Fa anys que la població de persones que dormen i viuen al carrer no solament augmenta sinó que crea certes tensions al territori. És una realitat de la misèria que assimilem amb compassió, vergonya i perquè no dir-ho, certa recança. Ara, a més a més, moltes sucursals bancàries del barri estan tancant i fortifiquen els locals amb blindatges cuirassats per evitar ocupacions i això ha trencat l’equilibri entre la demanda i l’oferta d’espai. Els vestíbuls d’oficina bancària i els replans de botigues tancades, continuen sent els espais més concorreguts pels que s’han vist abocats a viure d’aquesta manera. De dia, busquen bancs, parcs i fonts i endrecen el seu campament improvisat nocturn acumulant cartrons i mantes que, amb una solidaritat clandestina, algun porter o conserge de la zona els guarda. La demanda de cartrons és important. Els fan servir per construir parapets amb ànima de trinxera, que lluiten contra el vent, la llum i la possible intromissió de noctàmbuls violents i amb mal beure. Un dels homes que dorm a prop de casa, concretament a sota, a la part del darrere que dona a la plaça de Jaume Girabau, em comenta que gracies a la bonança d'aquest més de novembre, les nits són bastant suportables. Durant el dia, demana a prop del mercat, però hi ha molta competència. I quan no se’n surt, se’n va a un forn o a un supermercat i de vegades li donen, a més de monedes, menjar per salvar un dia sense gaire horitzons ni expectatives. Sol parar davant del Consum i demana amb una elegancia i una dignitat  poc comuna. No vale la pena recoger cartones - em diu -, ell que em vigila la bicicleta mentre vaig a comprar al Consum. Pagan muy poco y mal, y aqui me saco lo justo para ir tirando. No li he preguntat mai quan es treu al dia, però  pel moviment calculo que s'en deu anar als 30 a 40 euros diaris, a més li vaig indicar on hi ha unas baixos de Caritas on es pot proveir del més necessari. Abdou és de Senegal i ahir em va explicar que ja no dorm a sota de casa, que ha trobat una habitació a ca N'Oriac a un preu assequible.

El barri assimila tots aquests moviments de supervivència de cua d’ull, sabent que són el símptoma de moltes coses que no funcionen i, alhora, l’avís  del que podria passar-nos si perdéssim els privilegis de falsa normalitat que encara tenim, i en el fons, el temor de que qualsevol nit nosaltres podem trobar-nos en la seva situació.