Explica Antoni Puigverd a la vanguardia que el diari Le Soir ha elegit ultracrepidarianisme com a paraula de l'any. Ultra què? Ultracrepidarianisme. Aquesta raríssima paraula jo només l'havia llegida una vegada. Anys ha: és clar, en una columna del gran Quim Monzó, antena irònica de totes les novetats. Procedent de la citada frase que Plinio atribuïa a Apel·les, la paraula s'ha posat de moda a Bèlgica, en aquest temps de pandèmia, per designar el que nosaltres anomenem totologisme, un comportament cada vegada més estès a les xarxes socials, però que fa dècades imperant a les tertúlies i, en general, a les taules familiars i d'amistat.
Té bona memòria Puigverd, perquè l'article de Monzó és del 2014, aquí us el deixo. Per cert, més memòria que jo que també en vaig parlar a ran de l'article de Monzo.
ENVOLTATS D'ULTRACREPIDIANS
Fa uns quants anys, un dia vaig descobrir l'existència de la paraula procrastinació: l'acció de deixar per endavant tasques que s'han d'atendre amb urgència a base de dedicar-se a altres de més irrellevants però agradables. No sabia que existia i em vaig portar una gran alegria perquè -com el burgès gentilhome de Molière que no sabia que parlava en prosa- vaig veure que sovint procrastí sense saber-ho. Poc més o menys per la mateixa època, vaig trobar la paraula serendipia: una troballa afortunada i inesperada quan estàs buscant una altra cosa. Des de llavors, cap novetat lèxica no m'havia fascinat tant com la que vaig veure la setmana passada per casualitat: ultracrepidarianisme. La vaig veure en un text en anglès, que explicava que està en recessió, que cada vegada es fa servir menys i que pot arribar a ser una d'aquelles paraules que acaben servint per poc més que marcar-te uns quants punts més quan jugues a l'scrabble. En anglès és ultracrepidarianism i la defineixen com a "tendència a opinar i donar consells sobre matèries de les quals no en tens ni idea". He intentat saber en quines altres llengües es fa servir.
De moment, he vist que la usen en portuguès (ultracrepidanisme), en francès (ultracrepidanisme),en bosnià (ultrakrepidarianizam) i en espanyol: ultracrepidarianisme. En cap d'aquests idiomes és d'ús corrent i, pel que veig, en castellà la fan servir sobretot a Argentina, però suposo que també a altres països de Llatinoamèrica. El seu origen és el 1819, en una carta que un crític literari en va enviar a un altre. Va néixer a partir de la frase que Apel·les de Colofó va dir un dia a un sabater que es dedicava a criticar les seves pintures: "Ne supra crepidam sutor iudicaret". (Literalment: que el sabater no opini més amunt de les sabates. D'aquí a "Zapatero, a les teves sabates" hi ha només un pas.)
A l'individu afectat per ultracrepidarianisme se'l coneix com a ultracrepidià. Sabidillo, sabelotodo y sabiondo ja no estan soles al diccionari de sinònims. Benvingut sigui ultracrepidià, si tenim en compte que, per no repetir-nos, necessitem moltes paraules anàlogues per definir algunes de les persones amb qui ens ensopeguem durant el dia. Des de primera hora del matí, quan paios que tenen tan poca idea de futbol com jo dictaminen quins jutges suprem què va fer malament l'equip al partit d'ahir, fins als que, al llarg de la jornada, t'expliquen com solucionarien ells la crisis en un pispas, o sentencien que, quan un xinès es mor, el trossegen i t'ho serveixen als seus restaurants, lleugerament passat pel wok, sigui en forma de chop suey o de chow mien. Potser en anglès ultracrepidarianisme i ultracrepidià estiguin en recessió, però els juro que em vénen de perles i, ara que les he descobert, les utilitzaré tant com calgui, per no repetir sempre allò de sabutet, sabut tot i saviònd. Ara només necessito memoritzar bé, que no serà fàcil.
