L'alegre 'drôle de guerre' ha durat ben poc i ni les 'fake news' poden amagar una veritat com un puny, que és que, ens agradi o no, estem en guerra - JOHN WILLIAM WILKINSON.
Només hi ha guerra quan se'n parla, encara que al llarg de la història ni tan sols necessàriament sempre és així. Però en general, sense una acurada preparació propagandística, resulta impossible generar prou odi cap a un enemic, sigui aquest real o inventat, capaç d'impulsar la gent a aixecar armes en contra, és a dir, a jugar-se la vida matant.
Tot i la declaració de guerra per part d'Anglaterra i França contra l'Alemanya nazi després de la invasió de Polònia el 1939, durant els mesos següents, mentre Hitler desplegava els seus exèrcits a Escandinàvia, es vivia a París, Marsella o Londres el que els francesos anomenaven la drôle de guerre o guerra de broma, que tan sols va durar els alegres mesos que va trigar Hitler a passejar-se triomfant per l'avinguda dels Camps Elisis de la capital francesa. Fi de la broma.
Al cap de més de vuitanta anys, Europa es trobava novament davant d'una situació similar, amb l'estira-i-arronsa de Putin a Ucraïna i les maniobres de les seves tropes a Bielorússia, abans que donés la definitiva ordre d'atac que iniciaria la lamentable guerra actual . Però en comptes d'anomenar-la “drôle de guerra”, parlàvem d'una guerra fake, d'una guerra “híbrida”… i seguíem vivint alegrement com si no anés amb nosaltres el que estava passant al nostre pati del darrere. La màquina propagandística descansava en espera que algú la posés en marxa. I finalment Putin va donar l?ordre.
Gran part de la informació que ens arriba sobre el que està passant a Ucraïna és falsa, vingui d'on vingui. Putin menteix, desinforma, enganya, com tots. De vegades fa la impressió que està jugant als soldadets. Però els seus no són de plom o de la Play, sinó de carn i ossos i disposats a morir, com també ho estan milers o fins i tot milions d'ucraïnesos. Ucraïna havia de ser. Un altre cop. I és que és aquí on neix la guerra moderna. Perquè la guerra de Crimea (1853-1856) no només va ser l'escenari d'una carnisseria absurda innecessària, sinó la primera en ser fotografiada, a més de veure néixer la Creu Roja. I gràcies als ferrocarrils i al telègraf, va ser la primera guerra relatada a la premsa des del front gairebé en directe. De fet, quan el 1854 Londres va llançar un ultimàtum a Moscou, el llegeix primer el tsar a The Times, abans de rebutjar-lo.
Però n'hi ha més. La guerra de Crimea va donar al món el primer corresponsal de guerra, que atenia per William Howard Russell. Els anglesos esmorzaven amb les seves esgarrifoses cròniques en què no es tallava ni un pèl a l'hora de denunciar la criminal incompetència dels oficials britànics i la dantesca i inútil pèrdua de vides humanes. I per si tot això fos poc, ja que encara no s'havia imposat cap mena de censura, The Times va introduir una nova secció que oferia als lectors una selecció diària d'estremidores cartes enviades des del front per soldats desesperats a les seves famílies, esposes o núvies. Però a més d'aquestes cartes impactants, l'insigne rotatiu informava sobre els plans de l'enemic, les seves deficiències logístiques i tantes coses més, que els russos, començant pel tsar i els seus generals, llegien amb gran fruïció, com ara fa Putin, tan ricament instal·lat al Kremlin, a la pantalla del seu ordinador col·locat a l'extrem d'alguna de les seves taules enlluernadores.
La guerra que ha llançat Putin contra Ucraïna és tan atroç i inexcusable com qualsevol altra. Tot i així, no està lliure de certes centelleigs de farsa. Un exagent de segona de la KGB i taxista ocasional que pateix dilucions de grandesa mana envair un país veí el president del qual és un popular còmic de la televisió. Hi ha una anècdota segurament apòcrifa de la I Guerra Mundial que explica que un lloc alemany mana un telegrama als seus aliats austríacs que diu: “Aquí la situació és seriosa, però no catastròfica”, al que aquests contesten: “Aquí la situació és catastròfica, però no seria”. Doncs hi estem. Però farses a part, el que està passant a Ucraïna és alhora tan seriós com catastròfic. És clar que molt hem après des d'aquella remota guerra de Crimea i els seus primitius i ingenus avenços periodístics: ja que ara no s'explica la veritat sinó tot al contrari. Dit d'una altra manera: la veritat, si s'explica, es perd en una descomunal mateixa de verborrea. De totes maneres, es pot dir que ja se'ns va acabar l'alegre drôle de guerre i que una veritable allau de notícies fake no pot amagar una veritat com un puny, que és que, ens agradi o no, estem en guerra. I la prova del cotó és que ja no es parla de res més.
Colofó de la farsa. L'historiador Timothy Snyder a Terres de sang (2010) explica un petit i tràgic episodi que es va produir durant la paorosa fam que Stalin va provocar a Ucraïna el 1933, en què van morir milions d'innocents ucraïnesos. Un d'ells, l'esquelètic Petro Veldii, consentent que era a les últimes, es va dirigir com podia al cementiri del seu poble on, previsor, havia cavat la seva pròpia tomba, ja que de cap manera volia que el seu cadàver fos llançat a una fossa comuna . Però en arribar va veure amb horror que la seva tomba ja l'havia ocupat un altre. Amb les poques forces que li quedaven, en va cavar una altra, s'hi va tirar i tot seguit va morir.
* - ACT 3
.
La guerra ho redueix tot a l'oblit, ha enviat a la paperera de la història Pablo Casado, amagat la crisi climàtica, i relegarà a segon pla la jornada de demà, dia internacional de la Dona. Una jornada on va començar tot fa dos anys.
La primera dona soldat morta en combat, a Ucraïna, va ser mestra i escriptora. Mare de cinc fills. Al costat del seu marit, Dimitró, també mort a la contesa, la soldat Irina Tsvila va morir defensant la seva terra dels atacs russos. Irina va intentar detenir un blindat en el seu avenç cap a Kyiv juntament amb el seu marit i no ho va aconseguir. Pertanyien ambdos a la Brigada de la Guàrdia Nacional de l'exèrcit d'Ucraïna.
Intento entendre què impulsa una dona que es refugia en les lletres a enfundar-se un vestit de camuflatge, acomiadar-se dels seus cinc fills i llençar-se a la carretera a lluitar a trets. A Irina les paraules no li van semblar prou arsenal ni hi va veure aquestes armes carregades de futur de què ens parlava Celaya. Què impulsa algú com ella a jugar-se la vida? Val la pena? Quan et tallen les arrels de la identitat, quan envaeixen el teu territori íntim, l'únic que et queda és cercar una raó superior per continuar. Aleshores t'alces i lluites pensant en un futur millor per als teus fills. Però la cruel realitat sempre guanya, i com Irina i el seu marit, acabes al no-res. La poesia és una arma descarregada de futur, però això Celaya no ho sabia, i Irina tampoc.
* - ACT 3
Aquí us espero i allà és on em dirigeixo i on ens trobarem. La nostra és la nació en què encara bateguen rastres d’humanitat, en què estremeix una carícia, il·lumina una mirada i inquieta l’absència. La nostra és una nació on viure, només viure i ni més ni menys que viure, és tribut més que suficient. - (Ricardo Rodríguez del Río, “Convocatòria”)- Em baso en un article de Joaquim Coll: “A Ucraïna, igual que a Catalunya?” - Salvador López Arnal
"Divendres passat 25 de febrer es van reunir a Barcelona les executives d’EH Bildu i ERC encapçalades per Otegi i Junqueras. En ser preguntat en roda de premsa per la invasió, el senyor Oriol va deixar anar el següent: “Ucraïna estaria encantada de seure en una taula de negociació, però si no es produeix és perquè hi ha una agressió exterior per part d’un Estat que vol imposar-se i que està condicionat per les temptacions totalitàries. Doncs, en el nostre cas, tres quarts del mateix”. Va afegir Junqueras: l'”autoritarisme i la corrupció” de Putin són similars als d’alguns partits espanyols (per al senyor Oriol, partits no catalans; per a la corrupció a .Cat vegin el llibre de Joaquim Bosch sobre la pàtria i la cartera) (En altres ocasions dirigents nacional-secessionistes han comparat, sense que els caigués la cara de vergonya, la situació de les poblacions del Donbass sota el règim de Kíev amb la situació de “Catalunya sota el domini de l’Estat espanyol”).
Sense entrar en altres consideracions de l’article (tinc algunes discrepàncies), Coll té molta raó quan sosté que la comparació “és d’una indecència moral enorme i mostra la hispanofòbia profunda del personatge i en general de la major part del separatisme”. Que des de Junts o la CUP, els més radicals (encara que no són pròpiament radicals) del món nacionalista, s’utilitzin aquest tipus de paral·lelismes és lamentable “però que ho faci Junqueras en nom d’ERC” posa de manifest un malentès que recorre, que segueix recorrent la política espanyola: “creure que hi ha moderats en el separatisme. Una cosa és que els republicans ara mateix siguin pragmàtics, realistes, i una altra que no mirin Espanya des d’un odi profund i no somiïn amb el mateix que els altres [la cursiva és meva].” A la diana també, encara que més que la política espanyola, el que la confusió recorre són les concepcions, les conviccions i les aproximacions dels partits espanyols d’esquerra (esquerra en sentit ampli o amplíssim).
Aprofundim una mica més en aquestes declaracions del senyor Oriol. Què pensar d’un dirigent que, en circumstàncies certament tràgiques, fa unes declaracions sabent com sap, és historiador, la falsedat profunda de la comparació? Un lapsus, un mal moment, una desvarieig? Què podem inferir?. Doncs que segueix regint en la lluita política a .Cat el val tot, que segueix al lloc de comandament i en perfecte estat de revista una ideologia hispanofòbica (expliquin el conte que vulguin explicar) que ha calat (profundament, han treballat intensament per aconseguir-ho ) en amplis sectors de la ciutadania de .Cat (jo mateix n’he estat exemple: durant gairebé 50 anys m’he negat, per convicció ideològica, a pronunciar el nom Espanya), una hispanofòbia transmesa no només des del nacionalisme .Cat sinó – és potser el més greu, el que més dol- des de col·lectius i organitzacions d’esquerra, missatge amb profunda penetració (es viu com si fos “natural”, com si es tractés del moviment rotacional de la Terra, per exemple) a les famílies de classe mitjana catalanoparlants.
Aquesta és una raó i, una altra més, parlant més en general, és que a les “grans figures” del nacionalisme .Cat (amb algunes poques excepcions) els importa un rave la irresponsabilitat i irracionalisme de les seves declaracions si amb elles segueixen abonant (i des-educant) el marc conceptual dels seus fidels, si amb elles abonen la distància, la separació Catalunya-Espanya, alhora que segueix calant, com a pluja fina, la falsa idea que no ens podem entendre, que Espanya no pot entendre el veritable poble de Catalunya, que els charnegos som espanyols infiltrats i que l’única solució possible és la creació d’un nou mur-Estat que, per les bones o per les no tan bones, “catalanitzi” profundament la societat. El programa de màxims i de mínims.
Que tot això es faci, a més, amb un tema de tantes cares com el que estem vivint, on qualsevol aproximació simplista és pueril i irresponsable, és una nova il·lustració de l’irracionalisme de la ideologia (inalterable de moment) del nacional-secessionisme: el procés ha fracassat però el processisme segueix amb el raca raca.
Mentrestant, VOX, una força política que fa cinc anys obtenia menys de l’1% de vots, se situa ara entre el 18% i el 19% (de moment). Alguna relació entre el que els he explicat i la més que perillosa puixança de la ultradreta a Espanya?"
* - ACT 3
No hi és però hi és. Potser el troba el reporter Plàcid Garcia-Planas avui mateix, assegut en un cafè proper a la plaça Maidan, impassible davant les bombes que llancen les tropes russes. Albert Camus és a Kíev, fumant mentre mira el que passa al seu voltant. L'escriptor, que fou membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, sempre torna al camp de batalla, sempre ens acompanya quan ho necessitem. A Cartes a un amic alemany, es dirigeix als nazis –no a tots els alemanys– i conclou amb una cosa que no em puc treure del cap: “Ja sé que no s'haurà resolt tot quan estiguin vençuts. Europa encara estarà per fer. Sempre està per fer”. Profètic, l'autor de La peste la va encertar de ple. Europa continua estant per fer, fins i tot quan la Unió Europea és un club a la porta del qual anomenen els ucraïnesos, desesperadament. Europa, entre la inacció i la gesticulació. Serà aquesta vegada diferent?
La sessió del Parlament Europeu de dimarts, amb discursos solemnes i vibrants, em va deixar estupefacte: ha hagut d'esclatar la guerra de Putin a Ucraïna per convertir la moderra comunitària en una cosa més gran que les nostres tribulacions, en una cosa que ens eleva per sobre del cinisme quotidià. El que Putin ha unit que no ho separi el Brexit. Pec d'optimista? Potser. De la nit al dia, els líders europeus semblen parlar per a la posteritat, s'estan agradant. Darrere de la poesia, la prosa habitual: no és fàcil que Ucraïna ingressi a la UE, s'ha recordat amb la boca petita, mentre que milers de persones fugen de la guerra. ¿Insuflarà veritat l'èpica d'aquests dies al projecte europeu o només es tracta d'un decorat efímer?
Camus passeja entre les ombres de Kíev, i no gaire lluny podria caminar Milan Kundera, que ens va mostrar el que hi havia sota això que anomenàvem inexactament “l'Europa de l'Est”. El 1984, va escriure La insuportable lleugeresa de l'ésser. En aquest fragment, canvieu txecs per ucraïnesos, i veureu alguna cosa enmig de la boira de la guerra: “La història dels txecs no es repetirà per segona vegada, la d'Europa tampoc. La història dels txecs i Europa són dos esbossos dibuixats per la fatal inexperiència de la humanitat. La història és igual de lleu que una vida humana singular, insuportablement lleu, lleu com una ploma, com la pols que sura, com allò que demà ja no existirà”. Tot i que les comparacions històriques ens agraden, té raó Kundera. La guerra repeteix escenaris (memòries de dolor superposades), però sempre és diferent. Per això serveix i no serveix parlar dels acords de Munic de 1938. Els miralls del passat deformen allò que veiem sense mostrar-nos els angles morts, indispensables per fer previsions. I la previsió més interessant: tindrà força l'oposició a Rússia per aprofitar aquest moment i donar la puntada de peu a Putin?
Des de Barcelona, mentre els ucraïnesos es defensen armes a la mà, la pregunta sobre la raó de ser d'Europa ja no és una especulació acadèmica, esdevé un imperatiu moral. El que Kissinger va escriure el 2014 ressona a totes les cancelleries: “Europa es troba així entre un passat que pretén superar i un futur encara indefinit”. L'enemic exterior –Putin, no els russos– està reformatejant la consciència europea a gran velocitat, tret que siguem més idiotes del que semblem. El mateix que va passar a Ucraïna el 2014, però a gran escala, ja que “la societat ucraïnesa es va consolidar amb la invasió russa”, com ha escrit Timothy Snyder. Acudeixo al que els va dir el canceller Kohl a un grup d'editors de premsa britànics escassament europeistes: “Però si Europa són vosaltres. Si vostès els anglesos no s'haguessin resistit a Hitler el 1940, no existiria Europa. Sou els fundadors espirituals d'Europa gràcies a la vostra resistència invicta contra el nazisme”. Els ucraïnesos són ara els inspiradors involuntaris d'un europeisme més viu i profund? ¿Ho són també els russos que gosen manifestar-se aquests dies contra la guerra?
¿Insuflarà veritat l'èpica d'aquests dies al projecte europeu o només es tracta d'un decorat efímer?
No puc acabar aquest paper sense lamentar que la UE censuri els mitjans russos, per molta propaganda que emetin. Brussel·les cau al parany de Putin. Ja ens ho va advertir Camus: “Ens hem vist obligats a participar de la seva filosofia, a acceptar assemblar-nos una mica a vosaltres”. El nou europeisme exigirà –espero– més coherència amb els valors que ens separen del tirà de torn. - Francesc Marc Álvaro. - lavanguardia.com
* - ACT 3
* - ACT 3
En un comentari al bloc, Fackel m'ha deixat l'enllaç d'aquest article de Ignacio Ramonet a le Monde Diplomatique. Ramonet teixeix una lúcida anàlisi dels fets esdevinguts aquests dies a Ucraïna, analitzant les causes que han portat a Putin a envair Ucraïna. És important llegir-ho per entendre els esdeveniments d'aquests darrers dies, o si més no intentar-ho. No l'he traduït perquè no es perdi l'essència de l'article.
"El 24 de febrero de 2022, fecha del inicio de la guerra en Ucrania, marca la entrada del mundo en una nueva edad geopolítica. Nos hallamos ante una situación totalmente nueva en Europa desde el final de la Segunda Guerra Mundial. Aunque ha habido en este continente, desde 1945, muchos acontecimientos importantes, como la caída del muro de Berlín, la implosión de la Unión Soviética y las guerras en la antigua Yugoslavia, nunca habíamos asistido a un evento histórico de semejante envergadura, que cambia la realidad planetaria y el orden mundial.
La situación era evitable. El presidente ruso Vladímir Putin llevaba varias semanas, si no meses, instando a una negociación con las potencias occidentales. La crisis se venía intensificando en los últimos meses. Hubo intervenciones públicas frecuentes del líder ruso en conferencias de prensa, encuentros con mandatarios extranjeros y discursos televisados, reiterando las demandas de Rusia, que en realidad eran muy sencillas. La seguridad de un Estado solo se garantiza si la seguridad de otros Estados, en particular aquellos que están ubicados en sus fronteras, está igualmente respetada. Por eso Putin reclamó con insistencia, a Washington, Londres, Bruselas y París, que se le garantizara a Moscú que Ucrania no se integraría a la Organización del Tratado del Atlántico Norte (OTAN). La demanda no era una excentricidad: la petición consistía en que Kiev tuviera un estatus no diferente al que tienen otros países europeos, tales como Irlanda, Suecia, Finlandia, Suiza, Austria, Bosnia y Serbia, que no forman parte de la OTAN. No se trataba por lo tanto de evitar la “occidentalización” de Ucrania sino de prevenir su incorporación a una alianza militar formada, como se sabe, en 1949, con el objetivo de enfrentar a la antigua Unión Soviética y, desde 1991, a la propia Rusia.
Esto implicaba que Estados Unidos y sus aliados militares europeos no instalasen en el territorio de Ucrania, país fronterizo con Rusia, armas nucleares, misiles u otro tipo de armamento agresivo que pudiera poner en peligro la seguridad de Moscú. La OTAN –una alianza militar cuya existencia no se justifica desde la desaparición, en 1989, del Pacto de Varsovia– argumentaba que esto era necesario para garantizar la seguridad de algunos de sus Estados miembros, como Estonia, Letonia, Lituania o Polonia. Pero eso, obviamente, amenazaba la seguridad de Rusia. Recuérdese que Washington, en octubre de 1962, amagó con desencadenar una guerra nuclear si los soviéticos no retiraban de Cuba sus misiles –instalados a 100 millas de las costas de Estados Unidos–, cuya función, en principio, era solo la de garantizar la defensa y seguridad de la isla. Y Moscú finalmente tuvo que inclinarse y retirar sus misiles. Con estos mismos argumentos, Putin reclamó a los jefes de Estado y primeros ministros europeos una mesa de diálogo que contemplara sus reivindicaciones. Simplemente, se trataba de firmar un documento en el que la OTAN se comprometiera a no extenderse a Ucrania y, repito, a no instalar en territorio ucranio sistemas de armas que pudieran amenazar la seguridad de Rusia.
La otra demanda rusa, también muy atendible, era que, como quedó establecido en 2014 y 2015 en los acuerdos de Minsk, las poblaciones rusohablantes de las dos “repúblicas populares” de la región ucrania del Donbás, Donetsk y Lugansk, recibieran protección y no quedasen a la merced de constantes ataques de odio como desde hacía casi ocho años. Esta demanda tampoco fue escuchada. En los acuerdos de Minsk, firmados por Rusia y Ucrania con participación de dos países europeos, Alemania y Francia, y que ahora varios analistas de la prensa occidental reprochan a Putin haber dinamitado, estaba estipulado que, en el marco de una nueva Constitución de Ucrania, se les concedería una amplia autonomía a las dos repúblicas autoproclamadas que recientemente han sido reconocidas por Moscú como ”Estados soberanos”. Esta autonomía nunca les fue concedida, y las poblaciones rusohablantes de estas regiones siguieron soportando el acoso de los militares ucranios y de los grupos paramilitares extremistas, que causaron unos catorce mil muertos...
Muchos observadores consideraban que la negociación era una opción viable: escuchar los argumentos de Moscú, sentarse en torno a una mesa, responder a las inquietudas rusas y firmar un protocolo de acuerdo.
Por todas estas razones, existía un ánimo de justificada exasperación en el seno de las autoridades rusas, que los líderes de la OTAN no lograron o no quisieron entender. ¿Por qué la OTAN no tuvo en cuenta estos repetidos reclamos? Misterio... Muchos observadores consideraban que la negociación era una opción viable: escuchar los argumentos de Moscú, sentarse en torno a una mesa, responder a las inquietudes rusas y firmar un protocolo de acuerdo. Incluso se habló, en las 24 horas que precedieron los primeros bombardeos rusos del 24 de febrero, de un posible encuentro de última hora entre Vladímir Putin y el presidente de Estados Unidos, Joseph Biden. Pero las cosas se precipitaron e ingresamos en este detestable escenario de guerra y de peligrosas tensiones internacionales.
Desde el punto de vista de la armadura legal, el discurso de Putin en la madrugada del día en que las Fuerzas Armadas rusas iniciaron la guerra en Ucrania trató de apoyarse en el derecho internacional para justificar su “operación militar especial”. Cuando anunció la intervención sostuvo que, “basándo[se] en la Carta de Naciones Unidas” y teniendo en cuenta la demanda de ayuda que le formularon los “gobiernos” de las “repúblicas de Donetsk y Lugansk” y el “genocidio” que se estaba produciendo contra la población rusohablante de estos territorios, había ordenado la operación... Pero eso es apenas un atuendo jurídico, un andamiaje legal para disculpar el ataque a Ucrania. Por supuesto, se trata claramente de una intervención militar de gran envergadura, con columnas acorazadas que penetraron en Ucrania por al menos tres puntos: el norte, cerca de Kiev; el este, por el Donbás; y el sur, cerca de Crimea. Se puede hablar de invasión. Aunque Putin sostiene que no habrá una ocupación permanente de Ucrania. Lo más probable es que Moscú, si gana esta guerra, trate de instalar en Kiev un gobierno que no sea hostil a sus intereses y que le garantice que Ucrania no ingresará en la OTAN, además de reconocer la soberanía de las “repúblicas” del Donbás en la totalidad de su extensión territorial, porque cuando empezó el ataque ruso, Kiev controlaba todavía una parte importante de esos territorios.
Si no se produce una escalada internacional, lo más probable es que el vencedor militar de esta guerra sea Rusia. Por supuesto, en este tema hay que ser muy prudente, porque se sabe cómo empiezan las guerras, pero nunca cómo terminan. La diferencia de poderío militar entre Rusia y Ucrania es tal que el probable ganador, por lo menos en un primer tiempo, será sin duda Moscú. Desde el punto de vista económico, en cambio, el panorama es menos claro. La batería de brutales sanciones que Estados Unidos, la Unión Europea y otras potencias le están imponiendo a Moscú son aniquiladoras, inéditas, y pueden dificultar, por decenios, el desarrollo económico de Rusia, cuya situación en este aspecto es ya particularmente delicada. Por otro lado, una victoria militar en esta guerra, si es rápida y contundente, le podría dar a Rusia, a sus Fuerzas Armadas y a sus armamentos un gran prestigio. Moscú podría consolidarse, en varios teatros de conflictos mundiales, en particular en Oriente Próximo y en el África saheliana, como un aliado indispensable para algunos gobiernos autoritarios locales, como principal proveedor de instructores militares y, sobre todo, como principal vendedor de armas.
La Historia se ha vuelto a poner en marcha, y la dinámica geopolítica mundial se está moviendo.
Todo esto hace más difícil entender por qué Estados Unidos no hizo más para evitar este conflicto en Ucrania. Ese es un punto central. ¿Qué gana Washington con este conflicto? Para Biden, esta guerra puede aportar una distracción mediática respecto de sus objetivos estratégicos. Su situación no es fácil: lleva un año de gobierno mediocre en política interna, no consigue sacar adelante en el Congreso sus proyectos, no logra una mejora palpable de las condiciones de vida después de la terrible pandemia de la covid-19 ni una corrección de las desigualdades... Y, en política exterior, sigue manteniendo algunas de las peores decisiones de Donald Trump y ha dado una serie de pasos en falso, como la precipitada y calamitosa retirada de Kabul... Puede que esto lo haya llevado a buscar no comprometerse con una estrategia más decidida para evitar una guerra en Ucania que se veía venir... El resultado es que Estados Unidos y las demás potencias de la OTAN podrían perder Ucrania, que se alejaría de su esfera de influencia.
La posición de Washington resulta tanto más sorprendente cuanto que su gran rival estratégico, en este siglo XXI, no es Rusia, sino China. Por eso este conflicto está envuelto, en cierto modo, en un aire pasado de moda, un resabio de la Guerra Fría (1948-1989). Quizá uno de los objetivos de Washington sea alejar a Rusia de China implicando a Moscú en un conflicto en Europa, con la intención de que China no pueda apoyarse en Rusia mientras Estados Unidos y sus aliados de la ASEAN (Asociación de Naciones de Asia Sudoriental) y de la AUKUS (alianza estratégica militar entre Australia, Reino Unido y Estados Unidos) aprovechan para acosar a Pekín en el mar de China Meridional. Quizá a ello se debe que, en este conflicto de Ucrania, China se haya mostrado prudente: no ha reconocido ni apoyado la soberanía de las dos “repúblicas populares del Donbás”. Pekín no desea ofrecer un pretexto a otras potencias para que ellas reconozcan, a su vez, la independencia de Taiwán. Aunque también podría ocurrir que, a pesar de las enormes diferencias, China se inspirase en la decisión rusa de invadir Ucrania para conquistar Taiwán. O tal vez Estados Unidos aproveche la guerra en Ucrania para argumentar que China se dispone a invadir Taiwán y desencadenar un conflicto preventivo con China. Son hipótesis, porque lo único cierto es que la Historia se ha vuelto a poner en marcha y la dinámica geopolítica mundial se está moviendo.
El rearme de Alemania, primera potencia económica de Europa, trae pésimos recuerdos históricos. Constituye una prueba más, espectacular y aterradora, de que estamos entrando en una nueva edad geopolítica.
La posición de la Unión Europea ha sido débil. Emmanuel Macron, que actualmente es el presidente pro tempore de la Unión Europea, no consiguió nada con sus gestiones de último momento. En vísperas de la guerra, la idea sobre la que se movilizaron tanto los líderes políticos como los medios de comunicación occidentales fue decirle a Putin que no hiciera nada, que no diera un paso más, cuando lo razonable hubiera sido, repito, analizar sus demandas y sentarse a negociar para garantizarle a Rusia, de alguna manera, que la OTAN no iba a ubicar armas nucleares en sus fronteras. En un primer tiempo, el gobierno europeo que actuó de manera más inteligente fue el de Alemania, con su nuevo canciller, el socialdemócrata Olaf Scholz, a la cabeza. Desde el comienzo, se mostró favorable a que se estudiasen las demandas de Putin. Pero, en cuanto comenzó la guerra, la postura de Berlín cambió radicalmente. La reciente decisión de Scholz, adoptada por unanimidad en el Bundestag, el Parlamento federal, de rearmar Alemania mediante la asignación al presupuesto militar de una partida excepcional de más de cien mil millones de euros y, a partir de ahora, casi el 3% del PIB del país, constituye una revolución militar. El rearme de Alemania, primera potencia económica de Europa, trae pésimos recuerdos históricos. Constituye una prueba más, espectacular y aterradora, de que estamos entrando en una nueva edad geopolítica.
Por último, seguimos preguntándonos por qué Estados Unidos y las potencias occidentales no aceptaron dialogar con Putin y responder a sus reclamos, sobre todo sabiendo que no podrían intervenir en caso de conflicto militar. Esto es muy importante. Recuérdese que, en su mensaje de anuncio del inicio de la guerra, Vladímir Putin envió una advertencia clara a las grandes potencias de la OTAN, en particular a las tres que cuentan con armamento nuclear –Estados Unidos, Reino Unido y Francia–, recordándoles que Rusia “tiene ciertas ventajas en la línea de las armas de última generación” y que atacarla “tendría consecuencias devastadoras para un potencial agresor”.
¿De qué “ventajas en la línea de las armas de última generación” se trata? Moscú ha logrado, en los últimos años, al igual que China, una ventaja tecnológica decisiva sobre Estados Unidos en materia de misiles hipersónicos. Esto hace que, en caso de un ataque occidental contra Moscú, la respuesta rusa pudiera ser efectivamente devastadora. Los misiles hipersónicos van a una velocidad cinco o seis veces superior a la velocidad del sonido, o sea a Mach 5 o Mach 6, a diferencia de un misil convencional, cuya velocidad es de Mach 1. Y pueden transportar tanto bombas tradicionales como nucleares... Estados Unidos ha acumulado un importante retraso en este campo, hasta tal punto que recientemente Washington obligó a varias empresas fabricantes de misiles (Loocked Martin, Raytheon, Northrop Grumman) a trabajar de manera conjunta y destinó un colosal presupuesto para recuperar su retraso estratégico con respecto a Rusia, que se calcula de entre dos y tres años. Pero de momento no lo ha conseguido. Los misiles hipersónicos rusos, calculando la trayectoria, pueden interceptar los misiles convencionales y destruirlos antes de que alcancen su objetivo, lo que permite a Rusia crear un escudo invulnerable para protegerse. En cambio, los escudos antimisiles convencionales de la OTAN no tienen esta capacidad contra los hipersónicos... Esto explica por qué Putin decidió ordenar la intervención militar sobre Ucrania con la seguridad de que una escalada por parte de la OTAN era muy improbable."
