En les fases inicials de la investigació d’un crim, quan els detalls del succés encara són poc coneguts, la pregunta 'cui bono' (a qui beneficia el crim?) serveix de brúixola per orientar els primers passos del detectiu. No hi ha res de criminal en l’última aventura de Carles Puigdemont, però potser val la pena que un ciutadà corrent, ignorant dels detalls del succés, es faci la pregunta: qui surt guanyant amb el seu arrest i el seu ràpid alliberament?. Per contestar cal imaginar quines poden ser les conseqüències de l’escapada. La hipòtesi que em sembla la més probable és que Itàlia no accedirà a l’extradició. L’ambigüitat produïda per la contradicció entre l’Advocacia de l’Estat, que opina que les euroordres estaven suspeses, i l’afirmació del magistrat del Suprem competent en aquest assumpte, que assegura que no les ha revocades, ofereix una excusa providencial a la justícia italiana, que evita així prendre part en un conflicte que no és el seu.

En aquest cas, podem descartar la justícia espanyola com a possible beneficiària de l’escapada. Al contrari, es veurà coberta d’improperis (començant pel qualificatiu habitual de ridícula, que ja ha fet servir Puigdemont), improperis immerescuts aquesta vegada, atès que no consta que el Tribunal Suprem hagi pres cap iniciativa en aquest assumpte. Descartem també el Govern d’Espanya: l’independentisme li dirà deslleial i opressor; el partit més important de l’oposició, que sembla que en té prou amb un parell de trucades per alinear partit, Govern i policia, el qualificarà d’incompetent per no haver sabut sostreure Puigdemont de l’urpa italiana per portar-lo a Madrid.

Pel que fa a la Generalitat, és el de sempre: allò que beneficia a uns perjudica els altres. Imaginant potser que les paraules de Puigdemont continuen fent la volta al món, Junts celebrarà haver clavat un altre clau al taüt de l’Estat espanyol. Al contrari, per a ERC es farà més difícil aprofitar les taules de diàleg, de les quals en part depenen tant la seva estabilitat com la del Govern de Madrid. Per desgràcia, els dos governs, Generalitat i Moncloa, són fràgils, i el que menys necessita Espanya en aquests moments és qualsevol cosa que representi un obstacle en el camí de la reconciliació. Les possibles repercussions de l’escapada de Puigdemont ens permeten, doncs, excloure Espanya –l’Espanya que Puigdemont acaba d’assenyalar com a culpable– de la llista de sospitosos.

La nostra anàlisi ens condueix a una conclusió: que el beneficiari principal de l’escapada és, quedant Junts com a subsidiari, Puigdemont. Per uns dies ha tornat a ressorgir, a parlar davant les càmeres, a saludar a l’afició: un alto en el declivi que el porta inexorablement a l’oblit, no només d’estranys sinó també de propis. D’aquesta manera, el cui bono ens portaria a assenyalar Puigdemont més que a la natural perversitat de l’Estat espanyol com a responsable, hipòtesi arriscada per a la qual un detectiu necessitaria confirmació.

Amb una mica de distància és fàcil veure que les conseqüències de la seva escapada seran efímeres. El nostre món ha canviat molt des d’aquell fatídic mes d’octubre del 2017. Sembla haver-se ­entristit i endurit, apressat per problemes que no sap com abordar. No hi ha temps ni disposició per a assumptes menors, i la independència de Catalunya no figura en cap llista, de manera que, si alguna vegada hi va haver una oportunitat, ja ha passat. Els que pensem que Cata­lunya suportaria pitjor que la resta d’Espanya una secessió i que, al contrari, pot trobar pau i prosperitat per vies diferents de la independència direm que és una sort. Això sí: per iniciar una d’aquestes vies, els nostres independentistes haurien de reconèixer davant els seus votants que el rei (perdó: el president de la República) està nu. Un exercici tan penós com saludable, que els retornarà al terreny del possible.

Carles Puigdemont només té dos camins: comparèixer davant la justícia o resignar-se a l’exili. El ­primer camí no és gens fàcil. Si bé està en el seu dret de negociar les condicions del seu retorn, l’atmosfera general no li és gaire propícia: alguns espanyols recordaran la porqueria que durant anys s’ha permès escampar als quatre vents sobre el nostre país. Però l’exili... que amarg que és el pa dels altres! No l’hi desitjo. ‘Cui bono’ - Alfredo Pastor - lavanguardia.cat