Aquest quiosc modernista em té fascinat, i a més demostra que la memòria sovint ens traeix. Durant molts anys estava convençut que de menut l'havia arribat a veure, Però no! aquest quiosc el varen enderrocar al 1942. Els arguments que es van brandar varen ser uns altres, però no costaria gaire concloure que la desaparició del quiosc modernista de la plaça del Doctor Robert va tenir relació directa amb la construcció del Monument als Caiguts.

El projecte del Monument als Caiguts, obra de Joaquim Manich i Comerma, arquitecte municipal, es va aprovar el 15 d’octubre de 1942. La inauguració va ser el dia 1 d’agost de 1943 i es va incloure dins dels actes de la Festa Major. Sembla que la visita de Franco, el gener de 1942, havia esperonat el consistori per aixecar, al costat de Sant Félix, aquell “[…]monumento a la memoria de los que dieron su vida por Dios y por la Patria… en el lugar más noble y respetuoso de la Ciudad… junto a la Iglesia, representación de Dios, y cerca del Palacio Municipal, representación de la Patria”. Pel lloc que ocuparia aquella creu, tothom l’havia de poder contemplar i venerar com un model, com una lliçó, com un exemple. Era una gran aposta del consistori.

Per ubicar-la van haver d’enderrocar una illa de cases del costat del campanar. De manera que el monument quedava encaixonat entre l’església de Sant Félix, l’Ajuntament i el quiosc modernista que, just per aquella banda, l’eclipsaria i li prendria protagonisme. A més de tapar-ne la vista des dels Jardinets.

Per la banda de l’església no hi havia solució, però per l’altra, sí. A inicis de 1943 el quiosc va anar a terra, va ser enderrocat. Els arguments per fer-ho eludien a la millora de la mobilitat en aquell espai; a treure una nosa en mig de la zona transitable i pensant, sobre tot, en un centre més modern de la ciutat.

Aquest argument-excusa de pensar en la modernitat, ha fet desaparèixer, al llarg dels anys, veritables joies de l’arquitectura de Sabadell.

Les obres de “millora” del Centre, que permetien unir la Rambla amb el Passeig, es van dur a terme, sí, però cinc anys més tard. A més, el quiosc no estava al mig, sinó en un cantó de la plaça. Així es pot llegir en el “Proyecto de pabellón destinado a audiciones y emplazado en uno de los ángulos de la plaza del Doctor Robert”. També es pot contemplar en els plànols.

Aquell quiosc modernista, que era de propietat municipal, va ser fruit d’una iniciativa privada, el promotor de la qual va ser el senyor Felio Antúnez Gaspar que, el dia 25 de juny de 1910, va presentar un projecte a l’Ajuntament en el que exposava que: des de feia molts anys tenia cedit en arrendament el lloc on estava enclavat el quiosc de begudes de la seva propietat a la plaça del Doctor Robert. Assabentat que l’Ajuntament tenia la intenció de variar-lo d’emplaçament amb un nou quiosc, amb millors condicions d’estètica i d’art, havia resolt proposar-ne la construcció d’un pel seu compte mitjançant la següents condicions:

– Que no fos permesa la instal·lació de cap altre quiosc.

– Que li fos autoritzada la venda de begudes i a poder posar quatre taules al voltant.

– Que el contracte de l’explotació fos de 12 anys.

– L’exempció d’arbitri local durant la duració del contracte.

El pressupost del projecte, signat per l’arquitecte municipal Josep Renom i Costa, era de 7.931 pessetes. Però vet aquí que una vegada llest, l’any 1911, havia pujat bastant més, per causa d’uns imprevistos i unes obres de millora. El total va ser de 15.011,87 pessetes. Aquesta quantitat va ser el motiu pel qual es va allargar la durada del contracte a 16 anys. De manera que el contracte signat per l’alcalde Silvestre Romeu Voltà, conegut com el “Pa i Ceba”, concedia al senyor Felio Antúnez, l’explotació del quiosc entre els dies 1 de gener de 1912 i el 31 de desembre de 1927.

El quiosc modernista tenia forma circular, amb una cúpula de ceràmica blava. Tenia la planta baixa ocupada per l’expenedor de begudes, amb un petit subterrani a mode de magatzem. A la plataforma o pis, protegit per una barana, hi feia concerts la banda municipal, on hi va tenir molt èxit el mestre Masllovet. A la planta baixa, a l’hivern hi feia un fred que pelava. Al cap de poc van instal·lar a tot el voltant unes vidrieres amb els seus plafons i ja s’hi podia passar una bona estona. El darrer arrendatari va ser el senyor Joan Cinca i el darrer cambrer va ser en Miquel Soler Aragall, que hi havia entrat d’aprenent i que després aniria al Bar Colon de la Plaça del Mercat.

Amb l’enderroc del quiosc va desaparèixer la mostra del Modernisme més admirada pels sabadellencs. Però sembla ser que pels membres del Consistori era, tant sols, un expenedor de begudes i que la sinuositat de les seves formes contrastava amb la rectitud i solemnitat de la creu. Rectitud i solemnitat només comparables amb la moral imposada de l’època. - Jaume Barberà .  Diari de Sabadell.