A les botigues Decathlon del nord de França han decidit deixar de vendre canoes per evitar que els immigrants les utilitzin per creuar el canal de la Mànega i arribin a la Gran Bretanya. El que es ven com un producte per divertir-se o esbargir-se per a una part de la població, es converteix en l’únic transport possible per a una altra part, que té com a objectiu principal sobreviure. França i la Gran Bretanya es llancen els retrets pertinents (l’exemple clar que es fa menys soroll entre països respectables), però la realitat és que una botiga d’esports acaba fent el paper secundari imprescindible perquè la història sigui encara més colpidora. Com si no n’hi hagués prou amb el drama a pèl. M’imagino aquest episodi en mans de Robert Guédiguian o d’Aki Kaurismäki i m’adono que moltes vegades la vida l’has de pensar com una pel·lícula perquè sigui suportable. O potser és que les pel·lícules, com els llibres, et fan la companyia necessària per no arribar a desesperar-te il·limitadament. Esclar que hi ha qui se sent molt millor fent un passeig en canoa. És evident que la perspectiva és tan diferent com les situacions que ens toca viure.

D’aquí a no res els dirigents del món occidental faran una crida a l'esperit de Nadal i ens beneiran amb la seva arrogància habitual, com si haguéssim demanat mai cap benedicció. Encara és pitjor quan ho fan els reis i els prínceps. Però ho faran perquè la dignitat és un vestit que sempre els va gran. A les fronteres trobaran un altre sistema per creuar els mars i saltar els murs, sigui l'època que sigui. Amb epidèmies o sense. Com una sessió contínua. No sé quantes vegades cal veure la mateixa pel·lícula, però sí que sé que sabent-ne el principi i el final, no deixa de fer el mateix mal. -  Ho explica Natza Farré a l'ara.cat