“Que la guerra no em sigui indiferent”, cantava Mercedes Sosa. No, que el dolor aliè no ens sigui estrany. Que la desesperació dels que busquen un lloc al món no topi amb un desert d'escepticisme. Que no siguem impassibles a les ferides obertes per les fulles de la frontera. Que no mirem sense llàgrimes el plor angoixat d'un nen causat pels gasos lacrimògens. Que no creguem que un bosc gelat, cementiri de somnis, és el lloc que ningú no mereix. Que no deixi de recórrer-nos un calfred davant les robes xopes pels canons d'aigua.

No, que mai pensem que aquestes pells no pateixen el mateix dolor que les nostres. Que els seus somnis no combreguin amb els nostres. Que els seus sentiments estan fets de quincalla. Que els seus fills són menys nens, els més grans més prescindibles, els seus embarassos menys transcendents. Que no mesurem les pors, els amors i les soledats amb regles sense números, amb balances sense contrapesos. No, que la injustícia no ens sigui indiferent. Perquè aquell dia, aquell instant, serem nosaltres els que estarem perduts al bosc fosc de la deshumanització. Allà, on la pell ja no sent, els ulls no saben mirar i el cor es recobreix de gebre; escriu Emma Riverola al Periòdico.

Quantes vegades s'ha dit que a Europa aquestes atrocitats no tornarien a succeir, i quantes vegades s'han produït una vegada i una altra. Aquests migrants atrapats després de la tanca fronterera a Bielorússia, a prop del pas fronterer de Kuznica, estan deixats de la mà del seu déu i dels homes en un infame i obscè joc geopolític. No!, no són l'últim incident com dirien els polítics. No serà aquesta l'última vegada que Europa fracassa a ajudar els desvalguts, moguda entre la inacció i la covardia per a vergonya de tothom. Aquest balneari decadent no mira ningú, sempre dirigeix ​​la mirada cap a l'altra banda, el costat fosc, com el bosc on estan malvivint aquests migrants.

I enmig d'aquest caos, hi ha aquesta nena abraçada al seu elefant de peluix amb la mirada perduda, fent-se preguntes que ningú no li pot respondre.