Molts joves a Occident s'estan quedant cecs. I el més espantador és que, encara que cecs, segueixen veient. Ningú no podia imaginar que ens passaria això. Els professors, que treballem amb la mirada de la gent i intentem ser una cosa així com mapes vius de l'atles del coneixement, ens trobem amb una joventut cada cop més torta pel que fa a la seva visió del món. Són persones meravelloses, plenes de possibilitats, però ja no hi veuen gaires coses. Moltes no: moltíssimes. Així de senzill. - Gabriel Magalhães

Com que sóc un d'aquells candidats a vell que desconfien dels escepticismes rondinaires que vénen amb l'edat, acostumo a confirmar aquest desastre educatiu amb altres professors. Un company em comentava la setmana passada que havia hagut de canviar totes les classes perquè els alumnes ja no l'acompanyaven. Una professora francesa em va dir que, als seus cursos de literatura, hi ha estudiants que amb prou feines havien llegit. El fenomen és irresistible, de dimensions colossals, i s'engrandeix i s'endinsa amb el pas del temps.

Avui, passejant per distreure la tristesa, m'he adonat que la visió del món s'ha anat reduint a un ritme que es pot equiparar a la manera com les pantalles s'han anat estrenyent. Primer, l'anomenada gran pantalla cinematogràfica, que encara era un bon horitzó. Després, la finestra televisiva, més limitada. I, finalment, amb les pantalles de l'ordinador i de la tauleta com a ponts, el mòbil, que ha donat a la nostra ànima la miserable dimensió d'un segell de correus. El món s'ha empetitit en aquesta dansa de reflexos, i els telèfons intel·ligents són de vegades cuchitrils on es crea un buit enorme que s'assembla molt a l'estupidesa.

A Assaig sobre la ceguesa, la tremenda paràbola de José Saramago, la gent perdia la visió i es capbussava en una boira blanca. En el nostre cas, les persones segueixen veient, però només el que cap a la caixa de llumins del telèfon. Després ens trobem amb molts joves que s'han criat així, fent pals de cec al llarg de la seva biografia: buscant la bona feina que no troben, la plenitud que se'ls escapa. Ensopegant tristament als mobles del viure. Veuen, però no contemplen. Tenen ulls per a alguns passos, però no la mirada àmplia necessària per a un rumb de llarg recorregut. En cert sentit, són bonsais humans, que difícilment podran sortir dels testos tecnològics en què han crescut.

En el cas portuguès, a aquest gran drama educatiu, que va camí de transformar-se en una autèntica tragèdia, s'hi afegeix un acte, un episodi més: a través de comissions d'avaluació externa, presumptament científiques, el poder polític pressiona les universitats perquè trobem una manera d'aprovar aquests alumnes com sigui. Una cosa que ja es practica a l'ensenyament secundari fa temps. Una carrera universitària pot ser tancada pel ministeri en cas que no es faci el que aquestes comissions ordenen. Amb el temps, si això segueix així, els professors fingirem que ensenyem, i els estudiants fingiran que aprenen. En molts casos, això és el que els joves han fet abans d'entrar a les aules universitàries. S'està generant, doncs, una enorme estafa pedagògica, una cosa semblant a les trapisones econòmiques que van donar origen a la terrible crisi del 2008. D'aquí a uns anys, Portugal tindrà un elevat percentatge de ciutadans amb formació superior, però això serà tan real com els fons del banc Lehman Brothers quan va fer fallida. Estem transformant la vella, secular ignorància ibèrica en ignorància titulada.

Jo també vaig canviant les meves classes, és clar. Ja no es poden somiar certs viatges mentals a les aules, fins i tot a les universitàries, sinó, senzillament, intentar transmetre el més bàsic: els punts cardinals, els continents, els oceans del coneixement. I tot cal repetir-ho i repetir-ho, picar-ho, perquè no cap fàcilment en el panorama intel·lectual dels qui tenim davant nostre, gent enganxada a la miniatura existencial del joc, de la xafarderia o de la foto penjada a WhatsApp. Aquest és un tema al qual cal tornar: aquesta cavalcada de les valquíries de la ignorància que recorre el món occidental. Les tecnologies de la comunicació s'estan transformant, en molts casos ia causa d'un ús equivocat de les grans possibilitats, en perillosos cavalls de Troia, dels quals surten riuades d'un buit mental que pot ser el pròleg d'una nova barbàrie.