No hi és però hi és. Potser el troba el reporter Plàcid Garcia-Planas avui mateix, assegut en un cafè proper a la plaça Maidan, impassible davant les bombes que llancen les tropes russes. Albert Camus és a Kíev, fumant mentre mira el que passa al seu voltant. L'escriptor, que fou membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, sempre torna al camp de batalla, sempre ens acompanya quan ho necessitem. A Cartes a un amic alemany, es dirigeix ​​als nazis –no a tots els alemanys– i conclou amb una cosa que no em puc treure del cap: “Ja sé que no s'haurà resolt tot quan estiguin vençuts. Europa encara estarà per fer. Sempre està per fer”. Profètic, l'autor de La peste la va encertar de ple. Europa continua estant per fer, fins i tot quan la Unió Europea és un club a la porta del qual anomenen els ucraïnesos, desesperadament. Europa, entre la inacció i la gesticulació. Serà aquesta vegada diferent?

La sessió del Parlament Europeu de dimarts, amb discursos solemnes i vibrants, em va deixar estupefacte: ha hagut d'esclatar la guerra de Putin a Ucraïna per convertir la moderra comunitària en una cosa més gran que les nostres tribulacions, en una cosa que ens eleva per sobre del cinisme quotidià. El que Putin ha unit que no ho separi el Brexit. Pec d'optimista? Potser. De la nit al dia, els líders europeus semblen parlar per a la posteritat, s'estan agradant. Darrere de la poesia, la prosa habitual: no és fàcil que Ucraïna ingressi a la UE, s'ha recordat amb la boca petita, mentre que milers de persones fugen de la guerra. ¿Insuflarà veritat l'èpica d'aquests dies al projecte europeu o només es tracta d'un decorat efímer?

Camus passeja entre les ombres de Kíev, i no gaire lluny podria caminar Milan Kundera, que ens va mostrar el que hi havia sota això que anomenàvem inexactament “l'Europa de l'Est”. El 1984, va escriure La insuportable lleugeresa de l'ésser. En aquest fragment, canvieu txecs per ucraïnesos, i veureu alguna cosa enmig de la boira de la guerra: “La història dels txecs no es repetirà per segona vegada, la d'Europa tampoc. La història dels txecs i Europa són dos esbossos dibuixats per la fatal inexperiència de la humanitat. La història és igual de lleu que una vida humana singular, insuportablement lleu, lleu com una ploma, com la pols que sura, com allò que demà ja no existirà”. Tot i que les comparacions històriques ens agraden, té raó Kundera. La guerra repeteix escenaris (memòries de dolor superposades), però sempre és diferent. Per això serveix i no serveix parlar dels acords de Munic de 1938. Els miralls del passat deformen allò que veiem sense mostrar-nos els angles morts, indispensables per fer previsions. I la previsió més interessant: tindrà força l'oposició a Rússia per aprofitar aquest moment i donar la puntada de peu a Putin?

Des de Barcelona, ​​mentre els ucraïnesos es defensen armes a la mà, la pregunta sobre la raó de ser d'Europa ja no és una especulació acadèmica, esdevé un imperatiu moral. El que Kissinger va escriure el 2014 ressona a totes les cancelleries: “Europa es troba així entre un passat que pretén superar i un futur encara indefinit”. L'enemic exterior –Putin, no els russos– està reformatejant la consciència europea a gran velocitat, tret que siguem més idiotes del que semblem. El mateix que va passar a Ucraïna el 2014, però a gran escala, ja que “la societat ucraïnesa es va consolidar amb la invasió russa”, com ha escrit Timothy Snyder. Acudeixo al que els va dir el canceller Kohl a un grup d'editors de premsa britànics escassament europeistes: “Però si Europa són vosaltres. Si vostès els anglesos no s'haguessin resistit a Hitler el 1940, no existiria Europa. Sou els fundadors espirituals d'Europa gràcies a la vostra resistència invicta contra el nazisme”. Els ucraïnesos són ara els inspiradors involuntaris d'un europeisme més viu i profund? ¿Ho són també els russos que gosen manifestar-se aquests dies contra la guerra?

¿Insuflarà veritat l'èpica d'aquests dies al projecte europeu o només es tracta d'un decorat efímer?

No puc acabar aquest paper sense lamentar que la UE censuri els mitjans russos, per molta propaganda que emetin. Brussel·les cau al parany de Putin. Ja ens ho va advertir Camus: “Ens hem vist obligats a participar de la seva filosofia, a acceptar assemblar-nos una mica a vosaltres”. El nou europeisme exigirà –espero– més coherència amb els valors que ens separen del tirà de torn. - Francesc Marc Álvaro. -  lavanguardia.com