Ja n’hi ha prou, de teatre pandèmic. Què tenen els navarresos des d’ahir i què tenen els madrilenys a partir de dilluns que no tenen els catalans? Doncs la nova normalitat. Ni aforaments ni horaris limitats en el lleure i la restauració. D’acord que és paradoxal que altres àmbits com el sanitari continuïn subjectes a restriccions. A Madrid, per exemple, podràs anar al cinema, a sopar, asseure’t a la barra a menjar unes olives o anar a l’estadi de futbol com abans de la pandèmia, però costarà Déu i ajuda que et donin visita presencial amb el teu metge a l’ambulatori, i tampoc et deixaran que acompanyis un familiar a fer-se una prova a l’hospital. Sent cert tot això, ningú no pot negar a Navarra i Madrid el gran pas que suposa recuperar la vida social. Olé. S’alleuja l’economia i hi ha un clar efecte emocional en la gent. També és innegable que aquesta situació l’observem amb una certa enveja des de Catalunya, on les autoritats polítiques i sanitàries continuen amb el fre de mà posat.

La situació epidemiològica ho permet, la tensió hospitalària és més que assumible, i no hi ha res que indiqui que si hi ha un rebrot –en cas que n’hi hagués, sembla que seria lleu– s’hagi de fer marxa enrere. Passar la pàgina de les restriccions comença a ser imperatiu mentre estrenem una normalitat que només dista de la vella en el fet que caldrà portar mascareta, intentar mantenir la distància interpersonal de seguretat en algunes circumstàncies, mantenir una bona ventilació en llocs tancats i seguir una correcta higiene personal.

No hi ha cap més opció que aprendre a conviure amb el virus, sobretot perquè el percentatge de vacunació difícilment pujarà gaire més i la incidència covid tampoc no baixarà gaire més. Toca encetar una nova etapa. I de retruc posar fi al teatret pandèmic. Moltes de les rutines adoptades a l’inici de la pandèmia s’ha demostrat que són supèrflues, si no inútils, i tot i així es mantenen. Ja n’hi ha prou. Hi ha un abans i un després de quan es va demostrar que la covid es transmet per aerosols, és a dir, no per contacte amb objectes i sí per l’aire.

Recorden quan desinfectàvem les soles de les sabates, pitjàvem el botó de l’ascensor amb el colze o evitàvem tocar un picaporta si no portàvem guants? Allò de rentar les fruites amb lleixiu, quin disbarat. Ara passa una cosa semblant, amb sobreactuacions com mesurar la temperatura quan entrem en un edifici –els asimptomàtics tenen la capacitat de contagi intacta– o desinfectar superfícies com bojos quan no s’ha demostrat que serveix contra el contagi. També hauríem de posar en dubte les quarantenes de passatgers. O la discutible limitació d’aforaments en el transport i espais públics: quin sentit té que hi hagi seiens amb una x si aquest veto fa que la gent estigui més apinyada a les zones que sí que poden ocupa?. El teatre pandèmic es resisteix a abaixar el teló mentre els soferts ciutadans, els figurants, esbufeguen amuntegats en una estació de Rodalies. Absurd. - Susana Quadrado - lavanguardia.com