Des de fa massa temps veig lliscar les hores, minuts, segons… però ja no són les meves hores, ni els meus minuts, ni els meus segons. Ja no és el meu temps, ni el sento del tot meu aquest temps. Dos cops cada any algú altera els nostres rellotges. Una decisió, això sí, amb moltíssims arguments, massa perquè resultin creïbles. Malament quan s'han de donar tants arguments per justificar una boutade. Ens canvien horari, inclinacions i costums. Alteren els bioritmes. davant uns ciutadans mesells que ni tan sols es queixen. Algú deu sortir guanyant amb l'assumpte. O potser ni tan sols ningú no guanya i si bastants perden.

William Willett, un constructor anglès, va ser qui realment va desenvolupar la idea i va impulsar el canvi de l'horari d'estiu al Regne Unit. L'avantpassat del cantant Chris Martin va publicar el 1907 un tractat sobre els avantatges d'avançar 80 minuts els rellotges a l'estiu, i així tenir tardes més llargues, amb més hores de llum, cosa que suposaria un estalvi de 2,5 milions de lliures en despeses d'il·luminació. La seva idea era que els rellotges fossin avançats 20 minuts a les dues de la matinada dels diumenges successius d'abril, i que fossin endarrerits en la mateixa quantitat els diumenges de setembre. Així, el canvi no seria tan brusc. La seva proposta va arribar al Parlament diverses vegades, i sempre va ser tombada. No va ser fins a l'esclat de la primera guerra mundial i amb la necessitat d'estalviar carbó que la Gran Bretanya va aplaudir la idea de Willett, que no va arribar a veure el seu somni complert, ja que va morir el 1915."

Però ara, als organitzadors oficials del nostre horari els ha sortit competència: una empresa emprenedora, Getyourtime, ha tret a la venda el temps: previ pagament, i davant de notari, un pot triar dia, any i segle; un certificat us acreditarà la propietat. Quan l'usuari ha comprat el seu temps, té la garantia que és seu en exclusiva i comptarà amb un espai al calendari de la web de l'empresa per poder personalitzar-lo com vulgui. Com que és una propietat, en un futur podrà regalar-lo, revendre'l o subhastar-lo al preu que consideri oportú. El significat? Una cosa semblant a aquest escultor que ven obres invisibles. Ens estan venent el que és intangible, com les criptomonedes o les NFT: una simple estafa, res més, això sí, no és analògica.

En els temps en què només érem analògics, quan era petit, la fira de primavera i la d'hivern a Sabadell, la feien al carrer de Vilarrubies, on hi havia les parades, mentre que les atraccions s'ubicaven a la plaça del Taulí. Més o menys a mig carrer, a les cantonades es posaven els Charlatanes. De Charlatanes n'hi havia uns quants, però un em tenia fascinat. Era de Terrassa, de mitjana edat, grassonet, lleugerament alopècic i de pèl arrissat, una mica de sobrepès i galtes vermelles que presagiaven infart a curt termini o excés d'espirituosos.

Segons explicava havia guanyat un premi a Madrid com el millor xerraire d'Espanya, premi, que consistia en un diploma i mil pessetes. Sempre que ho explicava feia la brometa que amb les mil pessetes havia tapat forats, i el diploma encara el tenia ple de pols sobre un armari a casa seva. Aquest xerraire venia entre altres productes, fulles d'afaitar de la marca Palmera, però el sistema de venda era curiós. Ell home anava explicant les virtuts de les fulles d'afaitar de la marca Palmera mentre feia un dibuix amb guixos de colors, que sortejava entre els compradors. Però l'oferta d'un paquet de fulles Palmera que suposem costaven 10 pessetes, l'ampliava normalment amb una pinta per a calbs (feia la brometa d'usar-la al revés), una pastilla de sabó i al primer que comprés, li regalava el dibuix: i ni deu, ni nou, ni vuit, ni sis, ni cinc: després de més d'un quart d'hora de xerrada les acabava venent per cinc pessetes, les fulles d'afaitar, la pinta i el sabó, i això que els mateixos productes comprats a qualsevol "drogueria" que es deia en aquells temps, havien de costar com a molt, dues o tres pessetes. Almenys l'home es treballava verborreicament l'assumpte i entabanava amb més estil i elegància al personal que aquests venedors tecnològics de no res.