Diumenge al matí vaig donar un tomb pel centre de Sabadell. Em va sorprendre veure a molta gent sense mascareta pel carrer. Em vaig trobar un cosi de la Nuri sense la mascareta, li ho vaig comentar. No es encara obligatori - em va dir - , o sia que no és que passés del tema, es que no estava informat. No em sorprén, amb tanta informació s'arriba a un punt de saturació que desinforma.
Aquest temps de confusió és ideal per als negacionistes i els conspiranoics, que treuen pit: les vacunes només serveixen per fer-nos addictes, afirmen. I un ja no perd el temps en recordar-los: gràcies a les vacunes, la mortalitat és molt menor. Però ells insisteixen: si la mortalitat és baixa, per què ens tornen a imposar mascaretes i restric­cions? I un finalment els contesta que es per que encara hi ha un tant per cent de persones que reaccionen negativament al virus, i sobretot perquè hi massa negacionistes que no s'han vacunat. 
Deixar que la gent faci vida normal i que s’accelerin els contactes a la manera de Johnson al començament de la pandèmia a la recerca de la immunitat de grup seria tant com abandonar una part de la població; seria tant com acceptar que en deixem morir uns quants per tal que els altres puguin viure al màxim. I segurament seria la millor solució, morts a banda, uns morts que a Johnson l'importen un rave, al igual que als nostres Governants. Al cap i a la fi, el sistema actual causa la mort a molta gent d'asistencia primaria que no pot ser atesa per la saturació dels espais sanitaris per víctimes de la Covid.
La pandemia de 1918 va durar uns dos anys, foren moltes les circumstàncies que afavoriren la seva emergència i el gran nombre de morts entre els soldats que van ser reclutats. Segons alguns autors, el grau de patogenicitat del virus es podria haver potenciat a causa de l'efecte mutagènic dels gasos verinosos emprats massivament en el decurs de la Gran Guerra. Pero també és cert que cent anys enrere no hi havia la mobilitat que hi ha ara a nivell global. Quanta gent neixia, vivia i moria al seu poble o molt esporàdicament ho feia dues o tres vegades al llarg de la seva vida. No hi havia turisme, ni centenars d'avions volant arreu del planeta curulls dels nous pixapins amb xancletes. Resumint, amb l'òmicron, acabarem a la manera de Johnson, tots infectats i salvis qui pugui. 
Com narrava Camus a La pesta: Quan esclata una guerra, la gent es diu: "Això no pot durar, és massa estúpid". I sens dubte una guerra és evidentment massa estúpida, però això no impedeix que duri. L'estupidesa insisteix sempre, hom se n'adonaria si un no pensés sempre en si mateix. Els nostres conciutadans, en aquest sentit, eren com tothom; pensaven en ells mateixos; dit altrament, eren humanitat: no creien en les plagues. La plaga no està feta a la mida de l'home, per tant l'home es diu que la plaga és irreal, és un mal somni que ha de passar. 
El pitjor de l’epidèmia no és la mortalitat, sinó les ànimes que despulla, un espectacle que és més horrorós que la pròpia pandèmia; pero aquesta frase per molt encertada que sigui no és de la Pesta, ni de Camus.