El 1889, William Gray va recórrer tota la seva ciutat, Hartford, a Connecticut, Estats Units, i no va aconseguir que ningú li deixés fer servir el seu telèfon per trucar a un metge que atengués la seva dona malalta. Va decidir impulsar un telèfon públic i després de diverses proves, va aconseguir que el primer s'instal·lés en un banc de la ciutat. Allò va ser un èxit, de seguida van començar a instal·lar-se telèfons dins de comerços i el 1905 es va instal·lar el primer al carrer, a la ciutat de Cincinnati. Gray va acabar muntant una empresa telefònica i va guanyar molts diners: en tres anys va instal·lar més de 80.000 aparells de telèfon d'ús públic als Estats Units.
A Espanya, les icòniques cabines d'alumini i vidre es van començar a fabricar als anys 60 a l'empresa Aluminio Ibérico, d'Alacant, i des d'allà es van distribuir pel país. Al principi tenien una part abatible a la lleixa de la qual es penjaven els toms de les guies telefòniques. Aquests habitacles amb portes abatibles van servir de refugi a amants que anhelaven privadesa i una mica més tard a drogodependents que buscaven on posar-se una dosi. Belisa Gadea recorda quan el 1993, nouvinguda a Espanya des del Perú, vivia al barri madrileny de Carabanchel i un dia es va oblidar les claus de casa. Era mitjanit, no hi havia mòbils, va entrar a una cabina per avisar i darrere seu es va ficar un noi amb una xeringa que li va robar els diners del lloguer mentre les seves companyes de pis van sentir a l'altra banda de l'auricular tot l'assalt com si fos una pel·lícula, expliquen a el diario.es.
Era comú passejar-se per les cabines ficant la mà a veure si algú havia oblidat el canvi. I la imaginació va desplegar tota mena d'artificis perquè la cabina no s'empassés els diners i poder trucar gratis: des de les monedes de 25 pessetes a les quals se'ls feia un forat per subjectar-les amb un fil de pescar, a fer una mica de cervesa per la ranura dintroducció de monedes. Algunes persones sabien que si en trucar, just en el moment que despenjaven de l'altra banda, se li donaven tres tocs forts al ganxo del telèfon, es podia parlar sense pagar l'equivalent a cinc pessetes, un duro de l'època.
L'estafa més gran va ser el truc del Magiclick, un encenedor elèctric de cuina que aplicat al cable del telèfon permetia mantenir comunicacions gratuïtes amb qualsevol part del món, i pel qual Telefónica va patir pèrdues milionàries. També van ser nombrosos els robatoris en cabines, amb tècniques més rudimentàries, com posar taps de plàstic d'ampolles a la guardiola perquè els diners caigueren, a altres més sofisticades, com el "mètode del trepant", que van utilitzar grups organitzats que viatjaven per tot el país per robar a cabines Consistia a fer un forat amb el trepant a l'arca de la cabina després de comprovar que la guardiola estigués plena, obrir-la utilitzant claus de cotxe adaptades i després tapar els forats fets amb el trepant amb massilla negra o gris, segons fos la cabina, per no deixar petjada.

La imatge de José Luis López Vázquez atrapat a un cubicle de vidre i ferro vermell pertany a l'imaginari cultural d'una generació. La cabina, dirigida per Antonio Mercero, es va emetre a Televisió Espanyola el 1972. Mercero la va escriure amb José Luis Garci, i encara que tots dos van dir que era un acostament al cinema de terror i de ciència ficció, es va interpretar llavors com una crítica a l'aïllament i la violència del règim franquista. La pel·lícula es va emetre a tot el món i va aconseguir molts premis, entre ells un Emmy al millor telefilm.
Encara que les cabines espanyoles mai van ser vermelles, la pel·lícula va fer que molts espectadors tinguessin por a quedar-se tancats a les cabines. accions de lempresa. En un es quedava tancat a la cabina, però finalment aconseguia sortir. El desembre del 2021 es va inaugurar a Madrid una rèplica, realitzada per Telefónica, de la famosa cabina vermella com a homenatge a la pel·lícula i al seu director, molt a prop d'on es va fer el rodatge.