La percepció del temps, la ubicació de l'espai temps dels llocs, sempre m'ha costat molt d'assumir. No és tan simple com pugui semblar a simple vista, puig la visualització real del paisatge confon a vegades el cervell amb els records del mateix en altres instants. Reflexionava fa temps sobre això, quan encara treballava a la farinera i em passava el dia al volant:

"Ben cert és que tinc, grans dificultats en ubicar l’espai temps del meu entorn, potser pel fet que no paro, amunt i avall amb el cotxe tots els sants dies de l’any. Un dia quan surto a les cinc del matí saludo algun dels veïns que em trobo o a un conegut tot prenent cafè, me’n vaig a Andorra i al capvespre -quan arribo – me’ls torno a trobar. I aquí ja no ho tinc gens clar, Si primer hi era i després no, he tornat, i mentrestant si jo no hi era, tot plegat és, existeix, continua, no serà tot virtual?. No serà que res de tot això existeix que tot plegat només és un miratge que no sé perquè carall serveix."

I  és que l'assumpte és complex a mesura que hi anem reflexionant:

Els pobles, quan nosaltres no hi som, existeixen? o com a la cónsola els hi posen quan hi tornem després de molt de temps. I els records? són només records o són realitats paral·leles.

Travesso la plaça Enric Granados i puc sentir en Graells explicant els acudits que duia apuntats en una llibreta quan teníem dotze anys i anàvem a l'Acadèmia del Sr. Caldas.

A la plaça Marcet, puc veure encara l'antic edifici de la Casa de la Caritat, amb sor Teresa i sor Pilar, les monges paules que amb els seus alerons tam em fascinaven de petit.

Puc recrear la màquina de batre quan venia de Moià i la mainada l'anàvem a esperar a mig camí des de l'Estany, i puc recrear els homes fent els pallers, sentir l'olor de la palla i veure la imatge d'aquells homes amb barret, ulleres i mocador tapant-els-hi el nas i la boca, mentre evoco al Basta baixant dormint damunt del carro i la mula que el duia cada matí de Sant Llorenç a Sabadell.
Puc recrear el Sánchez en anar al futbol a la vella Creu Alta, i els seus caramels, la regalèssia tendra, i l'olor de tabac al camp. Al pare com m'estrenyia la mà quan alguna jugada intensa, i l'olor dels puros i les cigarretes. Puc recrear perfectament el dia que va néixer la nostra primera filla i ses germanes també, i aquell dissabte en què vaig ensenyar al meu pare París.

I no són tan sols records, sería massa fàcil veure-ho d'aquesta manera; aquestes situacions, simplement encara hi són, però en un estat temporal diferent, només cal estar amatent i receptiu per veure-ho en la reconstrucció mental que es recrea. Passat, present, futur, són conceptes molt relatius. Aquest text un cop escrit  ahir, ja no és present, és passat, però també és futur atès es publicarà dimecres a les 15:35. I el present?, suposo que enmig del moment d'escriure'l ahir, ha estat futur programat, però a les 15:36 serà ja passat,  si és que no vivim en un present immediat permanent.