Aquests darrers dies ha tornat la paraula a la meva boca, i ha tornat la incomoditat, en veure el cinisme i la hipocresia de Pablo Casado en una explotació ramadera. - Josep Maria Pou.

Alipori és una paraula que va importar Eugenio d'Ors de l'italià i que significa la vergonya pròpia per la qual no sent el proïsme. És aquesta una paraula poc usada i diria que desconeguda per gran part de la població: alipori. El seu ús en la parla habitual –en allò que vinc sentint per on apropo, caut, l'orella– es redueix a l'esporàdic, i tret d'alguns articles culterans, molt poques vegades l'he vista escrita. Jo la vaig aprendre com una més d'ús comú i corrent a l'argot del meu ofici. Quan vaig debutar en això del teatre –54 anys ja són passats, com diria el clàssic– l'escoltava habitualment de boca dels actors grans, sobretot en aquelles converses en què es dedicaven a considerar la feina poc afortunada d'alguns companys: “¡ Quin alipori, per Déu, quin alipori!”, o “donava tant alipori que em vaig sortir del teatre per no continuar patint”, o “una actuació d'alipori, sense pal·liatius”. Vaig entendre de seguida que alipori venia a significar "vergonya aliena" però amb alguna cosa més, com si a aquest sentiment de vergonya se li afegís l'aflicció de veure algú de la família (la natural o la professional, tant se val per al cas) fent el ridícul de manera tan notòria. Recordo bé que la seva feina anava acompanyada, gairebé sempre, d'un rictus de commiseració. No hi havia regodi davant el ridícul aliè. Era més un resignat "quina pena!" que un pèrfid "quina alegria!"

Aquests darrers dies ha tornat la paraula a la meva boca. I ha tornat la incomoditat. Però no el pesar, ni de bon tros l'aflicció. Al contrari. He dit "alipori" volent dir desvergonyiment. He sentit alipori com a forma d'indignació. I davant de la hipocresia i el cinisme m'ha envaït la vergonya que no té el subjecte causant de la meva reacció. Però, aquest paio es creu que sóc imbècil, que sóc ximple de bava, que som tots tontos de bava? Pacient, he contingut les ganes de fer miques la foto que em posaven al davant. Quina foto? La de Pablo Casado acariciant el llom d'un ben alimentat vedell a l'idíl·lic paisatge avilès d'una explotació ramadera de caràcter extensiu. Compte!, el mateix tipus de ramaderia que defensa des de les primeres declaracions el vapulejat ministre Garzón, davant d'algunes altres de caràcter intensiu que amb la seva mala praxi propicien el maltractament animal i la baixa qualitat del filet. I més ull encara!, un tipus de ramaderies aquestes, les intensives, que el mateix Partit Popular té prohibides en alguns territoris on té poder.

A la barra de la foto se suma la gosadia de les seves paraules: "La carn espanyola és la millor del món" (¡Viva Cartagena!). El que no és sinó una altra de les seves mentides absolutes. Segons les dades del World Stock Challenge 2021, la millor carn del món és la d'unes certes vaques que es crien a Finlàndia a les que alimenten amb la pastura d'aquelles terres i felices elles! – una ració diària de 300 a 500 grams de xocolata. Davant la foto i la frase, alipori. Penós i adequat alipori. I davant la xocolata de les vaques, enveja. Pura i sana enveja.

Ja ho va deixar dit Marx, no Carl, no, l'altre, Groucho: Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota, però no es deixi enganyar, és realment un idiota.