En parlar de les ofertes com a 'manaments del nostre temps', no cal fer-se una idea massa exigua del seu caràcter d'imperatius. El que és pròpiament imperatiu no es troba tan sols en les frases declaradament imperatives, en les estrepitoses ordres de la publicitat –Compra la teva roba interior Mozart! Compra-la ara mateix! És un must!'-, a les quals un, al cap i a la fi, i amb una mica de domini de si mateix, pot encara oferir-los resistència malgrat tot, per més que el tractin ja anticipadament de propietari; sinó que allò imperatiu està en la possessió dels productes mateixos, les ordres dels quals, encara que silencioses, efectivament no admeten objeccions. Cada mercaderia adquirida requereix, per continuar sent utilitzable o, almenys, per no quedar de seguida inservible (i també per raons de prestigi, és a dir, per envoltar-se d'objectes del mateix rang), la compra d'altres mercaderies; cada mercaderia té set d'una altra o, millor, d'altres. I cadascuna ens provoca també a nosaltres la set d'altres: el més difícil no és comprar mercaderies sinó tenir-ne; doncs el propietari de la mercaderia es veu obligat a fer seva la set que aquesta pateix (de sabó a flocs o de benzina), i per molt que li costi omplir les boques acumuladores dels objectes que s'han convertit en la seva propietat, no té més remei que fer-se càrrec de les seves necessitats, i ho fa abans de saber-ho. Gunther Anders.

A sobre les ofertes que un finalment adquireix, porten publicitat de la marca fabricant del producte que un estúpidament exhibeix sense cap pudor ni consciència. Recordo fa anys un senyor que en un bar va demanar una beguda que no s'anunciés en cap mitjà, l'única que li van poder oferir va ser un licor de nom 'Cualquiercosa'. I és que els temps estan canviant, a pitjor; CC.OO. ofereix als seus afiliats una sèrie de descomptes en cirurgia estètica i implants capil·lars. No són gaire diferents dels que ofereixen als seus socis molts altres clubs de prestigi. El RACC, per exemple. O, sense anar més lluny, el Club Vanguardia. La diferència és que aquests clubs selectes se situen dins l'espectre capitalista i CC.OO. és un sindicat de classe, que van fundar dos partits comunistes (PSUC i PCE) amb l'adhesió de diverses organitzacions obreres. Encara que em sembla que de comunistes a Espanya ja només en queden al cap de Pablo Casado i els seus acòlits populars.