M'agradaria que algú m'expliqués que carall celebrem avui, si és que hi ha alguna cosa a celebrar. No podem, no tenim dret a celebrar res mentre hi hagi fronteres...

"Expliquen les cròniques que la frontera més antiga d’Europa és la d’Andorra. Al món contemporani hi ha a l’ONU, segons l’article 140 de la seva carta fundacional, un registre de fronteres, en el qual els estats veïns delimiten els seus territoris. Per això moltes d’aquestes ratlles internacionals no es troben reconegudes perquè els estats no s’han posat d’acord per delimitar-les. No hi ha hagut mai una proliferació de fronteres com en els últims 150 anys. Les dues grans guerres mundials van canviar el mapa. La dècada dels 60 va provocar l’allau d’independències africanes sobre les anteriors divisions colonials, mantingudes al peu de la lletra per evitar catastròfiques guerres tribals. El desmembrament de Iugoslàvia, poc després de la mort de Tito, va tornar a convertir els Balcans en un inextricable camp de batalla. Oblidem fàcilment que a la nostra Europa encara hi ha una capital, Nicòsia, escindida entre el sector grec xipriota i el turcoxipriota, no des de l’estiu del 1974 com es repeteix incessantment sinó des del 1964, al cap de pocs anys de la seva indepen­dència.
Com a corresponsal a l’Orient Mitjà he viscut el malson de travessar fronteres no només entre països sinó, a partir de la dècada dels 70, entre barris de la mateixa ciutat. Sovint s’ha descrit la història contemporània d’aquella regió com un conflicte fronterer. Amb els acords colonials de Sykes-Picot, Gran Bretanya i França es van di­vidir pobles àrabs amb les seves minories ar­mènia, kurda, sotmeses a l’imperi otomà fins a la seva gran derrota. La frontera entre el Líban i Israel, impossible de travessar, no està completament delimitada, però tampoc no ho està la que separa Síria del Líban perquè els dirigents de Damasc no van reconèixer mai de bon grat la seva independència. Una de les millors pel·lícules sirianes descriu l’absurd d’una família atrapada en una zona de ningú, d’on ningú no els permet sortir. 
Amb les guerres civils del Líban, Iraq, Síria, han proliferat les fronteres urbanes, imposades per milícies i exèrcits. Són les que més han martiritzat la població en trencar les seves vides quotidianes, exposar-les als seus bombardejos, revenges, als seus franctiradors que els foragitaven en les seves temptatives de travessar-les. Beirut es va escindir a les zones denominades cristiana i musulmana durant tres lustres. Toynbee va escriure: “Un residu de minories està destinat a quedar-se en el costat equivocat de les línies frontereres que es tracin i aquest residu serà la causa de més conflictes”. L’ Estat Islàmic inútilment va tractar d’abolir la frontera entre Síria i l’ Iraq, “una línia al desert”, amb la seva concepció d’una comunitat musulmana supranacional.
Després de les grans il·lusions de llibertat sorgides amb la destrucció del mur de Berlín, el nostre món està cada cop més cosit de fronteres, de murs, de tanques, d’interminables bloquejos. La por cap als refugiats, que alguns qualifiquen d’“invasors sense arma”, ha provocat més reaccions d’entotsolament i insolidaritat. La defensa de la frontera s’ha convertit en el centre de la geopolítica contemporània"  - Tomás Acoverro