifici, però sí que sé el que va passar. Perquè han passat una pila d'anys i algunes coses les recordo perfectament: burles, pessics, insults, cops al cap, alguna puntada, algun escopinada... No faltava de res. Tampoc és que l'assetjament es produís a tota hora, encara que sí que era sistemàtic; formava part de la decoració. O sigui, que estar aquell curs de batxillerat en la pell de les víctimes va haver de ser un autèntic calvari. 

Donem per fet que l'adolescència es converteix sovint en un territori sense llei on manen els més bruts; però si poden fer-ho és gràcies a la complicitat dels que es pugen al carro, per convenciment o per comoditat; i també gràcies al silenci de molts altres. Res molt diferent al món dels adults. Jo vaig militar en aquest grup dels silenciosos, fins i tot un cop vaig utilitzar el diccionari de grec com a arma llancívola per por a engrossir la llista dels assenyalats; i mai ho lamentaré bastant. És veritat que dels errors també es pot aprendre i quan després m'he topat amb situacions que feien olor de abús o injustícia m'he esforçat per no callar. I encara que sóc conscient que res d'això esborra el meu suspens en aquell primer gran examen de vida, i tampoc és que m'hagi convertit en cap heroi -això no se li pot demanar a ningú-, al menys sí que he aconseguit mirar-me al mirall amb una mica menys de malvolença. Conservar la dignitat, cosa que els meus pares em van transmetre amb el seu propi exemple, s'ha convertit des de llavors en alguna cosa innegociable. Per això ara que comença un nou curs m'atreveixo a suggerir a nois i noies que descartin el silenci com a resposta davant l'abús o el maltractament. Encara que només sigui per ells mateixos, perquè carregar després amb aquesta motxilla de vergonya els asseguro que cansa molt.

L'article de Francino m'ha fet recordar un cas personal que voldria explicar: el meu cas amb del periodista Xavier Vinader, a qui vaig conèixer, en uns circusntàncies no masa favorables per a mi. En Xavier era una mica mes jove que jo, ens portàvem un any i mig. Quan jo tenia tretze anys, estudiaba a l'Academia del Sr. Caldes, al carrer Josep Renom, eren clases de 30/40 alumnes, esbojarrats i pocasoltes, jo el primer. En Xavier va arribar un dia a classe, el curs ja havia començat, i ningú ens va avisar de la seva minusvalía encara que ens hem podíem haber adonat facilment, però no ho varem fer, ni jo ni els meus companys. 

Nosaltres, ens asseiem al final de la clase, just al costat del passadís que duia al lavabo i allí va anar en Xavier, i nosaltres, un altre i jo, per fer la gracieta, quan passaba li vàrem fer la traveta i ell va caure al terra, però com no tenia força als braços i mans, va caure a plom espategant amb la cara al terra. Ens varem espantar en veure que havia perdut el coneixement i no es movia, en adonar-nos del que havíem fet,i afortunadament és va refer, i després a banda de la bronca que vàrem rebre, va ser quan ens varen comentar la seva minusvalía. Una minusvalía física, car intel·lectualment Xavier Vinader fou un periodista immens, honest, tenaç i valent, que va crear escola en la branca de periodisme de investigació. Ja no hi ha periodistes com ell, però si que encara queden feixistes que embruten el seu grafitti.