Fa tot just cinc anys, no eren pocs els que pensaven que a hores d’ara, Catalunya seria un país independent. Durant el procés, persones molt pròximes a Carles Puigdemont van arribar a abordar amb individus propers a les autoritats russes un suport d’aquesta potència a la causa de la independència catalana, tot i que el president va impedir que la relació anés més enllà. Què hauria passat si Rússia arriba a reconèixer la independència de Catalunya? A ningú no se li escapa l’estratègia de desestabilització d’Occident que emana del Kremlin.

Aquell supòsit no va estar mai a prop. Però, de quina part s’hauria situat ara Catalunya, si fos independent, arran de la invasió d’ Ucraïna? És un exercici de ficció, sens dubte. De vegades la història ens torna referències oportunes, i, ja als anys vint, Francesc Macià va visitar Moscou per demanar el suport bolxevic. Amb la declaració unilateral d’independència del 2017 dirigents catalans van esperar en va el reconeixement per part d’algun país. Després, Puigdemont es va arrogar la tasca de promoure la seva causa des de Brussel·les per si el futur ofereix una altra oportunitat. Fins i tot ha creat un “ministeri d’Exteriors lliure”, que no se sap de què emana ni a qui representa.

Davant la invasió russa d’ Ucraïna, els independentistes a Catalunya s’han alineat majoritàriament amb Kíev, encara que això suposi fer costat a la unitat territorial d’un país, el seu no desmembrament. El 2014, quan l’independentisme català estava immers en els preparatius del 9- N, a Crimea va tenir lloc un referèndum seguit de l’annexió a Rússia mitjançant la intervenció de paramilitars enviats per Vladímir Putin. La primavera d’aquell any també es va proclamar la independència de Donetsk i Luhansk respecte d’ Ucraïna i es van celebrar referèndums que només van ser reconeguts per Rússia.

Abans, el 2008, el Kremlin va reconèixer la independència autoproclamada d’Ossètia del Sud i Abkhàzia respecte de Geòrgia després d’un conflicte amb 10.000 morts. Aquells territoris es van convertir en estats sense reconeixement internacional ple, terra de ningú. Rússia ha anat creant així zones on el conflicte està congelat, en uns llimbs jurídics, sobre les quals exerceix tutela. Però tornem a Catalunya. Dèiem que l’independentisme s’ha situat al costat de la UE i els Estats Units.

Laura Borràs, presidenta del Parlament, de Junts, estendard de l’enfrontament i la desobediència davant l’ Estat espanyol (encara que això últim hagi quedat en dubte les últimes setmanes), va demanar que es resolgui el conflicte a Ucraïna “per vies democràtiques”, cosa difícil d’explicar a Putin. Victòria Alsina, consellera d’ Exteriors per Junts, va ser clara: “El Govern condemna de manera rotunda l’atac, l’agressió i l’amenaça de Rússia sobre Ucraïna”. I va afegir que Putin fa “una perversió del principi d’autodeterminació”. Tot i això, bastants seguidors de Junts han expressat simpaties prorusses a les xarxes socials.

El president Pere Aragonès va condemnar la “violació del dret internacional” per part de Putin i Oriol Junqueras va comparar Ucraïna amb Catalunya. En tots dos casos, va dir, hi ha una agressió d’un Estat que es vol imposar. Tot i així, va afegir, Ucraïna estaria “encantada” de tenir una taula de diàleg com la que hi ha entre els governs central i català.

Amb una guerra a Europa, és oportú recordar les càbales que es van fer durant el procés sobre si el nou estat català disposaria d’un exèrcit. En un reportatge emès a TV3 el 2015 es plantejava des d’una policia militaritzada fins a un exèrcit de 20.000 soldats que col·laboraria amb l’OTAN. Es calculava un cost de 3.000 milions. Puigdemont, el 2017, va defensar com “absolutament indispensable” un exèrcit en una Catalunya independent: “No tinguem complexos”.

Però el no a la guerra és tan fort a Catalunya que l’independentisme difícilment es manifestarà a favor de Putin, ni tan sols per defensar l’autodeterminació d’un territori. Potser per això la majoria ha optat per donar suport a Ucraïna. Caldrà concloure que el suport al dret d’autodeterminació a Catalunya s’exerceix com a Espanya o a la resta del món: depèn de qui el practiqui i respecte de quin país. -  I si Rússia arriba a reconèixer Catalunya? -  Lola García - lavanguardia.cat