Explica Llucia Ramis que de petita va llegir un conte en què la pro­tagonista rebia cada matí el diari de l’endemà. La qual cosa li donava el poder d’avançar-se als es­deveniments; fins que un dia arriba una notícia per a la qual no estava preparada. Saber què passarà, sobretot en temps d’incertesa, sol ser reconfortant. Per això es consulten economistes, astròlegs i meteoròlegs; si ha de fer fred, val més abrigar-se. Però, segons el que vingui, i més si sembla inevitable, l’efecte pot ser el contrari. I la previsió causarà angoixa, o pànic, o saturació, amb la desconnexió consegüent.

La immediatesa que exigeixen els mitjans ha fet un pas endavant, i abunden els titulars redactats en futur, cosa que en la majoria dels casos resulta força especulatiu. Els efectes de maniobres polítiques que encara no han tengut lloc (i que potser mai es duran a terme); l’anunci de mesures que de moment no recull el BOE; la trajectòria que seguirà la nova colada del volcà de La Palma; l’evolució de la pandèmia després de Nadal. Són alguns exemples tractats per perio­distes, analistes i opinadors, amb la intenció d’oferir unes claus que no tenen. Fins a un cert punt, està bé mentalitzar-se pel que pugui passar. Però si darrerament hem entès ­alguna cosa, és que les alertes no ­eviten l’allau. I si després no passa el que es va publicar que passaria, es perd el crèdit d’allò publicat, i la confusió creix.

A Granada, fa anys, venien als quioscs a un menor preu els diaris del dia abans, i es veu que molta gent els comprava. Clar que això seria parlar del passat. Parlar del futur està passat de moda, perquè el futur era això. Intentar abastar el que hi haurà després es basa més en suposicions, desitjos o pors que en dades. Estem presenciant un dels moments amb més contingut periodístic de la història. No ens cal el diari de demà, potser millor el d'ahir o el d'abans d'ahir, entendriem molt millor el que passa en el present.