No suporto el soroll, l’estridència, la desqualificació i l’exabrupte. Em sembla el recurs de l’indigne, del mediocre, de l’incapaç i de l’infame. Però quan la bronca es converteix en l’estratègia política és que no es disposa de més arguments, la intel·ligència no arriba i la bilis es confon amb la saliva. La dreta d’aquest país ha tingut tradicionalment mal perdre i quan no ocupa les butaques dels palaus considera que qui hi figura és un okupa, un usurpador, un lladre de càrrecs. Val tot per a tant bocamoll desprotegit de talent. Aquesta setmana hem sentit discursos que empobreixen la Cambra, embruten les institucions i violenten la història. Alguns han perdut la vergonya, després d’haver extraviat el sentit del ri­dícul. Com es pot comparar Canet amb Ermua o la immersió lingüística amb l’apartheid? Això­ sí, han llançat gasolina al foc per excitar d’altres dissortats que han respost amb més disbarats a aquest concurs de demèrits.
S’equivoca Casado: la bronca ha perdut prestigi si és que un dia en va tenir. S’equivoquen els uns i els altres. El ciutadà està dolorosament fart de tanta baralla i cridòria. La bronca política ha perdut prestigi si algun dia en va tenir. Almenys a les Corts del XIX, algunes baralles es dilucidaven en un duel, sense esquitxar els escons. La gent està tipa de l’espectacle d’incerta glòria de la Cambra. Tant de bo els lleons de bronze tinguessin capacitat de devorar tanta misèria moral i immundícia ètica. S’han perdut els arguments, la intel·ligència està malferida i la impotència s’ha apropiat dels espectadors. Els ciutadans d’aquest país estan preocupats per la pandèmia, l’economia, els impostos o l’ atur. Però a alguns només els importa tornar al poder com sigui, encara que després no sàpiguen què fer-ne.
Escriu Lola García que, amb les seves hipèrboles, Casado trasllada la imatge d’un president insensat al capdavant d’un desgovern total. Però si un no aprecia les hipèrboles, pot pensar que el cap de l’oposició és un nàufrag agafat fortament a un insult per sortir a la superfície. Té el rècord d’injúries a un president: dinou durant una compareixença, fa dos anys. Tinguin fe en Camus, que va escriure a La caiguda: “No esperin el judici final, té lloc cada dia”. - Màrius Carol.