Llegeixen, miren, cusen, esperen, en motels, diners, benzineres o drugstores. Genuïns escenaris dels EUA de la primera meitat del segle XX. Costumisme American style. Edward Hopper, el Vermeer de la llum de les bombetes, fluorescents i rètols de neó, va convertir en icones els urbanites aïllats entre la multitud, les criatures del Nova York de la Gran Depressió. La metròpoli el va encimbellar amb una retrospectiva el 1933 al Metropolitan Museum, un honor raríssim per a un artista viu, i molt més per a un de tan sols 51 anys. No li agradava gaire l'epítet de “pintor de la soledat”, però aquest és el sentiment que transmeten els personatges, fins i tot quan els veiem acompanyats.

D'aparença enganyosament simple, les seves obres naixien d'un procés creatiu llarg (en una ocasió li havia portat anys pintar un núvol), extenuant (d'una peça es coneixen 53 dibuixos preparatoris) i molt individual (“El meu objectiu sempre ha estat aconseguir la més exacta transcripció possible de les meves més íntimes impressions de la naturalesa”). Tot i el personalíssim dels seus quadres, aquests han connectat amb la cultura de masses, els hem vist reproduïts en mil formats i han estat homenatjats per Hitchcock, Madonna o els Simpson, per citar-ne uns exemples.



Edward Hopper (Nyak, Nova York, 1882-Nova York, 1967) va ser sempre un outsider. Als 12 anys era un adolescent descomunal d'1,82 m d'estatura. Als 24, quan arribava als 1,93 m, les seves ànsies artístiques el van portar a París, on ni va conèixer els joves creadors que estaven posant la ciutat potes enlaire (Picasso entre ells) ni va provar cap dels plaers de la vie bohème. Criat en una família de botiguers baptistes, Hopper mai va abandonar el camí de la recta moral victoriana i l'ideari dels republicans més conservadors. Del París on esclataven el Fauvisme o el Cubisme es va emportar a Nova York el llenguatge del ja antiquat Impressionisme, sobretot el de Degas. La seva obra va passar completament desapercebuda, i no li va quedar més remei que dedicar-se a una branca una mica gris de la il·lustració: dibuixar oficines i oficinistes per a una revista de negocis. D'aquí sortiria la inspiració de molts dels seus futurs i aplaudits llenços.

Va haver d'esperar fins als 41 anys perquè un galerista de la Cinquena Avinguda, Frank Rehn, hi cregués, li dediqués una mostra i pengés el cartell de sold out (tot venut). Hopper sadollava la sobtada gana per l'“art americà” que havien despertat els aires nacionalistes de finals dels anys vint i, sobretot, de la recessió dels trenta. I què significava “americà”? Annie Proulx, l'autora de Brokeback Mountain i gran admiradora del pintor, va respondre en un assaig aquesta pregunta amb una enfilada d'adjectius: “Frugal, auster, esforçat, taciturn, contingut, tossut, piu, recte, sexualment reprimit”.

Hopper personificava el platònic ideari de ser americà. El mateix any del seu primer èxit es va casar amb Jo Nivison, que havia conegut d'adolescent en unes classes d'art i amb qui va mantenir un seguici de poemes i cartes d'amor. Ella, que també tenia 41 anys, arribava verge a l'altar, segons va escriure al diari que va narrar amb pèls i senyals els seus 43 anys de vida en comú.

Van viure i van pintar en un estudi a Greenwich Village sense nevera i sense inodor propi. Van arribar a gent gran menjant gairebé sempre de llaunes i pujant i baixant 74 graons, de vegades carregats de sacs de carbó per a la calefacció. Eren la nit i el dia. Ella semblava una bola d'energia. Ell, afligit de problemes de tiroide, pituïtària i potser brots de depressió, es mostrava lacònic i procliu a la fatiga. No van tenir fills, però Jo, que portava un control obsessiu de la producció d'Edward –la que els donava de menjar–, parlava d'aquells llenços com de “nens” o “nadons”. Passar 24 hores junts cada dia de l'any passava factura. Esgarrapades, bufetades o mossegades formaven part de la dieta de mútua violència domèstica. Quan van complir 25 anys de casats, Jo va fer broma que haurien de donar-los la creu de guerra. Ell va seguir amb la broma i els va pintar un escut d'armes format per un corró i un cassó.

Les poques vegades que els Hopper es dignaven a anar a alguna festa es formava un buit entre ells dos i la resta, com si estiguessin en quarantena. Van viure eternament en un món habitat per tots dos i els personatges dels quadres d'ell, als quals posaven noms i sobre els que xafardejaven. Ella va insistir a ser la model de totes les dones que apareixen als quadres de Hopper. Per conèixer les interioritats de la parella cal llegir l?obra de Gail Levin, l'única estudiosa que ha tingut accés als diaris de Jo.

Hopper no tenia al seu cos una sola cèl·lula de relacions públiques. Era famós pels seus “monumentals silencis”, com els va definir un coetani historiador de l'art, i als periodistes els tallava amb un “la resposta hi és, al llenç”. Nova York va ser el seu gran escenari, però no es va dignar a pintar cap gratacel ni cap altra atracció turística. Tanmateix, la cotització d'aquell bloc enigmàtic de granit de rampant calvície, com li va descriure un altre estudiós, no feia més que pujar. El 1930, 'Casa al costat del ferrocarril' es va convertir en la primera pintura adquirida a entrar a la col·lecció del recent fundat MoMA. Tres anys després, el Metropolitan l'honrava amb la retrospectiva.


Els anys cinquanta van veure pujar l'estrella de l'Expressionisme abstracte de Jackson Pollock, Mark Rothko o Willem de Kooning. El Realisme amb què s'havia etiquetat Hopper començava a ser denigradat pels crítics, i ha arribat gairebé fins avui com el perdedor de la batalla al mercat de l'art.

Hopper, cal recalcar, no era un realista en el sentit pur. No documentava, sinó que editava la realitat, la desposseïa progressivament de detalls i elements fins que quedava la composició de llum, color i volums que ell desitjava. Les estades estan inusualment buides. Els seus carrers de Nova York, deserts de transeünts i cotxes. Les seves botigues i diners amb prou feines tenen clients. Les més modernes tecnologies del segle XX, per cert, brillen per la seva total absència als Hoppers - RAFAEL BLADÉ per a lavanguardia.com