IMMORTALITAT RELATIVA

Cada vegada que passem per davant d'algun monument retratable, o en seure a la terrassa d'un bar o a la platja, sempre hi ha algú enfocant-nos amb el mòbil o una càmera. Sortirem en segon pla, figurants en imatges que potser es revisaran en acabar les vacances des d'algun lloc llunyà. Potser la persona que ens va retratar es fixi en nosaltres, allà al fons, o potser no, immortalitzats amb protagonistes desconeguts que es fan una selfie, o prenen el sol. Es tracta d'una immortalitat no buscada que depèn purament de l'atzar, de ser al lloc concret quan algú fa la foto.

Joyce va escriure el seu Ulysses per aconseguir la immortalitat, igual que Bolaño 2.666. Però aquest concepte, a l'era digital ha canviat, la immortalitat és a l'abast de qualsevol, una part de nosaltres sempre se'ns escapa, en fotos alienes, en instants capturats. Això d'immortalitzar adquireix un nou sentit amb els fantasmes digitals. Si recorres els carrers del teu poble o ciutat amb l'aplicació de Google, pots veure casa teva, i algun veí xerrant amb la veïna, o asseguts prenent la fresca a la vorera, o anant al mercat a comprar. Les va congelar per sempre el cotxe de Google, que, com les xarxes socials, temps després genera records inesperats.

Aquesta immortalitat en certa manera és fictícia, perquè a la imatge, al fons de la imatge, apareix una imatge borrosa d'algú per a qui ets un absolut desconegut. És una immortalitat relativa, fantasmagòrica. És millor escriure una bona novel·la, o dur a terme algun altre tipus d'acció artística/cultural i amb una mica de sort aconseguir aquesta immortalitat que només desitgen en el fons s quants. Al cap i a la fi, morir-se és ser oblidat, a la curta o a la llarga, però finalment oblidat. A més, si un no pot gaudir de la seva immortalitat, de que li serveix. La vanitat té un límit fins i tot en això.

Tinc una certa fixació amb no retratar persones. Tant que m'agrada fer fotos de paisatges o de la naturalesa en general, en canvi, detesto (de fet en tinc molt poques) que em facin fotos i fer-ne jo als altres, llevat que siguin desconeguts que em poden interessar des del punt de vista purament artístic. Sempre que em veig en una foto penso que té el problema que per una banda és provisional, però per l'altre perdurarà en el temps, per tant no deixa de ser una imprudència o una lleugeresa deixar-se retratar, car la visió posterior francament sol ser depriment. 

Recordo haver fet una foto a una nena a Ourika (Marroc) i la guia em va dir que no es podien fer fotos a la gent sense el seu permís, car els hi prenies l'ànima; no sé si es va quedar amb mi o és cert. 

De fet, si mai faig una fotografia a alguna persona que m'interessa com la del senyor de la foto de dalt, sempre demano permís; possiblement influenciat pel cas d'Ourika, o, simplement perquè entenc que en retratar a una persona si és cert que li robes la seva intimitat del moment, de l'instant. Ja vaig explicar fa temps, que no m'agradaven les velles fotografies, i segueixo pensant el mateix