L’únic cert del futur és que el faran els joves d’avui. I el futur dels joves depèn de la seva educació. Ho saben les famílies que inverteixen temps i diners en aquest afany. Ho proclamen les institucions, encara que de vegades el pressupost no estigui al nivell. I ho saben també els joves, encara que abandonin en una alta proporció una escola que els frustra, precisament perquè les seves­ expectatives eren unes altres. Perquè el sistema educatiu, en el conjunt del món, va molt endarrerit respecte de l’evolució­ de la tecnologia, la feina i la cultura. Malgrat l’esforç quotidià de molts professors que tenen vocació d’ensenyar els seus alumnes enmig de les dificultats amb què es troben. Així doncs, el més important per a la qualitat de l’educació és la qualitat dels professors. Malgrat tot, aquesta qualitat depèn de la prioritat que els dona la societat, en formació, en remuneració, en prestigi.
La millor educació primària a Europa és la de Finlàndia, on es donen aquestes condicions. I a l'Amèrica Llatina, segons els estudis del professor de Stanford Martin Carnoy, Cuba, on els mestres són igual de pobres que els altres, però gaudeixen del més alt respecte de la seva comunitat.
Però ni la dedicació d’un bon professor pot reparar un model pedagògic obsolet. En plena transformació tecnològica i cultural continuem ensenyant com es feia antigament. En l'era d’internet, en què es pot trobar tota la informació, continuem insistint, freqüentment, en la memorització, en els llibres de text (gran negoci) i en els exàmens de papagai per repetir l’esmentada informació. D’aquí la por de la còpia perquè l’únic que compta en aquest sistema és que s’hagi après la lliçó tal com es dicta.
Òbviament, al món digital fa falta, més que mai, un professor que guiï i aconselli les cerques a internet i, sobretot, com recombinar la informació obtinguda per transformar-la en coneixement i aplicar-la per a cada ús. En aquest sentit, l’aprenentatge no s’acaba mai al llarg de la vida. Del que es tracta és de formar ments capaces d’aprendre a aprendre i a utilitzar el que s’aprèn. En aquest model pedagògic, l’essencial és l’autonomia guiada de l’alumne i l’avaluació contínua de la seva capacitat per definir els seus projectes. Perquè això ho haurà de fer constantment en la seva vida professional, en què les activitats, i els llocs de treball, es redefineixen cada pocs anys.
Els exàmens tradicionals no tenen cabuda en la societat del segle XXI. Només perviuen per satisfer velles rutines dels que encara conserven (no per gaire temps) poder burocràtic basat més en el que ignoren que en el que saben. Nous models pedagògics estan emergint, al món i a Espanya. Tal com va passar en la Segona República, que va apuntar la transformació de l’educació en tan sols un lustre, fins que van arribar­ les baionetes. Una transformació que depèn de la convergència il·lustrada entre les famílies, els joves i les institu­cions. I en això estem. - Manuel Castells.