Sembla l'argument per a l'episodi pilot d'una d'aquestes distòpies, tan trasbalsades com oportunistes, que abunden darrerament: s'acosta Nadal i un pare divorciat no troba l'enèsima nina de moda per la seva filla; A un escriptor que per fi ha aconseguit que li publiquin la seva novel·la li acaben de comunicar que aquesta no es pot editar per l'escassetat de paper; un grup de joves vol celebrar la fi de la pandèmia amb un botellot 'a lo grande', i quan s'en van al Paqui de cal maitanquis de torn, es troben que no hi ha existències d'alcohol, nomès whisky DYC i Ginebra Larios. Aquest seria el guió per a una trama que podria desenvolupar algun tipus de col·lapse, com ja passava a l'excel·lent serie francesa 'El Col·lapse'. Només que tot el que he explicat fins ara no es part d'un guió televisiu, sinó la realitat, una realitat que ja està passant.

El que és important, però, no són aquests símptomes, sinó el diagnòstic. Durant el confinament, quan ens posàvem bucòlics recollint floretes als parterres mentre escoltàvem el trinar dels ocells, i ens feia molta gràcia que els senglars apareguessin als barris, sonava, a més de 'Resistiré', mentre aplaudíem als sanitaris dels que ara se'n volen desprendre totes les autonomies. Il·lusos somiàvem que de la pandèmia en sortiriem millors, que hauriem, aprés la lliçó, bla bla bla, bibliobús. Cert és que la gent va deixar de fer pa a casa i altres bestieses per l'estil. Mentre, el comerç en línia es disparava i el riders no donàven l'abast. La idea general era que quan en sortíssim tornariem als esbojarrats anys 20, vaja, sexe, drogues i reggaeton. Santa innocència. D'acord que era previsible i sembla lògic que la gent sortís esperitada de la pandèmia com si els empaites la pasma ara empaitada. 

Pitjor ho tenen encara els fills de la Gran Bretanya, que van fatal amb la pandèmia i tenen els supermercats mig buits fins al punt que han de posar fotos de productes que no tenen a les prestatgeries. Però!, tornem a casa nostra, on tot ha anat per uns altres viaranys i el guió no té res de distòpic i si de catastròfic. De sobte ens hem adonat que manquen microxips per a l'automòbil, plàstic per a les joguines i objectes de la llar, pinsos per a la indústria càrnia. La precarietat laboral dels camioners genera manca de  personal. També puja a l'estil bèstia el preu de l'emmagatzematge. Mentre alguns països acumulen matèria primera, i davant de la dificultat per donar oferta, puja la demanda. Un exemple clar és l'alcohol: ja escassegen les ampolles a les barres. Anem al sector del paper: no es va veure venir aquest augment de vendes de llibres, així que es va demorar l'explotació forestal a països clau. Just quan les editorials llançaven més novetats que mai, i les anteriors funcionaven així que s'havien de reeditar, el paper s'acabava. Hi ha embús a les impremtes, que a més a més cobren més per la pujada del preu de la llum. No ajuda que la gent compri cada cop més a Amazon, perquè algunes papereres espanyoles han destinat molta pasta de fusta a l'embalatge, més rendible pel que es veu. La gent com va passar amb el paper de water, la gent començarà a acaparar whisky i ginebra, llibres ja no ho crec. I el pitjor, el acabose, el desideratum, Koeman segueix com a entrenador del Barça i la seva gran esperança és el retorn de Dembélé, amb Pedri i Ansu Fati lessionats. Encara haurem de recòrrer a Umtiti. Vaja, estem davant la tempesta perfecta, i podrem dir del resum del 2021 que ha estat en l'any en que varem malviure perillosament.