L'ESPERIT D'AZINCOURT 1.6.23

Escoltant ahir l’arenga de Pedro Sánchez als seus diputats i senadors al Congrés, no vaig poder deixar de pensar en el discurs que William Shakespeare va imaginar a la seva obra Enric V i que tenia com a protagonista el rei anglès en la batalla d’Azincourt durant la guerra dels Cent Anys. Va ser una lluita desigual perquè l’exèrcit francès quintuplicava numèricament les forces angleses, però de manera sorprenent es van imposar les tropes d’Enric V, fet que va ser una fita que marcaria la guerra. Revestit d’èpica, Sánchez va dir: “Hem de presentar batalla” amb l’únic objectiu d’“aturar aquest corrent reaccionari”. I fer-ho “pels nostres fills i filles”. El candidat socialista, que ja havia sorprès dilluns amb l’avançament electoral, ahir ja s’havia posat la granota de campanya amb una estratègia d’una gran agressivitat contra el PP i Vox, que va comparar amb Trump i Bolsonaro.

A la mateixa hora que Sánchez intervenia a Madrid, Alberto Núñez Feijóo ho feia a Barcelona en les jornades del Cercle d’Economia. El seu estil va ser diametralment diferent i va defugir les grandiloqüències. No va arriscar amb declaracions que poguessin ser mal interpretades a Madrid, com va passar fa un any, i va concedir algunes frases ben rebudes per l’auditori sobre l’excés d’impostos que paguen els catalans i l’error dels seus predecessors al PP d’haver enfocat la qüestió de Catalunya com un problema “crònic” que no tenia solució.

Aquests dos discursos són fruit de l’estat d’ànim dels dos dirigents polítics. Feijóo se sent guanyador després dels últims resultats de diumenge passat i assaboreix els seus moments més dolços al capdavant del PP, on ja no serà qüestionat fins a les eleccions. En canvi, Sánchez ha patit un sotrac molt important, ha sentit i ha llegit tota mena d’interpretacions que presagien la seva derrota en aquestes eleccions i ha decidit vendre cara la seva pell. No tinc cap dubte que Sánchez està convençut que guanyarà, però no així els seus votants, que anímicament es veuen derrotats. Per això, Sánchez emula Enric V, com el va imaginar Shakespeare el famós dia de Sant Crispí per animar les seves tropes. Disposat a tot, va concloure: “La tempesta serà tremenda”. - lavanguardia.cat

QUÈ HAN FET ELS ROMANS PER NOSALTRES? 1.6.23

A la genial pel·lícula La vida de Brian, dels no menys genials Monty Python, el líder del Front Popular de Judea, es preguntava en un dels conciliàbuls de la Jerusalem de l'any 33: Què han fet els romans per nosaltres? Després d'un curt silenci, un dels presents responia:

«– L'aqüeducte.

–Ah sí, sí, això sí que ens ho han donat.

–I el clavegueram.

–Sí, d'acord, reconec que l'aqüeducte i el clavegueram ens els han donat els romans.

–I les carreteres.

–Evidentment, les carreteres, això no cal esmentar-ho, home. Però a banda del clavegueram, l'aqüeducte i les carreteres…

-El regadiu, la sanitat, l'ensenyament, el vi, els banys públics, l'ordre públic.

–Bé, però a banda del clavegueram, la sanitat, l'ensenyament, el vi, l'ordre públic, la irrigació, les carreteres i els banys públics, què han fet els romans per nosaltres?».

Bromes a part, una cosa semblant és el que sembla que està passant en aquests temps líquids, en què després de bregar contra una pandèmia, amb l'erupció d'un volcà, amb Filomena, amb una guerra en territori Europeu i contra l'assetjament i l'enderrocament de l'oligarquia econòmicament, financera, empresarial i mediàtica d'aquest país, el Govern de Pedro Sánchez, s'assembla cada vegada més als romans de Poncio Pilatos, mentre que el Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular, sigles sota les quals s'agrupa la dreta i la ultradreta pàtria i, el que és pitjor, milers de ciutadans mileuristes desclassats i desnortats, es pregunten diàriament: «Què han fet els romans per nosaltres», o més ben dit. Què ha fet el Govern per nosaltres?

El brutal desgast a què està sent sotmès aquest Govern des del front polític, econòmic, judicial i mediàtic, no pot amagar una més que notable tasca legislativa, recollida amb la dificultat afegida d'haver-la de tirar endavant amb dificilíssims equilibris, fruit de la seva debilitat parlamentària .

Però a més d'un important nombre de lleis, la societat espanyola deu als «romans» del Govern, que aquesta activitat legislativa s'hagi caracteritzat per un extraordinari component social, articulant des del Parlament tot un escut que ha protegit llocs de treball i ingressos de milions d'espanyols, que amb tota seguretat s'haurien evaporat si hagués estat un altre el color governamental, com bé recordaran tots els damnificats per les mesures dels governs del PP durant l'última crisi que va triturar llocs de treball, estalvis, vivendes i l'autoestima de tot un país que, segons els que després han estat condemnats per múltiples delictes econòmics, vivia per sobre de les seves possibilitats.

Els «romans» del Govern han elevat el salari mínim interprofessional un 33,5% i encara que segons els profetes de l'Apocalipsi, aquesta pujada suposaria una dràstica destrucció d'ocupació, mes rere mes es baten els rècords de contractació, gràcies també a una altra de les coses que han fet els «romans», com és la reforma laboral, que limita la contractació temporal i ha aconseguit les xifres més grans d'ocupació indefinida i de cotitzants a la seguretat social de la nostra història.

Però també aquests «malvats» romans del Govern han posat en marxa l'Ingrés Mínim Vital, que permet que desenes de milers de famílies no s'hagin de posar a pidolar i puguin sobreviure amb unes mínimes condicions de dignitat, que el Front Judaic Popular va votar sense massa entusiasme, més pel què diran, que per convenciment que era una mesura de justícia elemental.

Si seguim preguntant-nos que més han fet per nosaltres els «romans» de Pedro Sánchez, podríem afegir que dóna tranquil·litat a més de nou milions de pensionistes que saben que encara que la inflació segueixi desbocada, no veuran minvat el seu poder adquisitiu, ja que les seves pagues s'incrementaran en la mateixa mesura que s'hagi apujat el cost de la vida. Si no estiguéssim governats per aquests «romans», aquests pensionistes serien en acabar aquest any un 10% més pobres, ja que en temps del procònsol Rajoy, les seves pensions s'actualitzaven amb un miserable 0,25% anual.

A la meitat d'una brutal pandèmia que va desplomar la nostra activitat econòmica a nivells de la guerra civil, els «romans» del Govern van ser capaços d'articular el miracle dels ERTEs i els crèdits ICO, que van salvar milions de llocs de treball i desenes de milers d'empreses , que amb les polítiques austericides emprades pel Govern de Mariano Rajoy en l'anterior crisi, fa anys que criaven malves.

Però no contents amb això, els malvats «romans» han aconseguit la segona xifra més gran de fons europeus per a la reconstrucció de tots els concedits per la UE, tot i que les arteres maniobres del Front Popular de Judea, versió PP, per boicotejar la consecució d'aquests fons, perquè com ja va dir un dels seus centurions, tant se val que Espanya caigui «que ja l'aixecarem nosaltres».

Aquests mateixos romans als quals la carcúndia d'aquest país ha negat el pa i la sal des del primer dia, actuant com a autèntics felons antipatriotes, són els que han aconseguit el rècord de vacunacions contra la COVID al món occidental, encara que el líder del Front Judaic Popular, va vaticinar que necessitaríem quatre anys per fer-ho. A dia d'avui s'han administrat 107 milions de dosis i s'han vacunat més de 40,6 milions d'espanyols, fet que suposa el 85,7% de la població.

Als «romans» també els devem la Llei de Mort Digna, que ens permet decidir la nostra mort assistida de tots els alleujaments i cures pal·liatives mèdiques adequades, així com amb tots els cònsols humans possible, evitant el patiment i mantenint el control i l'autonomia conservant la nostra dignitat i llibertat fins al final de l'existència.

Però és que a més, aquests romans bolivarians i bilduetarres han fet possible que les 400.000 empleades de la llar, donades d'alta com a tals, puguin cobrar l'atur des d'aquest mateix mes de juliol, cosa que no passava en els temps del Front d'Alliberament de Judea.

Tot i això, des d'aquesta confederació judaica popular, integrada per les dretes pàtries i les seves terminals jurídiques, econòmiques i mediàtiques, se segueixen preguntant, què han fet els romans per Espanya? A més dels ERTE, els ICO, els Fons Europeus, la pujada del salari mínim, l'ingrés mínim vital, la revaloració de les pensions, la reforma laboral, el rècord de vacunacions contra la Covid, el de feina i el de cotitzants a la seguretat social, o la llei de mort digna… Doncs bé, podríem afegir que la Llei de l'Habitatge, que limita la pujada indiscriminada del preu dels lloguers; la Llei d'Educació, que bat rècords de beques els qui més les necessiten i no les famílies que ingressen més de 100.000 euros anuals; la Llei de Protecció a la Infància, la Llei de Benestar Animal, o la Llei de Canvi Climàtic.

És possible que els «romans» del Govern haguessin pogut fer alguna cosa més per nosaltres, però el que és segur és que si el Govern hagués estat en mans del Front Popular de Judea, a hores d'ara el Gòlgota estaria atestat de les creus dels nostres pensionistes, dels nostres malalts, dels nostres estudiants, dels nostres treballadors i de la lluerna de l'alba… Cal fotre's amb aquests romans!. - Agustín Martínez - 

L'ENIGMA DEL BRUC 1.6.23

La màquina Enigma és una icona de la Segona Guerra Mundial. Era la màquina amb què l'Alemanya nazi enviava els seus missatges mitjançant un xifratge que va ser impossible de desxifrar pels aliats fins que el matemàtic britànic Alan Turing ho va aconseguir el 1943. Li agradaria contemplar de prop una d'aquestes llegendàries màquines i fins i tot xifrar i desxifrar un missatge amb ella? Doncs tindrà la seva oportunitat els propers 2, 3 i 4 de juny durant les jornades de portes obertes a la caserna del Bruch.

Un model original K723 de la màquina Enigma és la joia de la corona del Batalló de Transmissions IV/22, que la conserva en perfecte estat de funcionament des del 2007, juntament amb altres peces històriques de les telecomunicacions militars. Aquest batalló té el seu comandament i plana major a la caserna de Pedralbes.

La primera màquina Enigma es remunta al 1923, quan la va fabricar una companyia berlinesa després d'adquirir una patent holandesa. Va ser concebuda inicialment per a ús comercial, fins que l'exèrcit alemany la va adoptar per transmetre els seus missatges amb la màxima seguretat. El 1936, Hitler va enviar un lot de màquines Enigma a Franco, com a part de la contribució alemanya al bàndol colpista. D'aquesta manera, la Guerra Civil espanyola esdevingué el primer camp d'assaig de les Enigma en un conflicte bèl·lic.

Després de la guerra, les màquines van ser retirades del servei i abandonades en un magatzem de la Caserna General de l'Exèrcit, fins que fa uns anys van ser localitzades i convertides en peces de museu. La K723 del Bruc va ser una de les últimes que van arribar a Espanya, per la qual cosa, si es va arribar a utilitzar a la Guerra Civil, va ser a finals de la contesa.

Les Enigma enviades per Hitler a Franco no eren tan sofisticades com les utilitzades per Alemanya a la Segona Guerra Mundial. Per xifrar els missatges, estaven dotades de diversos rotors i altres mecanismes que proporcionaven més de 1,8 milions de combinacions de lletres possibles. La K723 té tres rotors intercanviables de 26 caràcters, però les utilitzades pels nazis van arribar a tenir-ne cinc, cosa que multiplicava les opcions de xifrat i va fer pràcticament impossible el seu desxifrat. Fins que la ment privilegiada de Turing va trencar el codi, cosa que s'estima que va escurçar dos anys la fi de la guerra.

La caserna de Pedralbes conserva una de les llegendàries màquines de xifrat de missatges que Hitler va enviar a Franco. S'exposarà al públic durant les portes obertes del 2, 3 i 4 de juny i alguns visitants podran fins i tot manipular-la - Xavi Casinos - lavanguardia.com.

JUANA DOLORES DESENCADENADA 1.6.23

L’escriptora ha sigut la protagonista d’una entrevista plena de crítiques a les eleccions i la cobertura de TV3 - He vingut aquí a cagar-me en tot”. Juana Dolores va deixar Xavier Graset mut durant l’entrevista que van fer al Més 324. L’escriptora, actriu i poeta catalana va protagonitzar una de les entrevistes més tenses i incòmodes quan va criticar de manera severa els resultats de les eleccions del passat 28-M i, específicament, la cobertura que n’ha fet TV3.

Dolores va acusar el canal públic de ser “la televisió de la burgesia catalana que s’amaga darrere de la socialdemocràcia, que és el càncer ara mateix de les classes treballadores”. L’escriptora també va afegir que aquests treballadors “pateixen dia rere dia la ineptitud dels seus polítics” i també “dels periodistes de la televisió pública”. Graset li va respondre: "Però si tot ho fem malament, si tot està cagat i pixat, què fem?" El presentador intentava reconduir l’entrevista, tot i que li costava posar cullerada davant una Dolores desfermada. 

Graset, que ja fa 8 temporades que condueix aquest espai al 3/24, va acabar fent broma davant les reiterades càrregues de Dolores al programa i al tractament de TV3 a les eleccions argumentant que els periodistes no es podien “cagar en tot” perquè duen corbata: “Jo porto corbata perquè estic gras i així no se’m veu la panxa, per això porto la corbata, però soc igual amb corbata que sense corbata”, va dir el periodista. 

La incomoditat va ser evident des del primer segon de la conversa, quan el presentador li va demanar com estava: “Estranya de ser a la televisió pública que valida a Junts i valida a Trias”, va respondre l'artista. A partir d'aquí, va anar agafant un to més dur i irreverent a mesura que avançava. Juana Dolores presentava el seu nou poemari, Rèquiem català. I si una nació desfilant per una catifa vermella, i va reconèixer que feia temps que esperava ser la protagonista en aquest espai d'entrevistes: “Avui era el meu gran dia”.

Tot i això, va aprofitar el programa no per parlar del seu llibre, sinó per mostrar el seu descontentament amb Trias: “Perquè jo la catifa vermella la exitendo a la clase trabajadora y no a los empresarios, como decía el puto viejo de Trias, que a ver si también le cae un meteorito encima i deixa de dir parides”, va etzibar. Graset, sorprès, li va demanar d'aturar els insults. Abans, Dolores havia desitjat que un meteorit rebentés també la Llibreria Ona, gestionada per Iolanda Batallé, que havia intervingut al programa com a tertuliana i s'havia posicionat com a satisfeta per la victòria de Trias. - vegeu el vídeo

'OFENDIDITOS i OFENDIDITAS' 31.5.23

No sé si algú se m'ofèn, així d'entrada, però això de la correcció política en el llenguatge se'ns n'està anant de les mans. I molt. Però no és de llenguatge inclusiu del que vull parlar, sinó de quelcom molt més profund, i més perillós. Vaig comentar l'altre dia que s'estaven plantejant la supressió d'una escena de La vida de Bryan perquè podia ser ofensiva per al col·lectiu LGTBI. I encara estic de pasta de moniato. Juro que no he sentit mai ningú, sigui de l'orientació sexual i del gènere que sigui, exposar una sola queixa sobre la pel·lícula. Llevat, és clar, la que es pugui desencaixar la mandíbula de les riallades o se'ls ennueguen les crispetes del riure, I això no computa com a queixa. 

No és la primera vegada que llegeixo una estupidesa semblant. També van voler ficar mà a Charlie i la fàbrica de xocolata. a Els cinc i fins i tot a Dumbo. I, per descomptat, a Allò que el vent es va emportar. Com si tinguéssim una immaduresa cultural que requerís constantment de vigilància i, arribat el cas, censura. Perquè es tractaria d'això si no es tractés d'una garruleria i estretor de mires de campionat. I de campionat del món, a més.

Cal aclarir que en realitat no s'ha censurat l'obra de Teatre de La vida de Bryan, Johnn Cleese va explicar que van ser alguns dels actors als assajos previs als Àngels, els que van mostrar el seu desacord amb el personatge de Loretta. 

Dit això, la veritat és que no sé com hem arribat a aquest punt, un punt on ens insten, fins i tot, que desapareguin les bruixes dels contes, perquè poden ofendre les dones amb la seva imatge estereotipada. Però si no sabem distingir realitat de ficció, i ens atufem per tot, acabarem perdent. Perdent manifestacions culturals i perdent criteri. Perquè ja ni les esbojarrades històries Disney se salven de la crema. Per evitar aquest risc, podria apel·lar com a jurista, a la llibertat d'expressió, però no ho faré, escriu Susana Gisbert. Utilitzaré alguna cosa que està a l'abast de qualsevol persona, amb formació o sense. El sentit comú que, avui més que mai, és el menys comú dels sentits. Apel·lem al sentit crític a l'hora de valorar una obra i no necessitarem la crossa del pare estat decidint allò que podem llegir o allò que no. Perquè això, ens agradi o no, és censura, i el que és pitjor, genera autocensura.

ARTESANS DE LA LLIBERTAT 31.5.23

No sé si ahir van llegir la necrològica de Màrius Díaz, primer alcalde democràtic de Badalona. L’escrivia Enric Juliana, que l’havia conegut molt. El seu relat de la vida d’aquell gran home destil·la l’itinerari d’unes generacions que van dedicar les seves vides, en ple franquisme, a pugnar per la llibertat. Amb les seves mans, generosament, van llaurar una democràcia que avui observem amb fatiga i desdeny.

No vaig ser mai comunista, però en vaig conèixer molts. Companys de lluita antifranquista, els admirava pel rigor, la constància, el compromís, la lleialtat. Sé què significa el gulag. Els milions d’exterminats pel comunisme rus, xinès o cambodjà: no poso aigua a aquest vi. Però soc testimoni d’un fet: l’antifranquisme no hauria estat res sense aquells generosos comunistes, que, ben lluny del totalitarisme, van sacrificar les seves vides per fer possible la nostra democràcia. Manuel Lara, andalús de Cuevas Bajas, emigrant a Alemanya i comunista de la Bisbal d’Empordà, és un dels meus herois personals. Màrius Díaz era un petit empresari metal·lúrgic de Badalona, aragonès de naixença, en el taller del qual s’amagava l’aparell de propaganda del PSUC. Un compromís com aquest implicava, en aquells anys, jugar-s’ho tot: la hisenda familiar, la tranquil·litat personal i la salut (a més d’empresonar, el franquisme pegava, torturava). 

Juliana ha explicat en un gran llibre la història encara més èpica de Manuel Moreno Mauricio, un andalús arrelat a Badalona que va sacrificar la seva vida als ideals col·lectius. Va passar tota mena de penalitats, va conèixer el gèlid penal de Burgos. Quin sentit tenia, aquell risc? Quin benefici personal en treien? Cap. Era pur imperatiu ètic.

Ara els joves polítics i periodistes de dreta, empunyant la Constitució, usen el mot comunista com un insult o una alarma. ¿No saben que el pacte constitucional hauria estat impossible sense l’aportació essencial del PCE-PSUC? No tothom va tenir el coratge de comprometre’s en la lluita antifranquista: els que ho feien tendien a ser persones de gran qualitat. Idealistes, dialogants, molt valents, tenien la dèria de congregar, reunir, sumar. Defensors de la igualtat i la democràcia, idealitzaven la cultura com a instrument de progrés. Després d’acceptar els pactes i acords a què van arribar els dirigents antifranquistes amb la jove nomenclatura franquista que Adolfo Suárez representava, Màrius Díaz, com tants altres, va participar en la construcció de la democràcia.

De cop, quan aquell esforç semblava dirigir-se a bon port, la democràcia es va esguerrar. Un dels primers símptomes va ser la implosió del PSUC. “¿Cuándo se jodió el Perú, Zabalita?”, pregunta un personatge de Vargas Llosa. Quan es va infectar la nostra democràcia, tan esforçadament alçada? La política es va professionalitzar; la societat s’ha hiperfragmentat; el bloc social popular és feble; l’èxit dels nacionalismes basc, espanyol i català ha descosit Espanya; l’indi­vi­dualisme narcisista esborra la visió del nosaltres­; les xarxes afavoreixen la polarització... Amb els anys, els militants de l’antifranquisme van ressituar-se. Hi va haver molts canvis de camisa, però també moltes lleialtats silencioses. La major part dels protagonistes inicials, com Màrius Díaz, han viscut els darrers 25 o 30 anys en silenci. Veient­ com desemboquen les eleccions d’ahir en una histèria d’exaltacions i laments, el silenci d’aquells dignes i oblidats artesans de la democràcia ens interpel·la. - Antoni Puigverd.

Màrius Díaz a Badalona, o Toni Farrés a Sabadell, eren comunistes que varen saber adaptar-se al seu entorn, i guanyaven les eleccions com si res, amb grans majories, perquè a les municipals es vota a la persona, no a les sigles. I és per això que les amaga Garcia Albiol, I és per això que treu majories absolutes.

VINICIUS I ELS GRANS DE BLAT 26.5.23

Quan ens vulguem adonar que això no anava de racisme, els llibres ja diran que el maig del 2023 hi va haver una campanya, sostenint la gran il·lusió de què aquesta golejada de poder mediàtic sigui democràcia - Gerardo Tecé - ctxt.com

En plena adolescència, després d'estar de festa, una noia em va demanar que l'acompanyés a casa. De camí, mentre la meva boca parlava i la meva cara somreia, el meu cap destapava una ampolla de xampany com les que destapen els guanyadors d'un Gran Premi de Fórmula1. En arribar al seu portal, la noia em va dir que gràcies per haver-la acompanyat a casa seva i que fins després bona nit. Mentre la meva mà deia adeu i la meva cara vés-te'n a saber, el meu cap va fer mitja volta, va deixar anar l'ampolla de xampany i va descobrir l'enorme importància que té la literalitat: a-com-pan-yar-me-a-ca-sa. Més clara no podia ser. Temps després he tornat a caure al parany. En aquesta segona setmana de campanya en què, com va passar a la primera, tampoc hi ha hagut campanya, el periodisme VIP ha posat en marxa una enorme croada contra el racisme que pateix el jugador del Reial Madrid Vinícius. Creuada que alguns gilipolles hem volgut entendre que anava de racisme en genèric i hem respost que si la tanca de Melilla, que si els discursos d'odi des del Parlament i la tele, que si l'àvia, que també és negra, fuma. Un error que, com jo en aquell portal, cal acceptar com més aviat millor, no fos cas que hagin de venir Ferreras i Florentino a explicar-nos amb un dibuix que estem parlant de racisme contra Vinícius. I se'ns quedi més cara de ximples de la que ja tenim en aquest final de no campanya.

El poder és llestíssim. Imaginin quan fa uns segles, a canvi d'evitar revoltes, es va permetre el luxe de deixar que els pobres, que eren majoria absoluta, votessin. És a dir, que poguessin decidir qui controlava la política. No va ser una operació senzilla. No ho són cap de les operacions que posa en marxa el poder, però aquesta de la democràcia va ser especialment brillant. L'assumpte consistia a permetre el vot universal i que, malgrat que els poderosos fossin un 1% davant d'un 99%, s'acabessin imposant sense despentinar-se. Ningú hauria donat un duro perquè pogués inventar-se una cosa que competís amb les necessitats vitals d'aquells pobres que, ara, tenien la possibilitat d'escombrar cap a casa en forma de vot. Però el poder ho va fer. Religió, pàtria o seguretat van ocupar el lloc que haurien d'haver ocupat preocupacions del tipus com es repartirien els grans de blat. Grans de blat que, a propòsit, tampoc no van jugar a favor de la justícia social, sinó del poder. Si guanya el poder, repartir cent sacs de blat entre quatre poderosos fa que la cosa s'estengui ia més alimenta la fidelitat de la classe social. Per contra, si guanya la justícia social, haver de repartir cent sacs entre milions de famolencs, fa que la cosa s'estengui i fidelitzi tirant a poc. Segles després, la mida petita o gran del grup amb què cal repartir beneficis explica que al Barri de Salamanca hi hagi més participació democràtica que a Les Tres Mil Habitatges. A uns els arriba el blat a cabassos i la democràcia els s'escampa. Altres veuen el blat per la tele i renuncien a la petita quota de poder que suposa el vot. Per un parell de grans més la cosa no compensa. Quan el blat va acabar invertit en mitjans de comunicació, el poder que partia a la batalla democràtica amb un desavantatge de 99 a 1, va donar per conclosa la reeixida operació.

Com dèiem, s'acosta el dia 28 i encara no ha començat la campanya electoral. La primera setmana no hi va haver temps amb l'aparició d'ETA. No hi va haver lloc per parlar del problema de l'habitatge ni de la llei aprovada que permet que les autonomies que es disputen aquest diumenge activin o no mecanismes per rebaixar el preu dels lloguers. Amb Txapote pel mig, la Sanitat, l'Educació no han existit. Amb l'ensurt sobtat que ETA governa Espanya, no hem pogut debatre sobre com han de posar en marxa els ajuntaments les polítiques destinades a frenar la contaminació i l'escalfament de les ciutats. Aquesta segona setmana, immersos en el cas Vinícius, els mitjans controlats pel poder tampoc no han tingut la possibilitat d'entrar en campanya. Què li farem. No culpem qui només fa la seva feina. Fem autocrítica els qui ens quedem rondinant al portal entestats a barrejar Vinícius amb el manter. Fem crítica per no haver sabut entendre el claríssim missatge que ens havien enviat: no-al-ra-cis-mo-con-tra-vi-ni-cius. En això de no paralitzar-se rondinant el poder també és llestíssim. Tant que, quan ens vulguem adonar que això no anava de racisme sinó d'una altra cosa, els llibres d'història ja diran que el maig del 2023 hi va haver a Espanya una campanya electoral, sostenint en el temps la gran il·lusió que aquesta golejada de poder mediàtic se la pugui considerar democràcia. Tot i això, votin diumenge. Continuen sent millor dos grans més de blat que deu grans menys.

ELS INDECISOS, COM L'ASE DE BURIDAN 26.5.23

Els cobegen els alcaldables amb més probabilitats de guanyar les eleccions. Tots creuen que seran capaços de seduir-los. Aquests dies, els mitjans de comunicació en parlen constantment: “Així són els 300.000 indecisos que decantaran la balança a Barcelona”; “El coet Collboni s’aferra a les sigles del PSC per convèncer els indecisos”; “Trias està convençut que l’alt nombre d’indecisos li va a favor: ‘És veritat que hi ha un nombre d’indecisos molt elevat. Això m’afavoreix perquè no crec que votin un no-canvi, sinó que dubten entre no anar a votar o votar pel canvi’”. A remarcar el concepte del no-canvi. Ja s’ho trobarà.

Hi ha molts sinònims d’indecís (irresolut, dubtós, cagadubtes...), però els mitjans parlen exclusivament d’indecisos, potser perquè, després de tantes dècades d’anomenar-los així, no poden canviar de la nit al dia.

De sinònims n’hi ha molts: irresoluts, dubtosos, cagadubtes...

Fa més de mil anys hi va haver un rei anglès –Etelred II– que se les va haver amb els vikings i ha passat a la història com a Etelred l’Indecís, un sobrenom esplèndid, a l’alçada del del nostre Joan I el Descurat. Però avui, nenes i nens, no parlarem de reialesa sinó de l’ase de Buridan, un animal imaginat pels crítics de la tesi de Jean Buridan, que defensava ponderar les decisions per mitjà de la raó. 

L’ase en qüestió es troba en un lloc que equidista d’una pila de blat i d’un cossi d’aigua. Com que té tanta set com gana, no acaba de decidir si menjar una mica de blat primer i encabat beure una mica d’aigua o fer-ho a l’inrevés: primer aigua i després blat. Passa el temps i, incapaç de triar, assedegat i famèlic acaba per morir-se. Segons el Diccionario de filosofía de l’editorial Spes, la conclusió de tot plegat és que el lliure albir se sustenta sobre una jerarquia d’objectius i valors, i que, en absència d’aquesta jerarquia, només es pot actuar per atzar. - Quim Monzó.  

Que vagi bé diumenge, cagadubtes. 

LA NOVA CENSURA I LA VIDA DE BRIAN 25.5.23

Roald Dahl, el James Bond d'Ian Fleming, les novel·les d'Agatha Christie... La nova censura, sota la bandera de la correcció política en tot allò que fa referència a gènere i raça, ha aconseguit també l'adaptació teatral de La vida de Brian que està preparant John Cleese per estrenar l'any que ve. - Rafael Ramos, la vanguardia.com

La icònica comèdia cinematogràfica de Monty Python, epítom de l'humor de la irreverència, la sàtira, el surrealisme i l'absurd, ha sobreviscut des de la seva creació el 1979 als atacs dels nyeu-nyeu que es posaven les mans al cap pels seus acudits i paròdies. Però ara ha topat amb la ideologia de gènere i el lobby dels que desafien la definició biològica dels sexes –considerada regressiva– i opten per una altra basada en la identitat i “el que un se sent”.

Alguns actors consideren ofensiva l'escena en què un home vol ser dona i tenir fills.

En una de les escenes de La vida de Brian, el personatge de Stan (l'actor Eric Idle) informa els membres del Front Popular de Judea que vol ser una dona i anomenar-se a partir d'aquell moment Loretta, “perquè tot home té dret a tenir fills si aquest és el seu desig”, en un llenguatge formulat fa més de quatre dècades però que subscriuria avui algun partit que es considera progressista. El que podria anomenar-se “censura identitària”, centrada principalment en qüestions de gènere i raça, ha aconseguit tanta força al món de l'espectacle que alguns actors involucrats en l'adaptació teatral de la pel·lícula de Monty Python han dit a Cleese que l'escena a la que Stan vol convertir-se en Loretta “és ofensiva i inacceptable”. Vaja, que una cosa és burlar-se de la religió, i una altra fer broma amb els homes que se senten i es defineixen com a dones (o viceversa).

Al món britànic de la literatura, el cinema i el teatre, el poder d'aquest lobby és tan gran que l'escriptora J.K. Rowling ha estat acusada de transfòbia a les xarxes per la seva defensa del sexe biològic i burlar-se d'un article que utilitzava el terme “persones que menstruen” en lloc de “dones”. En la mateixa línia de la sanitat britànica, que fomenta la referència a “persones que donen a llum” en substitució de “mares”, cosa que faria feliç Stan (o Loretta) de La vida de Brian. Universitats i museus es desmarquen dels vincles colonials i imperials...

A la pel·lícula, el personatge de Cleese respon a l'home que vol tenir fills que li resultarà difícil perquè no té un úter, però el Front Popular de Judea defensa en qualsevol cas el seu dret a donar a llum (encara que sigui a la pràctica impossible ) com a “símbol de la nostra lluita contra l'opressió”. L'actor s'ha queixat de les pressions per retirar aquesta escena, però no ha dit si al final seguirà o no, únicament que a l'adaptació teatral “hi haurà canvis”.

La vida de Brian va ser criticada com a “blasfema” des d'un punt de vista religiós i clerical (i fins i tot prohibida inicialment a Irlanda), però va sobreviure a la censura del seu temps. Monty Python ho tindria en canvi cru ara, quan les referència al sexe, el gènere, la raça, l'aspecte físic i les incapacitats s'estan tornant tabú i un creador ha d'anar amb peus de plom per no ser “cancel·lat”. Les novel·les de Roald Dahl (autor de Matilda i Charlie i la fàbrica de xocolata) han estat reeditades, igual que les d'Ian Fleming, per atenuar el comportament i llenguatge masclista de James Bond, i fins i tot les d'Agatha Christie per eliminar “referències ofensives a l'etnicitat”. De la càrrega de la cavalleria del que és estúpidament correcte tampoc se n'ha lliurat La vida de Brian.

L'INQUIETANT ATAC D'UNES ORQUES 25.5.23

"Navegàvem amb la vela major i un vent d'entre 7 i 8 nusos, quan ,de sobte hi va haver un fort estrèpit. Al principi vaig pensar que havíem xocat amb alt, però després em vaig adonar ràpidament que eren orques que estaven atacant el vaixell", ha explicat Werner Schaufelberger, patró del veler suís Champagne (model Sun Odyssey 519), enfonsat a l'entrada del port de Barbate (Cadis) com a conseqüència dels danys provocats per tres orques mentre navegava en aigües properes a Gibraltar.

El Champangne feia un viatge d'entrenament de l'escola suïssa de vela des de Tenerife a Palma, via Màlaga. Cap dels quatre tripulants va resultar ferit, però l'incident va ser molt violent i va provocar greus danys a l'embarcació, amb pèrdua del timó i trencaments del casc que van causar una entrada d'aigua que no va poder ser ni amb l'ajuda de potents bombes.

"Els atacs van ser brutals. Hi havia dues orques més petites i una més gran. Els dos petits van sacsejar el timó mentre el gran seguia corrent i després va envestir la nau des del costat amb tota la seva força”, ha explicat Werner Schaufelberger en declaracions difoses per la pàgina especialitzada Yacht. L'arribada d'orques a la zona de l'Estret de Gibraltar i la resta de la costa atlàntica peninsular es va iniciar aquest any entre finals de gener i principis de febrer mesos abans que en anys anteriors. "Les orques arriben quan arriben les tonyines, que són les preses i l'alimentació, i quan arriben es comencen a detectar interaccions amb embarcacions", explica a La Vanguardia Alfredo López. Aquest any, les tonyines han arribat abans, "però no en sabem les causes, que poden estar relacionades amb l'augment de la temperatura de l'aigua del mar".

El més inquietant de la notícia és que a la sèrie de Movistar+ 'El Quinto dia', en el primer episodi, són precisament unes Orques les que ataquen una embarcació d'esbarjo per a turistes. Esperem que la resta d'admonicions de la sèrie siguin només fruit de la imaginació dels guionistes d'aquesta excel·lent sèrie, perquè si no és així, el panorama que se'ns presenta comença a ser molt inquietant. La sèrie basada en la novel·la de l'escriptor alemany Frank Schätzing narra la lluita de la humanitat contra un organisme marí intel·ligent que s'està rebel·lant per garantir la supervivència del seu entorn. Quan el tractament imprudent dels oceans amenaça el seu hàbitat natural, aquest contraataca. En poc temps, el destí del planeta queda en mans d'un petit grup de científics.

EXPATS, HOLA BARCELONA 24.5.23

Antonio Baños: "Per a un polític, una Barcelona sense barcelonins és una bona idea". El periodista ha passat pel 'Versió RAC1' a presentar el seu llibre 'Barcelona no té solució', de l'editorial Viena Edicions

Estem immersos en plena campanya electoral, a poc més d’una setmana de les municipals i amb un ull posat a Barcelona, perquè els sondejos encara no es posen d’acord en quin partit guanyarà a la capital. En aquest context, Antonio Baños ha passat pel Versió RAC1, de Toni Clapés, a presentar el seu últim llibre, Barcelona no té solució, de l'editorial Viena Edicions.

I no té solució, segons Baños, començant pels polítics que es presenten als comicis. "Els quatre candidats que poden guanyar representen el desastre de la ciutat", opina, perquè tots ells "ja han governat" i, per tant, "podrien haver fet les coses que diuen que faran". A més, continua, "cap d'ells té una idea nova".

Hi ha qui diu que Barcelona fa anys que està morta, d’altres que ha mort d’èxit i hi ha un tercer grup que opina que encara segueix viva. Segons Baños la ciutat ha mort "no d'èxit, sinó de no saber gestionar l'èxit", i ho compara amb les mòmies egípcies: "Potser Barcelona és una mòmia i hi ha gent que encara la va a veure".

Una ciutat ha mort, diu, "quan ja no té iniciativa sinó que és receptora del que li vingui", i això vol dir que "no té capacitat per marcar el seu camí".

Un dels principals problemes que té ara Barcelona és l'habitatge, que cada vegada és més car i obliga molts ciutadans a marxar de la ciutat. Els culpables "són els fons d'inversió" que compren pisos i els lloguen a turistes i expats tres vegades més cars. 

Qui són els expats i com estan canviant la ciutat? Segons Baños, "són uns pijos o fills de pijos que van vivint pel món perquè treballen amb l’ordinador", són joves i s'estan a Barcelona una mitjana de cinc anys. Es calcula que aquí n'hi ha prop de 50.000.

"Aquesta gent arriba a un barri, vol autenticitat (però no perillosa), paguen tres vegades més per un pis i apugen els lloguers allà on van", diu el periodista. A més, ells "no mengen cuina típica catalana i comencen a aparèixer les botigues per a expats, aquestes dels brunch".

Els polítics els reben amb els braços oberts, per què?

L'Ajuntament de Barcelona els hi fa una festa cada any per rebre'ls que es diu Hola Barcelona: "Com que són rics tenen talent. Si ets negre, al CIE", diu Baños, "el que es tracta és captar gent d'altes rendes perquè així puja el PIB". 

A més, "són gent que políticament són fantàstics, perquè ni voten ni es queixen", per això Baños sentencia: "Per a un polític, una Barcelona sense barcelonins és una molt bona idea". No necessiten "ni un casal d'avis, ni un CAP, ni un centre cívic, ni una colla castellera, només wifi i baixos impostos". El problema de tot plegat, apunta, és que precisament "s'estan carregant tot això", a més de la llengua: "El problema de tenir una ciutat global és que mata el català i la catalanitat de la ciutat", creu Baños.

El que cal, segons Baños, és "una reflexió seriosa de què volem ser d'aquí a 20 anys". Creu que "el model turístic ens matarà" i que Barcelona s'ha convertit en "una ciutat per especular". Per això apunta que "l'única solució que té Barcelona és ser la capital de Catalunya".

L'única solució que té Barcelona es ser la capital de Catalunya, afirma Baños. I què vol dir amb això? Doncs que és "totalment ridícul" que ara Barcelona "estigui connectada amb Singapur i no amb parets del Vallès". Cal "abandonar la idea que Barcelona ha de competir amb altres ciutats com Nova York i París", perquè "és el territori el que ens salvarà".

"Al final tot Catalunya és una gran ciutat", opina, però la població no està repartida pel territori "perquè no tenim les infraestructures", assegura, "no tenim bon wifi, empreses que puguin treballar a altres punts i connexions", per això "hem de viure anxovats fora de Barcelona".  Audio del versióRac1

TRES RAONS PER ANAR A VOTAR 24.5.23

Per què cal anar a votar si tenim la impressió que cap candidatura no ens representa? I si, a més, el resultat de les eleccions no dependrà del nostre vot individual? Per als que tinguin aquests dubtes, les matemàtiques ofereixen respostes que els poden ajudar a decidir si votar o abstenir-se. Josep Corbella analitza i dissecciona les raons de perquè hauríem d'anar a votar el proper diumenge.

Argument 1 - Cap dels candidats no em representa: A partir del moment que els candidats que es presenten a les eleccions no són una mostra representativa de la població general, és inevitable que una part de la població no s’hi senti representada. Els candidats poden proclamar que, si governen, defensaran els interessos de tothom. Però això no significa que tothom pensi que els seus interessos seran defensats. Si ens fixem en l’edat, i agafem com a exemple els set candidats a l’alcaldia de Barcelona que van participar en el debat de Betevé, el rang d’edats va de 49 a 80 anys. Curiosament, els grups d’edat que manifesten menys intenció d’anar a votar són els de 18 a 35 anys, segons el baròmetre del CIS d’abril del 2023. 

Si ens fixem en el barri on es van criar, hi estan representats els districtes de Sarrià-Sant Gervasi, l’Eixample i Horta-Guinardó. No ho estan els districtes de nivell socioeconòmic més baix com ara Nou Barris, Sant Martí, Sants-Montjuïc i Ciutat Vella. Si ens fixem en el nivell educatiu, tots han anat a la universitat i tres dels set són llicenciats en Dret.

L’abstenció afavoreix partits minoritaris amb una base de votants motivats; a Barcelona, Vox i la CUP

Si a tot això hi afegim que per ser cap de llista convé haver tingut èxit en la carrera política, i que el lideratge és una excepció més que una regla, tant en la política com en el conjunt de la societat, els candidats són forçosament part d’una elit.  Amb aquests perfils de candidats, és difícil que una majoria de la població se senti ben representada. Però no votar ningú, que equival a votar en contra de tots per igual, també equival a votar a favor de tots per igual. Abstenir-se, des d’un punt de vista matemàtic, és el mateix que repartir el vot a parts iguals entre totes les candidatures. En el cas de Barcelona, si considerem les set candidatures que segons les enquestes tenen opcions d’obtenir representació, els votants que s’abstinguin atorgaran una setena part del seu vot a Vox, una setena part a la CUP, i així successivament. I encara que pensin que cap partit no els representa, probablement pensen que alguns els representen menys que d’altres. De manera que, per no concedir una part del seu vot als que els generen més rebuig, la solució seria votar algun dels que consideren més tolerables.

Argument 2 - Per votar en blanc, més val que em quedi a casa: Abstenir-se és diferent que votar en blanc, apunta l’analista electoral Carles Castro. Atès que un partit ha d’obtenir almenys un 5% dels vots emesos per aconseguir representació, com menys persones vagin a votar, menys vots fan falta per arribar a un 5%. Això afavoreix els partits minoritaris que no poden aspirar a aconseguir un gran nombre de vots, però que tenen una base de seguidors convençuts. En el cas de Barcelona, l’abstenció afavoreix Vox i la CUP. Si voten més persones, fins i tot si voten en blanc, el nombre de vots necessaris per arribar a un 5% augmenta, cosa que afavoreix els partits majoritaris, que tenen més votants potencials però menys motivats. En definitiva, ni abstenir-se ni votar en blanc són decisions neutres. Encara que no ho pretenguem, si ens abstenim afavorim uns partits i si votem en blanc n’afavorim d’altres. Són accions amb conseqüències igual que votar un partit..

Argument 3 - El resultat de les eleccions no dependrà del meu vot: Són excepcionals els casos en què un resultat electoral depèn d’un sol vot. Per tant, si qualsevol dels ciutadans que poden anar a votar s’absté, el resultat de les eleccions serà el mateix. Però si hi ha molts ciutadans que no voten pensant que el seu vot no importa, el resultat ja no serà el mateix.

La raó és que l’abstenció no es reparteix de manera proporcional entre els partits. Perjudica més els partits els votants potencials dels quals estan menys motivats per anar a votar. I té conseqüències per a aquells col·lectius que, precisament perquè s’abstenen d’anar a les urnes, estan menys representats en les institucions de govern. Això pot acabar creant un cercle viciós antisistèmic: si no voto, no em representen; si no em representen, no voto.

La situació recorda el que passa amb les vacunes, que obeeix a l’anomenada llei dels grans nombres. Si una sola persona s’absté de vacunar-se, un virus com el del xarampió no circularà i aquesta persona estarà protegida, de manera que no es contagiarà encara que no s’hagi vacunat. Però si un sector ampli de la població no es vacuna, el virus podrà circular i la probabilitat que una persona es contagiï augmentarà, sobretot si no s’ha immunitzat.

En el cas de la política, els que menys voten són els grups d’edat més joves. Quan es pregunta als ciutadans si anirien a votar en el supòsit que se celebressin eleccions generals l’endemà, més d’un 70% diuen que “amb tota seguretat” en tots els grups d’edat més grans de 35 anys, segons el baròmetre del CIS de l’abril. Però en el grup de 25 a 34 anys el percentatge baixa a un 65,7% i en el de 18 a 24 cau a un 56,4%.

VOTEU VOTEU, O US EN PENEDIREU 24.5.23

Una de les particularitats d?aquesta campanya electoral és que els polítics donen els mítings habituals però amb una audiència escassíssima de públic. A Barcelona el fet és tan notori que la majoria de candidats s'han acostumat a reproduir una mena de rodes de premsa en què el to i el volum són els típics de dirigir-se a les multituds, encara que als alcaldables només els estiguin escoltant quatre periodistes . A tot això cal sumar-hi la presència gairebé nul·la de cartells electorals als carrers. Resumint: ni els polítics volen veure la gent ni els conciutadans tenen ganes de mirar-los.

I ja que els polítics fan campanyes sense votants, potser és arribada l'hora de tornar-los la jugada amb l'abstenció. Entenc que sigui difícil pair que es pot fer política sense els camins tradicionals de la seva expressió i també que visquis amb el dolor de quedar-te a casa quan t'has trencat la cara, literalment, per l'existència de les paperetes.

Si a això s'hi afegeix el descrèdit de la classe política, les tradicionals promeses electorals incomplertes, l'erosió de la confiança, campanyes buides i tedioses que no se sap a qui van dirigides, i l'exigència de resultats immediats, fa la impressió que anar-hi a votar és un teatre per continuar mantenint els mantinguts, que no tenen cap mena d'interès en la realitat i la ignoren. Però si t'importa el sistema democràtic, no pots continuar donant suport a una gent que, de manera força visible, prefereix no mirar-te als ulls i continuar parlant sol. i no val dir allò que si no votes, després no et pots queixar.

El problema rau en el fet que, per als migrants digitals creients de la transició, l'abstenció, i amb ella el menyspreu per la democràcia és una heretgia que facilita que la dreta prengui el poder. Perquè segons diu la llegenda, els de dretes van a votar tots, i a Galicia en temps de Fraga fins i tot votaven els morts. ¿Recordeu l'eslògan del PSC?: Si tu no hi vas, ells tornen, que després varen copiar els d'ÈRC  i també el Pp.

Però els principals responsables de cuidar i donar-li sentit haurien de ser els seus representants, que semblen limitar-se a tractar-la amb la frivolitat d'una plataforma digital, on el pitjor que pot passar és tornar a la pàgina inicial sense cap pudor. O sia que ja ho sabeu, voteu, voteu, o us en penedireu.

SOC UN MICO 23.5.23

“Espanya és racista”. Un trending topic que va pel camí dels jutjats de la mà del polèmic Vinicius. El perfil de qui dicta la sentència convida a qüestionar la seva autoritat i ser comprensiu amb qui alleugereixi l'acusació. La temptació és gran. El davanter del Reial Madrid és protagonista al camp i, provocador, busca protagonisme a la grada. Que ho sigui com a diana de crits de “mono, mono” no és tolerable. Que les xarxes justifiquin el feixisme, el racisme i la violència, menys.

Twitter és la pitjor taverna, però també la millor hemeroteca exprés. El 1998 en el Camp Nou es deia “macaco” a Roberto Carlos, que batejava Barcelona com la “ciutat més racista d’ Espanya”. El 2005, Samuel Eto’o celebrava els gols amb la samarreta del Barça imitant una mona: “Em diu mico algú que paga la seva entrada per veure el mico, així que l’imito perquè és el que han vingut a veure”.

Emparats per l’antic anonimat de les grades cridar “mico” a un jugador negre es païa com un desfogament que anava seguit de la fascinació. “Em criden mico i després et demanen una foto...”. El 2014, a Dani Alves li llancen un plàtan. Se’l menja. Eto’o li mostra suport posant amb un plàtan i el seu Ferrari: “Soc un mico”. Aquell any, el Bernabeu es tanca parcialment pels crits racistes en un Reial Madrid-Bayern. Van aparèixer aguilons i esvàstiques a la grada... És un no parar...

Els estadis de futbol han estat terreny d’impunitat per a grups ultres que no entenen de convivència, sinó de violència. Els Ultra Sur i els Boixos Nois van ser oficialment exterminats, però quan la grada de Mestalla se suma al cor de “ mico, mico” evidencia que el problema persisteix i és fora del camp.

La proliferació de càmeres ajuda a identificar i expulsar qui insulta i a netejar consciències. Els jutjats augmentaran el càstig. Vinicius, com Eto’o, es pot escapar amb la seva luxosa col·lecció de cotxes; els que pateixen el racisme a l'escola, per accedir a una feina digna o llogar un pis, no.

Vinicius pot fugir en el seu cotxe luxós; qui pateix el racisme a l'escola, per una feina o llogar un pis, no.

A les institucions han aterrat homòfobs, racistes, antifeministes... De bracet de Vox, ocupen càrrecs els que vinculen immigració i delinqüència: “Uns els obren les portes, d’altres els financen i el poble els pateix”, escrivia Santiago Abascal al gener. Si el racisme és “un problema” de LaLiga, ho és més al carrer.

No és antimadridisme, sinó una xacra que cal exterminar. Vinicius és lluny de l’exemplaritat i els valors que es pretén atribuir als ídols de masses. D’això només se’n poden ocupar ell i el seu club. La resta és cosa de tots. - Isabel Garcia Pagan - lavanguardia.cat

S'HAURIA DE PROHIBIR EL FUTBOL? 23.5.23

El 25 de febrer del 2006, a l’estadi de La Romareda, a Saragossa, Eto'o amenaça d'abandonar el camp, després de rebre insults racistes. “No jugo més”, deia el davanter del Barça, fora de sí. Al Reial Saragossa li va caure la multa més elevada de la història del futbol espanyol per racisme: 9.000 euros. Ho recorda el periodista Abraham P. Romero a El Mundo d’aquest dimarts. Disset anys després, a Mestalla, l’estadi del València, aquest diumenge, ha tornat a passar el mateix. Aquest cop, el racisme venia embolicat i confós amb la tangana que va suposar l’expulsió de Vinícius Júnior, cosa que alguns han manipulat en “una premissa injustificable: el comportament de Vinícius al camp permet i mereix vexacions de tota mena”, denuncia Santiago Segurola en una columna a El País d’aquest dimarts.

En aquests disset anys s’han succeït desenes d’episodis de racisme als camps de futbol de LaLiga que han estat arxivats, ignorats o saldats d’una manera tan ineficaç i miserable que no hi ha entre el públic ni una lleugera percepció que siguin un problema. Sembla més aviat que comportaments indesitjables i no tolerats en altres àmbits s’excusen en el futbol. L’enardiment i la passió són part de la contesa esportiva —diu el raonament— i s’hi permet un cert grau d’irracionalitat perquè no té conseqüències enllà dels estadis. “El que passa al camp, queda al camp”, com els mateixos jugadors repeteixen a tort i dret per fer-se perdonar tantes misèries. Aquesta temporada compta nou denúncies per racisme contra Vinicius —deu si hi sumes la d’aquest dilluns— i només dues condemnes, encara més irrisòries que la del cas Eto’o. La resta han estat arxivades. Aquestes últimes dades confirmen no només que hi ha un problema sinó, pitjor encara, que no es vol reconèixer. Es tolera xiulant i mirant al sostre. És mentida que no va més enllà del camp. Informen al nacional.cat

No només té aquest problema el futbol espanyol. aneu pels camps on juguen infantils, cadets o juvenils, o de lligues inferiors i us esparverareu dels comentaris que escoltareu de pares, mares i avis dels nens que juguen a futbol. Ben mirat, potser s'hauria de prohibir el futbol, incita desmesuradament a l'odi, des de tendres edats fins a provectes adults, que descarreguen al camp i fora d'ell totes les seves frustracions,

Dit això, el cas de Vinicius és diferent, no té res a veure amb el racisme, y si amb el comportament provocatiu i reiterat del jugador, partit rere partit, amb els seus rivals i amb el públic. A Vinicius li varen dir puto negre i li varen fer uh, uh, uh, no perquè sigui negre, sinó perquè és Vinicius. La prova és que el Reial Madrid té 8 jugadors més que són negres i cap d'ells ha tingut cap problema a cap camp, ni abans ni l'altre ranvespre a València. 

Que el futbol espanyol és racista, es evident, i els espanyols també ho són, i la resta de clubs i països europeus també ho son. De fet tots som racistes, tot el que és diferent, genera en nosaltres una sensació de rebuig, és per això que tots som racistes vers l'altre, i per l'altre som nosaltres els diferents, i per tant també és racista. L'educació rebuda a una banda i l'altra fa que es moderi l'acció, no la causa, però sí els seus efectes.

RAJAR DE LA COLAU 22.5.23

En més d'una ocasió he escrit aquí sobre l'odi que rep Ada Colau, que, crec, té menys a veure amb la gestió i les propostes polítiques i més amb els orígens, el gènere, la forma de parlar i fins i tot els cabells. Els comentaris que vaig rebre arran d'aquests escrits no em van sorprendre, la Colau genera rebuig en general, però crec és un rebuig propi de la frustració de veure com possiblement podrà tornar a repetir d'alcaldessa el 29 de Maig, perquè el 29 de maig o els dos o tres dies posteriors es decidirà qui ha de sostenir la vara municipal ce la ciutat de Barcelona.

Han passat un temps d'aquests escrits i el fenomen no ha cessat sinó que ha crescut, i passi el que passi amb l'alcaldessa a partir del 28 de maig, crec que algú hauria d'analitzar en quin moment es va normalitzar, per exemple, que un oponent es refereixi a l'alcaldessa amb l'epítet de la Colau, com ha fet repetidament Xavier Trias a la campanya –no així Collboni, ni Ernest Maragall, que jo sàpiga–. El que em segueix cridant l'atenció és el normalitzat que està insultar Ada Colau en públic, en espais de poca confiança, que sigui un tema que molts consideren prou genèric per parlar-ho en espais neutres, com ara el temps o la sequera. La culpa és de la Colau val per a tot.

Va passar fa poc en una classe de pilates, en què la professora va creure que era bona idea començar la sessió tractant de “zorra” a Ada Colau i a una altra de les assistents a malles li va semblar molt graciós. Ho explica Begoña Gómez Urzaiz a la vanguardia. I un dia després, a l'autobús número 6 de TMB, que ara fa una volta abans de ficar-se a la Diagonal des del passeig Sant Joan per les obres del tramvia. Quan una passatgera es va mostrar confosa, un altre dels presents, un senyor d'uns 70 anys, li va assenyalar un cartell electoral i li va dir: “Culpa d'Ada Colau, que ha destrossat Barcelona”.

Vaig assistir a un altre diàleg molt similar l'endemà a la farmàcia. Mentre m'embolicava els gelocatils, la farmacèutica va parlar amb una altra clienta de “la Colau” amb el to que una reserva per esquerdar amb algú molt proper d'una cunyada insidiosa. Tot això va passar, és clar, la mateixa setmana en què algunes desenes (tampoc estaven per tallar la Diagonal, la veritat) es van passejar per la Bonanova al crit de “puta Ada Colau”. El normal, no?

Ho entenc, la Senyora Ada Colau, no és dels seus, no és casta, ni caspa, ni la casta Susanna, sinó la guerrera Ada, i el que més els fot, és que ho ha fet prou bé, pacificant la ciutat, rectificant també en el seu argumentari, com el seu amor decaat al Mobile World Congress, tan denostat al començament del seu mandat. Recordo que en una de les primeres entrevistes un cop alcaldessa, li va confessar a Jordi Basté que les  coses es veien molt diferents quan s'ostentaves el poder que desde fora o de l'oposició. I això tan obvi, ella ho va reconèixer i reconduir, per això l'odien els seus rivals (o millor titllar-los d'enemics perquè destil·len odi vers ella, un odi mesquí, miserable), com són Trias, Collboni i Maragall, i és per això que possiblement la Senyora Ada Colau, serà de nou alcaldessa de Barcelona, pel rebuig que crea l'actitud d'aquest trio, ja que de no ser així, Barcelona sí que tindrà un seriós problema. Cap dels tres enemics esmentats valen ni per a ser presidents de la seva escala. encara que dos d'ells ho podrien ser del casal d'avis, i no per la seva edat física, que també, sinó per la seva tranuitada edat mental. 

De fet, l’insult més greu en campanya electoral no és el que s’etziben els polítics de diferent­ color entre ells. Al capdavall, l’improperi d’anada i tornada va amb el seu ofici. És cert que la política espectacle portada a l’extrem i la polarització consegüent que se n’ha derivat ha ampliat la frontera de l’ofensa i l’ha situat molt més enllà del que ens era habitual i conegut. Però aquests insults no són els més preocupants. En període electoral l’escarni més greu és envers el ciutadà, a qui es falta al respecte permanentment menyspreant la seva capacitat d'enteniment. Això és així fins i tot quan el que es pretén és ensabonar-lo o comprar-lo amb promeses d’estar per casa. Unes promeses de les que no en duran a terme quasi cap un cop passades les eleccions municipals, o generals. 

EL DRET A TRANSGREDIR 22.5.23

Si les actuals eines d'IA prosperen, ningú no podrà robar al supermercat, colar-se al metro o trepitjar de més l'accelerador del cotxe. Més que el triomf de la llei, serà la substitució de la justícia per una tirania cega - Samuel Witteveen Gómez - ctxt.com

Hi ha supermercats on les càmeres de seguretat assenyalen per si soles els que cometen un furt. Mitjançant intel·ligència artificial, aquestes càmeres són capaces d'identificar els gestos i les actituds que solen acompanyar la sostracció d'algun producte. Succeeix a països com els Estats Units i el Japó. També hi ha estacions de tren i metro, a Catalunya per exemple, on les càmeres alerten si algun passatger hi accedeix sense bitllet.

A més, s'espera que cada cop més vehicles incloguin sistemes que redueixen la velocitat automàticament quan el conductor supera el límit permès. Són algoritmes, així mateix, els que sovint s'ocupen de detectar i penalitzar el frau fiscal. I un jutge a Colòmbia ha materialitzat un horitzó amb què alguns juristes somien al recórrer a ChatGPT per escriure una sentència.

Aquests exemples, per dispars que semblin, assenyalen una mateixa tendència: l'automatització de la llei. Davant de les possibilitats que ens ofereix la tecnologia, resulta temptador invertir en sistemes que ajudin a garantir el compliment de les normes. I si aquestes eines realment prosperen podria arribar un dia on ningú, independentment de la seva situació, pugui robar al supermercat, colar-se al metro o trepitjar de més l'accelerador del cotxe. Però això, més que el triomf de la llei, pot suposar la fi del dret com a pràctica d'una comunitat moral i la seva substitució per una cosa més aviat semblant a un motlle, a un túnel, a una tirania cega.

El filòsof Maxim Februari explica al seu darrer llibre que les màquines, a diferència de nosaltres, no són subjectes morals que actuen des de la responsabilitat. Per això tampoc no són capaços de veure i entendre que nosaltres, sobre els qui elles decideixen, sí que som éssers morals. “Les màquines” escriu Februari “no estan gens ni mica preocupades per la veritat de nosaltres com a persones, ni es preocupen per entendre, l'únic que persegueixen és funcionar: efectuar operacions”.

Així, per sever que pugui arribar a ser un revisor de metro, sempre serà infinitament més compassiu que un sistema automatitzat. El revisor, a diferència de la màquina, té la capacitat de comprendre que hi ha raons per colar-se al metro, que cada passatger representa un cas particular. La màquina, en canvi, no hi veu persones, no hi veu històries ni necessitats, tan sols és capaç de detectar aquells indicadors que possibiliten la seva idèntica operació.

I és que el món funciona molt gràcies a processos informals, experiències i gestos que no són quantificables. Fins i tot la persona més bruta coneix una immensitat de sentir completament aliens a la màquina, sentir que en tot moment informen els seus actes. L'empatia, la indignació, el dubte, el conflicte, la flexibilitat, el temor, la paciència, la justícia. Els qui, ignorant tot això, equiparen la màquina amb l'humà, prenen les capacitats de la màquina com a criteri i menyspreen allò que distingeix allò viu de l'inert. La història ens mostra, a més, que ignorar la importància dels processos informals condueix una vegada i una altra al desastre.

L'aplicació mecànica de la llei contradiu així mateix els principis de l'Estat de dret. El que diferencia un estat de dret de qualsevol model autoritari és que el poder està subjecte a garanties. Les decisions no reposen simplement a l'autoritat, sinó que han de ser legítimes i justificables. La primacia del dret sobre el poder implica, doncs, l'existència d'una comunitat immersa en una pràctica constant d'apel·lar, interpel·lar, decidir i justificar. Renunciar-hi darrere d'un ordre tancat comporta dissoldre la comunitat i suspendre el dret. Quan parlem d'automatització no parlem, doncs, d'una mera sofisticació sinó d'una manera radicalment diferent de governança.

La llei és incompatible amb allò mecànic. No hi ha llei aplicable a tots els casos, ja que la norma necessàriament requereix, una vegada i una altra, interpretació i execució. Februari recorre a la història de dos membres de la resistència holandesa a la Segona Guerra Mundial per il·lustrar això. Diu l'anècdota que aquests dos partisans van capturar un membre de la SS que es dedicava a delatar-ne d'altres al seu poble. Quan van tenir aquest home en el seu poder el van voler matar, però els va assaltar el dubte de si feien el correcte. Així que van anar al capellà i li van consultar si està permès matar un nazi. El capellà els va respondre: “En realitat, no”.

A la breu resposta del sacerdot està tancat tot aquest terreny pròpiament humà que resulta incomprensible per a les màquines. Doncs el capellà no pren simplement el cinquè manament i els prohibeix matar sinó que els informa del contingut de la llei i afegeix aquest “en realitat”, que és l'obertura a l'excepció. Entre la llei universal (no mataràs) i el cas concret i urgent (mentre que segueixi viva aquesta persona delatarà altres), els dos partisans carreguen amb la responsabilitat de decidir de la forma més justa. La llei no es pot simplement aplicar perquè primer ha de travessar aquelles històries particulars per poder materialitzar-se. És al que feia referència Franz Rosenzweig quan va escriure: “La llei és lliurada a l'home, no l'home a la llei”.

El problema de deixar tasques de governança en mans de la intel·ligència artificial no és només que aquesta resulta sovint susceptible de biaixos i errors. Per més que s'arribi a perfeccionar l'algorisme a polir les dades, un sistema automatitzat no igualarà mai la capacitat interpretativa humana. La diferència entre la intel·ligència artificial i la humana no és quantitativa, sinó qualitativa.

Per descomptat que la tecnologia ens pot assistir en tasques anodines, per exemple, a l'hora de trobar o organitzar informació i això pot alleujar els jutjats i agilitzar els processos. La decisió d'un jutge, en canvi, no l'hauria de fer un sistema d'intel·ligència artificial generativa (com el ChatGPT), ja que per molta jurisprudència que l'eina sigui capaç de modelar, mai no podrà comprendre allò del que realment es tracta: impartir justícia.

El jutge és l'enllaç entre la legislació i el cas particular i en cadascuna de les seves decisions ha d'introduir un element original. Una norma aplicada automàticament pot crear il·lusió d'equanimitat, però en realitat passa el contrari: s'imposa una mateixa interpretació a diferents casos. La justícia necessita un mirament especial en cada cas, un instant de perill on la doctrina treu el cap per la profunditat de la vida. Jacques Derrida ho va expressar així a Força de llei: “La llei és l'element de càlcul, mentre que la justícia és incalculable, requereix que calculem amb allò incalculable”.

ELS EUNUCS DEL SEGLE XXI 21.5.23

El pensador israelià Yuval Noah Harari avisa a Madrid els perills d'actualitzar els éssers humans i creu que encara ens queda potencial per desenvolupar. El pensador afirma: “Els eunucs ja eren bioenginyeria, i no va ser una millora per a tothom”

“Una cosa que ens ensenya la història és que els humans som molt bons adquirint nous poders, però no som molt bons usant-los sàviament”, adverteix el pensador israelià Yuval Noah Harari. Per a l'autor de Sapiens i Homo Deus (Debat), la intel·ligència artificial, l'enginyeria genètica i les interfícies cervell-ordinador revolucionaran la salut, els mercats de treball i la nostra privadesa. Però, subratlla explicant l'exemple dels eunucs dels emperadors, que eren biotecnologia primitiva, mai no és clar què és una actualització i què una degradació. Així que creu que abans d'actualitzar i modernitzar els éssers humans i crear superhumans amb conseqüències que desconeixem, aposta per centrar-nos a explorar i fer el potencial humà existent, del qual, assegura, encara estem lluny.

Harari (Kyriat Atta, 1976), que ha obert unes jornades sobre el futur de la salut organitzades per Sanitas a la Reial Fàbrica de Tapissos de Madrid, s'ha remuntat als nostres darrers segles per expressar les seves profundes preocupacions pel nostre ús de les noves tecnologies . “Amb el temps, hem guanyat control sobre el món que ens envolta i ho hem fet servir, no gaire sàviament, per remodelar completament el planeta. I com que no enteníem la complexitat del sistema ecològic, els canvis que hem introduït ho han desequilibrat completament”.

"En les properes dècades guanyarem control sobre el nostre món interior i probablement l'usarem per remodelar els nostres cossos, cervells i ments. Però com que no entenem la complexitat d'aquests cossos i ments, els canvis poden desequilibrar sense adonar-nos el nostre món interior, els nostres sistemes interns”, ha deixat anar.

“La gent sempre ha somiat actualitzar-se, modernitzar-se, pujar de nivell. Cada gran moviment social i polític ha volgut redissenyar els humans i millorar-los. El cristianisme, el budisme o l'Islam volien perfeccionar-los. El socialisme volia crear un nou home. El nazisme volia crear superhumans. En èpoques anteriors ho intentaven fer a través de l'enginyeria social, però la biologia sempre hi posava un límit”, ha evocat, i ha recordat que l'ideal de l'església catòlica era “abandonar el sexe”, que era “el que esperaven dels seus elits de sacerdots, monjos i monges”. "Per sort, no tenien eines de bioenginyeria", ha remarcat.

Tot i que ha raonat que hi ha hagut bioenginyeria des de fa mil·lennis: “L'exemple més cridaner el van dur a terme els imperis que van emergir a la Xina i l'Orient Mitjà fa dos mil anys. L'amenaça més gran a l'emperador no venia d'una revolució democràtica sinó d'un cop dels seus subordinats, fossin governadors provincials, generals o ambiciosos visirs. Fins i tot si no ho amenaçaven directament podien buscar acumular riquesa, terra i poder i transferir-ho als seus fills, establint dinasties aristocràtiques que desafiaven la supremacia de la família imperial”.

"Els eunucs no podien tenir fills, era igual quant poder acumulessin, no podien crear una dinastia competidora"

La solució de bioenginyeria va ser una simple operació quirúrgica: la castració. “Els eunucs no podien tenir fills, era igual quan poder acumulessin, no podien crear una dinastia competidora. I per milers d'anys reis i emperadors van confiar en eunucs per guardar els seus palaus, administrar les seves províncies i fins i tot liderar els seus exèrcits. El més famós almirall xinès, Zheng He, va ser un eunuc. Vols un lloc a l'administració? No cal que enviïs el currículum, talla't els testicles i el lloc és teu”.

“Aquest antic exemple –ha subratllat Harari– ens ensenya una cosa crucial de la bioenginyeria: mai no és clar què és una actualització o una degradació. Per a l'emperador, era una actualització dels servidors. Per als eunucs les coses havien de tenir un altre aspecte”. I ha recordat que avui la bioenginyeria pot estar aviat al servei de tota mena de règims al món: “Els científics que desenvolupen aquestes tecnologies, encara que els sembli inconcebible que algú les utilitzi per a alguna ideologia o fantasia radical, s'han de prendre uns minuts de reflexió i pensar en el polític que més temen del globus i pensar què hi podria fer”.

“Un futur Hitler podria redissenyar els nostres cossos, cervells i ments”. Perquè, subratlla, la capacitat de redissenyar biològicament éssers humans canvia les regles més bàsiques de la història. El nazisme va matar milions i va deixar profundes cicatrius a la societat, però no va poder canviar la humanitat. La història era com un videojoc en què si la humanitat cometia algun error terrible podia tornar a la pantalla prèvia i tornar-ho a intentar”. Ja no, perquè “un futur Hitler podria redissenyar els nostres cossos, cervells i ments”. I de fet, per reforçar les seves tesis, ha recordat que des dels anys seixanta es fan servir tests prenatals per identificar malalties però també el sexe dels fetus. Això en algunes parts del món amb “idees misògines” ha portat a avortar molts fetus femenins. El 2005 a la província xinesa de Jiangxi entre els nens menors de quatre anys hi havia 699 nenes per cada mil nens.

"Putin probablement preferiria tenir soldats intel·ligents i disciplinats sense compassió, els eunucs del segle XXI”. “I estem molt lluny d'entendre els secrets del genoma o del cervell humans. Hi ha poques qualitats controlades per un simple gen o neurona. Actualitzar la intel·ligència pot acabar fent-se a costa de la compassió Qui jutja els costos i beneficis d'aquestes intervencions?. Té els pares dret a redissenyar els seus fills com vulguin?. O li toca a la societat decidir quins redissenys són obligatoris? Vladímir Putin probablement preferiria tenir soldats intel·ligents i disciplinats sense compassió ni profunditat espiritual. Una cosa així com els eunucs del segle XXI". I ha lamentat que podem "perdre molt potencial sense adonar-nos ni tan sols que ho tenim. Per evitar una calamitat històrica sense precedents, per cada euro i cada minut que gastem a desenvolupar intel·ligència artificial o enginyeria genètica hauríem d'invertir un altre euro i un altre minut a explorar i desenvolupar els nostres cossos i ments”.

I ha conclòs que la revolució més gran del segle XX, la de les dones, no va requerir bioenginyeria sinó “alliberar el potencial sense utilitzar de la meitat de l'espècie”. El feminisme va donar poder a dones com Emmanuelle Charpentier i Jennifer Doudna, les guanyadores del Nobel per desenvolupar un mètode d'edició genètica. No tothom pot ser un precursor, però tot ésser humà té potencial desconegut i sense utilitzar, potser per a més creativitat, més compassió, més alegria”. - lavanguardia.com