Ara que es va tornar a debatre la vigència de la Constitució, cal dir-ho: els seus redactors van ser força més oberts i van tenir més sentit d'Estat que els polítics actuals. Es demostra a l'article que parla dels idiomes: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte de respecte i protecció especial”. - Fernando Ónega - la vanguardia.
Així pensaven els pares de la Carta Magna el 1978. Quatre decennis després, es creen estats d'opinió que no desmenteixen aquest mandat, però tornen a convertir els idiomes en causa de confrontació, singularment amb Catalunya. Es barreja el descens de l'ús del català entre els joves urbans amb la dificultat d'incloure una quota a la llei de l'Audiovisual. Com que, alhora, les sentències judicials obliguen a un percentatge de l'ensenyament en català, el conflicte està servit. Tant se val que sigui veritat o no: l'Estat és el culpable, “la llengua és sagrada”(Rufián),l'idioma ha de figurar entre les forces d'ocupació, hi ha símptomes d'insubmissió que encoratja la Generalitat. Alhora, a influents zones de parlants exclusius de castellà hi ha un tancament mental que impedeix admetre que la gent de Catalunya, Galícia, el País Basc, València, les illes Balears o part de Navarra vulguin parlar l'idioma que parlen amb els seus pares i que continua sent el seu patrimoni. En comptes d'admetre aquest dret, s'incorpora al memorial de la pressió separatista. I, a la inversa, en comptes d'admetre que es pot ser català parlant castellà, hi ha sectors que insten a marginar qui utilitza l'idioma oficial de l'Estat, tant si ho fa com a desafiament com si ho fa perquè és el seu idioma natural.

I finalment tenim el mesurador quantitatiu: Com s'educarà els joves en gallec, euskera o català si el castellà és parlat per 400 milions de persones al món? La nostra resposta podria ser: “Perquè hi ha aquests idiomes, perquè la Constitució mana protegir-los i perquè ens dóna la gana. El que és increïble és que, després de tants segles de convivència, les llengües se segueixin utilitzant com a armes d'agressió. Aquest és un problema: de cultura, d'educació, de tolerància; un autèntic problema nacional, ibàsicament un problema polític de l'altre bàndol.
Només un exemple personal. Rosario és cordovesa, va venir a Sabadell amb 10 anys i aviat farà 60 anys, parlo amb ella cada matí quan vaig a buscar el diari, xerrem una mica de tot perquè Rosario és de conversa fàcil i amena, però ho fem en castellà, fins i tot quan entro cada matí i li dono el bon dia en català (fa poc que ho faig, abans li donava en italiá a veure si se n'adonava de la subtil indirecta), però ella em contesta en castellà. Rosario es una gran profesional en el seu negoci que ara vol traspassar per problemes personals, i ja aviso que qui la substitueixi ho tindrà difícil. Solem coincidir en quasi tot el que comentem, vol dir que estem compromesos en les nostres coincidencies, però tenim aquest escull, un escull que potser ella ni se n'ha adonat. Crec que és un problema de mala educació i manca de respecte cap a la meva llengua materna, la mateixa manca de respecte que tenen aquests únics pares de l'escola de Canet de demanar que al seu fill se l'ensenyi en castellà. O així m'ho sembla a mi. La companya del pare era analfabeta, i va viure una joventut molt dura en la miseria de la posguerra, però parlava català, aquell català de carrer chapurreao. Em pregunto i no ho sé, si el Gruïca parlava en català. I em pregunto tambè quin idioma prevaleix a Catalunya per a un castellano parlant, el català o el castellà.