Reflexiona John Carlin en el seu article a la vanguardia sobre l'estat de la democracia actual. Reconec que té una mirada particular, no gaire ortodoxa sobre la mateixa, però millor llegiu l'article i traieu les vostres propies conclusions. Ho dic perquè a mi m'ha deixat una mica descol·locat.

"Volem creure que la democràcia és el menys dolent dels sistemes de govern que hem inventat, però la lliçó del segle XXI és que no sempre és el millor. Els dubtes s’agreugen atesa la percepció creixent que el model occi­dental perd credibilitat i tendeix cap al ridícul. Fa deu anys ens vam emocionar amb l’espectacle de les manifestacions per la democràcia a Egipte. La presència de desenes de milers de persones clamant a la plaça Tahrir del Caire per la caiguda del dictador ens va portar a somiar que volien ser més com nosaltres i que la primavera àrab donaria pas a un etern estiu de llibertat. La il·lusió evangelitzadora no va durar gaire més que la vida d’una mosca tse-tse. Se’n va anar el dictador i en va venir un altre. Les desenes de milers no representaven els anhels dels cent milions d’egipcis, la majoria dels quals no estaven disposats a donar les seves vides per un model polític importat.
En tenim molts exemples més, com ara Líbia o l’ Iraq, on la gent vivia millor abans que els Estats Units i Europa impulsessin la caiguda dels tirans. Quan va caure la Unió Soviètica, vam celebrar la incorporació imminent de Rússia a la modernitat que nosaltres ens pensem que representem. Continuem esperant. La Xina: lamentem els límits a la llibertat individual, però no canviarà res. Val més així, potser.

Penso en un país que conec bé, Ruanda, assetjada permanentment pels missioners d’ Amnistia Internacional i altres paternalistes progres. Demanen a crits que caigui la dicta­dura, però el que no es pregunten, com tampoc­ no s’ho pregunten els que exi­geixen més democràcia a la Xina, és què passarà l’endemà. El més probable: fam i caos. Si demà hi hagués una premsa lliure i partits d’oposició a Ruanda, els increïbles avenços econòmics dels últims anys, tipus Xina en miniatura, correrien el perill de desplomar-se, sense poder descartar la possibilitat d’un altre genocidi. Jo no voldria viure a Ruanda, la Xina, Rússia o Egipte, ni hauria volgut viure a l’ Iraq i Líbia en temps de Hussein i ­Gaddafi­. Valoro la llibertat d’expressió gairebé tant com l’aire que respiro. Però soc el producte de circumstàncies diferents dels habitants d’aquells països. Dono per fets el menjar i la pau. Les meves prioritats són unes altres.

L’error és no entendre que un sector enorme de la humanitat dona més importància a la seguretat vital que a l’autonomia personal. I creure que els nostres principis de govern es poden aplicar a qualsevol lloc en qualsevol època. La llibertat, com diu el filòsof John Gray, no és un ideal exportable, sinó una pràctica que creix en determinades circumstàncies històriques. Com plantes que prosperen en una geografia però no en una altra. Perquè floreixi la democràcia cal adobar el terreny. En països com Rússia o Ruan­da, on hi ha zero tradició democràtica, no es pot esperar que s’implanti d’un dia per l’altre un sistema que ha anat evolucionant a poc a poc a l’Europa occidental i en algunes de les seves antigues colònies des del segle XVIII, o abans. Requereix un llarg procés de maduració.

El més greu és que havíem suposat que països com els Estats Units i el Regne Unit havien arribat al seu punt màxim de maduresa i que, com a tals, representaven exemples als quals la resta del món hauria d’aspirar. Resulta que la democràcia continua verda. Avui tenim al davant la seriosa possibilitat que d’aquí tres anys una majoria de nord-americans torni a col·locar a la Casa Blanca un expresident que sent el mateix menyspreu per les elec­cions lliures que el seu amic Vladímir Putin­. Els Estats Units, com veiem, no són un país madur. Són un país irresponsable i infantil.

Esperaríem més dels britànics, que tenen una democràcia parlamentària més antiga. Però tampoc. Veiem que s’han deixat enganyar durant cinc anys per un pallasso de cabellera rossa que menteix gairebé tant com Donald Trump i que, per més erudit que sigui en comparació, comparteix amb el déu taronja un desig de poder alimentat exclusivament per la vanitat personal. Els britànics van votar per Boris Johnson, com els nord-americans que van votar per Trump, perquè els feia riure. L’humor de Johnson és més fi que el de Trump, desborda aquella virtut desconeguda als Estats Units, la ironia, però al final tots dos van conquerir el cim de la política pel mateix motiu que els Germans Marx o Monty Py­thon van arribar al cim del cinema i la televisió.

Les conseqüències han estat terribles i l’impacte es farà sentir durant anys no només entre els 67 mi­lions d’habitants del Regne Unit, sinó entre els 447 milions de la Unió Europea. La presència de Johnson a l’equip nacionalista anglès va ser el factor determinant en el referèndum sobre­ el Brexit del 2016. Fins a l’últim moment no tenia clar a quin bàndol donaria suport. No ho tenia clar perquè tant li era. L’únic càlcul va ser quina de les dues opcions mi­lloraria les seves possibi­litats d’arribar a ser primer ministre.

Tan gran ha estat el pes de Johnson en la política britànica, tanta la intimitat de la seva connexió amb aquella majoria dels votants que l’anomenen “ Boris”, que si hagués triat no trair el seu propi govern conservador, si hagués fet costat a la campanya contra el Brexit, avui el Regne Unit continuaria sent part de la Unió Europea. Massa tard, els anglesos s’han despertat. Han descobert que el Pare Noel Boris no existeix. Johnson està contra les cordes i podria caure les pròximes setmanes o mesos. La notícia recent que fa un any celebrava festes a Downing Street mentre exigia que la resta de la societat es quedés a casa, que no visités ni les àvies, ha delatat el populista pel que és. Resulta que el pallasso no reia amb el seu públic, sinó que se’n reia. A la gent no li agrada, com dirien en la tampoc gaire convincent democràcia mexicana, que se’ls vegi cara de 'pendejos'. Johnson cau en picat a les enquestes i el seu propi partit es bolca contra ell. Alguna cosa és una cosa. Més maduresa, segur, que als Estats Units, on la invasió del Capitoli que Trump va instigar no altera la fe que els devots hi tenen. Però la fe més estesa, aquella que la democràcia és el millor que podem aspirar, penja d'un fil. Imitadors n'hi haurà menys. Dictadures n'hi haurà més. Ara com ara aquest és el panorama. Bon Nadal.