El refugiat iranià Mehran Karimi Nasseri, conegut per haver viscut més de 18 anys a l'aeroport Roissy-Charles de Gaulle de París, va morir aquest dissabte en aquestes mateixes instal·lacions. La seva història és altament coneguda per haver estat duta a la gran pantalla amb la pel·lícula La Terminal, dirigida per Steven Spielberg. Tom Hanks interpretava el refugiat, en una història que versionava lleugerament la de Karimi Nasseri.
El 2004 l'aclamat director Steven Spilberg va unir forces amb l'actor Tom Hanks per portar a la pantalla gran la insòlita història d'un home que es quedava encallat a la terminal de l'aeroport Aeroport Internacional John F. Kennedy, de Nova York, durant un any, mentre lliurava una batalla diplomàtica per poder entrar al país.
En aquella història, el personatge de Hanks, Viktor Navorski, provenia d'un país fictici anomenat Krakozhia, que a causa d'un cop d'Estat havia deixat de ser reconegut pels Estats Units, deixant l'home sense una ciutadania efectiva.
Encara que els detalls del guió van ser construïts des de la ficció, la història que va donar origen a la trama estava lluny de ser fictícia, per contra, va prendre una inspiració molt real, el cas de Mehran Karimi Nasseri, més conegut com Sir Alfred, un refugiat iranià que per al temps de l'estrena de la Terminal, feia 16 anys que vivia a l'aeroport de París-Charles de Gaulle.
Com sostenia que era britànic, per una suposada mare escocesa que ningú mai no va trobar, Nasseri es va autodenominar “Alfred” i insistia que tots li diguessin “Sir”, una mostra de cortesia entre els ciutadans del Regne Unit que acabava afegint encara més misteri a aquest particular personatge.
Entre el 1988 i el 2006, Alfred es confonia amb qualsevol altre passatger esperant un vol pacientment en un banc de la Terminal 1 de l'aeroport de París, amb el seu equipatge ordenat al seu costat, un cafè i un diari. Però a diferència d'altres passatgers, aquest vol que esperava, i que somiava que el portaria finalment al Regne Unit, mai no es va donar.
La història de com va arribar Mehran Karimi Nasseri a convertir-se en l'ocupant més longeu de l'aeroport de la capital francesa es remunta als seus orígens misteriosos, els quals han estat construïts a partir de desenes de notes de premsa que s'han escrit sobre aquest personatge. A cadascuna, Sir Alfred lliura una història lleument diferent, però el consens indica que el seu país d'origen és l'Iran.
El pelegrinatge que va portar Alfred a l'aeroport de París va començar el 1972, quan després de la mort del seu pare mèdic la família li va donar la notícia que era fill il·legítim. La seva veritable mare era, de fet, escocesa, o almenys així ho sostenia malgrat que la seva aparença indiqués el contrari.
La seva família el va rebutjar i Alfred se'n va anar de casa per estudiar economia iugoslava al nord d'Anglaterra. Va tornar a l'Iran el 1974 i es va veure embolicat en manifestacions en contra del Xah. Arrestat i torturat pel Savak, el ministeri de seguretat iranià, Alfred va ser desposseït de la seva nacionalitat i expulsat del país.
Els anys següents va estar vagant per Europa a la recerca d'asil polític, fins que el 1981 Bèlgica li va concedir l'estatus de refugiat i li va atorgar documents d'identitat. Aquest, que devia haver estat el seu final feliç, va resultar ser tot just el començament de la seva història.
Poc després d'això, a Alfred li van robar els documents, o, d'acord amb una altra de les versions sobre ell, se'ls va tornar a les autoritats “en un moment de bogeria”. El cas va ser que de Bèlgica va viatjar a França, on va passar els anys següents entrant i sortint de la presó per càrrecs d'immigració il·legal.
El 1988 Alfred va intentar tornar sense èxit al Regne Unit, però en arribar a l'Aeroport Charles de Gaulle de París li va ser impossible sortir de França perquè no tenia papers. Com que tampoc no es podia quedar perquè no tenia papers, les autoritats li van dir que esperés a la sala de l'aeroport mentre solucionaven la paradoxa. Això va fer, durant anys i anys.
Alfred es va instal·lar a la Terminal 1 i en va fer casa seva. Des dels seus confins circulars, ell i el seu advocat Christian Bourget, un prestigiós expert en Drets Humans parisenc, van lluitar per definir el seu estatus i enviar-lo a Londres. Per més de 10 anys van lliurar una duríssima batalla legal que va tenir diverses fites importants.
El 1992, un tribunal francès finalment va dictaminar que Nasseri havia ingressat legalment a l'aeroport com a refugiat i no podia ser-ne expulsat. Però el tribunal no va poder obligar el govern francès a permetre'l sortir de l'aeroport a terra nacional. De fet, va dir Bourget en declaracions a mitjans de l'època, les autoritats franceses es van negar a donar a Nasseri una visa de refugiat o de trànsit.
"Va ser pura burocràcia", va dir l'advocat.
Bourget i Alfred es van concentrar després a Bèlgica, on esperaven recuperar els documents de refugiat originals de Nasseri. Però els funcionaris de refugiats belgues es van negar a enviar-los per correu a França, argumentant que Alfred s'havia de presentar en persona per estar segurs que era el mateix home a qui li havien concedit asil polític anys abans.
En aquell moment, el govern belga va posar una altra trava: negar-se a permetre l'entrada d'Alfred, ja que segons la llei belga, algú a qui se li hagi concedit l'estatus de refugiat i que va abandonar voluntàriament el país, no hi pot tornar.
El 1995 Alfred va tenir un altre xanç de 'final feliç', ja que el govern belga va canviar la seva postura i va dir que li tornaria els documents de refugiat amb la condició que tornés a viure a Bèlgica, i que estigués sota la supervisió d'un treballador social.
Podria haver estat la sortida, llavors feia gairebé una dècada que vivia a l'aeroport. Però Alfred tenia com a propòsit entrar al Regne Unit, i no estava disposat a deixar la pàtria que havia construït per a si mateix a la Terminal 1 per ni més ni menys. I va romandre, any rere any.
A primera vista, Alfred no va lluir mai com un refugiat que dorm en un banc de l'aeroport perquè no té on anar. La roba sempre neta, el bigoti ben retallat, l'única jaqueta coberta amb un embolcall de plàstic, es mantenia penjada d'un carret de l'aeroport, i les seves pertinences es mantenien acuradament empacades en una maleta i una pila de caixes de Lufthansa.
Durant els primers anys a l'aeroport, les necessitats bàsiques van ser satisfetes per transeünts comprensius i treballadors de l'aeroport que coneixien la seva situació kafkiana.
La gent li comprava menjar, li donava diners i escoltava amb simpatia el relat. A mesura que la seva història va començar a arribar a la premsa, Alfred es va transformar en una mena de celebritat surrealista, no només entre els treballadors de l'aeroport, sinó entre els turistes que incloïen una visita a la seva petita pàtria independent a la Terminal 1 com a part inicial o final del viatge a París.
Va ser gràcies a la premsa que va aconseguir una altra forma de subsistència. Doncs com que despertava tanta curiositat, solia cobrar una petita propina als periodistes i directors de cinema que buscaven desesperadament explicar la seva història, i entre altres coses, ser qui el convencés de deixar d'habitar l'aeroport, veient-lo com un pres que havia acabat per estimar les cadenes.
Però Alfred mai no es va veure així, sempre va estar a gust amb la seva vida, i fins i tot sentia que en apropiar-se del seu tros de l'aeroport havia aconseguit reclamar la llibertat i la pàtria que li havia pres la circumstància.
“Des del moment en què em vaig asseure al costat vaig sentir la força de la seva, no hi ha millor paraula, dignitat. Alfred semblava totalment satisfet amb ell mateix. No pretenia complaure ni jugar amb la teva simpatia. No era el rodamón del metro que cantava per demanar una copa. Tot a la vida d'Alfred es va dur a terme en els seus propis termes. En cert sentit, era un home més lliure que la majoria”, va escriure el director Paul Berczeller en una nota del 2004 per a The Guardian. Berczeller va durar un any amb Sir Alfred i documentant la seva vida a l'aeroport per a una pel·lícula que va titular Here to Where que es va estrenar el 2001.
“El banc vermell d'Alfred era l'únic àncora a la vida. Era el llit, la sala d'estar i la seu corporativa. En realitat, eren dos bancs enganxats, d'uns dos metres i mig de llarg en total i suaument corbats, prou amples per dormir si mantenia les mans ficades sota el coixí. Però mai dormia durant el dia, encara que els seus ulls sovint queien per l'avorriment; sempre podies trobar Alfred assegut al mig del seu banc, davant d'una desballestada taula de fòrmica blanca, que utilitzava com a escriptori”, va narrar Berczeller.
El director va descriure Alfred com algú que malgrat les aparences externes va viure una vida “de total autosuficiència i ordre”. “Sempre menjava un croissant d'ou i cansalada de MacDonald's per esmorzar i un sandvitx de peix de McDonald's per sopar. Sempre deixava propina. Alfred no era, per dir-ho sense embuts, un rodamón”, va afirmar Berczeller.
Però ni ell ni ningú va aconseguir convèncer Alfred de deixar l'aeroport, encara després que el 1999 per fi el govern de França li va concedir una visa temporal que li permetia no només sortir de l'aeroport sinó anar on volgués. Ell va insistir a quedar-se, ja llavors la seva salut i estat mental havien començat a deteriorar-se. El 2006, després de 18 anys de viure a l'aeroport, la seva salut es va deteriorar. Només per això va haver de ser traslladat de la Terminal 1 per rebre atenció mèdica. Després de passar un temps hospitalitzat, Alfred se'n va anar a viure a un hotel, però el 6 de març del 2007 es va traslladar al centre d'acollida Emmaus, al districte 20 de París.
