M'odien i això no té cap mena d'importancia, pero m'obliguen a odiar-los, i això si que en té, deia Fuster. Últimament es parla molt d'odi i s'acusa a molta gent d'odi, fins i tot amb massa lleugeresa i no sempre amb la raó per bandera. Deia Ciceró que l'odi és la ràbia solidificada. El discurs de l'odi cerca regular la discriminació entre individus. Quan els grups comencen a explotar les estructures de les xarxes socials per promocionar idees d'odi, idees discriminatòries fonamentalment, les xarxes socials es comencen a regular utilitzant eines que ja existien abans, inspirades en l'àmbit legal. Però el que fan les xarxes socials és autoregular-se, perquè no són un ens legal. A partir d'aquest moment, varia la manera com navega l'odi a través de la xarxa.
Les xarxes socials, entre les quals hi ha Facebook, parteixen d'una idea universalista, pretenen ser una plataforma per a tothom sota les mateixes regulacions. El problema és que s'incorre en discriminació estructural: des del moment que generes una regla que és igual per a tothom, descuides les necessitats de les minories. Amb això, Facebook, Twitter i les altres xarxes es dediquen a posar el que anomenen «solucions de producte», que no deixen de ser més que eines que l'usuari pot manipular per bloquejar-ne un altre, abaixar la visibilitat.
Les xarxes socials han visibilitzat el volum d'odi que existeix, i probablement faciliten que encara n'existeixi més. Si bé és cert que els grups d'odi preexistien ja a les xarxes socials, però aquestes han permès hiperconnectar-se i expandir el missatge. No no tot és culpa de les xarxes socials, però tenen un rol en aquesta difusió i han d'assumir la seva responsabilitat. De fet, en parlar de xarxes socials i odi, hauriem de reduir-ho pràcticment a Twitter, que és el gran aglutinador i en certa manera atiador de l'odi, i aixó que no s'hi mou un 11% de la població a Espanya, però pel que es veu, als nostres polítics els interessa i afecta com si fos un 90%, fins al punt que ja és costum que en comptes de seguir els tràmits tradicionals, moltes questions polítiques es comuniquin a través de twitter. Aqui hem passat del missatger de Franco, que amb la moto nomenava o destituia Ministresi ats càrrecs, a la freda immediatesa de Twitter. Una eina Twitter, que no estaria de més recomanar als nostres politics que deixessin d'usar-lo, i consti que és per el seu bé, i també per al nostre.