· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DRÒLE DE GUERRE, GUERRA 'FAKE'



L'alegre 'drôle de guerre' ha durat ben poc i ni les 'fake news' poden amagar una veritat com un puny, que és que, ens agradi o no, estem en guerra - JOHN WILLIAM WILKINSON.

Només hi ha guerra quan se'n parla, encara que al llarg de la història ni tan sols necessàriament sempre és així. Però en general, sense una acurada preparació propagandística, resulta impossible generar prou odi cap a un enemic, sigui aquest real o inventat, capaç d'impulsar la gent a aixecar armes en contra, és a dir, a jugar-se la vida matant.

Tot i la declaració de guerra per part d'Anglaterra i França contra l'Alemanya nazi després de la invasió de Polònia el 1939, durant els mesos següents, mentre Hitler desplegava els seus exèrcits a Escandinàvia, es vivia a París, Marsella o Londres el que els francesos anomenaven la drôle de guerre o guerra de broma, que tan sols va durar els alegres mesos que va trigar Hitler a passejar-se triomfant per l'avinguda dels Camps Elisis de la capital francesa. Fi de la broma.

Al cap de més de vuitanta anys, Europa es trobava novament davant d'una situació similar, amb l'estira-i-arronsa de Putin a Ucraïna i les maniobres de les seves tropes a Bielorússia, abans que donés la definitiva ordre d'atac que iniciaria la lamentable guerra actual . Però en comptes d'anomenar-la “drôle de guerra”, parlàvem d'una guerra fake, d'una guerra “híbrida”… i seguíem vivint alegrement com si no anés amb nosaltres el que estava passant al nostre pati del darrere. La màquina propagandística descansava en espera que algú la posés en marxa. I finalment Putin va donar l?ordre.

Gran part de la informació que ens arriba sobre el que està passant a Ucraïna és falsa, vingui d'on vingui. Putin menteix, desinforma, enganya, com tots. De vegades fa la impressió que està jugant als soldadets. Però els seus no són de plom o de la Play, sinó de carn i ossos i disposats a morir, com també ho estan milers o fins i tot milions d'ucraïnesos. Ucraïna havia de ser. Un altre cop. I és que és aquí on neix la guerra moderna. Perquè la guerra de Crimea (1853-1856) no només va ser l'escenari d'una carnisseria absurda innecessària, sinó la primera en ser fotografiada, a més de veure néixer la Creu Roja. I gràcies als ferrocarrils i al telègraf, va ser la primera guerra relatada a la premsa des del front gairebé en directe. De fet, quan el 1854 Londres va llançar un ultimàtum a Moscou, el llegeix primer el tsar a The Times, abans de rebutjar-lo.

Però n'hi ha més. La guerra de Crimea va donar al món el primer corresponsal de guerra, que atenia per William Howard Russell. Els anglesos esmorzaven amb les seves esgarrifoses cròniques en què no es tallava ni un pèl a l'hora de denunciar la criminal incompetència dels oficials britànics i la dantesca i inútil pèrdua de vides humanes. I per si tot això fos poc, ja que encara no s'havia imposat cap mena de censura, The Times va introduir una nova secció que oferia als lectors una selecció diària d'estremidores cartes enviades des del front per soldats desesperats a les seves famílies, esposes o núvies. Però a més d'aquestes cartes impactants, l'insigne rotatiu informava sobre els plans de l'enemic, les seves deficiències logístiques i tantes coses més, que els russos, començant pel tsar i els seus generals, llegien amb gran fruïció, com ara fa Putin, tan ricament instal·lat al Kremlin, a la pantalla del seu ordinador col·locat a l'extrem d'alguna de les seves taules enlluernadores.

La guerra que ha llançat Putin contra Ucraïna és tan atroç i inexcusable com qualsevol altra. Tot i així, no està lliure de certes centelleigs de farsa. Un exagent de segona de la KGB i taxista ocasional que pateix dilucions de grandesa mana envair un país veí el president del qual és un popular còmic de la televisió. Hi ha una anècdota segurament apòcrifa de la I Guerra Mundial que explica que un lloc alemany mana un telegrama als seus aliats austríacs que diu: “Aquí la situació és seriosa, però no catastròfica”, al que aquests contesten: “Aquí la situació és catastròfica, però no seria”. Doncs hi estem. Però farses a part, el que està passant a Ucraïna és alhora tan seriós com catastròfic. És clar que molt hem après des d'aquella remota guerra de Crimea i els seus primitius i ingenus avenços periodístics: ja que ara no s'explica la veritat sinó tot al contrari. Dit d'una altra manera: la veritat, si s'explica, es perd en una descomunal mateixa de verborrea. De totes maneres, es pot dir que ja se'ns va acabar l'alegre drôle de guerre i que una veritable allau de notícies fake no pot amagar una veritat com un puny, que és que, ens agradi o no, estem en guerra. I la prova del cotó és que ja no es parla de res més.

Colofó de la farsa. L'historiador Timothy Snyder a Terres de sang (2010) explica un petit i tràgic episodi que es va produir durant la paorosa fam que Stalin va provocar a Ucraïna el 1933, en què van morir milions d'innocents ucraïnesos. Un d'ells, l'esquelètic Petro Veldii, consentent que era a les últimes, es va dirigir com podia al cementiri del seu poble on, previsor, havia cavat la seva pròpia tomba, ja que de cap manera volia que el seu cadàver fos llançat a una fossa comuna . Però en arribar va veure amb horror que la seva tomba ja l'havia ocupat un altre. Amb les poques forces que li quedaven, en va cavar una altra, s'hi va tirar i tot seguit va morir.

UNA ARMA DESCARREGADA DE FUTUR


Tal es mi poesía: poesía-herramienta 
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.Gabriel Celaya.

.

La guerra ho redueix tot a l'oblit, ha enviat a la paperera de la història Pablo Casado, amagat la crisi climàtica, i relegarà a segon pla la jornada de demà, dia internacional de la Dona. Una jornada on va començar tot fa dos anys.

La primera dona soldat morta en combat, a Ucraïna, va ser mestra i escriptora. Mare de cinc fills. Al costat del seu marit, Dimitró, també mort a la contesa, la soldat Irina Tsvila va morir defensant la seva terra dels atacs russos. Irina va intentar detenir un blindat en el seu avenç cap a Kyiv juntament amb el seu marit i no ho va aconseguir. Pertanyien ambdos a la Brigada de la Guàrdia Nacional de l'exèrcit d'Ucraïna.

Intento entendre què impulsa una dona que es refugia en les lletres a enfundar-se un vestit de camuflatge, acomiadar-se dels seus cinc fills i llençar-se a la carretera a lluitar a trets. A Irina les paraules no li van semblar prou arsenal ni hi va veure aquestes armes carregades de futur de què ens parlava Celaya. Què impulsa algú com ella a jugar-se la vida? Val la pena? Quan et tallen les arrels de la identitat, quan envaeixen el teu territori íntim, l'únic que et queda és cercar una raó superior per continuar. Aleshores t'alces i lluites pensant en un futur millor per als teus fills. Però la cruel realitat sempre guanya, i com Irina i el seu marit, acabes al no-res. La poesia és una arma descarregada de futur, però això Celaya no ho sabia, i Irina tampoc.

UCRAÏNA, CATALUNYA I EL SENYOR ORIOL JUNQUERAS



Aquí us espero i allà és on em dirigeixo i on ens trobarem. La nostra és la nació en què encara bateguen rastres d’humanitat, en què estremeix una carícia,  il·lumina una mirada i inquieta l’absència. La nostra és una nació on viure, només viure i ni més ni menys que viure, és tribut més que suficient. - (Ricardo Rodríguez del Río, “Convocatòria”)- Em baso en un article de Joaquim Coll: “A Ucraïna, igual que a Catalunya?” - Salvador López Arnal

"Divendres passat 25 de febrer es van reunir a Barcelona les executives d’EH Bildu i ERC encapçalades per Otegi i Junqueras. En ser preguntat en roda de premsa per la invasió, el senyor Oriol va deixar anar el següent: “Ucraïna estaria encantada de seure en una taula de negociació, però si no es produeix és perquè hi ha una agressió exterior per part d’un Estat que vol imposar-se i que està condicionat per les temptacions totalitàries. Doncs, en el nostre cas, tres quarts del mateix”. Va afegir Junqueras: l'”autoritarisme i la corrupció” de Putin són similars als d’alguns partits espanyols (per al senyor Oriol, partits no catalans; per a la corrupció a .Cat vegin el llibre de Joaquim Bosch sobre la pàtria i la cartera) (En altres ocasions dirigents nacional-secessionistes han comparat, sense que els caigués la cara de vergonya, la situació de les poblacions del Donbass sota el règim de Kíev amb la situació de “Catalunya sota el domini de l’Estat espanyol”).

Sense entrar en altres consideracions de l’article (tinc algunes discrepàncies), Coll té molta raó quan sosté que la comparació “és d’una indecència moral enorme i mostra la hispanofòbia profunda del personatge i en general de la major part del separatisme”. Que des de Junts o la CUP, els més radicals (encara que no són pròpiament radicals) del món nacionalista, s’utilitzin aquest tipus de paral·lelismes és lamentable “però que ho faci Junqueras en nom d’ERC” posa de manifest un malentès que recorre, que segueix recorrent la política espanyola: “creure que hi ha moderats en el separatisme. Una cosa és que els republicans ara mateix siguin pragmàtics, realistes, i una altra que no mirin Espanya des d’un odi profund i no somiïn amb el mateix que els altres [la cursiva és meva].” A la diana també, encara que més que la política espanyola, el que la confusió recorre són les concepcions, les conviccions i les aproximacions dels partits espanyols d’esquerra (esquerra en sentit ampli o amplíssim).

Aprofundim una mica més en aquestes declaracions del senyor Oriol. Què pensar d’un dirigent que, en circumstàncies certament tràgiques, fa unes declaracions sabent com sap, és historiador, la falsedat profunda de la comparació? Un lapsus, un mal moment, una desvarieig? Què podem inferir?. Doncs que segueix regint en la lluita política a .Cat el val tot, que segueix al lloc de comandament i en perfecte estat de revista una ideologia hispanofòbica (expliquin el conte que vulguin explicar) que ha calat (profundament, han treballat intensament per aconseguir-ho ) en amplis sectors de la ciutadania de .Cat (jo mateix n’he estat exemple: durant gairebé 50 anys m’he negat, per convicció ideològica, a pronunciar el nom Espanya), una hispanofòbia transmesa no només des del nacionalisme .Cat sinó – és potser el més greu, el que més dol- des de col·lectius i organitzacions d’esquerra, missatge amb profunda penetració (es viu com si fos “natural”, com si es tractés del moviment rotacional de la Terra, per exemple) a les famílies de classe mitjana catalanoparlants.

Aquesta és una raó i, una altra més, parlant més en general, és que a les “grans figures” del nacionalisme .Cat (amb algunes poques excepcions) els importa un rave la irresponsabilitat i irracionalisme de les seves declaracions si amb elles segueixen abonant (i des-educant) el marc conceptual dels seus fidels, si amb elles abonen la distància, la separació Catalunya-Espanya, alhora que segueix calant, com a pluja fina, la falsa idea que no ens podem entendre, que Espanya no pot entendre el veritable poble de Catalunya, que els charnegos som espanyols infiltrats i que l’única solució possible és la creació d’un nou mur-Estat que, per les bones o per les no tan bones, “catalanitzi” profundament la societat. El programa de màxims i de mínims.

Que tot això es faci, a més, amb un tema de tantes cares com el que estem vivint, on qualsevol aproximació simplista és pueril i irresponsable, és una nova il·lustració de l’irracionalisme de la ideologia (inalterable de moment) del nacional-secessionisme: el procés ha fracassat però el processisme segueix amb el raca raca.

Mentrestant, VOX, una força política que fa cinc anys obtenia menys de l’1% de vots, se situa ara entre el 18% i el 19% (de moment). Alguna relació entre el que els he explicat i la més que perillosa puixança de la ultradreta a Espanya?"

CAMUS A KIEV



No hi és però hi és. Potser el troba el reporter Plàcid Garcia-Planas avui mateix, assegut en un cafè proper a la plaça Maidan, impassible davant les bombes que llancen les tropes russes. Albert Camus és a Kíev, fumant mentre mira el que passa al seu voltant. L'escriptor, que fou membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, sempre torna al camp de batalla, sempre ens acompanya quan ho necessitem. A Cartes a un amic alemany, es dirigeix ​​als nazis –no a tots els alemanys– i conclou amb una cosa que no em puc treure del cap: “Ja sé que no s'haurà resolt tot quan estiguin vençuts. Europa encara estarà per fer. Sempre està per fer”. Profètic, l'autor de La peste la va encertar de ple. Europa continua estant per fer, fins i tot quan la Unió Europea és un club a la porta del qual anomenen els ucraïnesos, desesperadament. Europa, entre la inacció i la gesticulació. Serà aquesta vegada diferent?

La sessió del Parlament Europeu de dimarts, amb discursos solemnes i vibrants, em va deixar estupefacte: ha hagut d'esclatar la guerra de Putin a Ucraïna per convertir la moderra comunitària en una cosa més gran que les nostres tribulacions, en una cosa que ens eleva per sobre del cinisme quotidià. El que Putin ha unit que no ho separi el Brexit. Pec d'optimista? Potser. De la nit al dia, els líders europeus semblen parlar per a la posteritat, s'estan agradant. Darrere de la poesia, la prosa habitual: no és fàcil que Ucraïna ingressi a la UE, s'ha recordat amb la boca petita, mentre que milers de persones fugen de la guerra. ¿Insuflarà veritat l'èpica d'aquests dies al projecte europeu o només es tracta d'un decorat efímer?

Camus passeja entre les ombres de Kíev, i no gaire lluny podria caminar Milan Kundera, que ens va mostrar el que hi havia sota això que anomenàvem inexactament “l'Europa de l'Est”. El 1984, va escriure La insuportable lleugeresa de l'ésser. En aquest fragment, canvieu txecs per ucraïnesos, i veureu alguna cosa enmig de la boira de la guerra: “La història dels txecs no es repetirà per segona vegada, la d'Europa tampoc. La història dels txecs i Europa són dos esbossos dibuixats per la fatal inexperiència de la humanitat. La història és igual de lleu que una vida humana singular, insuportablement lleu, lleu com una ploma, com la pols que sura, com allò que demà ja no existirà”. Tot i que les comparacions històriques ens agraden, té raó Kundera. La guerra repeteix escenaris (memòries de dolor superposades), però sempre és diferent. Per això serveix i no serveix parlar dels acords de Munic de 1938. Els miralls del passat deformen allò que veiem sense mostrar-nos els angles morts, indispensables per fer previsions. I la previsió més interessant: tindrà força l'oposició a Rússia per aprofitar aquest moment i donar la puntada de peu a Putin?

Des de Barcelona, ​​mentre els ucraïnesos es defensen armes a la mà, la pregunta sobre la raó de ser d'Europa ja no és una especulació acadèmica, esdevé un imperatiu moral. El que Kissinger va escriure el 2014 ressona a totes les cancelleries: “Europa es troba així entre un passat que pretén superar i un futur encara indefinit”. L'enemic exterior –Putin, no els russos– està reformatejant la consciència europea a gran velocitat, tret que siguem més idiotes del que semblem. El mateix que va passar a Ucraïna el 2014, però a gran escala, ja que “la societat ucraïnesa es va consolidar amb la invasió russa”, com ha escrit Timothy Snyder. Acudeixo al que els va dir el canceller Kohl a un grup d'editors de premsa britànics escassament europeistes: “Però si Europa són vosaltres. Si vostès els anglesos no s'haguessin resistit a Hitler el 1940, no existiria Europa. Sou els fundadors espirituals d'Europa gràcies a la vostra resistència invicta contra el nazisme”. Els ucraïnesos són ara els inspiradors involuntaris d'un europeisme més viu i profund? ¿Ho són també els russos que gosen manifestar-se aquests dies contra la guerra?

¿Insuflarà veritat l'èpica d'aquests dies al projecte europeu o només es tracta d'un decorat efímer?

No puc acabar aquest paper sense lamentar que la UE censuri els mitjans russos, per molta propaganda que emetin. Brussel·les cau al parany de Putin. Ja ens ho va advertir Camus: “Ens hem vist obligats a participar de la seva filosofia, a acceptar assemblar-nos una mica a vosaltres”. El nou europeisme exigirà –espero– més coherència amb els valors que ens separen del tirà de torn. - Francesc Marc Álvaro. -  lavanguardia.com

SÓN ELLES LES QUE SEGUEIXEN CUIDANT


El feminisme ha aconseguit importants conquestes socials en els darrers anys però n'hi ha una que es resisteix als avenços i no s'aprecien canvis o bé aquests són mínims. Qui segueix encarregant-se majoritàriament de les cures dels nens, els pares, els malalts, de totes aquelles persones que requereixen una atenció especial d'afecte, dedicació i temps? Les dones. Les cures, aquesta tasca tan invisibilitzada i en canvi tan necessària per a la societat, no reben el reconeixement social o econòmic ni els ajuts públics que mereixerien tot i ser treballs quotidians sense els quals la vida no podria existir. Aquesta minusvaloració dificulta el repartiment, la seva dignificació en alguns casos com a feina i l'atenció a les condicions de vida dels qui la duen a terme. La desigualtat en les cures diàries dels fills i les persones dependents continua sent una realitat en aquest país.
Un exemple personal sobre aquesta discriminació: Li comento a la Nuri: no veig la nostra néta Maria (22 anys) preparada per portar una casa, cuinar i tot això. Resposta de manual de la meva dona: I ell, està preparat? Subconscientment, els homes seguim col·locant les dones en un rol determinat dins l'àmbit familiar, i això, en el millor dels casos.

UNA NOVA EDAT GEOPOLÍTICA



En un comentari al bloc, Fackel m'ha deixat l'enllaç d'aquest article de Ignacio Ramonet a le Monde Diplomatique. Ramonet teixeix una lúcida anàlisi dels fets esdevinguts aquests dies a Ucraïna, analitzant les causes que han portat a Putin a envair Ucraïna. És important llegir-ho per entendre els esdeveniments d'aquests darrers dies, o si més no intentar-ho. No l'he traduït perquè no es perdi l'essència de l'article.

"El 24 de febrero de 2022, fecha del inicio de la guerra en Ucrania, marca la entrada del mundo en una nueva edad geopolítica. Nos hallamos ante una situación totalmente nueva en Europa desde el final de la Segunda Guerra Mundial. Aunque ha habido en este continente, desde 1945, muchos acontecimientos importantes, como la caída del muro de Berlín, la implosión de la Unión Soviética y las guerras en la antigua Yugoslavia, nunca habíamos asistido a un evento histórico de semejante envergadura, que cambia la realidad planetaria y el orden mundial.

La situación era evitable. El presidente ruso Vladímir Putin llevaba varias semanas, si no meses, instando a una negociación con las potencias occidentales. La crisis se venía intensificando en los últimos meses. Hubo intervenciones públicas frecuentes del líder ruso en conferencias de prensa, encuentros con mandatarios extranjeros y discursos televisados, reiterando las demandas de Rusia, que en realidad eran muy sencillas. La seguridad de un Estado solo se garantiza si la seguridad de otros Estados, en particular aquellos que están ubicados en sus fronteras, está igualmente respetada. Por eso Putin reclamó con insistencia, a Washington, Londres, Bruselas y París, que se le garantizara a Moscú que Ucrania no se integraría a la Organización del Tratado del Atlántico Norte (OTAN). La demanda no era una excentricidad: la petición consistía en que Kiev tuviera un estatus no diferente al que tienen otros países europeos, tales como Irlanda, Suecia, Finlandia, Suiza, Austria, Bosnia y Serbia, que no forman parte de la OTAN. No se trataba por lo tanto de evitar la “occidentalización” de Ucrania sino de prevenir su incorporación a una alianza militar formada, como se sabe, en 1949, con el objetivo de enfrentar a la antigua Unión Soviética y, desde 1991, a la propia Rusia.

Esto implicaba que Estados Unidos y sus aliados militares europeos no instalasen en el territorio de Ucrania, país fronterizo con Rusia, armas nucleares, misiles u otro tipo de armamento agresivo que pudiera poner en peligro la seguridad de Moscú. La OTAN –una alianza militar cuya existencia no se justifica desde la desaparición, en 1989, del Pacto de Varsovia– argumentaba que esto era necesario para garantizar la seguridad de algunos de sus Estados miembros, como Estonia, Letonia, Lituania o Polonia. Pero eso, obviamente, amenazaba la seguridad de Rusia. Recuérdese que Washington, en octubre de 1962, amagó con desencadenar una guerra nuclear si los soviéticos no retiraban de Cuba sus misiles –instalados a 100 millas de las costas de Estados Unidos–, cuya función, en principio, era solo la de garantizar la defensa y seguridad de la isla. Y Moscú finalmente tuvo que inclinarse y retirar sus misiles. Con estos mismos argumentos, Putin reclamó a los jefes de Estado y primeros ministros europeos una mesa de diálogo que contemplara sus reivindicaciones. Simplemente, se trataba de firmar un documento en el que la OTAN se comprometiera a no extenderse a Ucrania y, repito, a no instalar en territorio ucranio sistemas de armas que pudieran amenazar la seguridad de Rusia.

La otra demanda rusa, también muy atendible, era que, como quedó establecido en 2014 y 2015 en los acuerdos de Minsk, las poblaciones rusohablantes de las dos “repúblicas populares” de la región ucrania del Donbás, Donetsk y Lugansk, recibieran protección y no quedasen a la merced de constantes ataques de odio como desde hacía casi ocho años. Esta demanda tampoco fue escuchada. En los acuerdos de Minsk, firmados por Rusia y Ucrania con participación de dos países europeos, Alemania y Francia, y que ahora varios analistas de la prensa occidental reprochan a Putin haber dinamitado, estaba estipulado que, en el marco de una nueva Constitución de Ucrania, se les concedería una amplia autonomía a las dos repúblicas autoproclamadas que recientemente han sido reconocidas por Moscú como ”Estados soberanos”. Esta autonomía nunca les fue concedida, y las poblaciones rusohablantes de estas regiones siguieron soportando el acoso de los militares ucranios y de los grupos paramilitares extremistas, que causaron unos catorce mil muertos...

Muchos observadores consideraban que la negociación era una opción viable: escuchar los argumentos de Moscú, sentarse en torno a una mesa, responder a las inquietudas rusas y firmar un protocolo de acuerdo.

Por todas estas razones, existía un ánimo de justificada exasperación en el seno de las autoridades rusas, que los líderes de la OTAN no lograron o no quisieron entender. ¿Por qué la OTAN no tuvo en cuenta estos repetidos reclamos? Misterio... Muchos observadores consideraban que la negociación era una opción viable: escuchar los argumentos de Moscú, sentarse en torno a una mesa, responder a las inquietudes rusas y firmar un protocolo de acuerdo. Incluso se habló, en las 24 horas que precedieron los primeros bombardeos rusos del 24 de febrero, de un posible encuentro de última hora entre Vladímir Putin y el presidente de Estados Unidos, Joseph Biden. Pero las cosas se precipitaron e ingresamos en este detestable escenario de guerra y de peligrosas tensiones internacionales.

Desde el punto de vista de la armadura legal, el discurso de Putin en la madrugada del día en que las Fuerzas Armadas rusas iniciaron la guerra en Ucrania trató de apoyarse en el derecho internacional para justificar su “operación militar especial”. Cuando anunció la intervención sostuvo que, “basándo[se] en la Carta de Naciones Unidas” y teniendo en cuenta la demanda de ayuda que le formularon los “gobiernos” de las “repúblicas de Donetsk y Lugansk” y el “genocidio” que se estaba produciendo contra la población rusohablante de estos territorios, había ordenado la operación... Pero eso es apenas un atuendo jurídico, un andamiaje legal para disculpar el ataque a Ucrania. Por supuesto, se trata claramente de una intervención militar de gran envergadura, con columnas acorazadas que penetraron en Ucrania por al menos tres puntos: el norte, cerca de Kiev; el este, por el Donbás; y el sur, cerca de Crimea. Se puede hablar de invasión. Aunque Putin sostiene que no habrá una ocupación permanente de Ucrania. Lo más probable es que Moscú, si gana esta guerra, trate de instalar en Kiev un gobierno que no sea hostil a sus intereses y que le garantice que Ucrania no ingresará en la OTAN, además de reconocer la soberanía de las “repúblicas” del Donbás en la totalidad de su extensión territorial, porque cuando empezó el ataque ruso, Kiev controlaba todavía una parte importante de esos territorios.

Si no se produce una escalada internacional, lo más probable es que el vencedor militar de esta guerra sea Rusia. Por supuesto, en este tema hay que ser muy prudente, porque se sabe cómo empiezan las guerras, pero nunca cómo terminan. La diferencia de poderío militar entre Rusia y Ucrania es tal que el probable ganador, por lo menos en un primer tiempo, será sin duda Moscú. Desde el punto de vista económico, en cambio, el panorama es menos claro. La batería de brutales sanciones que Estados Unidos, la Unión Europea y otras potencias le están imponiendo a Moscú son aniquiladoras, inéditas, y pueden dificultar, por decenios, el desarrollo económico de Rusia, cuya situación en este aspecto es ya particularmente delicada. Por otro lado, una victoria militar en esta guerra, si es rápida y contundente, le podría dar a Rusia, a sus Fuerzas Armadas y a sus armamentos un gran prestigio. Moscú podría consolidarse, en varios teatros de conflictos mundiales, en particular en Oriente Próximo y en el África saheliana, como un aliado indispensable para algunos gobiernos autoritarios locales, como principal proveedor de instructores militares y, sobre todo, como principal vendedor de armas.

La Historia se ha vuelto a poner en marcha, y la dinámica geopolítica mundial se está moviendo.

Todo esto hace más difícil entender por qué Estados Unidos no hizo más para evitar este conflicto en Ucrania. Ese es un punto central. ¿Qué gana Washington con este conflicto? Para Biden, esta guerra puede aportar una distracción mediática respecto de sus objetivos estratégicos. Su situación no es fácil: lleva un año de gobierno mediocre en política interna, no consigue sacar adelante en el Congreso sus proyectos, no logra una mejora palpable de las condiciones de vida después de la terrible pandemia de la covid-19 ni una corrección de las desigualdades... Y, en política exterior, sigue manteniendo algunas de las peores decisiones de Donald Trump y ha dado una serie de pasos en falso, como la precipitada y calamitosa retirada de Kabul... Puede que esto lo haya llevado a buscar no comprometerse con una estrategia más decidida para evitar una guerra en Ucania que se veía venir... El resultado es que Estados Unidos y las demás potencias de la OTAN podrían perder Ucrania, que se alejaría de su esfera de influencia.

La posición de Washington resulta tanto más sorprendente cuanto que su gran rival estratégico, en este siglo XXI, no es Rusia, sino China. Por eso este conflicto está envuelto, en cierto modo, en un aire pasado de moda, un resabio de la Guerra Fría (1948-1989). Quizá uno de los objetivos de Washington sea alejar a Rusia de China implicando a Moscú en un conflicto en Europa, con la intención de que China no pueda apoyarse en Rusia mientras Estados Unidos y sus aliados de la ASEAN (Asociación de Naciones de Asia Sudoriental) y de la AUKUS (alianza estratégica militar entre Australia, Reino Unido y Estados Unidos) aprovechan para acosar a Pekín en el mar de China Meridional. Quizá a ello se debe que, en este conflicto de Ucrania, China se haya mostrado prudente: no ha reconocido ni apoyado la soberanía de las dos “repúblicas populares del Donbás”. Pekín no desea ofrecer un pretexto a otras potencias para que ellas reconozcan, a su vez, la independencia de Taiwán. Aunque también podría ocurrir que, a pesar de las enormes diferencias, China se inspirase en la decisión rusa de invadir Ucrania para conquistar Taiwán. O tal vez Estados Unidos aproveche la guerra en Ucrania para argumentar que China se dispone a invadir Taiwán y desencadenar un conflicto preventivo con China. Son hipótesis, porque lo único cierto es que la Historia se ha vuelto a poner en marcha y la dinámica geopolítica mundial se está moviendo.

El rearme de Alemania, primera potencia económica de Europa, trae pésimos recuerdos históricos. Constituye una prueba más, espectacular y aterradora, de que estamos entrando en una nueva edad geopolítica.

La posición de la Unión Europea ha sido débil. Emmanuel Macron, que actualmente es el presidente pro tempore de la Unión Europea, no consiguió nada con sus gestiones de último momento. En vísperas de la guerra, la idea sobre la que se movilizaron tanto los líderes políticos como los medios de comunicación occidentales fue decirle a Putin que no hiciera nada, que no diera un paso más, cuando lo razonable hubiera sido, repito, analizar sus demandas y sentarse a negociar para garantizarle a Rusia, de alguna manera, que la OTAN no iba a ubicar armas nucleares en sus fronteras. En un primer tiempo, el gobierno europeo que actuó de manera más inteligente fue el de Alemania, con su nuevo canciller, el socialdemócrata Olaf Scholz, a la cabeza. Desde el comienzo, se mostró favorable a que se estudiasen las demandas de Putin. Pero, en cuanto comenzó la guerra, la postura de Berlín cambió radicalmente. La reciente decisión de Scholz, adoptada por unanimidad en el Bundestag, el Parlamento federal, de rearmar Alemania mediante la asignación al presupuesto militar de una partida excepcional de más de cien mil millones de euros y, a partir de ahora, casi el 3% del PIB del país, constituye una revolución militar. El rearme de Alemania, primera potencia económica de Europa, trae pésimos recuerdos históricos. Constituye una prueba más, espectacular y aterradora, de que estamos entrando en una nueva edad geopolítica.

Por último, seguimos preguntándonos por qué Estados Unidos y las potencias occidentales no aceptaron dialogar con Putin y responder a sus reclamos, sobre todo sabiendo que no podrían intervenir en caso de conflicto militar. Esto es muy importante. Recuérdese que, en su mensaje de anuncio del inicio de la guerra, Vladímir Putin envió una advertencia clara a las grandes potencias de la OTAN, en particular a las tres que cuentan con armamento nuclear –Estados Unidos, Reino Unido y Francia–, recordándoles que Rusia “tiene ciertas ventajas en la línea de las armas de última generación” y que atacarla “tendría consecuencias devastadoras para un potencial agresor”.

¿De qué “ventajas en la línea de las armas de última generación” se trata? Moscú ha logrado, en los últimos años, al igual que China, una ventaja tecnológica decisiva sobre Estados Unidos en materia de misiles hipersónicos. Esto hace que, en caso de un ataque occidental contra Moscú, la respuesta rusa pudiera ser efectivamente devastadora. Los misiles hipersónicos van a una velocidad cinco o seis veces superior a la velocidad del sonido, o sea a Mach 5 o Mach 6, a diferencia de un misil convencional, cuya velocidad es de Mach 1. Y pueden transportar tanto bombas tradicionales como nucleares... Estados Unidos ha acumulado un importante retraso en este campo, hasta tal punto que recientemente Washington obligó a varias empresas fabricantes de misiles (Loocked Martin, Raytheon, Northrop Grumman) a trabajar de manera conjunta y destinó un colosal presupuesto para recuperar su retraso estratégico con respecto a Rusia, que se calcula de entre dos y tres años. Pero de momento no lo ha conseguido. Los misiles hipersónicos rusos, calculando la trayectoria, pueden interceptar los misiles convencionales y destruirlos antes de que alcancen su objetivo, lo que permite a Rusia crear un escudo invulnerable para protegerse. En cambio, los escudos antimisiles convencionales de la OTAN no tienen esta capacidad contra los hipersónicos... Esto explica por qué Putin decidió ordenar la intervención militar sobre Ucrania con la seguridad de que una escalada por parte de la OTAN era muy improbable."



NO VOLEM MÉS NIT

La setmana passada es complien 80 anys de la mort d'Stefan Zweig, potser l'home que ens va ajudar millor a entendre el no significat, l'abjecció, el despropòsit d'una guerra i les seves ferides al nostre continent europeu.  El 22 de febrer del 1942 l'austríac, ja cos esgotat i ment desesperançada, decidia marxar d'aquest món en una ciutat brasilera. Al costat, amb la mà al pit, estesos sobre un llit, ho feia també el seu amor, Lotte. Aquesta foto(*) –com els va trobar la seva assistenta– no s'esborra fàcilment de la retina. Va deixar a l'habitació instruccions, vint cartes a amics i familiars i, sobre la tauleta, una breu nota de comiat en alemany titulada en portuguès: “Declaração”.

No havia suportat, deia, veure Europa “destruir-se a si mateixa”. Tampoc no li va donar temps a assaborir la resurrecció del seu estimat continent; s'estalvia veure què s'està convertint ara. Una pastura assetjada per llops.

Buscant respostes al plus d’estultícia que ens envolta aquests dies, recalo en ell i els seus diaris. Uns dies calorosos de juliol, l’inici de la Primera Guerra Mundial: “El primer espectre d’aquella guerra que ningú no volia, ni la gent ni el govern, aquella guerra amb què els diplomàtics havien jugat i faronejat i que després, per potiners, se’ls havia escorregut entre els dits en contra dels seus propòsits (...). Els reclutes desfilaven triomfants, el rostre il·luminat, perquè la gent els victorejava, a ells, els homenets de cada dia, en qui ningú no s’havia fixat mai i a qui ningú no havia complimentat mai”.

Què en diria ell, que no va ser apte per reclutar i ho celebrava amb joia (“més temps per escriure”), de la sagnia russa sobre Ucraïna? La meva generació, que no ha viscut una guerra però en va sentir parlar als seus progenitors, s’enfronta ara a preguntes dels fills: de debò, ara que sortim de la covid, una guerra? Temen la humanitat i no els falta raó.

A la nota de comiat Zweig pregava als seus amics: “Visqueu per veure l’alba després d’aquesta llarga nit”. El doctor que va reconèixer el cadàver la va comprar vint anys després, a un policia, i la va donar a la Biblioteca Nacional d’Israel. No, no volem més nit. - Núria Escur - lavanguardia.com

(*) No he estat capaç de publicar la fotografía. Si la voleu veure la podeu trobar aquí.

L'APOGEU DEL TRANSISTOR


Les principals cadenes de televisió han començat a retirar-se de Rússia. Aquest divendres, BBC, CNN, l'agència Bloomberg, Ràdio Canadà o la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió han anunciat la suspensió temporal del treball de tots els seus periodistes i personal de suport a Rússia després de la introducció de la llei per considerar-la perillosa.
A tot això, la BBC ha llançat un nou servei de ràdio d'ona curta a Ucraïna per garantir la resistència de les operacions de notícies a Ucraïna i Rússia, segons ha anunciat aquest dimecres la corporació. Les noves emissions oferiran quatre hores diàries de notícies en anglès del Servei Mundial i arribaran a les audiències d'Ucraïna i de parts de Rússia.
El director general de la BBC, Tim Davie, va dir en un comunicat: "Se sol dir que la veritat és la primera víctima de la guerra. En un conflicte on abunden la desinformació i la propaganda, hi ha una clara necessitat de notícies objectives i independents en què la gent pugui confiar, i en un fet significatiu, milions de russos més estan recorrent a la BBC”.

"Seguirem donant al poble rus accés a la veritat, com puguem", va afegir.

Des de començament d'any, la web de notícies en rus de la BBC ha triplicat la seva mitjana setmanal d'audiència. En total, 10,7 milions de persones la darrera setmana, en comparació amb 3,1 milions d'abans). També van augmentar els visitants des de Rússia de la versió en anglès de la web. En total van ser 423.000 la setmana passada, un 252% més del que és habitual.
Qui els havia de dir a russos i ucraïnesos que haurien de recórrer al vell transistor del 'carrusel deportivo' per poder assabentar-se de les notícies, saltant-se la censura de Putin. Ah! i el transistor no té retard.

OCCUPIED UCRAÏNA



Aquesta guerra no és la guerra de Rùssia, és la guerra de Putin, una guerra que s'acabarà, no sabem com ni quan, però s'acabarà, per descomptat. Però aquesta guerra té unes realitats concretes que ens donen la imatge d'estupor dels ciutadans ucraïnesos que fa menys d'una setmana estaven tranquil·lament a casa seva, i avui es veuen a soterranis, carreteres, o fronteres, amb els seus equipatges, els seus fills que no entenen res, que encara entenen menys què passa. Per primera vegada, molts europeus, molts espanyols, veuen que les guerres poden afectar-los, que són aquí, a quatre hores de vol de Barcelona. Una guerra que no per prevista no esperada amb aquesta cruesa, una guerra que semblava havia de durar un parell de dies però que s'està allargant i resulta infructuosa. Fa menys d'una setmana tota aquesta gent era casa seva i avui estan en la intempèrie més incerta. Aquesta idea hauria de calar en els esquerranosos de sofà i birra a la ma dreta mentre amb l'esquerra es rasquen la carn d'olla. Pertanyen a aquesta part de la societat que enfoquen tots els assumptes com a partits de futbol que no van amb ells, i la seva resolució en mode tertulià per poder odiar, aplaudir o ballestrejar a tort i a dret, sempre des de la demagogia tranuïtada de l'esquerra, En aquesta guerra com en totes, no hi bons ni dolens, només víctimes a ambdos bàndols. Fins i tot els subjectes més abjectes, més tòxics, troben explicacions a la seva actitud, però alhora una societat adulta ha de saber on s'inscriuen les línies mestres de tots ells i no perdre's en divagacions obsoletes. D'acord que s'han denunciat casos de racisme a l'hora de fugir del país. Els aris primer, perquè tampoc no és tot blanc o negre en això. I el racisme i el rebuig a les diferències de color de pell, origen, o identitat sexual es donen tant a la Rússia de Putin com en part de la Ucraïna de Zelenski. 

Hi ha una serie Noruega a Movistar+ que valdria la pena tornar a visionar. En un futur proper, el petroli segueix sent la principal font d'energia. EUA és autosuficient mentre que els països del Golf no paren de guerrejar i Europa s'abasteix gràcies a Noruega. El nou govern noruec, conscienciat amb l'amenaça del canvi climàtic, decideix deixar d'explotar els combustibles fòssils i desenvolupar el "tori", una nova forma d'energia neta. Pressionats per la Unió Europea davant l'amenaça d'una crisi energètica, Rússia inicia una ocupació pacífica per garantir que la producció segueixi endavant, amb la promesa de retirar-se un cop aconseguit el seu objectiu. Mentre la bandera russa oneja al parlament noruec, polítics, periodistes i ciutadans han de triar si col·laborar o resistir-se. "Occupied (Okkupert)" és la sèrie més cara de la història de la televisió noruega fins la data i ha creat polèmica a Europa per controvertida i polèmica. Va suposar un escàndol per a Noruega, va causar protestes de la diplomàcia russa i articles de premsa a mig món (l'ambaixador va mostrar preocupació per la imatge de Rússia com a agressor i la semblança amb l'ocupació de Crimea el 2015). Curiosament el primer ministre Norueg, fuig del país i va a parar a.... Brussel·les. I d'aixó Borrell no en té cap culpa. Occupied és una distopia basada en una idea original del novel·lista Jo Nesbo, un dels principals escriptors de novel·la negra i supervendes a Espanya. Y a mi que l'argument d'Occupied em remet i molt a les recents amenaces de Putin a Finlandia i Suecia. Si teniu movistar+, vegeu-la.


A TOTS ELS POBLES D'UCRAÏNA


Aquest escrit és del 2 març de 2014. Llegiu-lo i veureu que prou avisats estàven els ucrainesos del que els està passant. I els EUA tambè, per aixó ja varen avisar del que pasaria.

"2.3.2014 - El president rus, Vladímir Putin, va deixar ahir clar que anirà fins al final per defensar els interessos russos a Ucraïna. El líder del Kremlin va demanar i va obtenir el permís del Consell de la Federació (Cambra alta del Parlament) per enviar les seves tropes al territori ucraïnès, en particular, a la península de Crimea, poblada per una majoria russa, on Moscou té la seva principal base naval al mar Negre. I si algú dubta de les seves intencions, que ho deixi; Putin se sent fort i vol recuperar els territoris perduts quan la desmembració de la URSS. De fet, Putin, juga amb avantatja, sap que ningú, ni els Estats Units ni Europa mourà un dit per Ucrania, i tampoc per la resta països escindits de l'antiga URSS que vindrà després. Hi ha llocs maleïts al llarg de la història, Ucraína n'és un d'ells."

Interesant llegir el manifest de Bernard-Henry Lèvy, el 9 de febrer de 2014, a la plaça Maidan de Kiev, adreçat a tots els pobles d'Ucraïna. Santa innocencia o cinisme extrem.

LES TONTERIES VAN AL CEL


Cada cerca a Google li (ens) costa al planeta una emissió de 0,2 grams de CO2. Seria una minúcia si no es produïssin 4,1 milions de cerques cada minut (és a dir, 820 quilos) i si no calgués afegir que cada vídeo que es veu a YouTube li (ens) costa un gram sencer (i són 4,7 milions per minut) o que cada correu emmagatzemat a l'ordinador comporten 10 grams anuals; prefereixo no comprovar el que li (ens) està costant el meu correu electrònic al planeta. Són dades recopilades pel grup de recerca Alarcos de la Universitat de Castella-la Manxa que apareixen a diversos blocs i articles sobre el cost ambiental de les tecnologies de la informació, les TIC. En un altre estudi, la companyia energètica Ovo va calcular que si cada britànic deixés d'enviar un dels onze correus diaris, l'atmosfera s'estalviaria 16.433 tones de diòxid de carboni al cap d'un any: seria el mateix que eliminar dels carrers 3.334 cotxes de gasolina o 81.000 vols del cel.

Comença a haver abundant doctrina sobre el preu ambiental d'estar tot el dia connectat, i això té una explicació: el problema és cada dia més gran. La humanitat és molt conscient de la contaminació que suposa el trànsit aeri (potser pels traços blancs que deixen al cel), però no ho és tant de la que produeix portar un mòbil connectat a la butxaca. Encara que siguin paràmetres diferents, són eloqüents: l'aviació va emetre a Europa el 3,5% del total dels gasos d'efecte hivernacle, segons dades del 2017 del Parlament Europeu, però les TIC van consumir aquell mateix any el 9% de l'energia mundial , i s'estima que arribaran al 21% el 2030. Darrere (o dins) de cada dada, dispositiu o interacció hi ha una base física. Una xarxa de comunicacions, un data center . Una de les mesures adoptades per les companyies que gestionen les xarxes és traslladar els servidors a zones fredes (Sibèria?) per estalviar en refrigeració.

Entre els informàtics està quallant l'anomenada programació verda: eliminen les línies de codi que no són necessàries. Si fins ara es feia perquè podien alentir la càrrega duna pàgina web, ara seliminen per evitar un consum innecessari. El jurat dels premis de disseny web awwwards.com ja té en compte el cost ambiental als seus guardons.

Perquè… tot aquest consum, per què? Fa uns anys, l'agència de màrqueting digital Pear Analytics va analitzar cada mitja hora durant dues setmanes una mostra de les piulades publicades. Possiblement el resultat només és orientatiu, però va concloure que el 40,5% del que comparteixen els usuaris tenia un interès xifrat en… 0. Sí, zero. Que només un 8,7% dels missatges enriquia en alguna cosa al receptor. Que el 37,5% era un diàleg entre dues persones, encara que fos en públic. Que un 5,85% era autopromoció i un 3,75% era simplement spam, és a dir, escombraries. L'únic avantatge és que no calia incinerar-lo. - Ignacio Orovio - lavanguardia.cat

EL FUTUR DE LA HUMANITAT

 



"Crec que els animals veuen en l'home un ésser igual a ells que ha perdut de forma extraordinàriament perillosa el sa intel·lecte animal, és a dir, que veuen en ell a l'animal irracional, a l'animal que riu, a l'animal que plora, a l'animal infeliç",  va deixar escrit Federico Nietzsche.

Els homínids portem una munió d'anys intentant trobar-li algún sentit a la vida mentre defugim la mort, quan cada vegada em dona més la sensació de que no en té cap de sentit, que simplement no som gran cosa més que un error dins la naturalesa. Dipositats aquí per accident, sense manual d'instruccions a l'ús, contaminem el nostre entorn, el modifiquem, el degradem, sent l'ùnic animal que no mata només per necessitat. Des que varem començar hem alterat el nostre entorn, gairebé sempre de manera negativa. Tenim però algunes capacitats que no té cap altre animal, podem somriure i riure, o plorar, i apreciar la bellesa. El problema ha estat que no hem estat capaços d'evolucionar a la mateixa velocitat que el que hem anat creant per progressar. Els paràmetres de comportament són els mateixos de fa dos mil anys o més, els pecats capitals i venials que cometem són els mateixos, sense escapar-se'n ni un, i l'ùnic que hem fet és adecuar l'ética i la moral una mica a les circumstàncies. Tenim una fina pàtina de civilització que salta a la més mínima i dona pas a l'hominid infeliç que encara som.

Un exemple d'aquest no avenç dels homínids el tenim a la crisi d'Ucraïna. Yuval Noah Harari es fa una pregunta fonamental sobre la naturalesa de la història i la naturalesa de la humanitat: és possible el canvi? Poden els éssers humans modificar la seva forma de comportar-se o es repeteix la història interminablement i els éssers humans estan condemnats a repetir sempre tragèdies passades sense que res canviï excepte el decorat?. Un corrent de pensament nega amb rotunditat tota possibilitat de canvi. Sosté que el món és una selva, que els forts s'alimenten dels febles i que l'única cosa que impedeix que un país devori un altre és la força militar. Així ha estat sempre, i així serà sempre. Els qui no creuen en la llei de la selva no sols s'enganyen a si mateixos, sinó que posen en perill la seva pròpia existència. No sobreviuran gaire temps. Harari ens avisa: El futur de la humanitat depén del que passi a Ucraïna.

DE L'ENSALADILLA RUSSA



El Mesón Martín de Saragossa, ha decidit donar suport al poble ucraïnès, com millor creu, a través dels seus plats. El passat diumenge 27 de febrer el restaurant canviava el nom a la seva exitosa ensaladilla russa, que passaria ara a ser 'ensaladilla de Kíev' en solidaritat amb el poble ucraïnès. El canvi de nom d'aquest plat per motius ideològics també es va donar a Espanya durant la dictadura franquista, evitant anomenar-la 'rusa' perquè ningú no pensés que es tractava de propaganda comunista. En aquell moment era freqüent escoltar 'ensaladilla nacional' al seu lloc. Dono fe d'això, a Palma de Mallorca el 1969 qua feia la mili, a la caserna els diumenges hi havia ensaladilla, i la denominaven 'ensaladilla nacional'.

Aquest acte que no deixa de ser un estupid postureig coincideix amb la suspensió per part de les operadores de l'emissió de Russia Today i Sputnik per ordre de la Unió Europea, o l'expulsió del Metropolitan de la russa Anna Netrebko, reemplaçada per la ucraïnesa Monastyrska . Aquest acte no és més que una rebequeria de nen malcriat, no deixa de ser un atemptat a la llibertat d'expressió, encara més greu en el cas d'Anna Netrebko, perquè aquí se censura la llibertat d'expressió artística. 

Més greu encara és la prohibició de participar en els jocs paralímpics de Tòquio als representants de Rússia i Bielorússia. En certa manera, aquests irats censors es comporten com el censurat, i en el cas de RT o Sputnik, la desinformació o propaganda que venen, és en molts aspectes comparable a la inversa amb la de TV3, TVE o Telemadrid, i el mateix passa a la premsa amb la Razón, Ok Diario o el Mundo. Només que a tots aquests mitjans els tolerem perquè no deixen de ser com diria Donald Rumsfeld, els nostres fills de puta. O potser perquè tenim clar què representa respectar la llibertat d'expressió i com encara que no ens agradi el missatge de molts d'aquests mitjans, la seva llibertat de expresar-se s'ha de preservar.

'GOODBYE LENIN'


En una conferència de premsa el 7 de febrer del 2022, Putin va assenyalar que al Govern d'Ucraïna no li agradaven els Acords de Minsk i després va afegir: "T'agradi o no, és el teu deure, la meva bella". La dita té conegudes connotacions sexuals: Putin semblava estar citant 'Sleeping Beauty in a Coffin', del grup de punk rock de l'era soviètica Red Mould: "La bella dorment en un taüt, em vaig arrossegar i me la vaig follar. M'agradi o no, dorm la meva bella". Encara que el representant de premsa del Kremlin va afirmar que Putin es referia a una antiga expressió folklòrica, la referència a Ucraïna com a objecte de necrofília i violació és clara. Ja el 2002, Putin va respondre així a la pregunta d'un periodista occidental: "Si vols convertir-te en un radical islàmic complet i estàs a punt per sotmetre't a la circumcisió, llavors et convido a Moscou. Som un país multiconfessional. Tenim especialistes en aquesta qüestió [circumcisió]. Recomanaré que duguin a terme l'operació de manera que després no creixi res més", una amenaça força vulgar de castració. No és estrany que Putin i Trump fossin camarades en vulgaritats. Almenys els polítics com Putin i Trump diuen obertament allò que volen dir i eviten la hipocresia; no obstant això, en aquest cas, jo estic de tot cor del costat de la hipocresia: la forma (de la hipocresia) mai no és només una forma, és part del contingut, de manera que, quan s'abandona la forma, el contingut en si mateix es brutalitza.
El comentari obscè de Putin ha de llegir-se en el context de la crisi d'Ucraïna, que es presenta als nostres mitjans com l'amenaça de la "violació d'un país sobirà". Aquesta crisi no està exempta d'aspectes còmics: una prova, al món a l'inrevés d'avui, que la crisi és greu. Un analista polític eslovè, Boris Čibej, va assenyalar el caràcter còmic de les tensions al voltant d'Ucraïna a principis del 2022: "Aquells que s'espera que ataquin, és a dir, Rússia, afirmen que no tenen intenció de fer-ho, i aquells que actuen com si volguessin calmar la situació insisteixen que la lluita és inevitable”. Rússia diu que no vol violar Ucraïna, però deixa clar que, si no obté el seu consentiment per tenir relacions sexuals, ho farà. Podem seguir aquí: els EUA, protector d'Ucraïna, adverteixen que la guerra pot esclatar en qualsevol moment mentre que el president d'Ucraïna, víctima esperada de l'atac rus, adverteix contra la histèria bèl·lica i crida a la calma. Rússia, que està a punt per violar Ucraïna, afirma que no vol fer-ho, però entre línies deixa clar que, si no obté el consentiment d'Ucraïna per tenir relacions sexuals, està a punt per cometre una violació (recordeu la resposta vulgar de Putin), a més acusa Ucraïna de provocar-la a cometre una violació. EUA, que vol protegir Ucraïna de ser violada, fa sonar les alarmes sobre l'amenaça imminent de violació perquè pugui afirmar-se com el protector de les nacions postsoviètiques (aquesta protecció només pot recordar-nos a un mafiós local que ofereix a les botigues i restaurants en el seu domini protecció contra robatoris, amb una amenaça vetllada que, si en rebutgen la protecció, alguna cosa els pot passar). Ucraïna, l'objectiu de l'amenaça de violació, intenta mantenir la calma, nerviosa també per les alarmes nord-americanes, conscient que l'enrenou sobre la violació pot empènyer Rússia a cometre una violació.
Aleshores, què hi ha darrere del conflicte amb tots els seus perills impredictibles? Què passa si aquest conflicte és tan perillós no perquè reflecteix la força creixent de les dues exsuperpotències sinó, al contrari, perquè demostra que no són capaços d'acceptar el fet que ja no són veritables potències globals? Quan, a l'apogeu de la Guerra Freda, Mao Ze Dong va dir que els EUA són, amb totes les seves armes, un tigre de paper, es va oblidar d'afegir que els tigres de paper podrien ser més perillosos que els tigres reals i segurs de si mateixos . El fiasco de la retirada de l'Afganistan només va ser l'últim d'una sèrie de cops a la supremacia nord-americana, i l'esforç de Rússia per reconstruir l'imperi soviètic no és res més que un intent desesperat d'encobrir el fet que Rússia és ara un Estat feble en decadència. Com també passa amb els violadors reals, una violació assenyala la impotència de l'agressor.
Aquesta impotència ara és palpable que l'acte de violació ha començat amb la primera penetració directa de l'Exèrcit rus a Ucraïna; en primer lloc, si descomptem el paper obscè del grup Wagner, una empresa militar privada els contractistes de la qual han participat en diversos conflictes, incloses operacions a la guerra civil siriana, Crimea, Àfrica central o la República Srpska a Bòsnia. Aquest grup de mercenaris anònims, una unitat d'armes de foc del Ministeri de Defensa rus utilitzada en conflictes negats, fa anys que està operatiu a Donbàs, organitzant la resistència 'espontània' contra Ucraïna (com ja ho van fer a Crimea). Ara que van esclatar les tensions, la Duma russa va fer una crida directa a Putin perquè reconegués els Estats separatistes controlats per Rússia de Donetsk i Luhansk. Putin primer va dir que no reconeixeria immediatament les anomenades repúbliques, per la qual cosa semblava que quan va reconèixer les dues entitats com a repúbliques independents, només estava reaccionant a la pressió popular des de baix, seguint les regles descrites (i practicades) durant dècades per Stalin. A mitjan dècada de 1920, Stalin va proposar promulgar la decisió de simplement proclamar el govern de la RSFSR, també el govern de les altres cinc repúbliques (Ucraïna, Bielorússia, Azerbaidjan, Armènia, Geòrgia): "Si la present decisió és confirmada per el Comitè Central del PCR, no es farà públic, sinó que es comunicarà als Comitès Centrals de les Repúbliques per a la seva circulació entre els òrgans soviètics, els Comitès Executius Centrals o els Congressos dels Soviets d'aquestes Repúbliques abans de la convocatòria del Congrés de tota Rússia dels soviets, on es declararà el desig d'aquestes repúbliques”.
La interacció de l'autoritat superior (CC) amb la base no només queda així abolida, sinó que l'autoritat superior simplement imposa la seva voluntat; a sobre de mals, es torna a posar en escena com el contrari: el Comitè Central decideix el que la base demanarà a l'autoritat superior que promulgui com si fos el seu propi desig. Recordem el cas més conspicu de tal reorganització des del 1939, quan els tres Estats bàltics van sol·licitar lliurement unir-se a la Unió Soviètica, que els va concedir el desig. El que va fer Stalin a principis de la dècada de 1930 va ser simplement un retorn a la política exterior i nacional tsarista prerrevolucionària (per exemple, la colonització russa de Sibèria i l'Àsia musulmana ja no es va condemnar com una expansió imperialista, sinó que es va celebrar com a introducció de polítiques progressistes). Ara, quan, de manera similar, a la cerimònia pública de reconeixement de Donetsk i Lugansk es va demanar a tots els alts funcionaris que declaressin si estaven d'acord amb això, un (Sergei Naryshkin, el cap d'Intel·ligència exterior) va anar massa lluny i va dir que recolza la seva integració a Rússia. Putin el va interrompre immediatament perquè la qüestió ara no tractava sobre la integració sinó sobre la independència: el ministre va actuar massa aviat, sense seguir el guió.
Encara que al gener de 2022, el Partit Comunista de Rússia va proposar la moció per apel·lar al president Vladimir Putin per tal de considerar el reconeixement de les dues regions (Putin, jugant a ser un legalista pacient, va rebutjar l'apel·lació), és crucial tenir clar que la invasió en curs del Donbàs és el rebuig final de la tradició leninista a Rússia. L'última vegada que Lenin va aparèixer en els titulars d'Occident va ser durant l'aixecament ucraïnès del 2014 que va enderrocar el president prorus Ianukóvitx: en els informes de televisió sobre les protestes massives a Kíev, vam veure una vegada i una altra l'escena de manifestants enfurismats que enderrocaven estàtues de Lenin.
Aquests furiosos atacs eren comprensibles en la mesura que les estàtues de Lenin funcionaven com a símbol de l'opressió soviètica, i la Rússia de Putin es percep com una continuació de la política soviètica de sotmetre les nacions no russes a la dominació russa. No obstant això, hi va haver una profunda ironia a veure els ucraïnesos enderrocar les estàtues de Lenin com un senyal de la seva voluntat d'afirmar la seva sobirania nacional: l'era daurada de la identitat nacional d'Ucraïna no va ser la Rússia tsarista (on es va frustrar l'autoafirmació ucraïnesa com a nació), va ser a la primera dècada de la Unió Soviètica quan van establir la seva identitat nacional completa. Llegeixin el passatge de Wikipedia sobre Ucraïna a la dècada de 1920: "Sota l'ègida de la política d'ucranització seguida per la direcció nacional comunista de Mykola Skrypnyk, la direcció soviètica va encoratjar una política nacional de renaixement en la literatura i les arts. La cultura i l'idioma ucraïnesos van gaudir d'un renaixement, ja que la ucraïnització es va convertir en una implementació local de la política soviètica de 'korenització' [literalment, indigenització] Els bolxevics també es van comprometre a introduir beneficis universals d'atenció mèdica, educació i seguretat social , així com el dret al treball i l'habitatge.Els drets de les dones van augmentar considerablement a través de noves lleis dissenyades per eliminar les desigualtats de segles. La majoria d'aquestes polítiques es van revertir dràsticament a principis de la dècada de 1930, després que Iósif Stalin consolidarà gradualment el poder per convertir-se en el líder 'de facto' del Partit Comúnista". Després de la Revolució russa de 1917, segons Putin, els va tocar als bolxevics agraviar Rússia.
"Governar amb les teves idees com a guia és correcte, però això és només el cas quan aquesta idea condueix als resultats correctes, no com va passar amb Vladímir Ilich. Al final, aquesta idea va conduir a la ruïna de la Unió Soviètica. N'hi havia moltes, d'idees, com proporcionar autonomia a les regions, etc., van col·locar una bomba atòmica sota l'edifici que es diu Rússia que després explotaria.” No és estrany que puguem tornar a veure els retrats de Stalin durant les desfilades militars i les celebracions a la Rússia d'avui. En resum, Lenin és culpable de prendre's seriosament l'autonomia de les diferents nacions que componien l'imperi rus, de qüestionar l'hegemonia russa... No és estrany que puguem tornar a veure els retrats de Stalin durant les desfilades militars i les celebracions públiques a la Rússia d'avui, mentre que Lenin és esborrat, en un gran grup d'opinió de fa un parell d'anys, Stalin va ser votat com el tercer rus més gran de tots els temps, mentre que Lenin no apareixia per enlloc. Stalin no és celebrat com a comunista, sinó com el restaurador de la grandesa de Rússia després de la 'desviació' antipatriòtica de Lenin. No és estrany que un dilluns de febrer de 2022, en anunciar la intervenció militar a la regió de Donbàs, Putin repetís la seva vella afirmació que Lenin, que va pujar al poder després de la caiguda de la família reial Romanov, va ser "l'autor i creador" d'Ucraïna: "Comencem amb el fet que la Ucraïna moderna va ser creada íntegrament per Rússia, més precisament, per la Rússia comunista bolxevic. Aquest procés va començar gairebé immediatament després de la Revolució de 1917". Es poden posar les coses més clares? Tots aquells esquerrans que encara tenen un cor tendre per Rússia (després de tot, Rússia és la successora de la Unió Soviètica, les democràcies occidentals són una falsificació i Putin s'oposa a l'imperialisme nord-americà…) haurien d'acceptar plenament el fet brutal que Putin és un nacionalista conservador.
Rússia no només torna a la vella Guerra Freda amb el seu conjunt de regles fermes. Està passant una cosa molt més boja: no és una guerra freda, sinó una pau calenta, una pau que equival a una guerra híbrida permanent en què es declara que la intervenció militar és una missió humanitària de manteniment de la pau contra el genocidi: “La Duma estatal expressa el seu suport inequívoc i consolidat a les mesures adequades adoptades per a fins humanitaris”. Així que per concloure amb la pregunta de Lenin: què fer? Tots els que venim de països que hem de presenciar la trista comèdia de la violació hem de ser conscients que només una veritable castració preveu la violació. Aleshores, hauríem de recomanar que la comunitat internacional dugui a terme a Rússia (i, fins a cert punt, als EUA) una operació castradora, ignorant-los i marginant-los tant com sigui possible, assegurant-se que després només creixerà de la seva autoritat global. - Per Slavoj Žižek.

LA INFLUÈNCIA DEL PANOCHO

 


“Nene, que hay que fregar las racholas”. La Isabel sempre em renyava, quan no feia el meu torn de la neteja de l’escala. I ella em renyava, però jo somreia, perquè aquella rachola, tan sonora, tan híbrida, em feia moltíssima gràcia. M’encanta. La Isabel ha estat la meva veïna del primer pis durant molts anys. Nascuda a Extremadura, va venir fa anys i panys. I, malgrat que no parla català (ai, las!), el seu castellà està ple de catalanades. I és que el castellà parlat a Catalunya ha incorporat moltes paraules catalanes, que ha adaptat a la seva grafia. Podríem fer tot un diccionari amb aquestes peculiaritats lèxiques: rachola, barrecha, achafar …
Potser vaig errat, però fa la sensació que són expressions que fan servir, sobretot, les persones que van migrar a Catalunya i els seus primers fills nascuts a Catalunya.
També és cert que, com m’apuntava Jordi Serrano, moltes paraules provenen del panocho, el dialecte de Múrcia format per castellà i català. I que per influència de l’arribada de treballadors, hauria influenciat molt la parla.
Aquestes catalanades sempre m’han fet molta gràcia, si bé no és gens estrany que s’hagi produït el fenomen. I és que, en el seu procés d’adaptació al medi, el castellà ha incorporat tot un seguit de paraules catalanes. Una barrecha que crec que forma part del patrimoni immaterial de Catalunya. I que és part de l’anomenada cultura xarnega, que ha existit i existirà. Rachola i barrecha pugen precisament al podi de les catalanades més habituals. Matís: un podi elaborat amb percepcions personals i sense pretensió de ser categòric ni estadístic.
De fet, sembla que les catalanades més habituals siguin paraules catalanes amb j, g i x, ja que en castellà es pronuncien indistintament amb ch. De rajola, rachola; de barreja, barrecha. D’aixafar, achafa’ la verdura. D’engegar, enchegar el cotxe. De xafardejar, chafardear. De panxa, la pancha. D’anxova, anchova. De carxofa, escarchofa. De la mongeta, moncheta. De butxaca, buchaca. De gírgola, chírgola. Altres paraules prestades que sovint es poden sentir al castellà parlat a Catalunya són traduccions com la yaya (per la iaia) i el tito (pel tiet). Moltes tenen a veure amb la cuina, com ara l’alioli (per allioli), el rustido (per rostit) i els verbs sucar i remenar (pronunciats amb una marcada erra final). I altres expressions, com persones. La promiscuïtat del castellà amb el català ha constituït un nou argot castellànic, que reflecteix el període històric de les migracions del segle XX. I que cal documentar i reivindicar la seva peculiaritat. Perquè reconeixent aquesta alteritat, fomentem la cohesió social del poble català. De la ‘rachola’ i altres catalanades - Ander Zurimendi al diaridesabadell.cat. Ah! Cal no oblidar grans clàssics com: ojalà, desde luego, la ena geminada i el contundent i meravellos: Sinvergüensa.

LA SOLITUD DELS HIKIKOMORI

Cada vegada més japonesos opten per adoptar el hikikomori com una alternativa de vida per evitar l'ansietat i la vergonya social.

Una epidèmia silenciosa ha fuetejat el Japó durant dècades. Tristos, angoixats i cada cop més sols, alguns joves decideixen imposar-se a si mateixos un aïllament absolut. Davant la pressió de l'entorn, les persones prenen la decisió conscient de no participar més en la societat: esdevenen una mena d'ermitans urbans. A aquest fenomen social se'l coneix com a hikikomori: la manifestació de fòbia social aguda, estesa, irremeiable.

La paraula ve de dues arrels en japonès: derivat del verb hiki, que es tradueix com “retirar-se“; i komori, que vol dir “estar dins“. Va ser encunyada originalment pel psiquiatre Tamaki Saito, per anomenar aquells joves que, encara que no patien una malaltia mental com a tal, decidien deixar d'interactuar amb la societat. En la seva angoixa profunda i perllongada, s'estancaven a les habitacions per anys. Així funciona actualment.

Aquest fenomen social no és nou per als japonesos. Per contra, s'han dut a terme estudis extensos pel que fa al perfil psiquiàtric i psicològic de les persones que prenen el hikikomori com un camí de vida. Actualment, se sap que són majoritàriament homes joves que, asfixiats per la pressió social, decideixen aïllar-se del tot. A primera vista, pot semblar que aquesta és una manera fàcil d'escapar-se dels seus problemes personals. Tanmateix, resulta tot al contrari: l'estrès per assolir estàndards impossibles de perfecció els depassa. L'abstinència de tenir contacte amb el món sembla, si més no, la manera més sana de suportar la depressió generada pel mal de mai ésser suficient. Aquest problema va atreure l'atenció de la comunitat científica per primera vegada a la dècada dels 90. Just en aquell moment, el país enfrontava una recessió econòmica, que impedia a les generacions noves assolir les seves metes laborals i personals.

En lloc d'enfrontar el problema a l'exterior, un nombre considerable de persones va decidir amagar-se a les habitacions, per evitar la vergonya de no poder complir el que calgués per resoldre la crisi. Van preferir retirar-se, de manera que “els veritablement capaços” poguessin encarregar-se, com si ells representessin un obstacle per al progrés del país. La vergonya que asfixia els japonesos per no assolir els altíssims paràmetres d'exigència que es viuen a nivell laboral i acadèmic han conduït un nombre creixent de persones a optar pel hikikomori. Per a ells, retirar-se de la societat és una opció millor.

Sembla que aquesta problemàtica sociocultural ha migrat a altres països. Per aquesta raó, s'han identificat una sèrie de símptomes comuns entre els qui opten pel hikikomori:

  • Romandre (per voluntat pròpia) a casa per més de sis mesos, sense cap altra activitat.
  • Nivells d'angoixa elevats, que els impedeixin portar la vida d'una manera funcional
  • Incapacitat de resoldre els seus propis problemes, així com amb les necessitats de cura bàsiques
  • Evitar tant sí com no interactuar amb els altres

L'aïllament físic, per tant, no és l'única manera com aquest fenomen social incideix en la vida de les persones. En casos molt extrems, les persones també abandonen l'internet, ja que ho consideren una finestra a les amenaces del món exterior. Per contra, amb prou feines podria ser la punta de l'iceberg.

La por dels espais oberts i l'angoixa de tenir contacte amb els altres s'ha estès com una tendència nacional al Japó. El sistema rígid de valors als quals aspirar fa que esdevingui impossible per a la població jove funcionar en societat. Més encara: la pressió per complir amb la uniformitat col·lectiva desitjada anul·la la capacitat política de les persones, així com la necessitat de formar part de la comunitat. Avui dia, es té registre que el 1,2% de la població nacional ha decidit aïllar-se així.

L'acadèmia i la força laboral es veuen severament afectats pels sectors sencers de la població que decideixen tallar comunicació amb l'exterior del tot. El sentiment de derrota personal i de vergonya davant dels altres és més fort, fins i tot, que la necessitat de treballar o estudiar.

Amb els embats econòmics i polítics de la pandèmia per COVID-19, les xifres han virat cap a altres horitzons que són difícilment definibles. Recentment, les autoritats del Japó han instituitt un Ministeri de la Soledat per atendre aquesta problemàtica social cada cop més estesa.


ANÉANTIR

 


El principal fenomen de la rentrée literària hivernal ha estat Anéantir, vuitena novel·la de Michel Houellebecq, l’escriptor francès més llegit a l’estranger. El llibre se situa al 2027, concretament a la campanya electoral de les presidencials posteriors a un hipotètic segon mandat de Macron. El personatge central és l’assistent del ministre d’Economia, a través del qual l’autor analitza el tema central de la seva obra: la decadència del món occidental.

La França del 2027 que projecta Houellebecq és un país que ha reeixit a reindustrialitzar-se, mitjançant el proteccionisme, però on la robotització ha provocat un alt atur i un desencantament generalitzat. La principal amenaça global no és cap coronavirus, sinó els ciberatacs, exemplificats en les accions terroristes d’una organització que s’inspira en la filosofia antitecnològica de Ted Kaczynski (Unabomber) i el ludisme. Aquest pronòstic coincideix, certament, amb el Baròmetre de Riscos d’Allianz, en què 2.650 experts de tot el món han identificat les amenaces cibernètiques com el principal risc empresarial.

D’altra banda, la novel·la és molt crítica amb la superioritat moral de l’esquerra que, controlada per una elit parisenca privilegiada, s’ha apoderat del discurs mediàtic dominant, fet que ha conduït a una societat d’una “normativitat quasi feixista, que, a poc a poc, ha infectat cada petit racó de la vida quotidiana”. Una esquerra que, com escriu Miquel Puig a Els Salaris de la Ira, es troba “paralitzada intel·lectualment pels dilemes que planteja la immigració”.

La regió que Houellebecq imagina més afectada per l’atur és el Nord-Pas de Calais, esdevinguda famosa a partir del film Benvinguts al nord, de Dany Boon. Curiosament, un dels meus millors amics és ch’ti i, en parlar-li del llibre, m’ha explicat que votarà Zemmour a l’abril. De fet, les enquestes donen a Zemmour i Le Pen més del 30% dels vots. Una realitat complexa i de la qual hauríem d’aprendre.

Més enllà de la política i els vaticinis provocadors, Anéantir també tracta de l’acceptació de la mateixa finitud en el context del postcristianisme. Potser és, paradoxalment, l’obra més esperançadora de Houellebecq i un homenatge a les persones anònimes que se sacrifiquen no per grans ideologies, sinó per ajudar els seus éssers estimats. Potser aquesta és, precisament, l’última gran ideologia del segle XXI.

¡ÉS CUTRECAPITALISME, ESTÚPIDS!



No hem estat mai capaços d'oferir feina a tots els ciutadans que volen treballar a Espanya i mai no hem estat capaços de proporcionar una feina digna a tots els que treballen. Aquest és el nucli real dels nostres problemes laborals, que no es resol canviant la legislació sinó l'aparell productiu del nostre país. Necessitem més empreses, millors empreses i empreses més grans. Mantenir, durant quatre dècades, una atur que duplica la mitjana europea és la prova del primer, com el fet que el 48% dels assalariats viuen una situació de precarietat, segons l'Institut d'Economia Internacional de la Universitat d'Alacant ha mesurat, en col·laboració amb CCOO mitjançant set indicadors i tres dimensions, és una prova evident del segon. Per exemple: gairebé la meitat dels 300 milions d'hores extraordinàries que es comptabilitzen a l'any no són retribuïdes per l'empresari.

El nostre aparell productiu, públic i privat, és escàs per a la població que tenim i conté una part substancial del mateix altament ineficaç. Juntament amb empreses globals que competeixen amb avantatge als mercats internacionals, en subsisteixen d'altres que només són rendibles trampejant les normes i precaritzant els treballadors. Aquest últim teixit empresarial mal format i poc preparat forma part del 37% d'empreses espanyoles que, segons el DESI (indicador europeu de digitalització) té un nivell d'intensitat digital "molt bàsic" i d'aquest 85% de pimes espanyoles que, segons COTEC, no desenvolupa cap activitat d'R+D+i. Recordem que, si la renda per càpita espanyola està a escassos nou punts de la mitjana europea, la nostra inversió en R+D per càpita no arriba ni a la meitat.

Dues dades més abonen la tesi: el 98% de les nostres empreses tenen menys de 50 treballadors i donen feina al 42% dels ocupats. I un 21% són microempreses (menys de deu). Això vol dir que més de dos milions de treballadors, no tenen òrgans de representació col·lectiva a les seves empreses i uns quants milions més, encara que trien delegats sindicals, no tenen reconegut l'existència d'un comitè d'empresa, cosa que, sens dubte, incrementa la discrecionalitat del poder de l'amo. Segona dada, coneguda però oblidada: amb la mateixa normativa a tot el territori, a Espanya hi ha una àmplia disparitat de situacions laborals que va des d'una taxa d'ocupació del 56,7% en una Comunitat, al 44,5% en una altra. O en una taxa d'atur màxima del 20% a una zona i una mínima del 9% a una altra.

No estem doncs davant un problema al mercat de treball originat per la nostra legislació laboral, ni que pugui trobar solució per molt que la reformem. Estem davant d'un dels més clars i greus problemes estructurals de la nostra economia que afecta el conjunt de la vida social. I afegeixo tres dades més, conegudes, però que desapareixen d'un debat polític massa mediatitzat i superficial. Primera dada, el 40% dels més de tres milions d'aturats que tenim, no percep cap mena de prestació. Segon, encara que hem acabat el 2021 amb el mateix nombre d'ocupats que teníem al rècord del 2007 (més de vint milions), tenim ara dos milions més d'inactius i aturats que aleshores. Tercer, per aconseguir 840.000 ocupats nets més, el 2021 ha calgut fer 18 milions i mig de contractes inicials, prova de la rotació i inseguretat en què viu una part important dels nostres treballadors.

A Espanya hi ha donades d'alta a la Seguretat Social més d'un milió tres-centes mil empreses. D'aquestes, aquelles que es consideren mitjanes (més de 50 treballadors) i grans (més de 250 treballadors) sumen unes 30.000 i donen feina a una mica més de la meitat dels assalariats. Més enllà d'aquestes empreses, més enllà de les empreses gasela de ràpid creixement, de les start-ups, dels unicorns… hi ha una amplada mar de petites i mitjanes empreses, no totes prou professionalitzades, digitalitzades, ni amb una governança moderna, ni una sòlida estructura de finançament, ni que assumeixi la innovació, la lluita contra el canvi climàtic o tinguin una gestió de personal a l'alçada. Aquí, més a l'economia totalment o parcialment submergida, és on podem trobar aquest volum d'empreses deficients, massa voluminosa, que estira cap avall del creixement de la productivitat i del benestar de tots.

S'ha dit que som un país amb masses males empreses, encara que amb molt bons negocis. La nostra baixa productivitat diferencial podria trobar la seva explicació aquí, juntament amb el fet que en els darrers anys el sector serveis, intensiu en mà d'obra no gaire qualificada, és el que està experimentant un creixement més gran. Seguir mirant cap a una altra banda, intentant amagar aquesta realitat, visible dia a dia conforme la inspecció de treball o de la hisenda mostra que són casos menys aïllats del que creiem, sota un discurs enèrgic d'emprenedoria i creació d'ocupació, en abstracte, no és res positiu per a Espanya. Tenim un capitalisme dual, amb un nucli d'empreses modernes, competitives, globalitzades, un turbocapitalisme amb un comportament nòmada pel món i, a l'altre extrem, el cutrecapitalisme, un grup important d'empreses i treballadors empenta clara per posar-los a l'alçada dels temps. Si és possible. Per fer-nos una idea de la magnitud del que parlo: suposem que circumscrivim els problemes a només una quarta part del teixit empresarial i de la població activa. Hauríem de pensar que gairebé sis milions de treballadors (incloent-hi els aturats) i unes 325.000 pimes tenen un acompliment i unes qualificacions molt per sota del requerit avui. Que no es corregirà sol. Que utilitza la nyap i la il·legalitat per mantenir-se a la superfície, si cal. I que actua com una rèmora sobre el conjunt del país, convertint l'assumpte, doncs, en una qüestió de política pública.

No parlo, per tant, d'aquestes 20.000 empreses que tanquen o entren en fallida de mitjana anual (el 2021 va ser dolent), davant de les 92.000 que es creen anualment. Ni parlo del clàssic debat entre públic i privat. Ni tan sols parlo d'aquell "capitalisme d'amiguets" que es va posar de moda fa uns quants anys. Parlo que, si volem incrementar la nostra productivitat, la renda per càpita i el benestar ciutadà, hauríem d'anar on és el principal obstacle: aquest 25% de cutrecapitalisme que arrosseguem des de fa dècades, com a herència d'un passat murri i castís, un temps del que inventin ells, i que millor ens entestem a deixar enrere. Això també és una política d'Estat. - Jordi Sevilla - elperiòdico.com

Missatges més antics Inici
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO