Pregunta tipus Un, dos, tres respongui una altra vegada: desgràcies actuals, com per exemple la pandèmia. Resposta: la pandèmia, el preu de l'electricitat -i de la gasolina-, la inflació, la tensió entre Rússia i Ucraïna, la sequera del gener, els talls arbitraris de circulació contra els Jocs Olímpics d'hivern, l'atur juvenil, els tuits de Gabriel Rufián, el descrèdit de la política a Espanya i Catalunya, les tabarres del feminisme fonamentalista que pretenen convertir Rigoberta Bandini a la Mare de Déu de l'Empoderament, la situació econòmica i futbolística del Barça, les estafes de criptomonedes, l'amenaça d'una nova llei de cotitzacions per a autònoms que arruïnarà uns quants milers..., ho comenta al seu article Sergi Pàmies. Parla de més temes, pero a mi m'interessa la seva reflexió sobre el postprocessisme. Bernat Dedéu diu que tot aixó son noticies de distracció massiva perquè no ens preocupem en endagar els problemes reals del país, diria que té molta raó.

Al programa El suplement de Catalunya Ràdio, el filòsof Joan Burdeus reflexiona sobre el desencís provocat pel procés i situa Catalunya a la fase existencial del postprocessisme. “Ni Jordi Cuixart és Nelson Mandela ni Carles Puigdemont no és Martin Luther King”, comenta confrontant el valor del capital simbòlic amb l'acritud irrefutable de les evidències. Compara els últims anys del procés amb una partida de pòquer en què un bàndol ha jugat de farol: “La culpa de creure's un farol és tant del que s'ho creu com del que ho fa”. També diu que hi ha mentides retòriques i mentides de fets. I sospito que la suma de totes dues acaba creant l'artifici que ens venen com a actualitat. Burdeus em recorda una frase del gran Paul Newman: “Si ets en una taula de pòquer i no aconsegueixes saber quin dels teus adversaris serà el passerell de la nit, significa que el més probable és que el passerell siguis tu”. El postprocessisme ja no funciona ni amb Magia Borràs.