No esteu morts, nens. És només una funció. Esteu en un teatre, ¿no veieu les butaques, les llotges, el teló i l'escenari? Aquí només passen coses boniques. I el mal només esgarrapa una miqueta l'ànima. El punt just per anar perdent la innocència. Un mal de mentida. D'amor, gelosies i venjances. De sainets i farses. De maquillatge i efectes especials. A més, ¿no recordeu? A fora vau veure la paraula NENS escrita a terra, a cada costat de l'edifici. Tan, tan gran que es podia distingir des del cel. Fins i tot Superman ho veuria. ¿Per què no ve d'una vegada?

No esteu morts, nens. Tampoc les vostres mares. Oblideu-vos de l'última vegada que vàreu veure el seu rostre. Aquesta mirada no compta. Tampoc aquella abraçada tan, tan forta que feia mal, que semblava voler tornar-vos a l'úter. Pensar en abans. En aquells dies de col·le, berenar, pati i boles de neu. En els deures que avorrien, la carn que es feia bola i els diumenges mandrosos. Sí, oblideu-vos del dia que el cel de Mariúpol es va trencar. D'aquesta pluja de pedres i pols i crits i plors. I també del silenci. Sobretot, del silenci. Aquest silenci ennuegat. Que les orelles s'escapin. Que els ulls fugin. Que no vegin el teló vermell xop de la vostra sang.

Bombardeig de Mariúpol: No esteu morts, nens - Emma Riverola.


1