Cornudella de Montsant, al Priorat, ha decidit instal·lar un caixer automàtic al municipi, després que, fa tres anys, perdés el que hi tenia. Així els veïns s’estal­viaran haver d’anar fins a Reus o Prades, com han de fer ara.
Fa un mes, va ser Llanars, al Ripollès, qui va decidir el mateix, després que CaixaBank tanqués el caixer que hi havia. El nou no el posaran a l’antiga oficina, sinó al costat del bar Ca la Mercè. Diuen que és perquè hi ha un aparcament a prop, però sempre és bo tenir-hi un bar a tocar per celebrar que has aconseguit els diners que necessites sense haver d’anar fins a la fi del món.

Cada cop hi ha més pobles petits que es troben en una situació semblant. Els bancs s’han convertit en pterodàctils que passen dels clients, sense cap mena de commiseració. “El paradigma ha canviat!”, diuen. Al barri on visc, en poc més d’una dècada han tancat un munt de caixers i ara, per arribar al que hi ha més a prop, has de caminar més que Moisès pel desert. “Els diners en efectiu no calen; pagui amb targeta de crèdit!”, et renyen, inflats de supèrbia. I si això és vergonyós en una ciutat, encara ho és més en un poble, on el desert a travessar és infinit. Fa unes setmanes, Elisabet Ruiz-Dotras, professora de la UOC i experta en educació financera, deia a El País dues coses molt interessants sobre el truc de culpabilitzar sempre els vells. Una: “No és una bretxa digital, és que queden exclosos del sistema financer a través de la digitalització”. I dues: “Si el Govern obliga a tenir un compte corrent per ingressar-hi la pensió, un ha de tenir accés als seus diners de manera fàcil”. Els bancs fan i desfan el que els rota sense que cap administració hi posi aturador. Deu ser una manera més d’agrair els préstecs a fons perdut de les campanyes electorals. - Quim Monzó - lavanguardia.