EL METAVERS DE ZUCKERBERG 31.10.21

L'empresa propietària de Facebook, que fins ara portava el mateix nom que la xarxa social, canviarà el seu nom pel de Meta per reflectir el viratge de les seves prioritats cap a allò que ha batejat com a "metavers", un món de realitat virtual.

El conseller delegat de la firma, Mark Zuckerberg, va revelar el canvi de nom en el marc de la conferència Connect sobre realitat augmentada i realitat virtual, en què va tornar a explicar la seva visió del "metavers", una realitat paral·lela 100 % digital a la que vol que Meta destini gran part de les seves inversions els propers anys.

En la seva presentació, Zuckerberg va mostrar diversos exemples del que al seu parer hauria de ser el futur de la humanitat al "metavers", on les persones es mourien amb els seus avatars personalitzats, els vestirien amb roba digital que comprarien dins d'aquest mateix univers i acudirien a esdeveniments com a concerts.

El METAVERS, com comentava abans-d'ahir no és el futur, ja és gairebé el present, està a tocar. La veritat és que la proposta és seductora. Qui no voldrà viure en un món irreal real lluny de la monotonia del propi? En una societat hedonista i banal infantilitzada, qui es resistirà davant la proposta de Meta? No crec que ho faci la mateixa societat que està enganxada a un subproducte com el Joc del calamar, el reaggeton, el trap o el rap. 

Només aclarir, que no entusiasmat però si interessat, m'apunto a la proposta de Zuckerberg, és una de les propostes que no s'han de desaprofitar, tampoc no es pot viure en una pacateria eterna, ja deia el nen del bigoti impossible que els temps estan canviant.

Mark Zuckerberg està convençut que el metavers és el futur d'internet, i per això des de dijous passat ha deixat de ser el CEO de Facebook per ser el de Meta, una nova companyia mare que englobarà tots els serveis, marques i empreses que abans es coneixien com a propietat de la xarxa social.

PITJOR IMPOSSIBLE 30.10.21

Ecologia: ¿I els milers, o milions i milions d'espècies d'animals i vegetals, que s'han extingit abans de l'aparició del primer fum industrial?. Sembla una fotesa, però l'aforisme de Fuster és d'una claredat meridiana, a la natura tot té un sentit i tot està relacionat, per això no entenc la repoblació al pirineu d'óssos que si varen desaparèixer va ser per la selecció natural de les especies.

A Santa Maria de l'Estany, on hi havia hagut l'estany era relativament fàcil trobar-hi petxines, o a Montserrat n'hi ha també, vol dir que la natura aliena a les malifetes dels homínids, fa i desfà segons li convé o es veu obligada a fer-ho. Tan irresponsable podria semblar l'aforisme de Fuster com l'actitud dels qui parlen de salvar el Planeta, com si al Planeta li importés que la platja fos a la Barceloneta o a Moià. Hi haurien si de cas, de parlar de salvar-nos a nosaltres, els homínids com a espècie, que tampoc se si val massa la pena.

Estic segur però, que Fuster avui en dia no escriuria aquest aforisme, la consciència ecològica de la gent ha canviat molt en aquests anys, malgrat el que diu és molt coherent, lògic i raonable.

Llàstima que aquesta consciència ecològica no la tinguin els cagabandurries que es reuniran aquest cap de setmana a Glasgow, només per muntar-se un cap de setmana fora de casa i fer el paripé sense solucionar res, o proposar unes mesures que ja saben que no es compliran. D'entrada ni la Xina ni Rússia hi assisteixen, sent com són dels que més contaminen. Pitjor impossible.

EL METAVERS QUE VE 30.10.21

 

El Metavers acollirà la humanitat en deu anys: Què passa si et quedes fora? Què és el Metavers?, qui hi ha al darrere i per què serà difícil quedar-se fora. Cada segon que passa, la vida és més virtual. El Metavers és l'evolució natural del procés. Està en marxa un món virtual paral·lel, un metavers, amb tot, i amb tots, on, o estàs, o estàs mort. Si has vist Futurama, no cal que t'ho expliquin. a Facebook ara Meta ja ho han fet olor i s'han posat en marxa.

Les nenes i els nens avui tenen en línia jocs com Minecraft o Roblox, tan espectaculars que difícilment preferiran la baldufa. Els adults treballem i estimem online cada vegada amb més facilitat. Els diners estan en plena transició, s'estan esfumant de les butxaques i els mercats de criptomonedes creixen i es multipliquen. Els tràmits, de qualsevol tipus, fins i tot per apuntar-se a classes de Swing, es fan en línia, i la majoria comencen a haver de fer-se només en línia. Així que, o ets a dins, o ets mort.

A més, hi afegim l'avenç de les tecnologies. Les ulleres 3D i la realitat augmentada (en què interactues amb el que estàs veient), ja funciona en temps real i amb tant de realisme que pots caminar amb cames de monstre, o conduir un Tesla des d'avui. Els bessons digitals (repliques digitals de processos) brollen a la indústria de tot el món a bessó per dia, són rèpliques exactes de processos de fabricació, fins i tot de fàbriques senceres, en què tot transcorre al mateix temps i com una perfecta ombra del que està passant a la fàbrica real. A la construcció del metavers només li falta un detall: unir totes aquestes peces.

La manera com encaixaran aquestes peces podria ser una feina en progrés que podría durar dècades, però els titans tecnològics, inclòs el director executiu de Facebook Inc., Mark Zuckerberg, acceleren el seu desenvolupament amb la inversió de milions de dòlars per donar-li forma. Zuckerberg acaba d'anunciar la contractació de fins a 10.000 persones a tot Europa, disposat a liderar aquesta iniciativa.

El metavers no és només un producte, no és un joc i no està sent creat per una sola companyia. Més aviat és similar a una xarxa mundial en 3D, on les empreses, les eines d'informació i comunicació són immersives i interoperables. És a dir, et permeten estar dins, viure-les, i pots actuar en una bombolla creada per una companyia i en una altra bombolla d'una altra companyia, perquè estaran connectades entre si i acceptaran les mateixes lleis. En certa manera, és un facsímil digital de com vivim al món físic. Participarem com a persona amb avatars hiperrealistes, a la pell dels quals ens posarem a través d'ulleres de realitat virtual, i utilitzant un altre tipus de complements, com vestits i guants hàptics perquè la sensació sigui completament immersiva.

Nvidia i Epic fa anys que aposten pel metavers com el futur de la xarxa, però l'afegit de Facebook, amb Zuckerberg pilotant el nou món, fa que el futur del metavers estigui a tocar. A la propera dècada és possible que les peces ja hagin encaixat. Posem-ne algun exemple. La idea és que cadascú tinguem el nostre avatar, un ninot en 3D que ens representa, pel qual ens mourem al metavers. Aquest ninot pot comprar una obra d'art amb criptomoneda, i vendre-la sense sortir del metavers a un altre avatar, que podrà veure com queda abans de dir-se a comprar-lo a la paret del dormitori. Aquest avatar participarà a les teves reunions de treball, fins i tot el que assisteixi a un concert on podrà comprar una samarreta que li prestis a la seva filla, perquè la llueixi en un joc de Roblox. Tots els actius, les criptomonedes, tot dins del multivers es podrà utilitzar, acceptat per qualsevol companyia que participi de la realitat virtual

Facebook té estoc d'ulleres 3D Oculus, desitjant convertir-les en un article de primera necessitat per poder submergir-te al Metavers. El fabricant de xips de gràfics per ordinador Nvidia Corp. vol que la seva plataforma Omniverse sigui el cor del sistema, com els desenvolupadors de programari Unity Software. Els desenvolupadors de videojocs com Roblox Corp. i productors com Epic Games Inc. i Microsoft Corp. volen un tros del pastís. Fins i tot hi ha consultories especialitzades com Dubit, amb seu al Regne Unit, per ajudar les empreses a moure's cap al metavers.

El metavers no arribarà al seu màxim potencial (milions de persones accedeixen i viuen al món virtual en qualsevol lloc i en qualsevol moment) sense Internet ultraràpid i de baixa latència. Per això els operadors de telefonia mòbil de tot el món estan gastant milers de milions de dòlars per construir xarxes 5G. Els experts situen el 2023 l'any en què els mòbils equipats amb capacitats 5G superaran en quota de mercat aquells equipats amb el 4G.

Hi ha alguns referents distòpics de Spielberg a 'Read Player One', o els Substituts la pel·lícula de Bruce Willis 'the subrogates', però no vaticinen un món gaire millor que l'actual, al contrari. La veritat és que durant la propera dècada, aquestes distòpies seran realitat, ja s'estan greixant totes les peces que donaran forma al multivers. Per al 2030, estarà llest un món virtual a imatge i semblança del real, on podràs portar ales. Però no podràs volar ni badar davant un paisatge real, i el que és pitjor, no podràs ni olorar-lo ni tocar-lo.

Aqui encara anem amb el 4G a l'AVE Barcelona-Madrid que es més digne del tercer món, i ja em veig a venir que arribarem com sempre tard, però no gosaria dir la frase recurrent d'avi de, jo aixó ja no ho veuré, per què no només ho veuré sinó que ja em veig a venir que hi participaré.

Per cert, potser aquesta noticia té a veure amb el que estaba explicant: Barcelona tindrà el primer ordinador quàntic del sud d'Europa. Ves que no sigui culpa de la Colau.

'SALVO ALGUNAS COSAS' 29.10.21

L'última sentència sobre el sistema de diner negre amb què el PP es va finançar durant almenys dues dècades situa la formació política que avui lidera Pablo Casado en el negacionisme. La decisió, adoptada per unanimitat i redactada per una ponent nouvinguda a l'Audiència Nacional, es refereix repetidament a la caixa B sense embuts. És la caixa B que durant el judici van negar els presidents del partit José María Aznar i Mariano Rajoy, igual que van fer tots els que van ser els seus secretaris generals. Tres sentències judicials, una ferma, estableixen que el PP es va finançar amb diner negre dels empresaris. Els seus principals responsables continuen entestats que no va ser així.

Aquests papers de Bárcenas són aquells que en una de les seves frases magistrals per a la història, Mariano Rajoy, va dir: Todo es falso, salvo algunas cosas. Entenc que la justícia pugui tenir dificultats per arribar a saber qui hi havia darrere del Senyor X del Gal, l'ics és poca cosa per arribar a saber-ho, però saber qui era M. Rajoy tenint en compte que la mateixa Justicia avala la veracitat d'aquests papers, era fàcil, em sona a primer de prevaricació supina.

Quant a l'actual direcció del PP, en ser preguntada aquest dijous per la sentència de la caixa B, un portaveu va assegurar: "Ja hem dit tot el que havíem de dir”. Això és passat i no ens concerneix, diu Macaulay Casado, com els nens, es tapa els ulls i pensa que ja no el veuen... I Aznar? bé de rebequeria en rebequeria perdut en el seu laberint.

Per cert, i a tot això, el diligent Tribunal de Comptes no va considerar oportú investigar tot aquest assumpte malgrat les palpables evidències que hi havia sobre la corrupció de la banda criminal del Pp madrileny. Clar, el Pp madrileny no és independentista, encara que la IDA hagi entrat en aquesta deriva darrerament, però amb ella no s'hi ficarà el TdC, però apostaria doble contra senzill que li surt un dia d'aquests un Cifuentes que l'apartarà del paisatge electoral a la Comunitat de Madrid. Vaja, que se la peten si o si els propis.

MADRILENYITIS?, NO! ANTICOLAUITIS 28.10.21

Causa estupor comprovar com a Catalunya però sobretot a Barcelona hem canviat la partitura planyívola madrilenya en poc temps. D’atacar Madrid per dúmping fiscal, per gestionar malament la pandèmia, per no ser exemple de res, per aprofitar-se de l'efecte capitalitat per xuclar-ho tot..., hem passat a veure-la amb inconfessable enveja. Aixó ho escriu Susana Quadrado.

Convindria que els crítics amb Barcelona, siguin opinadors o polítics, s'aclarissin. Abans de la pandèmia tot eren crítiques sobre la ciutat, que si hi havia massa turistes, que si eren de xancleta, que si es pixaven pels carrers, que propiciaven la gentrificació, etc., vaja, que no anava orientada la ciutat en la direcció adequada. Recordeu com es queixava la gent que no es podia anar a la Boqueria per què tot eren turistes que gastaven poc i omplien molt. L'alcaldessa Colau ha estat sempre en contra d'aquesta Barcelona, com ho està en contra de la inútil i absurda ampliació de l'aeroport i la seva especulació immobiliària, o la collonada del negociet de l'Hermitage. Colau, està fent una ciutat més acollidora, expulsant de mica en mica al vehicle motor del centre, amb la creació de les illes entre altres canvis urbanístics que no cal detallar per prou coneguts. Dit d'una altra manera, Colau és una alcaldessa del segle XXI amb visió de futur, mentre Ayuso ho és del segle XIX, atrapada en el passat.

La primera vegada que va venir la Núria amb mi a Madrid, li vaig preguntar, que et sembla, com veus Madrid. La resposta va ser molt curta: Ranci!, antic! ,provincià!, i no crec hagi canviat gaire, el cosmopolitisme no saben ni que és, el tenen derivat a Marbella. Madrid és més poble que ciutat, el que no és pas dolent, potser perquè la identitat madrilenya no existeix amb la barreja de gent que hi habita i circula. En el fons, el gran argument a favor de Madrid segons Quadrado és que Ayuso o Almeida sí que han sabut construir un relat, tantes vegades sobre la ficció, però un relat al cap i a la fi. Els millors polítics són els millors actors i el més cínic és el de més èxit. I ara! No hi ha res de cert, per exemple, en la idea d'Ayuso de "viure a la madrilenya", entre altres coses perquè no existeix la idiosincràsia madrilenya. Madrid no té identitat, i això la singularitza, una barreja en harmonia. O sigui que el gran mèrit de Madrid està basat en el relat, un relat fals ple de mentides i poques veritats.

D'acord que així com Madrid no és ni Ayuso ni Almeida, sinó tots els madrilenys, perquè Catalunya en general i Barcelona en particular no són ni Aragonès ni Colau. Passa que aquí ens ho hauríem de començar a creure, diu Quadrado, però el que succeeix és que amb la seva obsessió contra Colau els arbres no li deixen veure el bosc. El temps ho dirà, però només un exemple. Si l'alcalde Barcelona fos per exemple el bo d'en Trias, estic segur que no hi hauria cap d'aquestes crítiques contra una ciutat que diuen que estimen, però sembla que li desitgin tots els mals.

JESÚS MONCADA A LES CANÀRIES 28.10.21

Quan algú escriu en aquesta postura, amb una olivetti i una ampolla de Coca-cola al costat, ha de ser per força un bon escriptor. Jesús Moncada, nascut a Mequinensa (el Baix Cinca) el 1941 i mort a Barcelona el 13 de juny de 2005..

. [Fragment de Camí de Sirga]

"—Dinamiten el pont— va mussitar l'Aleix, observant el riu des de la galeria del convent—. Els feixistes deuen ser a prop. Gairebé lligades amb aquelles paraules, començaren a sentir per damunt del rebombori dels carrers veus dels membres del comitè municipal aconsellant l'evacuació de la vila. A partir d'aleshores, la memòria de Malena era un revoltim: l'entaforament febrós, amb l'ajuda de l'Anna, de roba, joies i diners en una maleta; els embussos de gent carrejant estris, complicats per la presència dels vehicles militars en retirada. Tornava a veure el camió de la mina Segre en què dirigents dels partits carregaven arxivadors amb documentació davant la seu del comitè, la llarga corrua de gent que baixava a la vora de l'Ebre. El personal s'atapeïa als molls per embarcar en els pocs llaüts disponibles, els patrons provaven de posar ordre en el caos. No hi havia lloc per a tothom; les naus eren insuficients, només podien embarcar-hi vells, malalts, dones i canalla. D'un a un els vaixells s'aviaven Ebre avall —l'aigua quasi arran de la soleta— amb una sobrecàrrega de gent emporuguida; els qui no hi cabien havien d'emprendre la fugida per la carretera de Lleida o creuar el Segre amb el pontó de l'altra banda de la vila. L'Aleix obria pas cap el moll de la Plaça entre grups de milicians. Nelson va fer lloc per a ella i per a l'Anna en el seu vaixell, el darrer d'abandonar la vila quan la nit volia tancar-se sobre la vall, on ja esclataven obusos i sonava el xiulet de les bales. Al pont encara es perfilaven a contrallum siluetes de soldats ressarguers. Desesperada, contemplà la figura de l'Aleix que la mirava del moll estant mentre el llaüt salpava. —Vés a Barcelona, a casa de la tia Assumpta —va cridar ell—. Aniré a buscar-t'hi. Algú va arrencar en plors al seu costat però un estrèpit enorme, com un redoblament de tambors, ofegà els planys: les cavallades de les mines de la vídua de Salleres a les quals el vell quadrer acabava d'obrir les portes dels estables abans d'anar-se'n, galopaven pel mur de l'Ebre embogides per l'aldarull i pel tro de les explosions cada vegada més properes. El llaüt lliscava per les aigües negroses, la figura de l'Aleix s'esvania en la foscúria. Quan doblaven la confluència de l'Ebre amb el Segre, una flamarada esbandí la nit i ensangonà la vall com un alba esgarriada i efímera. Volaven el pont. Al cap d'un moment, l'ona provocada per l'explosió estigué a punt de fer sotsobrar el llaüt. Però Malena no va sentir els crits d'esglai dels fugitius amuntegats a la nau ni la blasfèmia del Nelson. Enmig del desori va colpir-la un pressentiment terrible: no tornaria a veure l'Aleix." (De Camí de sirga. Barcelona: La Magrana, 1988, p- 189-190) La idea de recordar Moncada no ha estat per suposat de Duchamp, sinó en llegir Màrius Serra que explica en el seu article a la vanguardia que la medievalista i narradora Antònia Carré Pons ha creat un segell editorial amb el nom de la xarcuteria artesana que va regentar la família: Cal Carré. Entre els primers llibres, breus i saborosos, cinc contes de Jesús Moncada: Cinc vells. El més breu és Nit d’amor del coix Silveri, un destil·lat del combustible essencial que va impulsar Moncada. Antònia Carré Pons és terrasenca i malgrat aixó bona persona i millor editora.

L'escrit el vaig publicar el 2010, pero avui m'ha semblat oportú recuperar-lo per recordar Jesús Montcada i aplaudir que en aquests tempos una dona tan valenta com l'Antònia Carré gosi crear una editorial, des d'una carnisseria, té molt de poesia urbana. Els comentaria del 2010 els he deixat tal qual.

EL CAS NO CAS DE LA BOSSA DE MÀ 27.10.21

“Vaja la comunista”, “Irene sí que no es queda enrere…”, “Felicitats pel teu primer Louis Vuitton, @IreneMontero!Els fatxes no entendran el que és inclusiu d'una bossa de 2.114 euros, tia”. Aquests són alguns dels comentaris que van circular a Twitter aquest 20 d'octubre juntament amb un vídeo de la ministra d'Igualtat, Irene Montero, a la Comissió d'Igualtat celebrada aquell mateix dia i en què es pot veure darrere seu una bossa Louis Vuitton. Molts d'aquests comentaris, a més a més, anaven acompanyats del hashtag #TuPrimerLouisVuittonIrene.

Però és fals que Irene Montero portés aquesta bossa de ma a la Comissió d'Igualtat celebrada al Congrés dels Diputats aquest 20 d'octubre: com es pot veure al vídeo, el bolso ja era allà quan arriba a la sala. També es pot observar com és la presidenta de la Comissió d'Igualtat, Carmen Calvo, qui la deixa anar just darrere d'on posteriorment s'asseu Montero.

Mai no hauria d'haver molestat una bossa de mà pagada amb diners propis; no obstant, és curiós que en confirmar-se que la seva propietària era Carmen Calvo es resolgués de cop l'enrabiada. L'objecte de luxe va exercir de parapet en una metàfora d'un debat callat però explosiu: el conflicte identitari que distancia las dues faccions del Gobierno de españa, la popular comunista i la distingida democrata liberal, l'activista 'queer' davant la 'gauche caviar' que desfila davant de portes giratòries de les elèctriques. Una vegada més es demostra que tiwtter és una fàbrica d'imbècils de tots els colors de l'arc polític, més Alvise Pérez a qui s'ha de donar menjar a part, d'ell és la foto de l'escrit. Però no s'oblidin d'aquesta bossa que algun dia encara la trauran Casado o Abascal al Parlament o en algun dels seus discursos pamfletaris, sabedors que el desmentiment mai no aconsegueix eradicar la falsedat de la mentida inicial.

En el debat de la derogació de la reforma laboral del Pp (la llei mordassa ha desaparegut del panorama) Sánchez i Calviño no volen derogar-ho tot, sinó que volen conservar-la i modernitzar-la, segons diuen. Però què entenem per modernitat? Segons Baudelaire, la modernitat, és el transitori, el fugitiu, el contingent, i implica una ruptura radical amb el passat, una veritable obsessió pel que no s'ha vist mai. Ens està començant a fer falta aquesta modernitat, encara que no veig jo que la coalició Psoe Unides Podem pugui ni tan sols fregar-a. El temps ho dirà, però la rancietat de twitter vomitant mentides constantment no ajuda. Per què aquest és un dels problemes dels nostres polítics, viuen massa pendents del que es vomita a twitter, quan no representa més del 5% de la població i no tota ella amb dret a vot. També aquí hi ha un conflicte d'ìdentitat, car mentre Podemos és esquerra, el PSoE, que ningú s'enganyi, és dreta, liberal si és vol, pero dreta, i ambdues formacions s'entendran per què no tenen més remei que entendre's, però mai es comprendran, ni mai aconseguiran la modernitat del país.

LA TEMPESTA PERFECTA 26.10.21

Sembla l'argument per a l'episodi pilot d'una d'aquestes distòpies, tan trasbalsades com oportunistes, que abunden darrerament: s'acosta Nadal i un pare divorciat no troba l'enèsima nina de moda per la seva filla; A un escriptor que per fi ha aconseguit que li publiquin la seva novel·la li acaben de comunicar que aquesta no es pot editar per l'escassetat de paper; un grup de joves vol celebrar la fi de la pandèmia amb un botellot 'a lo grande', i quan s'en van al Paqui de cal maitanquis de torn, es troben que no hi ha existències d'alcohol, nomès whisky DYC i Ginebra Larios. Aquest seria el guió per a una trama que podria desenvolupar algun tipus de col·lapse, com ja passava a l'excel·lent serie francesa 'El Col·lapse'. Només que tot el que he explicat fins ara no es part d'un guió televisiu, sinó la realitat, una realitat que ja està passant.

El que és important, però, no són aquests símptomes, sinó el diagnòstic. Durant el confinament, quan ens posàvem bucòlics recollint floretes als parterres mentre escoltàvem el trinar dels ocells, i ens feia molta gràcia que els senglars apareguessin als barris, sonava, a més de 'Resistiré', mentre aplaudíem als sanitaris dels que ara se'n volen desprendre totes les autonomies. Il·lusos somiàvem que de la pandèmia en sortiriem millors, que hauriem, aprés la lliçó, bla bla bla, bibliobús. Cert és que la gent va deixar de fer pa a casa i altres bestieses per l'estil. Mentre, el comerç en línia es disparava i el riders no donàven l'abast. La idea general era que quan en sortíssim tornariem als esbojarrats anys 20, vaja, sexe, drogues i reggaeton. Santa innocència. D'acord que era previsible i sembla lògic que la gent sortís esperitada de la pandèmia com si els empaites la pasma ara empaitada. 

Pitjor ho tenen encara els fills de la Gran Bretanya, que van fatal amb la pandèmia i tenen els supermercats mig buits fins al punt que han de posar fotos de productes que no tenen a les prestatgeries. Però!, tornem a casa nostra, on tot ha anat per uns altres viaranys i el guió no té res de distòpic i si de catastròfic. De sobte ens hem adonat que manquen microxips per a l'automòbil, plàstic per a les joguines i objectes de la llar, pinsos per a la indústria càrnia. La precarietat laboral dels camioners genera manca de  personal. També puja a l'estil bèstia el preu de l'emmagatzematge. Mentre alguns països acumulen matèria primera, i davant de la dificultat per donar oferta, puja la demanda. Un exemple clar és l'alcohol: ja escassegen les ampolles a les barres. Anem al sector del paper: no es va veure venir aquest augment de vendes de llibres, així que es va demorar l'explotació forestal a països clau. Just quan les editorials llançaven més novetats que mai, i les anteriors funcionaven així que s'havien de reeditar, el paper s'acabava. Hi ha embús a les impremtes, que a més a més cobren més per la pujada del preu de la llum. No ajuda que la gent compri cada cop més a Amazon, perquè algunes papereres espanyoles han destinat molta pasta de fusta a l'embalatge, més rendible pel que es veu. La gent com va passar amb el paper de water, la gent començarà a acaparar whisky i ginebra, llibres ja no ho crec. I el pitjor, el acabose, el desideratum, Koeman segueix com a entrenador del Barça i la seva gran esperança és el retorn de Dembélé, amb Pedri i Ansu Fati lessionats. Encara haurem de recòrrer a Umtiti. Vaja, estem davant la tempesta perfecta, i podrem dir del resum del 2021 que ha estat en l'any en que varem malviure perillosament.

PER QUÈ JO NO EM SUÏCIDO? 26.10.21

Tinc tendències suïcides, ho reconec, i no és d'ara, ja les tenia de jove, fins i tot d'adolescent, em dic que es tracta de vertigen, però no crec que aquest sigui l'origen de l'anomalia. M'és difícil passar al costat d'un pont, un barranc o qualsevol lloc on hi hagi un desnivell important, sense pensar en la idea de llançar-me al buit.

M'agradaria volar com un ocell, marxar molt lluny, evadir-me de tot fins que les ales diguessin prou i llavors esgotat caure en un abisme profund, infinit. Deia Pep Ribal que aquest aforisme reflectia les meves tendències suïcides, encara que com sol passar això li ha de passar a altres sense necessitat expressa de necessitar suïcidar-se. Millor que teoritzi Cioran sobre el suïcidi, ell que en va ser el gran apologista encara que mai no ho portes a la pràctica. El text no l'he traduït, en Cioran cada paraula té un sentit important i en la traducció se'n perdrien moltes. Millor a la llengua de Cervantes, la llengua censurada del 'Hideputa'.

"¡Qué cobardes son quienes piensan que el suicidio es una afirmación de la vida! Para compensar su falta de valor, inventan toda clase de razones que supuestamente justifican su impotencia. A decir verdad, no existe una voluntad o una decisión racional de suicidarse, sino únicamente causas viscerales e íntimas que nos predestinan a ello. Los suicidas tienen una predisposición patológica hacia la muerte, a la cual resisten en realidad, pero que no pueden suprimir. La vida en ellos ha alcanzado un desequilibrio tal que ningún motivo racional puede ya consolidarla. Ningún suicidio es causado únicamente por una reflexión sobre la inutilidad del mundo o sobre la nada de la vida. A quien me ponga el ejemplo de aquellos antiguos sabios que se suicidaban en soledad, responderé que habían liquidado en sí mismos la mínima parcela de vida, que habían destruido toda alegría de existir y suprimido toda tentación.

Reflexionar durante mucho tiempo sobre la muerte o sobre otras cuestiones angustiosas inflige a la vida una herida más o menos decisiva, si bien es verdad que esa clase de tormentos no pueden afectar más que a las personas ya heridas. Los seres humanos no se suicidan nunca por razones exteriores, sino a causa de un desequilibrio interno, orgánico. Los mismos  acontecimientos dejan a unos indiferentes, marcan a otros e incitan a otros al suicidio. Para llegar a la obsesión del suicidio hacen falta tantos tormentos, tantos suplicios, un desmoronamiento de las barreras interiores tan violento, que la vida no es tras ello más que una agitación siniestra, un vértigo, un torbellino trágico. 

¿Cómo podría ser el suicidio una afirmación de la vida? Suele decirse que es provocado por decepciones, lo cual equivale a decir que se desea la vida y que se espera de ella más de lo que puede dar. ¡Qué falsa dialéctica —como si el suicidado no hubiese vivido antes de morir, como si no hubiera tenido ambiciones, esperanzas, dolores o conocido la desesperación! Lo importante en el suicidio es el hecho de no poder vivir ya, el cual proviene no de un capricho sino de una terrible tragedia interior. 

¿Y hay quien piensa que no poder ya vivir es afirmar la propia vida? Me extraña que se busque una jerarquía de suicidios: nada es más estúpido que desear clasificarlos según la nobleza o la vulgaridad de sus causas. ¿No es lo suficientemente impresionante en sí el hecho de quitarse la vida para que se anden buscando motivos? Siento el mayor de los desprecios por quienes se burlan del suicidio por amor, pues son incapaces de comprender que un amor irrealizable representa, para el amante, una imposibilidad de definirse, una pérdida integral de su ser. Un amor total insatisfecho conduce inevitablemente al hundimiento. Sólo admiro a dos categorías de personas: quienes pueden volverse locas en cualquier momento y quienes son capaces en cada instante de suicidarse. Únicamente ellos me impresionan, pues sólo ellos conocen grandes pasiones y experimentan grandes transfiguraciones. 

A quienes sienten la vida de una manera positiva, a aquellos seres para quienes cada instante es una certeza, que están encantados de su pasado, de su presente y de su futuro, sólo puedo estimarlos a secas. Únicamente quienes se hallan en contacto permanente con las realidades últimas me conmueven realmente. ¿Por qué yo no me suicido? Porque la muerte me repugna tanto como la vida. No tengo la mínima idea de por qué me encuentro en este mundo. Experimento en este momento una imperiosa necesidad de gritar, de dar un aullido que horrorice al universo. Siento que asciende en mí un fragor sin precedentes y me pregunto por qué no estalla para aniquilar a este mundo, que yo sepultaría con mi nada. Me considero el ser más terrible que haya existido nunca en la historia, un salvaje apocalíptico repleto de llamas y de tinieblas. Soy una fiera de sonrisa grotesca que se contrae y se dilata infinitamente, que muere y crece al mismo tiempo, exaltada entre la esperanza de la nada y la desesperación del todo, alimentada con fragancias y venenos, abrasada por el amor y el odio, aniquilada por las luces y las sombras. Mi símbolo es la muerte de la luz y la llama de la muerte. En mí todo destello se apaga para resucitar convertido en trueno y relámpago. ¿Acaso no arden hasta las tinieblas dentro de mí?"

ELS ASSASSINS DEL FUTUR 25.10.21

Per què no m’he convertit en un paio violent si, quan era nen, m'encantava jugar a reproduir escenes de pel·lícules de guerra al ­pati de l'escola? Aquest article és d'aquells que, automàticament, tindran molta gent en contra; ho sento, m'interessa pensar lliurement abans que caure simpàtic a tothom. Em sobta l'enrenou (fins i tot l'escàndol) que està provocant que els infants juguin a imitar escenes violentes de la sèrie coreana El juego del calamar. I em sobta encara més el tremendisme amb què s'aborda aquest assumpte, amb el concurs de psicòlegs, pedagogs, sociòlegs i altres experts en tota mena de malestars i riscos socials.

La canalla imita el que veu a la televisió. Hi ha un debat en paral·lel sobre la conveniència que els nens i els preadolescents consumeixin en solitari un producte televisiu que està pensat per als adults, és una discussió pertinent, però ara no hi entraré. Vull posar el focus en l’alarma que genera avui que els infants facin recreacions d'històries que contenen una dosi alta de violència. N'hi ha per a tant? No estem exagerant? La nostra generació –els que estem al voltant dels 50 anys– vam empassar-nos moltíssimes pel·lícules bèl·liques de la Segona Guerra Mundial, de lladres i serenos, del Far West, i no ens hem convertit tots en assassins en sèrie; per cert, a molts de nosaltres també ens van regalar pistoles i escopetes de joguina i això no ens ha portat a emular Rambo.

A molts de nosaltres ens van regalar pistoles de joguina i no hem emulat Rambo

Si aquest argument històric no us satisfà, en tinc un altre: els nens són nens, però no són idiotes. Vull dir que, en general, la quitxalla distingeix correctament la realitat de la ficció, la qual cosa permet que el joc sigui el que ha de ser: una metàfora de la vida, no pas la vida mateixa. D'acord: sempre hi pot haver algú que confongui la fantasia amb el que està vivint, però aquests casos han de ser atesos de manera particular i no justifiquen una sobreprotecció malaltissa com la que alguns propugnen i practiquen.

Perquè el problema és aquest: sobreprotegir aquells que esdevindran adults. No fabriquem avui els assassins del futur! És el mot d'ordre. Què inspira les bones intencions dels que volen unes criatures absolutament impermeables a la part més fosca de la realitat, present també en molts contes tradicionals? Una creença ingènua i superba en l'enginyeria perfecta de les ànimes. - Francesc-Marc Álvaro

NO SABEN QUE ESTAN MORTS 25.10.21

 

Hi ha escenes immortals en la història de cinema. Passen els anys i aquesta escena torna una i altra vegada a la memòria en converses, o simplement recordada en solitari. De vegades són increïblement evocadores. És el que passa amb una de les escenes culminants d' 'El sisè sentit'. La pel·lícula té molts més moments impactants, però en el qual em refereixo, el nen protagonista -Haley Joel Osment- li confessa "el seu secret" a Bruce Willis. A l'marge de la frase que tothom recorda, afegeix l'actor unes paraules que expliquen tantes coses: "Només veuen el que volen veure; no saben que estan morts ".

Aquesta frase descriu molt bé a l'ésser humà actual en les nostres societats inundades per xarxes i mitjans de comunicació. Hi va haver un temps molt llarg en què les persones s'enganyaven relativament poc. Recorrien a diverses creences, mites i supersticions per suportar l'adversitat -particularment la mort-, però sabien de què depenia la seva supervivència i era pràcticament l'únic que els ocupava. No vivien pendents de la política i ignoraven la majoria del que succeïa en els seus territoris. Coneixien l'actualitat a grans trets, però només li donaven importància en el que afectava el seu dia a dia. Uns altres que vivien en ciutats procuraven estar més informats per llibres, confidències del poder o enraonies, però tampoc sabien molt més. L'important era el més local. La resta era cosa d'altres. L'enorme majoria no sabia ni llegir.

Ara la majoria de la gent està alfabetitzada i té accés a molta informació, el que hauria de conferir un major sentit del realisme més enllà de la mera supervivència. Però no obstant això, aquesta antiga tendència a acostar-se als mites, a l'irreal, segueix existint amb una potència tal que els assessors electorals dels polítics recomanen incentivar-la. El mite de la pertinença a un país, a una idea política o un ideal de societat persuadeixen a l'enorme majoria de la gent, que creu realment que quan vota als seus polítics, aquests faran realitat aquests ideals, tot i que l'enorme majoria de les vegades cap polític expliqui el bàsic: com va a aconseguir aquests objectius. Com elecció rere elecció, lògicament, aquestes metes idealitzades no es compleixen, una part del col·lectiu de votants es va allunyant del pragmatisme i de la democràcia a la recerca de la "puresa" per aconseguir per fi l'ideal, el que afavoreix opcions polítiques extremistes que només busquen arribar a el poder per perpetuar-se sense alternança. I no pocs ciutadans, farts de les mentides d'aquells polítics que tant van prometre, donen suport a aquestes opcions extremes. Ja ha passat abans i per desgràcia pot tornar a passar, amb resultats sempre desastrosos molt ben coneguts.

Massa ciutadans afavoreixen amb la seva mitomania que les eleccions les guanyin extremistes amb una imatge cada vegada més grotesca. Igual que a la ciència, l'única solució és la renúncia al mite i l'acostament a la realitat. - Jordi Nieva-Fenoll - elperiodico.cat/ca/

EL SENTIT DE LA VIDA 24.10.21

Aquest parell de sapastres, (97 el pare i 7 el Roberto), els he retratat aquest mati abans de dur al petitó a l'escola. Li comentava a la Nuri: mira'ls, el futur i el passat. El petitó que sempre té l'antena disposada, ha contestat: jo soc el futur, oi?... Clar, li he dit. I aleshores ha comentat: Quan jo sigui vellet com l'avi Santiago no llegiré el diari al mati, ja no n'hi hauràn de paper. 

Tantes voltes que li donem al sentit de la vida, que si no en té, que si precisament com no en té, és pel que val la pena viure-la, que el sentit de la vida està en l'art. I possiblement tot sigui més senzill, la foto és la resposta, una foto del 2015.

Ahir va fer cinc anys que el meu pare, en Santiago, fill del Lluis de l'oli i la Maria de can cotillaire va deixar de llegir el diari. Encara el trobo a faltar, sobretot a l'hora d'esmorzar. Esmorzavem sempre junts, primer els diumenges i ja jubilat jo, cada dia, i de forquilla, 'comme il faut' i la feiem petar parlant de política, de fútbol i de la vida, al pare li agradava explicar histories de la seva joventut, no així de la guerra, de la que no en va començar a parlar fins molt gran. Va tenir una bona vida, una millor vellesa i una bona mort, sense assabentar-se'n, ell que tan preocupat estava de com afrontaria l'últim tràngol, i la mort el va agafar dormint, sense deixar-lo despertar, sumint-lo en un somni etern.

D'HAIGAS 23.10.21

Poc després de finalitzar la Guerra Civil espanyola van començar a circular per les carreteres els últims i més cars models d'automòbil de la indústria estrangera, als quals la gent va anomenar haiga. Aquest nom va néixer a Madrid basat en una anècdota amb la qual es tractava de ridiculitzar la incultura i l'origen plebeu dels que, enriquits per la guerra, començaven a airejar els milions aconseguits gràcies a l'estraperlo i el mercat negre.

Aquells nous rics eren ignorants i toscos, i es deia que quan compraven un automòbil, no preguntaven ni pel preu ni per la marca, només exigien amb fatxenderia "el mejor que haiga". d'ací doncs l'expressió 'Haiga'. 

He recuperat aquest escrit perquè avui recordava dues situacions curioses amb els rics i els vehicles que tenien.

Amancio Ortega va tenir durant molts anys un BMW de segona ma matrícula de Gran Canaria, fet que coneixent al personatge no sorpren, és l'austeritat absoluta, o ho era quan el vaig tractar durant uns anys.

En Josep Puigneró tenia un fort Taunus atronitat, per anar de Vic a Sant Bartomeu del Grau, a la inversa i poc més. Entre Josep Satorra i Rosendo el seu germà li varen comprar un BMW nou de trinca. Doncs en Josep el va tenir dos anys al garatge a Vic sense tocar-lo. ¿Que diran al poble si em veuen amb un cotxe tan car?, deia.

Sobre Amancio Ortega, només una pinzellada que vaig publicar fa temps:"És difícil parlar del tema sense caure en demagògia barata; però la realitat és que resulta que vivim en un món complex en què un pot estar assegut al sofà, lloant les meravelles del programa de Jordi Évole a Salvados, sense saber que els texans que porta posats en aquest mateix moment poden haver estat fets per un dels migrants salvats per l'Astral. Que els pantalons en qüestió poden haver passat per un taller d'Istanbul on els treballadors, alguns il·legals, cobren un euro a l'hora. Que potser el va tenyir aquest tipus que no pot evitar trencar en llàgrimes quan, en ple Mediterrani, un cooperant lo diu pel megàfon "Welcome to Europe!".

Diuen a Inditex que ells realitzen contínues inspeccions als seus proveïdors, també als turcs. Que fan el que poden, asseguren, però que no hi ha manera d'estar en tot. Que la nostra demanda de pantalons, faldilles, vestits, camises i samarretes barates és tan enorme que tenim a la indústria asfixiada de treball. I clar, al final se'ls colen dos o tres empreses díscoles, d'aquestes que exploten persones, refugiats inclosos, nens inclosos. Però l'esclavitud, sostenen ells, l'exerceix qui sosté el fuet, no qui el finança. El mateix o semblant diuen també les altres marques a les que la BBC ha tret els colors per aquest mateix tema: Mango, Marks&Spencer, Next i Asos.

I és cert, almenys Inditex vigila molt aquest aspecte, i Amancio Ortega ha erigit l'imperi d'Inditex, cop a cop vers a vers, a força de treball, esforç i imaginació, cosa que molesta molt en aquest país, i als ciutadans m'imagino que Amancio Ortega els diria que comprin la peça que comprin de la marca que sigui, haurà estat fabricada en les mateixes circumstàncies que les del seu grup, encara que potser amb menys control, i, no és cert que als ciutadans no els importi aquesta suposada explotació de mà d'obra barata, simplement la consideren normal. Algú diria que millor un euro a l'hora que res, pitjor estan en les maquiles de Mèxic, si no són explotats per aquestes empreses orientals ho seran per altres o pel seu propi Govern. 

Tampoc podem comprar mòbils, portàtils, teles ni res on hi entri el coltan. Ni res fabricat a la Xina, i caldria no oblidar les condicions dels treballadors a Qatar, on havent-ne mort gairebé 1.500, acaben de reconèixer el primer mort d'accident laboral.

No podem donar-nos la culpa de tot i no estic d'acord en la demagògia de castigar les marques que sabem que anteposen el seu benefici econòmic al social, més que res per què aquestes són les regles del joc capitalista. Deixar de comprar els seus productes durant un temps i recordar als que segueixen fent-ho que aquests texans, aquestes camises representen el pitjor del nostre sistema és inútil. Intentar, en la mesura de les nostres possibilitats, que el consum adquireixi la dimensió ètica que mereix, és també inútil per més esforços que si dediquin, simplement per què no podríem comprar res, i a sobre aquest obrer sirià a Turquia o a no cobraría ni aquest euro a l'hora."

Quan a Josep Puigneró, només ressenyar que amb en Rosendo el seu germà feien carbonet al bosc. Un dia varen cobrar un deute amb un teler atrotinat que en Rosendo que era un manetes va reparar i varen començar a teixir. Al cap d'uns anys  a Sant Bartomeu del Grau tenien més de 5 mil treballadors entre directes e indirectes i proveïen la roba a la majoria d'exercits del món. Un dia se li va presentar un inspector d'Hisenda a la fábrica i li volia clavar una multa exemplar sense massa motius ni coneixement, més aviat es tractava d'escarmentar-lo. En Josep li va dir, miri, truqui a aquest telèfon i li diran el que ha de fer. L'home va trucar, al telèfon: si va posar Manuel Fraga Iribarne. L'inspector d'Hisenda li va explicar el que hi havia al Ministre i Fraga li va dir: Miri, ell ja li dirà el que vol pagar, vosté ho accepta i no si acosti més. En Josep li va dir, miri, que li sembla si ho deixem en sis milions de pessetes. I l'altre clar, ho va acceptar.

Ja sé que aquesta anècdota no és massa exemplar, però en Josep Puigneró tenia l'empresa en una època en què el que es demanava als empresaris és que produïssin molt, que creessin molts llocs de treball i no tinguessin miraments amb temes fiscals o de contaminació. Uns problemes de contaminació que va tenir la seva Empresa, més que res per una denúncia d'un sindicalista acomiadat ressentit, a més, a la plana de Vic, ara no ho sé, però abans, quan plovia, els purins baixaven riera avall arreu.

A l'any 1983 Hilados y Tejidos Puigneró va suspendre pagaments per causes diverses, una d'elles és que com servia teixit a diversos exercits per compte del Govern espanyol, costava molt de cobrar i clar, la caixa se'n ressentia. Desconec si varen aixecar la suspensió de pagaments i varen seguir en un altre nivell, fa molt de temps que he perdut el contacte, però m'ha semblat recurrent explicar aquestes dues histories per, més que netejar l'imatge d'aquests dos empresaris, que no sóc ningú per fer-ho, si destacar que a vegades les persones no són com pensem o ens volen fer creure els nyé nyé de torn.

DEIXA ENSENYAMENT L'EDAT? 23.10.21

 

Deixa algun pòsit de coneixement l'experiència? De debò tenim dret a dir que en sap més qui més ha viscut? I en cas de resposta afirmativa, en quin sentit? Perquè no sembla obvi que sigui en el sentit que, senzillament, hagi anat acumulant saviesa, com si el que s'ha conegut una vegada equivalgués a terra conquerida per sempre. El tòpic resisteix malament la confrontació amb els fets. Posem, a tall d'il·lustració d'aquesta idea, un exemple simple. Als que, per raons professionals (a més de personals), ens hem vist obligats a disposar d’una biblioteca pròpia, amb un considerable nombre de volums, més d’una vegada alguna visita menys aficionada als llibres ens ha preguntat al veure'n tants: te'ls has llegit tots? El supòsit que batega per sota de la interrogació és la idea que tot el que es llegeix queda per sempre en la ment del lector i que, per tant, el nombre de lectures acumulada constitueix un capital gairebé irreversible de saviesa.

Però suposar això implica ignorar l'existència d’una cosa de capital importància com és l'oblit. No abandonem l'exemple. No és estrany que quan un torna a un text llegit temps enrere experimenti més d’una sorpresa. De moment, la de no tenir presents gran nombre de coses que al seu moment fins i tot havien cridat fortament l'atenció. De fet, no és estrany que s'experimenti una sensació de profunda estranyesa, no només pel fet d'haver oblidat allò que tant va impactar en una primera lectura (fins al punt d'haver-ho subratllat o bé comentat amb èmfasi en els marges), sinó per la naturalesa concreta del que va impactar. Més encara, ni tan sols resulta estrany que es pugui arribar a experimentar una inconfessable vergonya al pensar: com em va poder semblar important tal afirmació?, què pensava jo llavors que em va fer irritar (o entusiasmar, tant se val aquí) davant una banalitat tan gran?

Convé no perdre aquesta consciència de les pròpies limitacions, especialment en temps d’extremada acceleració com els actuals, en què una de les tasques més complicades per a qui es col·loca davant el món amb la voluntat d'entendre-ho és precisament la de diferenciar el gra de la palla. O, per dir-ho sense metàfores, diferenciar el que significa una autèntica ruptura amb el preexistent i el que es limita a ser un simple remake que ignora la seva condició de tal. Amb l’agreujant, per acabar de complicar la cosa, que la diferència no implica de manera necessària una jerarquia (passada la novetat, es constata que hi ha remakes infinitament millors que obres tingudes per originalíssimes i trencadores al seu moment).

Saber és haver après davant de quines coses val la pena sorprendre’s. Ara que tant es parla, pel que fa a leducació, de destreses i de criteris com a alternatives a l'acumulació memorística, potser valdria la pena plantejar-se la idea d'utilitzar una plantilla semblant per interpretar la hipotètica saviesa que acaba dipositant l'experiència viscuda. El resultat de fer-ho podria quedar ben descrit en els següents termes: res no ha après de la vida qui presumeix de no deixar-se sorprendre per res, igual com tenim dret a considerar un complet ignorant qui –com un perfecte Adam– se sorprèn per tot. Saber és haver après davant quines coses val la pena sorprendre's i a quins ressons constitueix una pèrdua de temps fer-hi atenció. - Manuel Cruz - lavanguardia.

DE LA CLASE POLÍTICA 22.10.21

 

El Centre d'Estudis d'Opinió ha fet pública la seva última enquesta sobre el recent ple de política general del Parlament i els resultats resulten descoratjadors, ja que el 52,8% de la població no sabia que se celebrava aquest debat i el 73,1% el va seguir poc o gens. Tot just un 10% dels enquestats consideren que es va parlar de propostes per resoldre els problemes dels catalans. No és estrany que el 40,6% pensi que no va guanyar ningú i el 30% confessi que ho ignora. El que sí que sembla clar és que va perdre la política.

L'allunyament de la gent de la política no ens hauria de sorprendre, ja que només aconsegueix que es freguin les mans els populistes o els extremistes de dreta i esquerra, que odien els valors de la democràcia liberal. Però als polítics només sembla interessar-los el poder i saben que prendre decisions comporta riscos que poden cremar-los ràpid. Fa falta compromís dels polítics, menys bronca als parlaments i més escoltar la gent. Com a ciutadans hem d'exigir el màxim als nostres polítics. No esperem d'ells que diguin com el general Franco li va et­zibar en una ocasió a José María ­Pemán: “Jove, faci com jo, i no es fiqui en política”.

La classe política ha perdut fins i tot la capacitat d'aixecar-nos l'ànim. Expliquen a la vanguardia que el baròmetre de l'octubre del Centre d'Investigacions Sociològiques constata que el 69% de la població valora negativament la situació econòmica d'Espanya, però pràcticament el mateix percentatge (65%) se sent satisfet amb la seva economia personal. Com s'explica aquesta paradoxa? Doncs perquè els polítics no tenen un full de ruta clar i als ciutadans se'ns han fos els ploms a l'hora de votar. Perquè s'hauria de reconèixer d'una vegada que la gent, la ciutadania s'equivoca i molt a l'hora de votar, i no en la línia que pretén Vargas Llosa, sinó perquè la gent s'equivoca en votar a personatges com Ayuso o Abascal, no per què no tinguin dret a votar-los, sinó perqué el que ho facin demostra la seva immaduresa, una immaduresa de la que se n'aprofiten els populistes o els extremistes de dreta i esquerra, als qui ja els hi va bé aquest desori. El problema de la clase política, és que no té clase ni fa política, començant per el Pp que és incapaç de viure en l'oposició i de Governar quan té el poder, a diferència del PSoE que almenys a l'oposició es comporta amb més dignitat.

Però, una gran part de la culpa de l'ascens de populistes com Ayuso o Abascal no és dels votants,  és de la premsa, de les televisions, dels periodistes vaja, perquè como no exerceixen de periodistes, el que fan es donar-els.hi  ales i fer-los créixer. Em vinc a referir a que quan entrevisten a algun d'aquests personatges es limiten a posar la carxofa i deixar que aquest digui el que més li convé e interessa. No hi ha cap periodista que faci bé la seva feina, i en un moment determinat rebati a aquesta persona quant deixa anar un tirallonga de falsedats o mitges veritats, no! ells posen la carxofa i au, a cobrar a final de més del mitjà que els paga i pel que opinen d'una manera o d'una altra. ¿S'imaginen a un periodista de veritat entrevistant a algun d'aquests personatges i que li anès desmuntant totes les seves fal·lacies una rere l'altra, fins a despullar-lo?, doncs no s'ho imaginin perquè aixó mai succeirà.

Em deia l'altre dia Carlos en un comentari que li agradava que parles de coses més quotidianes i no ho fes de política, i té raó, i és que la política a la majoria ja ha deixa't d'interesar-nos, potser perquè la política ha donat l'esquena als problemes que realment interessen a la gent i viuen al seu món de Matrix, aliens a tota realitat. Els hi ho va dir fa temps Laureà Figueroa i la seva frase continúa vigent: Señorias, ya estoy hasta los cojones de todos nosotros. Doncs au, bon vent i barca nova. 

¿PER A QUÈ SERVEIX LA FILOSOFIA? 22.10.21

Em vaig apartar de la filosofia en el moment en què es va fer impossible descobrir en Kant cap debilitat humana, cap accent de veritable tristesa, ni en Kant ni en cap dels altres filòsofs. Davant la música, la mística i la poesia, l'activitat filosòfica prové d'una saba disminuïda i d'una profunditat sospitosa, que no guarden prestigis més que per als tímids i els tebis. D'altra banda, la filosofia-inquietud impersonal, refugi al costat d'idees anèmiques, és el recurs dels que esquiven l'exuberància corruptora de la vida. Poc més o menys tots els filòsofs han acabat bé: és l'argument suprem contra la filosofia. La fi del mateix Sòcrates no té res de tràgic: és un malentès, la fi d'un pedagog, i si Nietzsche es va enfonsar va ser com a poeta i visionari; expiant els seus èxtasis i no els seus raonaments....

... Raonaba Cioran sobre el seu distanciament de la filosofia, pero no comptava amb els nous filósofs que apareixerien en el panorama filosòfic, com Zizek, Habermas, Byung-Chul Han i tants altres que ha sorgit posteriorment a Cioran, amb una nova visió de la filosofía. Fins i tot a nivell quotidià tenim aquesta manifestació. Artieda és un poble de nord de Saragossa, situat lluny de la capital provincial, a 40 quilòmetres de Jaca i a 60 de Pamplona. Té un centenar d'habitants i, des de fa setmanes, un filòsof municipal. expliquen a l'Heraldo de Aragón que a l'Ajuntament local portaven temps plantejant-se la progressiva importància que mereixen les ciències humanes en el medi rural, així com la necessitat de treballar tot l'àmbit del pensament crític en la quotidianitat dels pobles aragonesos. Per això, la colla motor de Empenta Artieda va decidir el passat mes de maig sol·licitar un estudiant de filosofia a la Universitat de Saragossa. Un cop atesa la petició, va arribar a el poble Mariñoso, que, des de l'Antropologia i el mètode etnogràfic, ja ha començat les seves pràctiques fent tasques de filòsof municipal. Principalment, estudia la memòria històrica del lloc al costat de la seva població més envellida. En concret, realitza entrevistes als més grans del lloc sobre com era la vida de poble a la primera meitat de segle XX.

Miguel Mariñoso, té vint anys i estudia a la universitat. També ell està encantat: "La gent s'apropa a fer-me preguntes sobre filosofia; la més habitual és: '¿per a què serveix la filosofia?'. El propi fet de la seva dubte ja era un acostament filosòfic, i així li ho feia veure ". Els últims anys, l'increment de persones que se't presenten com filòsofs ha estat espectacular. Dones un cop de peu a terra i et surten vint. Uns es dediquen a ensenyar aquesta bonica ciència, altres entren en política, altres dirigeixen editorials i altres fan de tertulians. Però malgrat aquestes diverses possibilitats laborals, encara falten més llocs de treball per a les carretades de filòsofs que hi ha. Recroda Monzó que un cop més, José Luis Cuerda va ser un precursor. A 'Amanece que no es poco' -ambientada en un poble que sent una veritable devoció per Faulkner--, no sols hi ha veïns que al capvespre van a visitar d'altres per debatre sobre l'obra de Dostoievski sinó que fins i tot saben que ells són contingents però que l'alcalde és necessari. La filosofia ha mort, visca la filosofia.

RES NO ÉS IMPORTANT 21.10.21

No se aprende nada importante en la vida, simplemente se recuerda - Carlos Ruiz Zafón. 

No és cosa de l'edat, ve de vell, sóc incapaç de donar importància a res, no ja del que faci o deixi de fer, sinó a tot en general.  A nivell personal, si sóc capaç de fer una cosa no té cap importància. Tindria importància que em poses davant un piano i toqués com el Tete, però això no és posible i que el Tete toqués com els àngels tampoc té importancia, ho podia fer. Aquest concepte es pot aplicar a tot en general, si fas quelcom és que ho pots fer i si no ho fas no. Cioran, més reflexiu que jo, endaga en el tema en aquest escrit sobre la importància de les coses, i d'un mateix.

Quina importància pot tenir que jo em turmenti, que pateixi o que pensi? La meva presència al món no farà més que pertorbar, molt al meu pesar, algunes existències tranquil·les i torbar-més encara al meu pesar, la dolça inconsciència d'algunes altres. Tot i que sento que la meva pròpia tragèdia és la més greu de la història -més greu encara que la caiguda dels imperis o qualsevol esfondrament en el fons d'una mina-, posseeixo el sentiment implícit de la nimietat i de la meva insignificança. Estic convençut de no ser res en l'univers i no obstant això sento que la meva existència és l'única real. Més encara: si hagués d'escollir entre la existencia del món i la meva pròpia, eliminaria sense dubtar-ho la primera amb totes les seves llums i les seves lleis per planejar totalment sol en el no res. Tot i que la vida em resulta un suplici, no puc renunciar-hi, atès que no crec en l'absolut dels valors pels quals hauria de sacrificar. Si he de ser sincer, he de dir que no sé per què viu, ni per què no deixo de viure. La clau es troba, probablement, en la irracionalitat de la vida, la qual cosa fa que aquesta perduri sense raó. ¿I si només hi haguessin raons absurdes de viure? El món no mereix que algú se sacrifiqui per una idea o una creença. ¿Som nosaltres més feliços avui perquè altres es van sacrificar per el nostre bé? Però, quin bé? Si algú realment s'ha sacrificat perquè jo sigui avui més feliç, sóc en realitat encara més desgraciat que ell, doncs no desitjo construir la meva existència sobre un cementiri. Hi ha moments en què em sento responsable de tota la misèria de la història, en què no comprenc per què algunes persones han vessat la seva sang per nosaltres. La ironia suprema seria adonar-se que ells van ser més feliços que nosaltres ho som avui. Maleïda sigui la història! Res hauria d'interessar-me ja; fins i tot el problema de la mort hauria de semblar-me ridícul; ¿El sofriment? -estéril i limitat; ¿L'entusiasme? -impur; ¿La vida? -racional; ¿La dialèctica de la vida? -lògica i no demoníaca; ¿La desesperació? - menor i parcial; ¿L'eternitat? -una paraula buida; ¿L'experiència del no-res? -una il·lusió; ¿la fatalitat? -una broma... Si ho pensem seriosament, per a què serveix tot això en realitat? Per a què interrogar-se, per què intentar aclarir o acceptar ombres? No valdria més que jo enterrés les meves llàgrimes a la sorra de la vora de la mar, en una solitud absoluta? El problema és que mai he plorat, ja que les meves llàgrimes s'han transformat en pensaments tan amargs com elles.

COLDPLAY SALVA EL PLANETA 21.10.21

Els que pensàvem que el canvi climàtic ens anava a tornar a l'edat de pedra ens equivocàvem. Serà l'edat del pedal. Coldplay acaba d'anunciar que la seva pròxima gira mundial serà verda i sostenible, un oxímoron, el de mundial i sostenible. La solució sembla treta d'un capítol de Black mirror, i a més tampoc van haver de buscar molt, perquè es tracta del segon de la primera temporada. Es titula Quinze milions de mèrits: en una societat en què el sobrepès està mal vist i les persones viuen en espais tancats, que em sembla que hi ha una relació evident entre les dues circumstàncies, la gent es guanya la vida pedalant en bicicletes estàtiques per produir energia mentre reben un bombardeig d'imatges publicitàries en les parets. A més pedaleig, més mèrits, la moneda virtual.

Els músics de Coldplay estan fent justament molts mèrits per encapçalar aquest moviment lampedusià de tocar alguna cosa per no canviar res i que tots pensem que estem salvant el món mentre vivim com sempre, de nou un oxímoron i ja en van... Els fans, explica Chris Martin, s'encarregaran com en la distopia televisiva de procurar l'energia per als shows saltant i pedalant en bicicletes estàtiques, que si fossin bicicletes de veritat per mi que s'instal·lin per sempre a Barcelona, ​​com les antigues companyies de teatre que representaven durant trenta anys la mateixa funció, i així ens pacifiquen els carrers.

Tot està molt pensat, perquè la gira musical començarà a Costa Rica, país verd on no arribaran nedant, pedalant sí que podrien, amb paciència, i de pas veurien com està el món fora dels avions privats. També s'utilitzarà com a font d'energia oli de cuina reciclat, tots a fregir seitons. Per la resta, segur que l'espectacle estarà molt bé i de fet ja hi ha bufetades per aconseguir les entrades, proposo que l'energia que desprenen es feu un ús pacífics. El futur vindrà amb una paella a la mà, o pedalant. A les fàbriques s'instal·laran bicis estàtiques, en els gimnasos, a les cases, amb plaques com les solars. Black mirror la va clavar anticipadament. No explico com acaba l'episodi. - Isabel Gómez Melenchón - lavanguardia.

ESTIMAVA AL GRAN MARIÀ 27.6.16

"La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre el discurs de Marià a la nació després d'haver guanyat les eleccions, un discurs sòlid, coherent, d'estadista.
La cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar que li estaven omplint de nou el got. Ja no és queixava i cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien arreglat tot, tenia la feina assegurada i l'ànima blanca com la neu. 
Com no havia estat capaç d'adonar-se'n de tot el que havia fet Marià, dos casos més de corrupció i obté la majoria absoluta, vuit milions d'Espanyols no es poden equivocar, ans al contrari, els altres altres s'han equivocat, els que han votat opcions no corruptes, radicals i perilloses per la salut del país.

Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom, rebutjava als separatistes que l'havien enganyat amb les seves falsetats acusant a un pobre Ministre de l'interior innocent, víctima de les seves intrigues i manipulacions, als podemitas que bufaven coloms mentre cobràven de Veneçuela. Als arribistes de C's i al guaperes del sociates. Ah! si fins i tot a les dues de la tarde el Comissari Marhuenda ja sabia que traurien 135 escons, no pregunteu com ho sabia..... ara, tot habia acabat, tot estava al seu lloc, tot estaba bé.

Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un policia nacional darrere seu. La fi de la crisi tant de temps esperada li entrava pel cervell, de sobte ho veia tot clar.

Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat molts anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera aquella cara amable de barba confosa, en qui no confiava. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre ell mateix. Estimava el Gran Marià".