Somio des de fa vuit anys, amb escriure un article amb aquesta fotografia i aquest títol. La tassa ucraïnesa. El fotògraf Guillermo Cervera va agafar la imatge i me la va enviar el 2014, quan ell cobria la guerra del Donbass, (que jo no vaig cobrir). La va fer a Odessa. Un noi que, entre manifestacions antiruses i antiucraïneses, feia publicitat d'una cafeteria ambulant de la perla del mar Negre.
Amb un periodisme que sol predeterminar missatges i triturar matisos, m'hauria agradat acostar-me al noi i demanar-li si en podria parlar. Prenent un cafè dels que anunciava. O no, potser li espantava la marca que ell mateix recomanava. Conversar sense la disfressa. O enfundat en ella. Escoltar la veu des de l'interior de la tassa.
No sabia el que el noi pensava dels antirussos i ni dels antiucraïnesos. Ni de Déu, ni de les hamburgueses poc fetes, ni del món 'queer' al Donbass. Això era el que era interessant. Deixeu-vos sorprendre. Fora qui fos aquell noi, en la conversa hi hauria més veritat que en el soroll de totes les tertúlies sobre Ucraïna. Un reporter –ofici i eina de coneixement que s'està extingint– és aquell que es deixa sorprendre per això que anomenem realitat. Un tertulià, un opinador, un ideòleg o un polemista és, en general, el contrari: se sol incomodar quan la realitat el sorprèn. Prefereix que la realitat s'adapti al relat mental. I si no s'adapta, la deforma perquè encaixi. Per això discuteixen sempre entre ells. Cadascú es considera indiscutible.
Un reporter no discuteix. Ni tampoc no és un tuiter. Tuit: “Vaig per a Ucraïna!”. Tuit: “Estic a cent metres de la frontera!”. Tuit: “Ja tinc un peu dins Ucraïna!”. El periodista tuiter ja ha entrat a Ucraïna sense deixar de sortir de si mateix. Mai no dubta. Un reporter, al contrari, dubta. És el que, ja dins d'Ucraïna, no està mai segur d'haver-hi entrat. Si hagués penetrat de veritat. Està abduït per les tasses ucraïneses.
Entre els estèrils decibels de tertulians, opinadors i tuiters, el reporterisme –ofici que es limita a escriure com pot allò que l'envolta– es va apagant. El món ja no vol cap descripció. No hi ha dubte. La primera víctima de Twitter i la immediatesa –com la primera víctima d'una guerra– no és la veritat. Sol ser el matís.
I així li ha anat a Putin. Li hauria anat millor a la guerra si, en el seu cercle més íntim, en lloc d'analistes i assessors que no s'han mogut de Moscou hagués tingut reporters buscant tasses als paisatges d'Ucraïna: hauria disposat d'una fotografia més exacta de la realitat. De la voluntat dels ucraïnesos –sobretot dels russoparlants– de plantar cara a Rússia.
És la realitat marcant gols per l'escaire. Cap think tank va imaginar les primaveres àrabs. Gairebé cap opinador va anticipar la victòria de Trump. Ningú va creure que Putin envairia i ningú va apostar per la determinació ucraïnesa. Ara han sortit ucraniòlegs de sota les pedres, bla, bla, bla, com a l'estiu van sortir talibanòlegs.
A les tertúlies i a Twitter tothom és maco i intel·ligent. Ningú no se sol reivindicar com un penjat. I la realitat és que tots, en la nostra condició de mortals conscients de la nostra mort, som uns penjats. En més o menys intensitat.
És una cosa que em va quedar molt clara a les morgues de Mikolaiv, al front sud, i de Khàrkiv, al front nord. Només calia obrir la porta. L'aire que venia cap a mi polvoritzava totes les opinions i totes les anàlisis. No hi cabia en un tuit. Ni tan sols en una fotografia.
Potser, i tampoc n'estic gaire segur, sí que podia quedar una mica atrapat en un reportatge escrit: una imatge val més que mil paraules, però mil i una paraules valen més que una imatge.
L'any 2006, sota considerables bombardejos israelians, passejava amb un jove reporter espanyol pel centre de Beirut. No hi havia res obert. Només, sorprenentment, una petita botiga de souvenirs. Ens hi aproparem.

–¿Per què té oberta la botiga? – vaig preguntar a l'amo.

–¿I perquè no? –em va respondre.

La resposta em va agradar perquè em va deixar sense resposta. I vaig anotar el minidiàleg a la meva llibreta.

–Per què has anotat la teva pregunta i la resposta? –em va dir el jove col·lega en sortir de la botiga.

–Perquè m'ha deixat sense resposta –vaig contestar-li.

–Però no la posaràs al teu reportatge, oi?

–Sí, és clar –li vaig respondre.

–Però tu quedes com descol·locat.

–Precisament per això.


CABARET VOLTAIRE - La taza ucraniana - Plàcid Garcia-Planas - lavanguardia.com