CONDEMNATS A LA MEDIOCRITAT

La nostra societat malviu sota una incertesa que ensombreix no només el nostre futur sino el de la humanitat sencera. Caminem atrapats en un bucle que ens angoixa una mica més amb cada dia que passa: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen monstres”. deia Antonio Gramsci, que no podia ni imaginar fa un segle la desaforada acceleració que tots patim actualment sense que ens condueixi a una sortida, a una possible solució als nostres mals. Ja no hi ha religió, nacionalisme o ideologia que valgui capaç d'enganxar-nos com feien antes sobre l'arribada d'un futur gloriós a l'abast de la mà a la vida d'aquí a baix o bé al més enllà. Ens hem encallat en el temps, en un dia de la marmota que no avança, i el que és pitjor, en comptes d'anar endavant, anem enrere.

Per dissimular l'agonia del que és vell, ara en diem vintage, un bonic eufemisme que per pura lògica en una època en què tot són eufemismes, cola i a la gent li agrada. Pensar en el futur ens fa por. Per això ens resulta més atraient ressuscitar un passat que podem reescriure, o fins i tot inventar. A això es dediquen els nous populismes, tant de dretes com d'esquerres. El candidat ultra a l'Elisi Éric Zemmour pretén assolir la presidència d'una França que ell sap nostàlgica del seu passat gloriós. No ha de prometre res de nou a la gent, sinó tan sols reclamar la grandeur perduda, encara que sigui mentida. Perquè el seu missatge quedi clar, el seu partit es diu Reconquesta. I el pitjor és que segur que com passa amb VOX a Espanya, tindrà molts vots. I el pitjor de tot és que segurament Zemmour a llegit Flammarion, Teilhard de Chardin o Nietzsche, com el pare de Louis Pawels que creia que el que va a viure el segle XX era més important que l'aparició del budisme! No es tractava ja de destinar les facultats humanes a tal o qual divinitat. En nosaltres pateix una crisi definitiva el vigor religiós de la Terra: la crisi del seu propi descobriment. Va començar a comprendre, i per sempre, que l'única religió acceptable per a l'home és la que li ensenyarà, sobretot, a conèixer, estimar i servir apassionadament a l'Univers del qual és l'element més important. 

Pawels, pensava que la revolució no s'ha de confondre amb el transformisme, sinó que és integral i ascendent, i augmenta la densitat psíquica del nostre planeta, preparant-la a establir contacte amb les inteligencies dels altres mons i a apropar-se a l'ànima mateixa del Cosmos. Per a ell, l'espècie humana estava per acabar. Progressava cap a un estat de superconciencia a través de l'ascens de la vida col·lectiva i de la lenta creació d'un psiquisme unànime. Deia que l'home encara no està acabat ni s'ha salvat, però que les lleis de condensació de l'energia creadora ens permeten alimentar, a escala del Cosmos, una formidable esperança. Per això jutjava els assumptes d'aquest món amb una serenitat i un dinamisme religiós, buscant, molt lluny i molt alt, un optimisme i un valor que fossin immediata i realment utilitzables. Però Pawels no va poder veure realitzat el seu somni, ni el seu fill, ni els seus nets, fa ja anys que hem deixat d'evolucionar i com diu Eudald Carbonell, encara no som humans, només som homínids.

El futur es presenta ombrívol perquè els populistes aniran a més, radicalitzant els partits tradicionals. L'home nou no apareix ni se l'espera, no tindrà cabuda en la historia i nosaltres estem condemnats a la mediocritat sense poder assolir el proposit de la nostra creació, arribar a ser part de l'univers, una part del tot, abandonar aquest cos feixuc i dèbil, i ser per fi el que ja èrem abans d'ocupar aquest cos, energia en estat pur sense data de caducitat.