M'odien i això no té cap mena d'importancia, pero m'obliguen a odiar-los, i això si que en té, deia Fuster. Últimament es parla molt d'odi i s'acusa a molta gent d'odi, fins i tot amb massa lleugeresa i no sempre amb la raó per bandera. Deia Ciceró que l'odi és la ràbia solidificada. El discurs de l'odi cerca regular la discriminació entre individus. Quan els grups comencen a explotar les estructures de les xarxes socials per promocionar idees d'odi, idees discriminatòries fonamentalment, les xarxes socials es comencen a regular utilitzant eines que ja existien abans, inspirades en l'àmbit legal. Però el que fan les xarxes socials és autoregular-se, perquè no són un ens legal. A partir d'aquest moment, varia la manera com navega l'odi a través de la xarxa.
Les xarxes socials, entre les quals hi ha Facebook, parteixen d'una idea universalista, pretenen ser una plataforma per a tothom sota les mateixes regulacions. El problema és que s'incorre en discriminació estructural: des del moment que generes una regla que és igual per a tothom, descuides les necessitats de les minories. Amb això, Facebook, Twitter i les altres xarxes es dediquen a posar el que anomenen «solucions de producte», que no deixen de ser més que eines que l'usuari pot manipular per bloquejar-ne un altre, abaixar la visibilitat.
Les xarxes socials han visibilitzat el volum d'odi que existeix, i probablement faciliten que encara n'existeixi més. Si bé és cert que els grups d'odi preexistien ja a les xarxes socials, però aquestes han permès hiperconnectar-se i expandir el missatge. No no tot és culpa de les xarxes socials, però tenen un rol en aquesta difusió i han d'assumir la seva responsabilitat. De fet, en parlar de xarxes socials i odi, hauriem de reduir-ho pràcticment a Twitter, que és el gran aglutinador i en certa manera atiador de l'odi, i aixó que no s'hi mou un 11% de la població a Espanya, però pel que es veu, als nostres polítics els interessa i afecta com si fos un 90%, fins al punt que ja és costum que en comptes de seguir els tràmits tradicionals, moltes questions polítiques es comuniquin a través de twitter. Aqui hem passat del missatger de Franco, que amb la moto nomenava o destituia Ministresi ats càrrecs, a la freda immediatesa de Twitter. Una eina Twitter, que no estaria de més recomanar als nostres politics que deixessin d'usar-lo, i consti que és per el seu bé, i també per al nostre.
Una de les cosas que encuentro poco afortunado por parte de los políticos es el uso del Tuitter para comunicarse.
ResponEliminaLas ruedas de prensa daban pie a preguntas, y las notificaciones se daban en ellas.
Lo encuentro impersonal e incluso cobarde, porque tirar el mensaje por la red sin nadie que haga preguntas es lo más sencillo del mundo.
En fin, nuevos tiempos para nuevas maneras.
Salut
Pateixen la dictadura de la immediatesa, del tuit recurrent a l'instant, i cada vegada va a més, clar que quan els pregunten els periodistes en directe, ve a ser quasi el mateix, respostes curtes i evasives constants, res de fer pedagogia....
EliminaSalut
Como dice Miquel,los politicos ya no aguantan,ni que le pregunten en directo por su salud.
ResponEliminaHace poco se le hizo un homenaje recuerdo a Anguita en Córdoba, una persona que nunca rechazaba la proximidad,en la calle o en un bar,acequible.Nada que ver con lo que hoy ocurre.
Es que Anguita si que era un político, un político de verdad, de la vieja escuela. Estos de ahora son indigentes mentales, pazguatos de tercera fila.
EliminaDon Julio era mucho don Julio!
ResponEliminaLa dreta i la ultradreta és especialista en fer un discurs odiós i presentar-se com víctima i a tu com a botxí.
ResponElimina"Debatre amb la ultradreta és com jugar als escacs amb un colom: el colom derrocarà totes les peces, es cagarà en el tauler, i després sortirà volant, atribuint-se orgullós la victòria i deixant-te a tu la tasca d'haver de netejar la merda"
Ece Temelkuran, escriptora i periodista turca.
Se equivocó la paloma, se equivocaba, deia Serrat.
Elimina