'CALL TO RUSSIA' 12.3.22

Mural "No a la guerra" de Maximiliano Bagnasco, a Buenos Aires, inspirat en una de les fotos convertides en icòniques i que la propaganda russa intenta desacreditar. - Àlex Gutiérrez - ara.cat. 

Des de fa tres dies, quan el Tomas plega de la seva feina en una agència de publicitat lituana se'n va a casa i truca a russos a l'atzar. Intenta fer-los veure que la informació que probablement tenen sobre la guerra a Ucraïna està basada en un relat fantasiós, imposat fèrriament per Putin als mitjans de comunicació del país. Els recomana que truquin a familiars o amics que tinguin a Kíiv, a Lviv, a les ciutats atacades. La majoria no volen escoltar-lo. Una senyora gran va amenaçar-lo amb trucar a la policia. Els pocs que expressen reserves amb la invasió ho fan amb la por de qui tem que està dient alguna inconveniència en una societat altament vigilada.

El Tomas és un dels milers de voluntaris que s'han apuntat a la iniciativa Call to Russia. Una web els proporciona números de telèfons de pagament de ciutadans particulars russos i a través de trucades de WhatsApp intenten guanyar d'individu en individu la batalla del relat sobre el conflicte a Ucraïna. O, com a mínim, dipositar la llavor del dubte. "El més habitual és topar amb algú que repeteix fil per randa els arguments que fa circular el Kremlin –explica a l'ARA el Tomas, de 38 anys–. Amb aquests és impossible raonar-hi. Com a molt els deixo amb una pregunta: ¿si Putin és el gran llibertador, per què els ucraïnesos que fugen estan anant massivament a Polònia i no a Rússia?".

De tant en tant algú sí que accepta el diàleg. "Solen ser persones que, per principi, estan en contra de la guerra, tot i que creuen que malgrat tot Rússia està fent el que li pertoca, perquè han comprat també l'argument propagandístic de la nazificació". El grup més interessant, per al Tomas, són els que admeten que la guerra no té justificació, però es declaren incapaços de fer-hi res. "No els demano que es manifestin, perquè sabem que podrien acabar detinguts fàcilment. Però sí que considerin com poden compartir el seu punt de vista".

Els voluntaris com el Tomas poden deixar feedback a la mateixa web que gestiona la iniciativa. Segons explicava a aquest diari un portaveu de Call to Russia, en aquests primers dies s'ha aconseguit trucar unes 2.000 persones per hora. I fins a 7.694 voluntaris han deixat un informe sobre com els ha anat. Un terç de les trucades no s'arriben a contestar. Un 19% diuen que s'han equivocat de número. Però en un 25% de casos s'estableix un diàleg. "Hem de recordar que es tracta de converses increïblement difícils, tenint en compte la propaganda massiva i la repressió a la qual estan subjectes els russos. Per això pensem que les converses personals, ni que sigui picant a porta freda, són l'única manera d'escampar la veritat pel país", declarava el representant d'aquesta iniciativa, que va acceptar parlar sota condició d'anonimat.

Call to Russia és només un exemple de com aquesta guerra es lliura al front, però també a la trinxera de la informació i, inevitablement, de la desinformació. Dijous una fotografia d'AP sobre el bombardeig d'una maternitat a Mariúpol s'obria pas a les portades de la immensa majoria de diaris d'Occident. No a Rússia, on les primeres pàgines del dia mostraven asèptiques imatges de buròcrates. I els propagandistes de Putin s'afanyaven a negar l'atac a l'hospital ucraïnès. L'ambaixador rus al Regne Unit, per exemple, assegurava que la imatge era una fabricació protagonitzada per una instagramer, desqualificava el fotògraf titllant-lo de "propagandista" i afirmava que l'hospital feia temps que no estava operatiu i que s'havia convertit en una base per al Batalló Azov, un grup paramilitar neonazi. Twitter va esborrar el missatge del diplomàtic, però la negació de l'incident és l'única narrativa permesa en un país on el govern nega fins i tot l'existència d'una guerra ja que, segons el seu relat, només estan practicant una "operació militar especial".

Enmig d'aquesta guerra d'intoxicacions informatives, però també de negació de la realitat palmària, el periodisme juga un paper clau per destriar els fets de les fake news. I pren especial rellevància el paper dels verificadors. L'agència Efe té un departament especialitzat en destriar el gra de la palla infoxicadora, dirigit per la periodista Desirée García. En el cas de la fotografia de Mariúpol, Efe Verifica ha comprovat que l'hospital va comprovat que l'hospital va ser efectivament bombardejat per efectius russos. I, a més, ha comprovat –a través de l'ONU– que el centre estava en funcionament en el moment de ser atacat. Sovint les intoxicacions russes prenen forma de (falses) verificacions: plantegen una teoria conspirativa i esperonen el lector a "pensar per ell mateix". És a dir, el fan dubtar per sistema. "El propi compte de l'ambaixada russa a Twitter difon publicacions que simulen verificacions i que en realitat incorporen falsedats", explica a l'ARA García. A més de Twitter i Facebook, Rússia està fent servir plataformes de missatgeria tancada, com Telegram, per enviar propaganda directa a contactes en mitjans de comunicació occidentals".

ÉS UNA NOTICIA FALSA, ESTÚPIDS! 11.3.22

Una notícia falsa per internet sobre la vaga de transportistes del 14-M ha desencadenat la por del desproveïment. La publicació d’una nota de la plataforma convocant i la difusió del missatge de veu d’un presumpte camioner han propagat el temor de la falta de productes. 

La convocatòria d’una «aturada nacional indefinida» a partir del dilluns 14 de març en el sector dels transportistes ha desencadenat la por del desproveïment als supermercats. La vaga, que no ha sigut secundada per les principals associacions de transportistes, parteix de la Plataforma per a la Defensa del Sector del Transport i pretén negociar amb el Govern la situació econòmica de «fallida total» en la qual viuen el 90% de les empreses de transports, segons han denunciat.

La difusió via WhatsApp de l’àudio gravat per un presumpte transportista i la publicació d’una nota informativa de la plataforma convocant han propagat la por d’una possible falta d’aliments als supermercats. Això ha fet que molts consumidors comprin provisions i hagin deixat alguns punts de venda completament buits. Malgrat els episodis de caos que es van viure dijous, la situació s’ha distès a partir de divendres al matí.

Les alarmes han saltat amb la difusió d’un missatge de veu registrat per un presumpte camioner que alertava que l’atur podria causar desproveïments de productes als supermercats. Després d’aquest àudio enviat per WhatsApp, molts han optat per acudir ràpidament als seus punts de venda més pròxims i fer provisió d’aliments, deixant buides les prestatgeries de molts establiments. Tot i que es desconeix si la gravació es tracta d’una notícia falsa, la convocatòria de la vaga sí que és oficial.

L’alerta ha anat en augment per la viralització dels missatges en diverses xarxes socials, en la qual s’insta la població a comprar provisions per als pròxims dies. Malgrat l’acumulació de gent als supermercats, les principals associacions de transportistes s’han desmarcat de la vaga (com la majoritària Comitè Nacional del Transport per Carretera), afirmant que «el proveïment està garantit». Per més Inri, aquest missatge no és actual, és d'una vaga anterior. 

Ahir a la nit una de les nostres filles va trucar avisant-nos del fet. No s'ens va ocòrrer que podiem comprar així que fos important, de fet aquest matí he anat añ Condis a comprar una ampolla de Vermut i una de whisky per si de cas. Però vaja, keep calm, que diria l'Artur, que no faltarà de res al supermercats.

Aquesta surrealista situació el que palesa és en quin desastre de societat vivim, una societat covarda i crèdula, que s'empassa qualsevol noticia falsa, i no és nou, recordeu l'episodi del paper de water a l'inici de la pandèmia. Per això aquest messellis-me ha ajudat al Govern a fer-nos portar encara a dia d'avui les inútils mascaretes, o guants, tancar-nos a casa més d'un més, i nosaltres com a bens que som els varem fer cas. Per cert, que encara estem esperant la immunitat de ramat. 

Per que el govern s'adoni que som conscientes de que ens ha pres el pel, potser hauriem d'anar pel carrer tots amb una pastanaga al cap com va fer el seu dia en senyal de protesta en Josep Martí.

EL RETORN DEL DR.STRANGELOVE 11.3.22

Podria ser aquest el retorn del Dr. Strangelove?. Com sigui, en agitar el sonall de la dissuasió per intentar sortir de l'embolic d'Ucraïna i enfrontar-se a les sancions, al boicot i a les condemnes de tot el món, el president rus Vladímir Putin pot presumir d'haver despertat el fantasma de l'antiga Guerra Freda i d'haver internacionalitzat, de sobte, una cosa que s'anunciava com una guerra essencialment regional, als marges –que no pas al cor– d'Europa. 

Segons el general francès Vincent Desportes, exdirector de l'Escola de Guerra, el temps corre en contra de Putin: es troba en un atzucac. Haurà de parar aquesta guerra, i "haurem de deixar que se'n vagi amb alguna cosa". Però, mentrestant, "això pot ser Grozny, però també Stalingrad –i Putin ho sap–".

Per això mateix, Desportes mostra més "inquietud": "Hem canviat de món avui (diumenge 27 de febrer) a les 15 hores. Ja no es tracta de 100.000 vides i de quatre ciutats, sinó de la destrucció del món. ¿Repetirem la crisi dels míssils cubans de 1962? (4). A Kennedy li va costar frenar els seus militars, però hi havia un cercle al voltant de Khrusxov(5), mentre que Putin està sol". Dit això, segons el general Desportes, “ha fet gala d'una relativa moderació”, almenys al principi de la intervenció de les seves tropes: va enviar un exèrcit de reclutes, que esperava alliberar els ucraïnesos alegres i esvalotats…

A Desportes el sorprèn especialment el silenci dels nord-americans, que es van mostrar loquaços abans de l'atac, alhora que asseguraven que ells mateixos “no hi anirien”; però que a la seva manera “van prémer el botó” de l'operació russa, com apunta Alain Bauer, un altre especialista en temes de seguretat.

"Rússia ha estat maltractada des del 1991 –reconeix Pierre Conesa, antic assessor del Ministeri de Defensa francès–. Vladímir Putin, amb bones disposicions al principi, ha tornat la dignitat als russos després de l'esfondrament de l'URSS, però s'ha acabat crispant. Sent que l'OTAN –que no s'ha dissolt, a diferència del Pacte de Varsòvia, i que ha continuat expandint-se – està cercant-lo de nou". La solució, segons Conesa, passa per una gran conferència sobre la seguretat a Europa, per dissenyar una nova arquitectura de pau; i per reconèixer, encara que sigui parcialment, algunes de les demandes de seguretat de Rússia.

Ja el 1946, a l'any de llançar-se les primeres bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki, els teòrics de la dissuasió nord-americans van començar a explicar que, si fins aleshores el que s'intentava era guanyar la guerra, a partir d'ara caldria evitar-la, o preparar-la per no haver de lliurar-la. Per això la noció d'arma de “no ús”, que ha estat la característica de les armes nuclears fins als darrers anys. Durant la Guerra Freda, es podia parlar d'un “equilibri del terror” on cada bàndol apostava per la racionalitat d'un adversari que no assumiria el risc de patir danys inacceptables.

En aquest aspecte, depèn molt de la definició del que l'agressor i l'agredit consideren “interessos vitals”, i també de la credibilitat del posseïdor de l'arma atòmica, de la serenitat i de la capacitat de discerniment. El 16 de novembre de 1983, durant la crisi dels euromíssils amb Rússia, François Mitterrand va recordar a Antenne 2 l'aclaparadora responsabilitat que requeia en el president a França: “El que és fonamental en l'estratègia de dissuasió és el cap d'Estat, sóc jo: tot depèn de la seva determinació. La resta és material inert, bé, fins i tot la decisió que ha de consistir precisament a no utilitzar-la” (Le Monde diplomatique, 28 de febrer de 2022). 

EL TRANSIBERISME DE SARAMAGO 10.3.22

Què és allò que sura al bell mig de l'oceà Atlàntic? No s'espanten, és la península Ibèrica, que, a causa d'una esquerda als Pirineus, s'ha separat d'Europa i navega cap al sud d'Amèrica, apropant-se també a l'Àfrica. És, com alguns deuen haver reconegut, l'argument de 'La balsa de piedra (1986)', la novel·la de José Saramago (1922-2010) que dóna peu que Barcelona aculli, des d'ahir i fins demà, a la Biblioteca Jaume Fuster, una cimera internacional d'experts al Nobel portuguès (oberta al públic), les jornades Saramago i el transiberisme, organitzades per la càtedra Saramago de la UAB i emmarcades al centenari de l'escriptor.

“L'iberisme de Josep no era el dels Estats –apunta la seva vídua, Pilar del Río, presidenta de la Fundació Saramago– sinó cultural, i inclou Amèrica Llatina i Àfrica sense neocolonialismes. Per què no creem la nova Mediterrània, una conca cultural a l'Atlàntic sud que irradiï el món? En els seus darrers temps no podia entendre per què no passava, per què no estàvem junts amb l'Amèrica Llatina. Ell creia que el problema era que faltaven líders, als quals anaven en aquesta línia (Lula, Zapatero, Soares, Cárdenas, Kirchner...) els anaven carregant”.

Les jornades barcelonines s'emmarquen dins de les que celebren, successivament i coordinadament, les nou càtedres Saramago que hi ha a tot el món i la culminació de les quals serà una trobada a Lisboa al mes de juny. Més de 180 activitats a 59 països conformen el descentralitzat programa del centenari, en tots els àmbits culturals, de les arts plàstiques a la música passant pel teatre o la televisió.

La commemoració ha enllumenat nombroses publicacions. La més cridanera és Saramago. Els noms. Un àlbum biogràfic (Alfaguara), fotobiografia que es posarà a la venda el 17 de març. Una altra, el Pessoa & Saramago de Miguel Real, que ja ha entregat una monumental biografia de 800 pàgines que espera que amaini la crisi de paper per sortir en portuguès. O l'Assaig sobre José Saramago Entre les venidores, els esperats records de Pilar de Rio sobre el Nobel, La intuïció de l'illa, que La Umbría i la Solana publicarà a l'abril.

Una darrera anècdota que va explicar la seva vídua: “Aquell dia del 1998, va tenir dos pensaments: 'M'han donat el Nobel, i què?'. I l'altre va ser: “Què estarà fent Camões?” (el seu gos). Potser en honor a aquesta anècdota, el president de Portugal es va marcar la sorpresa, en la inauguració del centenari el novembre passat, d'anunciar la creació d'una nova condecoració, l'Ordre Luis de Camões el primer beneficiari del qual va ser, a títol pòstum, Saramago . “Ens va fer molta il·lusió perquè normalment les condecoracions porten noms de reis i militars”. - lavanguardia.com

CRIMS I ERRORS 10.3.22

Quan Napoleó va ordenar l’assassinat del duc d’Enghien, els seus ministres van dir que allò havia estat un crim. Llavors, el sinistre responsable de la Policia, Joseph Fouché, els va corregir afegint: “És pitjor que un crim, és un error”. El duc no representava cap perill per a França, es trobava indefens i les calúmnies que l’associaven a una conspiració no tenien cap fonament. Per això, més d’un historiador coincideix a dir que aquell crim, que alhora era un error, va ser el principi del final de l’imperi.

L’acció de Putin a Ucraïna discorre pels mateixos camins, o encara pitjors: Ucraï­na no representava un perill imminent per a la seguretat russa –a tot estirar una ofensa que recorda la síndrome del dolor del membre fantasma–, per la qual cosa l’atac militar ha estat un crim contra el poble ucraïnès.

Per això és digna d’elogi l’actitud de Macron, que va intentar evitar la guerra i va assistir a aquella reunió humiliant en una immensa taula blanca que, almenys, tenia l’avantatge de posar en evidència l’escassa estatura de l’amfitrió i el drama de les regles diplomàtiques: que qualsevol pot esquivar-les quan li dona la gana si s’hi sent amb força.

Òbviament, a Macron li van ploure les comparacions amb Chamberlain i el pacte de Munic –molt suades aquests dies–, però l’home va creure fins a l’últim moment en allò de buscar pau per a la nostra època i va provar d’evitar el crim. Això sí, no va poder eludir compondre la cara que fan els que no poden aguantar els ploms i, a més, els resulta difícil creure que no siguin també uns brivalls.

Però, a més del crim, Putin ha galvanitzat un Occident dubitatiu contra Rússia, la qual cosa constitueix un monstruós error­  contra un altre poble, el rus, al qual seria injust culpar i que té moltes més veus –per bé que perseguides i apaivagades– que la de l’antic txequista.

Com les de Maksim Óssipov (que ens diu que “a Rússia no hi viu bé ni la seva fastigosa elit”) i tants altres escriptors que assisteixen, tan perplexos i adolorits com nosaltres, a l’agressió. Una agressió que es produeix just després del 200è aniversari de Dostoievski, el gran cronista del dolor de l’ànima humana i un pilar indiscutible de la consciència d’una Euro­pa a la qual no han de deixar de pertànyer mai els nostres germans russos. Els mateixos russos que parlaven d’ Homer i Tolstoi entre la misèria, la violència i la podridura de Stalin i van continuar creient durant els anys foscos que el crim portava al penediment i que el dolor permetia accedir a una veritat abans ignorada i a la redempció.

Russos com la Irina, la meva guia i amiga a Sant Petersburg, que es dolia en perfecte català de l’abandonament d’Europa i de les il·lusions de retrobament defraudades. La que s’emocionava en recordar com va plorar quan va aconseguir un apartament minúscul amb un bany per a ella sola i que, com boja de malenconia, quan jo li preguntava per la llibertat sota Putin, em deia: “Això d’ara és una cosa semblant a la llibertat, o és que no saps d’on venim?”. Els confesso que no vaig saber mai com demanar-li perdó en nom dels pròspers i els autocomplaents.

Perquè, encara que ara no sigui el moment d’analitzar les causes que ens han portat fins aquí ni d’adjudicar responsabilitats (ara és el moment de donar suport a Ucraïna per tots els mitjans), hauríem de poder dir als russos que sabrem diferenciar entre ells i els seus dirigents, que els esperarem al final del túnel de la tirania i que també Occident ha comès errors en el passat que graviten com un crim sobre les nostres vides.

Com quan, durant l’en­fonsament de l’ordre so­viètic, Europa, en lloc d’allargar la mà a Rússia, va observar amb satisfacció com queia en la misèria i el robatori del seu patrimoni na­cional –pastat amb sang i generacions de treball esclau– per bandes de mafiosos proce­dents dels aparells de l’ Estat. Perquè es va creure, amb un egoisme curtter­minista i suïcida, que era millor debilitar i arrossegar al caos l’antic enemic que acollir un poble que conrea un patriotisme intens i sentimental i és propens al greuge­. Els parlo dels temps en què els que havien pres a matadegolla el Berlín de Hitler havien de veure els alemanys fent col·lectes de caritat per enviar-los roba i menjar.

Perquè per a Putin i els seus sequaços quedarà el crim i la responsabilitat. Serem la gent corrent els que ens haurem de donar la mà després de la batalla. - Javier Melero - lavanguardia.com

 

AQUÍ ESTEM ENCALLATS 9.3.22

¿Mama, vols fer el favor de seure? Que tiri la primera pedra qui no hagi dit aquesta frase en una reunió familiar o una visita, el Nadal passat o l'últim diumenge. Mare, si us plau, de debò, seu, ja ho faig jo. Però la mare no para, perquè sempre hi ha una tasca pendent  a fer, i si no n'hi ha, s'inventa: sempre és possible netejar els vidres que ja estan nets, despenjar les cortines per rentar-les o treu-re una pols inexistent.

A la mare o a la dona, no li fas mai res bé, per això ho acaba fent ella, no treus la pols com pertoca, no saps escombrar, ni fregar, ni pensar-ho de trafegar per la cuina, deixa-ho, ja ho faré jo, es sempre la resposta.

La iaia Maria, per a l'avi Lluís era 'la burra'. Guaita la burra, no para mai asseguda a la taula, mentre ell no habia tret mai ni un plat de la taula, i, com seia asseguda a la punta de la cadira un dia de nadal fins i tot va caure al terra. Compte, però que ser una iaia Maria, en molts casos és una actitud personal, potser per molts anys de comportarse així, de considerar que no acceptar que aquest aquest és el seu rol, quan a les dones no sel's hi havia dit o no se les havia deixa't rebelar-se.

Fins que l'avi Lluís no aixecaba el porró per fer el traguet, ningú el podia agafar; d'acord que eren altres temps i uns altres homenots, però no ens enganyem que els homes tampoc hem canviat tant, diguessim que hem polit les formes pero no el fons, que aixiqui la mà aquell que no hagi deixa't anat displicent un: dona tenia que ser!

En el cas de la mare, la vaga laboral amb el risc que comporta, és raonable dur-la a terme, però la difícil és l'altra. Potser perquè això que s'entén normalment per "treball" pot aturar-se, però la vida no: aquesta altra vaga és necessària, precisament, pels propis motius que mostra. La producció laboral es pot interrompre, però els nens no deixen de tenir les seves necesitats d'atenció, la gent gran no deixen de fer i tenir les seves necessitats. I tota la resta de la llar també.

Hi ha un gran enemic d'aquesta manifestació del dia de la dona, més fort que qualsevol patronal, més intimidatori que tot: la culpa. La sensació de traïr tota una manera de comportar-se ancestral que no per injusta, no deixa de ser assumida o considerada no ja normal, sinó quasi obligatoria, com a part del rol que li toca a cadascú, les dones a treballar fora i a casa, i els homes - frase horrible - a ajudar, a donar un cop de mà.

Aquesta manifestació d'ahir no és per les mares, tal com les entenem o he descrit, o així m'ho sembla, no voldria que se'm mal interpretés, és per les dones, siguin mares o no. Fins al 8 de març de 2023, on molt em temo s'hauran de continuar reclamant les mateixes reivindicacions que enguany i anys anteriors. Com diria Jordi Pujol: aquí estem encallats.

EXILIATS DE PRIMERA I DE SEGONA 9.3.22

"L’exili, a part de la negació de la llibertat pàtria, és el pitjor càstig per a un intel·lectual compromès, i no se l’hi pot retreure aquest fet, car des de l’exili es poden resguardar els vincles i els sentiments patris, que permetran ser mantinguts i retrobats en recuperar la llibertat, puix, els que es queden, corren el perill, malgrat la seva animadversió pels opressors d’acabar col·laborant o transigint davant d’ells. - El Marmessor de la Ignorància"

Aquest és el concepte tenim de l'exili, la o les persones que han d'abandonar forçadament el seu pais per culpa d'una guerra o d'un cop d'Estat. Aqui hi ha les possibilitats d'exili que contempla el diccionari:

"1 1 m. [LC] [HIH] [PO] Expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics. Fou condemnat a l'exili.1 2 m. [HIH] [PO] Lloc on viu la persona exiliada.1 3 m. [LC] Obligació de viure fora d'un lloc, lluny d'una persona, que hom enyora.2 m. [LC] [HIH] [PO] Sojorn obligat fora de la pàtria."

Peró faltaria afegir una altra possibilitat: exiliats de primera i exiliats de segona. Ho dic perquè el tracte rebut per els exiliats Ucraïnesos, (que és el que hauria de ser per a tothom), no es dona a altres exiliats per la guerra, sobretot si són africans. I incidint en aquest tema, és molt bonic i queda molt bé, però tots aquests viatges amb cotxe o furgoneta a buscar gent per portar-los a casa nostra, no haurien de donar-se, és aquesta una funció que han de complir els Estats, que en no complir-la donen pas a aquestes accions fetes en general des de la bona fe i les ganes d'ajudar.