Hi ha vida després de la CUP. És la vida sense tornar a proclamar que hi ha una majoria independentista del 52% al Parlament, una suma que només va servir per investir president Pere Aragonès,  És la vida boja de la necessitat de salvar els pressupostos amb partits de fora del bloc independentista, perquè una cosa és la bombolla retòrica del postprocés i una altra, molt diferent, és la realitat de l'administració autonòmica, que no es pot esperar. Que els cupaires plantarien al Govern era d'esperar, va en el seu ADN, com li vam dir al conseller Giró, a qui potser aniria bé no prendre's aquestes coses de manera tan sentida i personal, que la partida és llarga, encara que s'acaba avui.

Només una vegada els anticapitalistes van votar els pressupostos, i va ser quan estava en joc el referèndum o referèndum. El més normal, a CAN CUP, és el “torneu demà”.  Ara toca el ball de l'escombra a corre-cuita, amb els comuns, si quadra. Perquè cal votar avui dilluns. Però aquesta aposta és d'ERC, no de tot el Govern: Junts ha fet saber que la negociació no els concerneix i adverteix que no els canviïn els comptes, cosa que ens connecta directament amb el mètode dels de Puigdemont davant de la taula de diàleg, que consisteix a deixar el marró als republicans i rentar-se les mans. Resum de situació: en les coses més importants de l'Executiu català els de junts es fan invisibles, com passa en un matrimoni que cohabita però no coincideix mai ni a taula, ni davant la tele, ni a la llit. La parella ja no té res en comú, però s'entesta a mantenir les aparences. Bé, sí que té alguna cosa en comú: la conservació del poder autonòmic, que és millor que estar a la intempèrie.

Mentrestant l'home tranquil del PSC escalfa per la banda, per si ha de saltar al camp, en cas que l'acord entre ERC i els comuns es compliqui. Aragonès no vol que passi això, però estem en mans d'un guionista amb un gran sentit de l'humor i molta mala bava..