IGNORÀNCIA TITULADA



Molts joves a Occident s'estan quedant cecs. I el més espantador és que, encara que cecs, segueixen veient. Ningú no podia imaginar que ens passaria això. Els professors, que treballem amb la mirada de la gent i intentem ser una cosa així com mapes vius de l'atles del coneixement, ens trobem amb una joventut cada cop més torta pel que fa a la seva visió del món. Són persones meravelloses, plenes de possibilitats, però ja no hi veuen gaires coses. Moltes no: moltíssimes. Així de senzill. - Gabriel Magalhães

Com que sóc un d'aquells candidats a vell que desconfien dels escepticismes rondinaires que vénen amb l'edat, acostumo a confirmar aquest desastre educatiu amb altres professors. Un company em comentava la setmana passada que havia hagut de canviar totes les classes perquè els alumnes ja no l'acompanyaven. Una professora francesa em va dir que, als seus cursos de literatura, hi ha estudiants que amb prou feines havien llegit. El fenomen és irresistible, de dimensions colossals, i s'engrandeix i s'endinsa amb el pas del temps.

Avui, passejant per distreure la tristesa, m'he adonat que la visió del món s'ha anat reduint a un ritme que es pot equiparar a la manera com les pantalles s'han anat estrenyent. Primer, l'anomenada gran pantalla cinematogràfica, que encara era un bon horitzó. Després, la finestra televisiva, més limitada. I, finalment, amb les pantalles de l'ordinador i de la tauleta com a ponts, el mòbil, que ha donat a la nostra ànima la miserable dimensió d'un segell de correus. El món s'ha empetitit en aquesta dansa de reflexos, i els telèfons intel·ligents són de vegades cuchitrils on es crea un buit enorme que s'assembla molt a l'estupidesa.

A Assaig sobre la ceguesa, la tremenda paràbola de José Saramago, la gent perdia la visió i es capbussava en una boira blanca. En el nostre cas, les persones segueixen veient, però només el que cap a la caixa de llumins del telèfon. Després ens trobem amb molts joves que s'han criat així, fent pals de cec al llarg de la seva biografia: buscant la bona feina que no troben, la plenitud que se'ls escapa. Ensopegant tristament als mobles del viure. Veuen, però no contemplen. Tenen ulls per a alguns passos, però no la mirada àmplia necessària per a un rumb de llarg recorregut. En cert sentit, són bonsais humans, que difícilment podran sortir dels testos tecnològics en què han crescut.

En el cas portuguès, a aquest gran drama educatiu, que va camí de transformar-se en una autèntica tragèdia, s'hi afegeix un acte, un episodi més: a través de comissions d'avaluació externa, presumptament científiques, el poder polític pressiona les universitats perquè trobem una manera d'aprovar aquests alumnes com sigui. Una cosa que ja es practica a l'ensenyament secundari fa temps. Una carrera universitària pot ser tancada pel ministeri en cas que no es faci el que aquestes comissions ordenen. Amb el temps, si això segueix així, els professors fingirem que ensenyem, i els estudiants fingiran que aprenen. En molts casos, això és el que els joves han fet abans d'entrar a les aules universitàries. S'està generant, doncs, una enorme estafa pedagògica, una cosa semblant a les trapisones econòmiques que van donar origen a la terrible crisi del 2008. D'aquí a uns anys, Portugal tindrà un elevat percentatge de ciutadans amb formació superior, però això serà tan real com els fons del banc Lehman Brothers quan va fer fallida. Estem transformant la vella, secular ignorància ibèrica en ignorància titulada.

Jo també vaig canviant les meves classes, és clar. Ja no es poden somiar certs viatges mentals a les aules, fins i tot a les universitàries, sinó, senzillament, intentar transmetre el més bàsic: els punts cardinals, els continents, els oceans del coneixement. I tot cal repetir-ho i repetir-ho, picar-ho, perquè no cap fàcilment en el panorama intel·lectual dels qui tenim davant nostre, gent enganxada a la miniatura existencial del joc, de la xafarderia o de la foto penjada a WhatsApp. Aquest és un tema al qual cal tornar: aquesta cavalcada de les valquíries de la ignorància que recorre el món occidental. Les tecnologies de la comunicació s'estan transformant, en molts casos ia causa d'un ús equivocat de les grans possibilitats, en perillosos cavalls de Troia, dels quals surten riuades d'un buit mental que pot ser el pròleg d'una nova barbàrie.

Comparteix:  

Comentaris

  1. Hay detalles que te hacen ver que lo que pone la entrada es así, y es así para toda clase de edad.
    Mira, sin ir más lejos hace cosa de una semana vi a dos abuelas recogiendo a los nietos en el cole. Una no paraba de hacerle fotos al nieto mientras se columpiaba, y le decía a la otra: "Mira que guapo es". Es evidente que algo no funcionaba bien. Ella no decía: "Mira lo bien que ha quedado en la foto", sino que se creía más la foto que el hecho presencial del nieto, con lo que estaba dando más crédito a la imagen del teléfono que a lo que tenía delante.
    Lo he observado muchas veces, muchas, las personas hacen foto de un hecho y después miran la foto, no para saber si esta ha salido bien, sino para afirmar que lo que hay en los pixels es bonito, y lo enseñan, cuando lo tienen delante y lo pueden observar en directo.
    Esto, que parece una perogullada, no lo es, creemos más lo que nos sirve la pantalla que lo que vemos directamente y es en este punto en que nos estamos volviendo ciegos, porque sólo miramos y ya no observamos.
    Una abraçada
    Bon día
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caldria bastanta abstinencia del mòvil, i no només del jovent. Pero com ja els hi encolomen als menuts. En Biel, farà tres anys al Juliol i el que més parla és en anglés, pels dibuixos que veu. Suposo que ara el setembre que anirá a l'escola aixó ja es regulará.

      Elimina
  2. Los profesores también tienen que adaptarse a las nuevas tecnologías; las plantillas a todos los niveles, se tienen que rejuvenecer. Un profesor, en teoría en la secundaria y la universidad puede dar clases hasta los 70 años, algunos se pegan a su sillón y no hay quien les muevan a pesar de que no asistan a sus clases ni un 5% del alumnado matriculado(me refiero a la universidad),estos son los que más se quejan.
    Por supuesto, que las ópticas se benefician de la necesidad de mirar el ordenador, pero es lo que hay, siempre se benefician unos y salen perjudicados otros.
    Hay que saber jubilarse, a tiempo.

    ResponElimina
  3. Jubilarse o actualizarse, en la línea que hemos comentado varias veces de que hay gente mayor que se ha adaptado a los cambios tecnológicos y otros que no.
    Lo del cansancio óptico por las pantallas, es relativo, llevo mirando pantallas desde 1975, aquellas primeras con sólo letras verdes, y de la vista estoy bien.

    ResponElimina
  4. Las ópticas tienen un futuro prometedor, la miopía va a ser la pandemia generalizada en unos años.

    Cundo veo un concierto en directo no se si reír o llorar, hay gente que lo graba de principio a fin con su móvil, sin quitar los ojos de la pantalla.

    Para comportarse así, mas les valdría recurrir a YouTube o a los canales musicales, porque para el caso, seria lo mismo.

    ResponElimina
  5. ... o quedarse en casa, eso de grabar y ver un concierto en directo por el móvil, se me escapa, es ya idiocracia en estado puro, la idiotez que viene.

    ResponElimina
  6. Buena observación, RODERICUS. Muy buena.
    Salut

    ResponElimina
  7. No entenc aquests articles apocalíptics, com si abans fossim res de l'altre mon, hi ha una joventut molt maca i de rucs n'hi ha hagut des del paleolític.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre tan esceptica. Magalhães és un mestre savi, No és apocalíptic, nomès s'hi fixa i opina sobre el que veu.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada