M'explicaba el pare, que Lerroux se n'anava a fer un bon apat a un restaurant car i després es feia preparar un entrepà, agafava el tren i en arribar a fer el míting de torn,  l'ensenyava als treballadors tot dient: Veieu, jo menjo un entrepà, com vosaltres. Lerroux era un populista, un dels d'antes, i podria dir-se que triomfaba davant la ignorància del poble, però no era per aixó, era per què deia al poble exactament el que volia escoltar, prou ho sabien els nazis aixó. 

El populisme és el recurs fàcil i recurrent dels qui no tenen arguments sòlids per defensar les seves postures polítiques,  el preocupant és que funciona i també que en l'actualitat el populisme el practiquen totes les faccions polítiques sense excepció. ha en totes les posicions polítiques que es comporten sota la lògica de veure a l'altre un enemic a qui destruir. L'independentisme ha abonat aquesta lògica. El 2017 hi havia gent que imaginava i considerava necessària una bona collita de màrtirs de veritat, si servien per decantar la balança a favor de la independència. Continuen existint. Uns ho creuen de veritat, altres de filtre. Resten ara amagats però de tant en tant aixequen la mà i la veu per continuar emmetzinant l'ambient i els discursos. La base del desvergonyiment és la mateixa per a qui defineix les escoles de Catalunya com un sistema nazi o d'apartheid com per a l'independentista que s'equipara a Rosa Parks o un indi intentant guanyar la independència davant de l'imperi britànic. I enmig d'aquest desori, si no ets de cap dels dos bàndols et sents desamparat, més sol que estar sol que diria Neruda. I entre tant indigent moral i polític, aflora el fantasma de la llengua catalana de nou, amb un enèsim dia de la marmota. Demanaria als senyors polítics que es posin a treballar els que siguuin capaços i tinguin voluntat per fer-ho; que escoltin a Bargalló. Que entenguin que els discursos i actituds dels anys vuitanta ja no serveixe, que ja no són possibles consensos perquè el país ja no és el mateix. Qur siguin útils per deixar clar que només en queden fora els que veuen les paraules i la llengua com a armes més que com a idees. Perquè és allà on segueix el poble, aguantant estoicament dempeus encara, parlin com parlin la majoria dels ciutadans. Feu política i no politiqueria i deixeu ja uns i altres d'avergonyir-nos amb el vostre mesquí comportament, no ens allunyeu més de la política, de la vostra política. Més seny i menys rauxa. I sobretot, recordeu que la diferencia entre un ciutadá català corrent i un espanyol, és que no hi ha cap diferencia.