La història de Manel Monteagudo, el gallec de 65 anys que afirmava haver caigut en un coma el 1979 i haver-se despertat el 2014 en un cos de vell i un món totalment canviat, ha fet la volta a Espanya aquesta setmana. Televisions públiques, ràdios d’àmbit estatal i grans diaris (entre els quals l’edició digital de La Vanguardia ) han explicat el seu relat sorprenent. Una història de pel·lícula: un mariner que el dia del seu 23è aniversari va rebre un cop al cap en un port de l'Iraq i va entrar en coma, un son profund del qual no va sortir fins que va recuperar la consciència 35 anys després per descobrir com havia canviat tot... fins i tot Espanya havia guanyat un Mundial! La notícia humana perfecta. Llevat d’un detall: no era certa. 

El director de continguts de Godó Vertical Media i responsable dels canals temàtics de La Vanguardia, Màrius Fort, explica per què es va publicar una primera informació (ja eliminada) en què es va donar per bona la versió de Monteagudo. “El magazine matinal de la televisió pública espanyola i l’agència Efe havien recollit el seu relat peculiar i a La Vanguardia ens vam fer ressò de les seves declaracions, com fem amb tantes entrevistes de televisió o ràdio”, detalla. Fort admet, però, que “va faltar la distància periodística adequada per detectar des del minut u que alguna cosa no quadrava”, malgrat que mitjans de referència que s’havien reunit amb ell n’informaven. Al cap de poc d’haver-se publicat la notícia, continua, “es va veure que gran part de la història era difícil de creure si no la sustentaven proves i ens vam posar en contacte amb el seu entorn i amb Monteagudo mateix; aprofundint en la seva versió es van destapar les carències del relat, que també vam decidir publicar”. Divendres, l’home reconeixia davant de les càmeres que no havia estat mai en coma.

Divendres, Manel Monteagudo reconeixia davant de les càmeres que no havia estat mai en coma. Però per què tants mitjans vam caure en l’error de donar per bona la seva explicació? Igual com molts ciutadans es creuen les falòrnies que els arriben de fonts poc fiables si reafirmen les seves creences, molts mitjans van abaixar la guàrdia (encara que fos per unes hores) davant aquesta història perquè ens la volíem creure. El retorn a la vida que explicava Monteagudo davant de les càmeres fascinava del tal manera que es van passar per alt inconsistències com que hagués tingut dues filles mentre suposadament estava en coma. Aquesta experiència ens recorda novament que la inventiva humana no té límits i que als periodistes ens toca mantenir sempre la distància i la mirada crítica, fins i tot quan el material amb què treballem és la sort i trajectòria d’un humil escriptor gallec a qui, com ell mateix ha reconegut, la mentida sobre la seva vida “se li’n va anar de les mans”.

No se de que es sorpren Joel Albarrán l'autor d'aquest article, els mitjans no contrasten cap informació, car fer-ho seria perdre la possibilitat de ser els primers en donar la noticia, i si contrasten ja no són els primers. Que la història era falsa, almenys jo, es va veure des del primer moment, 35 anys en coma no et permeten caminar tranquilament com si res un cop has sortit del mateix, y que mentre estava en coma l'home s'havia casat i tenia dos fills tampoc és que fos massa versemblant. Clar que el periodisme actual és víctima de la seva propia manera de publicar les noticies, de pressa de pressa, ja contrastarem més tard, o no, que importa, com no diu que l'importen a Ayuso els morts dels geriatrics madrilenys. I és una llàstima que no fos cert el cas de Monteagudo, per què de ser-ho podria resoldre un dubte que els metges imagino no tenen, però jo si. En aquests trenta cinc anys del presumpte coma, hauria tingut en algun moment estat de consciencia?. Imaginem-nos per un moment algú que está en coma, com Michael Schumacher. Tenir consciencia del teu estat, no poder moure ni un múscul ni fer cap senyal als teus o als que et cuiden, ha de ser terrible, un càstig infinit que no em puc ni arribar a imaginar del tot de terrible que ha de ser.