Quan F. li va explicar a la seva mare que el campanar del poble havia caigut ho va fer amb tota mena de detalls. Li va dir que, primer, es va decantar a l’esquerra, que va tremolar el balconet, es van moure les reblons grisos i, després i lentament, es va anar enfonsant i amb ell la memòria de tot el poble. La mare va continuar menjant ametlles, com si res, perquè no ­recorda res des de fa temps. I a ell aquest desmemoriament el reconforta, val més que no ho sàpiga, pobra dona.

Al seu poblet del Pirineu també hi havia campanar, un d’aquells que s’omplen de coloms cepats i recorden la lletra de Llach, sí, el meu país és tan petit “que des de dalt d’un campanar/ sempre es pot veure el campanar veí”. Les campanes marcaven les notícies de la vida, sonaven a festa quan n’hi havia, a funeral i gemec, a rè­quiem, a comunió, a missa de deu, i de dotze, i de sis, a casament, bateig i confit. Eren amigues del rellotge.

A F. l’ensorrament del campanar de Todoque, la ment és molt perversa, el va portar a una pel·lícula es­panyola i a la mort del seu director, Claudio Guerín, durant el rodatge. Va caure de la torre de l’església de San Martiño, a Noia. Aleshores Claudio era la parella sentimental de Pilar Miró i el 1973 estava considerat un dels directors amb més futur del país. Aquell 17 de febrer estava rodant La campana del infierno en terres gallegues quan va pujar al campanar de l’església, d’uns vint metres d’alçària, a fi de donar unes instruccions. Eren els últims plans del film. Va relliscar i el seu cos es va precipità al buit, tenia 34 anys.

Juan Antonio Bardem va assumir les tasques de direcció i la pel·lícula va aconseguir estrenar-se. Després es va desplegar tota una campanya de misteris perquè, segons la mi­tologia de la zona, sobre el que completés la construcció d’aquella se­gona torre (i Guerín Hill ho va fer en cartó pedra) cauria una maledicció. Fins i tot Iker Jiménez en va parlar. Fossin meigas o no, hi ha coses que se’ns escapen als humans i faríem bé de no infravalorar-les.

Les agulles del rellotge de l’església de Todoque van quedar aturades, per sempre, a les 17.55. La mare d’ F. va preguntar si el rector ja havia tret tots els sants. Sí, mare, tranquil·la, els sants estan fora de perill. - Núria Escur - lavanguardia.com.